dijous, 4 de febrer de 2021

L’ÚLTIMA VOLUNTAT DEL FUNDADOR D’EL REFUGI



Quan he agafat, amb encuriosida estima, el llibre “Yo, Antonio Garau M. La verdad al desnudo” m’ ha sorprès, d’entrada la presentació psicodèlica de les cobertes. M’ha reviscut les meves confessions a la barra d’una discoteca en plena eufòria. Per llegir-lo al recés del silenci l’he batejat amb un títol català, tot venerant les ressonàncies gravesianes de “Jo, Claudi”, i l’he traduït com “El jo despullat d’Antoni Garau i Mulet”.

He volat al capítol III, a les transcendentals vint-i-cinc pàgines (119–134) dedicades exclusivament a El Refugi. D’entrada, m’ha envaït l’admiració per la intel·ligència privilegiada, per la memòria d’elefant i pel sentit de justícia d’aquest homenot, com diria Josep Pla de Toni Garau i Mulet.

Tot seguit m’ha aglapit el respecte pel sabor d’autenticitat del narcís que confessa que “no sap fer altra cosa que comandar i manar”. Tanmateix, seguint les llinyes de la gran egocèntrica Teresa d’Àvila, la nuesa sempre insinua un gest de pudicícia. L’actor determinant de la fundació d’El Refugi repeteix humilment que es tirà de cap a l’espectacular aventura “escogido y convencido”.

Però l’emoció ha penetrat a les profunditats amorosides del meu agraïment davant la declaració d’un tòtem mallorquí de les finances, de les influències i de les trescalamenes proclamant que El Refugi és per ell l’obra més estimada de tot el seu espectacular currículum. Ho destaca al reclam vermell de la coberta posterior: “Estoy orgulloso de ser cofundador con Jaime Santandreu de Es Refugi”. De part meva i dels milers de refugiats de la vostra obra, gràcies, Don Toni, no tant sols pel que heu fet, sinó pel sentiment que hi heu posat.

La mirada falconera de l’emperador de Costes captà al vol el panorama. Vista en perspectiva, la fundació d’El Refugi va ser, en el camp de l’acció social, el desafiament més gran de Mallorca i segurament de tot el món.

Es tractava d’una arriscada, gairebé impossible utopia. L’any 1992 el clavegueram humà de Ciutat baixava ple de miserables cap a la mort. Molts d’aquests marginats, ionquis, sidosos, alcohòlics, havien estat expulsats dels centres de salvació de l’Hospital de Nit i del Projecte Home. El puritanisme i els reglaments pesaven més que les persones. Havíem de posar em marxa un lloc on els leprosos socials trobassin llar, menjar, higiene i assistència mèdica. Un lloc on se’ls proporcionàs xutes netes, condoms i metadona. Un cau de llibertat on poguessin ser ells mateixos.

Per aquest prodigi històric s’ajuntaren dues energies acabdillades cada una d’elles per dos guerrers indomables. Per una banda, s’estacava don Antoni Garau Mulet i els seus que havien de respondre de la part econòmica, jurídica i social, tot mostrant cara davant l’autoritat i la gent. La seva gent! Per altra banda els meus rebels exploradors de Marginàlia, capitanejats pel doctor Miquel Barceló, avalaven l’operació amb vint anys d’experiència a les trinxeres.

Prova de com l’encertàrem de ple és que tots els fabulosos objectius d’aquell prodigi, després de 27 anys –segles!- segueixen en marxa. L’ONG que conserva el nom i les propietats d’El Refugi dedica part del seus locals a una acollida completa dels antics marginats. Metges del Món reparteix xeringues, metadona i condoms. La Creu Roja, des de la UME atén els tirats al carrer. El Projecte Home s’encarregà uns anys de Sa Placeta farcida de drogoaddictes actius i ara ho fa la Fundació RAIS. Zaqueu serveix, dignament i anònima, tots els dies de l’any dinar als carrilanos. A Can Gazà tenim cura familiar dels més malalts. El Consell porta directament tots els serveis de Ca l’Ardiaca, com són acollida, pernoctació, menjar, higiene, sanitat, orientació... Fins i tot podríem dir que Tardor porta genètica d’aquell somni ja que un dels impulsors d’El Refugi i des de llavors treballador de Ca l’Ardiaca, Johnny Darder, estava de guàrdia a l’hostal d’Apuntadors quan el veïns ens tiraren la bomba incendiària. Aconseguí salvar-los a tots.

Tanmateix el cop suprem d’emoció, m’ha embolcallat al final de la pàgina 130. L’estremiment profund ha esclatat en llàgrimes. La claredat i l’honradesa del gegant Antoni Garau reconeix que a El Refugi li manca un objectiu primordial per complir. L’objectiu pel qual es comprà Ca l’Ardiaca: muntar-hi uns tallers on la feina retorni la dignitat als exclosos. Garau no és un exhibicionista, és un home despullat. Analitza la realitat. Proclama la seva veritat.

Aquesta és la situació. Fa anys El Refugi llogà, a l’IMAS per nou mil euros al mes les tres quartes parts de Ca l’Ardiaca. Mentrestant, el Consell de Mallorca té intenció d’enllestir un local públic per traslladar-hi el seu centre d’acollida. Llavors deixarà de pagar el lloguer al Refugi. Per altra banda, el tallers de Marginàlia, néts d’El Refugi, amb 12 anys d’experiència fenomenal a la Casa Llarga i al polígon de Can Valero, haurà d’abandonar l’activitat laboral. No pot pagar el lloguer i les despeses de la nau.

L’última voluntat del fundador salvarà barca i bolic Quan arribi el moment els tallers de Marginàlia passaran a Ca l’Ardiaca. Així està escrit i publicat. Es l’última voluntat del Fundador.

Aquesta descarnada i ardent confessió d’Antoni Garau i Mulet, que l’escriptor Miquel Segura ha convertit –amb bona hora i enginy– en original llibre de memòries m’ha retornat l’esperança.

__________________________________

Aquest article es va publicar ahir al Diario de Mallorca, https://www.diariodemallorca.es/opinion/2021/02/03/l-ultima-voluntat-fundador-d-33915043.html



dissabte, 31 d’octubre de 2020

CAN GAZÀ HA PERDUT UNA ÀVIA I HA GUANYAT UN ÀNGEL DE LA GUARDA.

 




Ha mort la mare del meu amic de l'ànima i president de Can Gazà, Jaume Mateu Martí.
Per primera vegada en vuit mesos de confinament total, per pertànyer a un grup d'altíssim risc, l'argolla del coronavirus m'ha encetat els turmells de les impotències.
Voldria, com vaig poder fer amb el pare, acompanyar el dol d'aquesta família que sent com a meva. Voldria poder fondre el meu plor amb les llàgrimes del més fidel i amorosit Cirineu de fatigues i utopies. Voldria experimentar els calfreds dels misteris tot celebrant el funeral d'una cristiana profunda i inamovible com fou Coloma Martí.
Planificant un petit signe que testifiqués els sentiments i respectes de tots els companys de Can Gazà ens hem inclinat, humils i limitats, pel tradicional ram de flors. He demanat que el símbol fos senyorial i distingit com era ella en tot i per tot. Dins la serietat trista del moment m'he permès l'entranyable recomanació que els cosins de la "Pastoral penitenciària" no ens passessin davant. A l'hora de la dedicatòria, he suggerit l'al·legòrica inscripció de "Can Gazà a la seva Àvia". Els fills adoptius dels fills són néts de la mare. Tanmateix per adoptius que siguem anhelem gronxar-nos, cansats i desemparats, al seu balancí.
El vostre fill-poeta, per vocació i supervivència, us ha entronitzat a la plenitud de l'eternitat: "Aprofitant que la lluna tirava al ple ha decidit estrenar eternitat".
A l'Evangeli, en el qual vos creieu fermament, el Mestre sentencia que ni un cabell cau sense significat. Us heu incorporat a la cohort del més enllà en el moment que celebrem la festa proletària de "Tots Sants".
Els marginats de Can Gazà -jo el més bandejat de tots ells – no necessitem basíliques de Roma quan ha parlat la Cova de Betlem.
Vos, Coloma, sou el nostre Àngel de la Guarda.
Per no atabalar-vos en els primers dies del nou ofici, només us suplicaré tres gràcies. Tres miracles.
De les moltes qualitats que posseíeu, de les quals no vaig poder fruir per manca de tractament directe, us deman que em feu hereu de la vostra caparruda, ben mirat irracional, inclinació cap al més dèbil. El més dèbil sense reparar en parts i quarts ni en les espires de les justes gelosies.
Us suplic que em deixeu una llavoreta de la vostra incommovible fe. Mai no podrem oblidar que el darrer moviment dels vostres llavis, tot murmurant les darreres paraules, fou per resar un Parenostre. L'últim dels milions que resàreu en aquest món. No m'importa l'objecte de la fe. Vull creure profundament, fanàticament en quelcom. En l'amistat, per exemple. L'amistat com a dogma de fe. Com un déu intocable. Maneu al vostre fill que no es cansi de donar-me lliçons, àdhuc heroiques, d'aquesta benaurança.
L'última gràcia que us suplic, àvia de Can Gazà, esdevinguda Àngel de la Guarda, és morir de la vostra humaníssima manera. Morir a ca nostra, envoltat dels que ens estimem. Així com vos, va morir ma mare, a noranta-tres anys, a la mateixa cambra on havia arribat en aquest món. "Talment com va néixer. Dèbil, indefensa, feble. Pobrissona meva! Petitona meva!". Com vaig explicar tremolós a l'homilia del seu funeral. Proclama que vaig escriure amb la sang de la tallada del cordó umbilical i que vaig afegir d'epíleg a la segona edició "d'Encís de Minyonia"
Família Mateu Martí, no us enganyeu, la mort de la vostra mare ha estat conformívola, però el buit que deixa és profund i esglaiós. Permeteu com mai que els qui ens sentim amics, amics de l'ànima, us acompanyem amb el sentiment.