dimecres, 1 de maig de 2019

POLLENÇA I CAN GAZÀ, AGERMANATS


Els marginats de Can Gazà hem trobat, des de sempre, un acolliment molt especial i amorosit al noble poble de Pollença. Per pal·liar les nostres necessitats de desemparats dels desemparats els entranyables amics pollencins han organitzat diverses activitats al llarg de molts d’anys de valença, tals com concerts, subhastes, bingos nadalencs... Eixes accions benèfiques s’han compaginat amb trobades i conferències per donar a conèixer l’especial i específica filosofia de Can Gazà.

Darrer cada miracle i ha un sant talment com darrera cada prodigi estètic hi ha un artista. Aquesta meravella d’ajuda i perseverança té un secret, una ànima vivificant. En el fons, qui ho mou tot, començant per mi mateix, és la prodigiosa i singular tribu de Can Morena. Les quatre germanes Rotger Martí, amb tota la seva cohort d’arreplegats i descendents, formen un exercit de solidaritat.

Tanmateix, qui empeny totes les relacions de Can Gazà amb Pollença, fins al punt de merèixer el títol d’ambaixador de Marginàlia, és un membre molt especial, reconegut i estimat d’aquesta tribu del Pont Romà, un artista de la bondat i del ferro forjat. Nom Fernando Perianes. La nostra amistat, les arrels de la qual s’endinsen en unes profunditats esglaioses de la sensibilitat, ve de l’any 60 quan jo era vicariet de sa Poble i el tímid bergantell de Palència complia el servei militar a la Base.

Voldríem que la presentació del meu darrer llibre “Déu meu” que amb tant d’encert i generositat ha preparat el saví banyarriquer de la nostra història, Pere Salas, a la biblioteca pollencina que ell endega per a divendres que ve, fermàs una baula més a l’agermanament de Can Gazà amb Pollença.

dimarts, 23 d’abril de 2019

COM A UTÒPIC MARGINAL EM SENT REPRESENTAT PER GUILLEM BALBOA


En temps d’eleccions m’aferr a dos principis:

- Em convencen les idees, però em determinen les persones.

- Votar és definir quins són els teus.

En el camp dels meus records hi arrela un sentiment profund, personal, ben mirat íntim, envers el cap de llista de les nostres veus progressistes.

Just acabats d’arribar a Mallorca pare, mare i fill es trobaven aperduats pels carrers de Ciutat quan l’amic de l’ànima Jeroni Fito, aleshores director de Ràdio Popular i prohom de marginàlia, els encaminà cap a l’Acolliment de S’Arenal.

Aquell primer Can Gazà no tenia un racó digne on aixoplugar aquella sagrada família guineana. Aleshores un cunyat meu els cedí la seva casa al Port de Manacor. Quan la mare es posà de part de la futura cantant Concha Buika els acompanyàrem a l’Hospital Provincial en un Seat 600. Guillem, infant de quatre anys, amb els ulls tan badats com manté encara, m’encomanà la seva tremolor de bestiola orada.

Anys després, a l’Hospital de Nit, vaig fer de negre gramatical del seu pare. Per afegitó la parella actual del futur diputat –una meravella de dona– és talment família meva: el seu padrí i mon pare eren més que germans.

Així, Guillem Balboa completa amb Guillem d’Efak i Cil Buele, la meva trinitat negre.

Mai com ara havia tingut tan clar el meu vot. Per un utòpic marginal, un negre mallorquí sobiranista, malgrat sigui de l’ala mansa, constitueix el candidat ideal.

Si la Moreneta de Lluc, ara que va alçurada, fes el miracle de multiplicar els vots progressistes i independentistes, estic segur que Guillem Balboa Buika acompliria la seva missió de denunciar a les Corts del Regne que les Mallorques i les altres germanes són tractades i explotades de manera més humiliant, injusta i escandalosa que les colònies africanes.