dimarts, 19 de setembre de 2017

LA DIGNITAT ESCLAFADA NO TÉ RETORN


La glorificació de l’àvia catalana -sovint els néts tiren més als padrins que als pares-  juntament amb altres entranyables i transcendentals seqüeles, em deixarà cec. Orb. M’explic.
 
Els meus confrares de Can Gazà, a la televisió només hi miren futbol, sèries i concursos. Per això, per seguir l’apassionant procés de la meva aimada pàtria m’he hagut de treure els ulls clavat hores i més hores davant la petita i boirosa pantalla del vell ordenador de la casa. Com a recompensa de la meva  mortificació dels sentits, ja que també pateix l’oïda i la rampa de les cames, he rebut el gran regal de poder empassar-me les llàgrimes, les ràbies i les esgarrifances dins una profunda solitud. Pens que és la mateixa soledat de la qual frueix Xirinacs des de l’utòpic lloc on purga el pecat d’haver desaparegut massa prest. És tan intens el meu aïllament que fins i tot els meus fills adoptius, quan passen a donar-me el bona nit, ho fan des del portal del despatx, tot creient que estic enganxat a un programa eròtic. Mai no podran imaginar-se que allò que m’obliguen a suportar els cretins espanyolistes és pornografia pura i dura.

Un d’aquests vespres va aparèixer, talment com l’estrella dels mags, enmig de la cridòria dels imbècils, dogmàtics i altius tertulians la paraula definitiva i definitòria. Una valenta dona catalana va alçar la seva veu escardada per xisclar que en aquests moments tot és qüestió de dignitat.

“Per res ja importa –va clamar– el referèndum, la constitució, la democràcia, la  independència, la llei, els tribunals i la mare que els va parir a tots. Hem arribat a un punt sense retorn. Es tracta de salvar la dignitat. La dignitat del meu poble”.

A aquest punt sense retorn els il·lustrats l’anomenen dignitat. La gent del carrer li diu amor propi. Els marginats el batejam com a toca-collons.

Quan les persones, les parelles, les nacions, les tribus, les amistats, les esglésies, arriben a aquest punt o se suïciden, fent de morts tota la vida, o posen peu fiter a la profanació de la dignitat, a l‘esmicolada de l’amor propi o a la tocada de collons. Xisclen basta! S’ha acabat.

Port aquesta lliçó de la dignitat clavada a sang a les venes de la genètica. La meva família és pobra, però mai no ha estat  subjugada.

Tot i això la vida m’ha convertit en catedràtic d’aquesta essencial assignatura. Al Perú, un indiet, des de la seva mirada de foc em feu paràbola i clam d’aquest principi inalienable tot mussitant-me : “Doctor máteme, pero no me grite”.
Tanmateix, els assessors d’aquesta tesis doctoral de la dignitat han estat els catedràtics de la marginació. Un exclòs, un miserable, un desgraciat ho pot perdre tot. Tot de tot. Però sempre li resta l’amor propi. He vetllat mils de nits a l’Hospital de Nit, a la Placeta, al Refugi però mai no m’ha passat res.

A un marginat li pots tocar tot. Fins i tot allò que no et pots imaginar. Tot manco la dignitat.

En el procés de la independència del Principat s’ha arribat al punt sense retorn. Ens hi jugam la dignitat. I prou.

Passaran mesos o anys, o fins i tot segles, però l’única sortida digna serà el divorci. El matrimoni espanyolista,  tant s’hi val que sigui forçat o de conveniència, ha passat els límits de la dignitat. Ara ja tot és qüestió de collons.

Qualsevol marginat et diria “I per collons, els meus”. Els nostres.

dimarts, 13 de juny de 2017

LA TERCERA MORT DEL CAPELLÀ POQUET



Al capellà Jeroni Alomar Poquet el mataren per primer cop a la paret del cementeri de Ciutat dia 7 de juny de 1937. Ara fa exactament 80 anys.  L’afusellaren les criminals forces de Franco amb l’anuència tenebrosa i turbulenta de l’arquebisbe Miralles. Per desgràcia, en aquells temps de follia  fratricida, aquest assassinat hauria estat un més entre els milers que perpetraren els feixistes catòlics si no fos per la condició sacerdotal de l’executat. Ningú em farà creure, perquè és metafísicament impossible, que el cap de l’església mallorquina no l’hagués pogut salvar. Deixarem que la culpa de la primera mort del capellà llubiner se la reparteixin els autors  militars, civils i eclesiàstics del cop d’Estat franquista.
Però resulta evident que la segona condemna  a mort, la mort del silenci sepulcral i de la ignomínia soterrada del capellà Poquet, fou decretada i executada, a cop de ploma,  pel nefast arquebisbe Miralles i la seva cohort de venjatives  i covardes madones curials, catedralícies i parroquials. Com a signe d’irredempta putrefacció, aquest silenci de mort continua dins gairebé tot el clos de l’església mallorquina. Encara ara la hipòcrita gent de la nostra església callen com a morts.
Per sort dels maltractats i difamats banyarriquers de la veritat, aquests dies han aparegut, ben mirat miraculosament, unes cartes de l’arquebisbe Miralles que confirmen, amb una sobredosi de calfreds, aquesta asseveració. Els dos capellans, Jeroni Alomar i Antoni Rosselló, condemnats el primer a mort i el segon a vint anys de presó, han sofert fins avui la sentència de l’oblit i de la postergació. Podeu estar ben segurs que ni el Bisbe ni cap capellà que xucli de la poderosa i sagrada mamella diran  res de res. Seguiran callant com a morts. Tal com són.
Us ho confés amb una tristesa profunda i una desesperant impotència. Aquests dies d’aniversaris i homenatges s’està armant la tercera i definitiva mort del meu aimat i venerat  Capellà Poquet. La mort de la irreal beatitud. El volen disfressar d’àngel, com feren amb el Fill de l’Home i els altres heroics seguidors de les benaurances. Els inductors d’aquest trist -tristíssim! – traspàs són en gran part els familiars de don Jeroni Alomar Poquet.  La cunyada i els dos nebots que han amagat -Déu no vulgui que destruït - al llarg dels anys les senyes d’identitat del qui donà la vida per salvar de la mort el seu germà i altres defensors de la legalitat, ara s’han erigit en guardians de la seva deïficació. Diumenge em cridà, de forma aïrada, Joan, el nebot petit de Poquet, per exigir-me que ratificàs la meva insinuació que el seu oncle hagués pogut compartir amant amb el seu botxí episcopal.
Per beats ens basten i sobren els qui han pujat als altars els continuadors del “glorioso movimiento nacional”. Jo necessit un referent de carn i os.  Un home sincer i sencer, valent i sense manies. Vull seguir identificant-me amb ell, perquè estic ben segur que si tornassin aquells temps, que encara deliren molts dels qui s’aferren a l’Església per assegurar-se el cel a la terra, jo seria afusellat com el capellà Poquet. Taltavull  i la seva cohort de tapades no mourien un sol dit per salvar-me, talment com no ho mouen ara per descobrir la veritat d’aquesta taca de sang que podrirà l’Església de Mallorca.