diumenge, 8 d’abril de 2018

FEDERICO JIMÉNEZ LOSANTOS, UN PORC SENGLAR FERIT QUE “TERRA LLIURE” MAI NO HAURIA D’HAVER INDULTAT


No record la data exacta, però l’eixida va tenir lloc als volts de la primavera de l’any 1984. Amb en Joan Lillo i en Joan Lliteras vaig anar a Perpinyà  per retre, en una visita íntima, tribut i honor a  Pere Bascompte i Carbonell. El membre de “Terra Lliure” es trobava exiliat a Catalunya Nord després d’haver-se escapolit miraculosament de la presó espanyola. Tanmateix, França  es negà sempre a retornar-lo a la justícia de Franco. Les manyes del Síndic de Greuges Frederic Rahola  jugaren un paper definitiu en l’afer del benaurat guerriller independentista. Hi ha llinatges que porten la llibertat  a la sang.
Pere Bascompte formava  part de l’escamot que havia de llevar del mig un dels feixistes més grollers i cridaners del clavegueram espanyol com ha estat i és l’incendiari Jiménez Losantos. Quan aquells etarres catalans de pa en fonteta hagueren fermat l’enemic de la humanitat a una soca d’arbre patiren un atac de bàmbola commiseració. Li perdonaren la vida. Tot i això el cap del grup de boys scouts, Pere Bascompte, li pegà, com avís recordatori, un tir a una cama.
Contra tot pronòstic bel·licós,  en lloc de l’encès revolucionari que augurava  descobrir, em vaig trobar amb un pacífic germanet franciscà que surava com a jornaler dels horts de l’entorn de la casa de camp on sobrevivia de manlleus.
El seu estil de resistència era el mateix del germanet benedictí del monestir de Sant Miquel de Cuixà que es dedicava a pasturar ovelles  mentre mostrava el camí de fuita als catalans perseguits per la dictadura franquista. M’entren calfreds, encara, just de reviure l’impacte d’aquella  visita a aquell monument d’art i mística en pacient reconstrucció.
 Confés que el pacifisme de Pere Bascompte m’alçurà. En aquells moments  de la meva evolució rebel en trobava  molt lluny del misticisme pacífic d’Oriol Junqueres i de l’idíl.lic poema d’amistat amb el company de cel·la de Jordi Cuixart.  Ara m’identific  profundament amb la doctrina i actitud d’aquests  màrtirs vivents. Llavors, pocs anys després de retornar del Perú, em bullia, encara, la sang guerrillera del Che Guevara i del sant capella Camilo Torres. Record que en un moment de la llarga i profitosa vetllada vaig mirar el benaurat  revolter als ulls per fer-li un retret històric en forma de metàfora:  Estimat, germà. Els caçadors de la justícia mai no hem de deixar un porc senglar ferit. Ens atacarà per traïdoria i en tot moment fins arribar a matar-nos.
Qualsevol ésser racional que en aquests dies hagi patit l’atac de repugnància per la criminal provocació a l’odi del porcarro feixista  espanyol Jiménez Losantos, em donarà tota la raó. Qui sé cert que fa costat a la meva  monitòria profecia és la Justícia alemanya.

divendres, 23 de març de 2018

ELS MÉS DESEMPARATS DE MALLORCA TENIM BISBE







La visita que va fer el Bisbe als tallers i al casal de Can Gazà, dimarts passat, es convertí en una gojosa i esperançadora trobada. Férem, en el sentit més positiu i profund de la paraula, Pasqua abans del Ram.
El nostre president Jaume Mateu, en el seu bloc, n’ha elaborat, d’aquesta històrica visita, dos articles serens, emotius i aclaridors(https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=275076). Tot i això m’agradaria afegir a l’esdeveniment el meu granet d’anàlisi.
El prodigi fou possible per les nostres actituds. La meva -l’ase per endavant– era una posició totalment oberta i positiva. En el panorama del meu ànim no hi havia cap ombra de ressentiments, ni de retrets, ni de ganes de passar comptes amb el meu passat eclesiàstic. Per altra banda, monsenyor Taltavull es presentà amb la fulla de ruta en blanc, sense judicis ni prejudicis, sense anotacions de terrenys escabrosos. Fins i tot per evitar la més mínima provocació de fadrinatge celibatari no portà cap capellà de companyia. El seu camarada de ruta, que participà en tot i per tot, és un seglar casat.
Des del primer moment, el noble ciutadellenc posà en pràctica, senzillament i humil, el seu lema de relació humana: a mi m’agrada dir i que em diguin les coses –totes les coses- cara a cara i mirant al ulls. En aquest capítol de les actituds, la gratuïtat hi jugà un paper definitiu. Cap de les dues bandes cercàvem profits, ni trofeus, ni recompenses. Fins i tot les nostres postures d’entrada anaven més enllà de la curiositat d’animalons peluts per posar messions a les admiracions i les mútues conquestes.
Una altra clau de l’èxit fou el desenvolupament de l’encontre. Des del primer instant les cinc persones que manteníem l’intercanvi ens oblidàrem de nosaltres mateixos i de les nostres històries per centrar-nos en els marginats de Mallorca, en les seves situacions i desgràcies. Però la trobada experimentà una sacsada definitiva i enrampadissa quan ens estacàrem, amb totes les nostres potències i ànsies, en la situació desesperada dels malats mentals tirats al carrer sense la més mínima possibilitat d’una atenció digna, efectiva i duradora. En aquests punt, el bisbe es mostrà tan emotivament interessat que, després d’anys d’angoixa i impotència, nasqué dins la meva desesperació un bri d’esperança. Com més dies passen, més creix l’escalfor de les promeses del bisbe de remoure cel i terra fins a trobar una sortida eficaç i digna a aquesta ferida al cor del nostre poble com són els folls condemnats a agonitzar i a morir a la intempèrie.
He acumulat tantes il·lusions en aquest punt definitiu i definitori de la trobada episcopal que he configurat un somni. He vist el nostre bisbe proclamant-se pare dels més desemparats en la inauguració de la “Llar de Ramon lo Foll” que ell ha propulsat que posassin en marxa els germans de Sant Joan de Déu. En aquest somni m'he posat a plorar quan el bisbe deia: aquesta espina que portava clavada com a pare i pastor de Mallorca aprofundí la urgència del meu compromís quan vaig visitar els tallers i el casal de Can Gazà.