Des de una conformívola i profunda tristesa, us cofés, germans, la meva impotència a l’hora d'enfrontar-me a l’interrogant clau en el moment de l’adéu d’un ésser estimat, d’un membre venerat de la meva tribu, d’una branca noble i resistent del meu arbre vital, en definitiva d’una germana. Tots aquests títols i més, encara, s’havia guanyat al llarg de 96 anys Pilar Galmés Mas.
Amb un balbuç tremolós, talment una tendra tanyada de bruc silvestre, m'atrevesc a fer-me en veu alta la definitiva pregunta: «Qui fou per a mi Pilar Marçala?».
Per damunt tot, la germana del meu estimadíssim cunyat major, es convertí en un membre venerat i imprescindible de la meva família. Sense la tia Pilar no hi havia festa a la nostra tribu. A una reunió a la qual ella sempre assitia era precisament la missa de condol i recordança que celebràvem el dia de Tots Sants a la casa pairal del Barracar per a tots els nostres difunts. Era sempre una presència discreta, agradable, sovint silenciosa que imantava pau al seu entorn.
Gràcies, Pilar, per l’acompanyament i per l’escalfor que lliurares en tot moment a la meva germana major i a tota la família.
Per a mi, aimadíssima Pilar, fores i seràs un referent. Un refent suposa sempre una mena de veneració, però alhora manté, al braser de la debilitat, un caliuet d’enveja. Què no donaria jo per ser l’hereu del teu equilibri, de la teva serenor, de la teva fortalesa, de la teva capacitat de servei i de prudència! Com m’encantaria que es complissin els mítics dogmes de la religió que tu acatares ulls clucs, sense dubtes ni resistències! Me referesc al moment etern de la trobada on tots ens descobrirem tal com érem sense pors ni repressions. Amb les fosses de la història obertes de pinte en ample. Llavors et miraré als ulls, sense cap parpelleig, tot descobrint, amb llàgrimes al cor, el teu misteri. Llavors ens ho confessarem tot en el goig incommensurable de poder ser nosaltres mateixos ben cara alta.
En el intent d’explicar en una esmorteïda rampellada qui fou per al nostre poble na Pilar Marçala em veig obligat a acudir a la saviesa de l’Evangeli quan el Mestre es refereix a les persones bones com a pedres angulars de l’edifici. La gent –i tots som gent!- practicam el podrit avés de fixar-nos només en les façanes de les moneies humanes i dels monuments històrics. Tanmateix les cases i els palaus i les barraques no s’aguanten per les finestres coronelles ni per les escultures del sostre. Tota edificació resisteix per les pedres senceres i fortes que s’amaguen dins les parets mestres. Pilar Galmés Mas fou un d’aquest cantons amagats i resistents. Permeteu-me que miri d’aclarir aquestes afirmacions amb una clarivident referència. No trobareu enlloc l’estampa de Pilar Marçala portant la pancarta feminista que encapçala una manifestació a favor de les dones. Però són incomptables les jovenelles que per mor del seu guiatge, pràctic i directe, trobaren a «Las Perlas» el principi de la seva emancipació, de la seva llibertat, i de la seva autoestima. Sense manifestar-ho, la capatasa seguia el just i digne estil del proletariat, sense privilegis ni maternalismes. Pilar Marçala fou respectada sempre com a dirigent senzilla i justa.
A l’hora de tenir cura i esment dels seus parents majors –una temporada llarga en va aixoplugar quatre entre persones ancianes o limitades- portava endavant la tasca familiar amb una naturalitat pacient i admirable.
Com el seu germà major, el Pare Llorenç, superior provincial dels dominics i autor de prestigiosos llibres d’història, Pilar Marçala abandonà aquest món el dia de Tots sants. El Profeta de Natzaret ens explicà que ni un cabell o una fulla cauen sense un significat. Per a mi la data és un signe del temps, un missatge d’esperança. Dia 1 de novembre tots som sants. No hi manquen processos ni beatificacions.
En un acte profund d’humilitat facem la declaració del poble pronunciant la proclama inalterable: «Pilar Marçala era persona. Molt persona. Era una bona persona».
3 de novembre de 2022
Can Gazà
Jaume Santandreu
