dimecres, 22 de gener de 2020

EXEGESI DEL CARTELL DE LA TORRADA DE MARGINÀLIA

El twitter, aquest mode de dir-ho tot en una tibada, fou un invent dels amants dels títols llargs i explícits. M’encanta posseir un llibre només per la portada. Els autors més admirats, tals com Garcia Marquez, Blai Bonet, David Foster conraren aquesta jeia. Tanmateix el campió d’aquesta obra de misericòrdia envers del lector és el nostre bisbe Taltavull en la seva carta Pastoral que ens presenta amb aquesta tamborada : “Batiats, confirmats i enviats, entre dues abraçades, com a molins de vent, plantats en aquesta terra de missió”.

La convidada per al vermut del primer dissabte de febrer ho explicita tot en una mena de crida lapidària. Sobren els comentaris. Basta llegir el maó de prim compte.

Per esplai del meu vici de xerraire em permet compartir amb vosaltres, pacients amics de Marginàlia, una simple exegesi del placard.

De bon principi m’hauria agradat que el primer dissabte de febrer hagués caigut dia dos, tot coincidint amb la festa de la Candelària. També dia tres, la festa de Sant Blai, amb allò de beneir el coll, tenia prou empenta per caracteritzar el vermut del mes nan de l’any.

Davant la mancança de data assenyalada per la tradició popular vaig consultar el santoral de dia primer. De la llarga teringa de benaurats emergí Santa Viridiana. Vaig restar enrampat només amb el nom. La pel·lícula de Buñuel marcà per a sempre la meva visió i la meva actitud amb els marginats. Vaig sortir del cinema vacunat per sempre contra la beneficència i curat de qualsevol complex de redemptor. Per això, l’estampa de l’anunci reprodueix el cop de puny de la Santa Cena de Viridiana.

Ara em qued amb les dues santes, amb la monja de Toscana , amiga de Francesc d’Asís, i amb la brutal reveladora de Buñuel.

Per a una torrada com cal són més necessàries unes xeremies que unes llonganisses.

En aquest punt concret de la música per al foc de l’amistat hem trobat l’auxili que ens ha assistit des de l’inici dels vermuts dels primers dissabtes. Els quatre encontres que hem fet fins ara han estat un vertader prodigi de generositat i eficàcia d’uns col·laboradors meravellosos.

Quan vaig demanar al bon amic Guillem Morlà, que ens havia fet d’intermediari amb l’il.lustre xeremier, que ens definís la personalitat de John Lambourne ens remeté al criteri del mestre Miquel Brunet. D’aquest prodigi de solidaritat que ens emocionà en el darrer vermut amb la seva “Rua Fosca” són, entre molts d’altres elogis, els refilets que acompanyen el nom del nostre solidari xeremier.

Fins ara havíem demanat que deixéssiu la vostra tan necessària aportació dins l’anonimat d’una vidriola. Aquest dissabte per més ordre i tranquil·litat, donada l’abundància de viandes, funcionarem de forma tradicional proporcionat un tiquets de preu mínim.

Com podeu comprovar, l’anunci del cartell és completíssim. Només manca llegir-lo amb cura i esment. Sabem que amb això de fixar l’atenció en una plana sencera us demanam un sacrifici que no estam acostumats fer. Però val la pena, malgrat sigui per no perdre l’antic i honorable costum de llegir, fixar l’atenció en el llarg títol de portada, talment una piulada de manyà.

dimarts, 31 de desembre de 2019

LA CANTATA RUA FOSCA, TOT UN LUXE PER A MARGINÀLIA

La insolència d’un envejós m’obligà a un atac de presumpció. El poca-solta em llençà la sarcàstica pulla:

-Aquests sorollosos vermuts dels primers dissabtes, els has armat per donar a conèixer el taller de Marginàlia o per promocionar les teves cuites?

Pecant de jactància li vaig respondre amb la insolència d’un altre interrogant:

-O no és tot una mateixa cosa?

Reflexionant fredament reconec que aquell petulant tenia tota la raó.

A l’estrena dels vermuts dels primers dissabtes, el mes d’octubre, el cantautor Biel Villanova ressuscità els meus primers poemes. Ara, a la vigília dels Reis Mags, memorant els nins del món que no tendran joguines, espolsaré els calfreds de la lletra de Rua Fosca.

El títol - autoatorgat- de marginal il·lustre no em dona carta blanca per abusar de la benvolença, gairebé infinita, dels insignes artistes i creadors, per amics que siguin.

Però per mor d’aquest atreviment de vell desvergonyit la tribu de Can Gazà podrem fruir, el proper primer dissabte de l’any 2020, d’una trobada d’autèntic luxe.

Jutjau vosaltres mateixos.

Gaudirem d’una de les obres musicals més impressionants dels darrers anys a Mallorca com és la “Cantata Rua Fosca”.

Dirigirà i explicarà l’audició el seu magnífic creador Miquel Brunet.

Jo, com a pare de la lletra, estaré al seu costat. Com podeu figurar, no sabré callar.

Maria de Lluc, la nostra preceptora de 10 anys, recitarà el primer poema de l’obra: ”On són els grans?”.

Imma Villalonga, mestra de la modulació i sensibilització de la veu, ens farà arribar al sentiment el contingut de la història dels infants dels femers.

La gran soprano Fanny Marí, que ha acompanyat Rua Fosca en les tres representacions que s’han organitzat a Mallorca al llarg d’aquest anys, escalfarà les nostres esgarrifances amb la seva veu en directe.

A l’hora del vermut, els xefs de Can Gazà, Pep i Joan, ens faran en viu una demostració de les seves arts culinàries.

Tant de bo que l’esforç desinterassadíssim d’aquests meravellosos amics ens encengui el coratge per envestir un any nou de lluites profundes i definitives per la llibertat i per la salvació de la naturalesa.