dissabte, 19 de setembre de 2020

ELS MAJORALS, REFERENTS MALLORQUINS D’ODI CAÏNITA

 


La Bíblia -paraula de Déu. Dogma de fe– conta que Caín, el germà major de la Humanitat, matà Abel, el seu germà petit, per enveja.

Aquesta jeia fratricida continua dirigint els destins de l’home en tots els camps i nivells.

Jo mai no m’he considerat amic o company de Biel Majoral. En tot cas, em sentia col·lega de lluites i quimeres.

Fa uns pocs anys el mestre joglar s’havia compromès a donar un recital al taller de Marginàlia. Sense avís ni explicació de cap mena ens deixà plantats.

Un camarada seu, i a hores d’ara també meu, m’explicà que el motiu de la malifeta contra els exclosos era una foto als diaris on jo sortia ran d’un dels seus germans tot agraint l’ajuda dels vinaters a favor de Can Gazà.

Condemna eterna. Sentència definitiva. Mai més en la vida li podré dirigir la paraula al déu de les venjances.

Quan vaig explicar la desagradable sorpresa a una amiga de pleníssima confiança que viu a Algaida, m’explicà que ella era víctima del rebuig dels altres germans, donat que un fill seu treballava amb en Biel.

Retrec aquesta facècia de majoral -el personatge més rebutjat de la pagesia- perquè és pública i notòria. Només retrauria perdigonades més mortíferes si em declaràs una guerra frontal.

Tota aquesta contarella per escopir al radical castigador el seu últim pecat d’inconseqüència. Biel Majoral abans d’acceptar el reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor hauria d’haver repassat la llista dels antics guardonats. Just de llegir el meu nom hauria d’haver renunciat a l’homenatge. Ara figurarem un vora l’altre a la crònica de la cultura de la possessió de Mossèn Alcover.

Jo em confés un covard. Desafiant el coronavirus, m’hauria d’haver estacat dret al passadís central del teatre tot el temps de la celebració honorífica, talment com ho feu ell a l’església pel funeral de la seva mare, per tal de no presidir el dol a la bancalada familiar..

Agraesc als Majorals la clarividència que m’han encès dins les foscúries dels desenganys.

Els Països Catalans són víctimes de la pesta del caïnisme. Eixa maleïda epidèmia no es cura amb presons, ni exilis, ni amb potades estatals als genitals dels drets humans. L’odi caïnita ho capola tot. Àdhuc la independència.

diumenge, 6 de setembre de 2020

“PODEMOS” OFEGA ELS MARGINATS PER VENJANCES PERSONALS

 


Sandra Martinez Fernández, a la qual no conec personalment, directora insular d’inclusió social en el moment crític de l’alarma per la Covid-19, va fer un autèntic prodigi: va aconseguir amb una dedicació heroica, multiplicant els mitjans i el personal, que no hi hagués cap marginat –cap!– aglapit pel coronavirus. Si pensau que els exclosos formam, per quantitat i abandonament, el grup més alt de risc, atorgareu, encara més mèrit al prodigi de la genial capdavantera.

Les recompenses i els homenatges de part dels responsables de Benestar Social del Consell de Mallorca, han estat cessar, per pura venjança personal, la nostra protectora.

Mirat políticament, els crims d’aquesta caparruda lluitadora són imperdonables.

És independent. No està afiliada a cap partit. La seva consciència és el seu únic secretari general.

Va ser eficaç. Un funcionari expeditiu –en aquest cas una funcionària- mereix cadena perpètua.

Va consultar en tot moment els agents de baix, els qui palpen la tragèdia dels malalts tirats al carrer.

No va anar a besar al cul als de dalt. Per apagar el foc, no va esperar que arribàs el capitost per sortir a la foto.

Va creure en la seva tasca fins al punt de prendre una funció burocràtica com una missió de salvament.

Però per damunt la indignació de la injustícia, m’encén la més rabiosa de les fúries: la covardia dels governants que han consentit i executat aquesta criminal iniquitat, val a dir el president de l’IMAS i les presidentes del Consell i del Govern. Ningú pot apel·lar a la ignorància. La nostra decapitada directora va rebre la sentència per decret publicat al BOIB.

Per tota aquesta casta d’honorable gentussa els miserables ens podem morir tots de cop. Quin alè! Però les quotes de poder són intocables.

Perdonau el meu llenguatge groller, Els pobres lliures ens aferram al dret a flastomar.

Me cag en tots els pactes i en totes les putes quotes de poder!

Me cag amb els salvadors del poble que l’única art que mostren és la d’aferrar-se a la mamella i treure a colzades els qui volen arribar-hi.

Ara els exclosos encasellats a l’apartat d’inclusió de l’IMAS quedam en mans d’una vicepresidenta segona que ha arribat al càrrec per haver entrat de ribot (vull dir de rebot) al partit que pacta amb el dimoni per tal d’instal·lar-se en el poder. No debades es diu Podemos.

Davant aquesta flagrant impotència els marginats ens sentim esclafats, però sobretot impotents.

Can Gazà ha redactat un breu i sereníssim manifest que cap diari, llevat de l’AraBalears (https://www.arabalears.cat/opinio/raons-cessament_0_2520348143.html), ha volgut publicar. Per altra banda, la situació sanitària no ens permet l’ús de la nostra arma predilecta, com seria anar a estacar-nos dia i nit a l’entrada de l’IMAS per tal d’aconseguir que els dictadors haguessin d’entrar per la part de darrera. Per la mateixa que han fet sortir la nostra salvadora.

Per això us suplic de genollons que faceu córrer aquest clam desesperat. Necessitam encendre la xarxa. Els qui no estam fermats a cap quota de poder tenim el deure de venjar les injustícies a cara descoberta acusant els envejosos amb noms, castes i trajectòries.