diumenge, 12 de novembre de 2017

REACCIONS DAVANT EL RIU DE GENT CONVERTIT EN UN PRODIGIÓS I CORPRENADOR CAMÍ DE LLUM


Rivera: Amb una retxa com aquesta, jo en tindria per esnifar tota la campanya.
  
Iceta: Quan em casi definitivament amb en Rajoy, vull una cua de novia com aquesta.

Albiol: Ara seria l’hora de treure els avions d’un exèrcit. No errarien ni un sol tir.

Policia nacional:  En lloc de feixistes hem d’infiltrar carteristes. Serà l’única manera que  aquests catalanutxos es quedin a casa.

Zorraida: A la pròxima manifestació obligaré aquests subnormals  a sortir sense mòbils i sense televisió. L’arma principal de Franco era la censura.

Na Colaua: Ja sé com estalviar-me les llums de Nadal: mentre muntem damunt els altres podem cavalcar.

Carme Forcadell: Plorant davant el televisor pensa: m’hi he deixat la vida  i l’honor, però la causa triomfarà.

Puigdemont: Me manca el cavall d’ERC per poder cavalcar triomfal damunt aquest núvol blanc.

Presos polítics: Mai no havíem estat tan útils.

Els Jordis: Sort que deixàrem la vara màgica en bones mans.

La CUP: A les manifestacions següents -tantes com en facin falta- sortirem amb foc de veres.

Junqueras: Aquesta estrella de Betlem, s’haurà vist des de Montserrat?

Els bisbets catalans:  Aquests ateus són molt poc originals. Han copiat la imatge de la processó de les torxes de Lourdes. Tanmateix , la reina de cel i terra mai no serà republicana.

Juncker: Mai no hauria pensat que la meva cervesa fes tanta esponera fora com me’n fa dins el meu cos alcoholitzat.

Somiatruites: Aquest és l’espectacle que s’hauria d’haver armat per a la proclamació de la nova república catalana. Ara que ho tenim per mà ho repetirem quan el nou règim entri de ple.
.
Familiars dels presos: Patim molt per vosaltres, però anam cara alta perquè sou els qui heu pagat el preu més alt per complir la paraula donada.

Els bons catalans: Amb tot l’orgull del món pensen que fins i tot amb les mans engrillonades en poden donar amb cullereta  als colonialistes de merda.

Els realitzadors de  TV3: Tanmateix, la dignitat d’un poble se salva per l’estètica.

Els innocents com jo : S’ha fet la llum. Arribarem a bon port.

dimecres, 8 de novembre de 2017

DRET DE CUIXA DE L’ESTAT ESPANYOL


Aquest comunicat porta dies escrit però el terratrèmol dels empresonaments el sepultà entre les runes de la desesperació. Tanmateix, les paràboles mai no passen.
 
A la baixa Edat Mitjana, val a dir avui matí mateix, un esvelt i valent jove forner, anomenat País, es casà amb la més bella i diligent camperola dels entorns, que portava l’atrevit  nom de República. No foren unes noces fàcils. Hi havia oposició i traves per totes bandes, àdhuc dins les pròpies famílies. Tot i això se celebrà el matrimoni amb tota regla. De cop, però, la gent del poble començà a murmurar perquè la comparsa nupcial no feia festa. No tiraven coets, ni sonaven xeremies.

Havia passat allò que les bones i justes persones temien d’antuvi, donat que coneixien les males entranyes del senyor de la contrada. L’amo absolut de la terra i de les persones havia arravatat la novia dels braços de l’enamorat jovencell per exercir aquella mateixa nit el seu dret de pernada.

La desesperació del jove espòs no tenia consol. Explicà la causa profunda de la seva mortal angoixa a l’amic que intentà tranquil·litzar-lo.

El bon company posava la seva pròpia experiència com a punt d’esperança:

-A mi em passà el mateix. Però quan ella retornà  desflorada  -pobrissona meva!-  jo la vaig estimar més, encara.

El bon nan li confessà el motiu del seus esgarrifosos temors:

-Tu tingueres sort perquè te la prengué el Bisbe. Els bisbes retornen sempre les profanades. El seu celibat no els deixa tenir-les a palau. Però el lladre que m’ha robat el meu tresor es quedarà amb la meva esposa per a sempre. La vol com a peça valuosa del seu serrall.

Tot i saber  que era una gesta impossible, País, acompanyat d’un estol d’amics fidels, intentà alliberar la seva aimada República. El senyor feudal els envià els seus cans de bou. Molts de seguidors restaren, sagnant i mal ferits, a les voreres dels camins, on estaven enterrats els afusellats de la gran matança. Altres foren tancats a les masmorres del castell. El jove enamorat es refugià a les muntanyes.

Allà anà a trobar-lo un savi estrateg polític. Parlà sense enrevoltaries:

-Ni tu ni ningú dels nostres podrà fer res per salvar la teva esposa. Només  podria redimir-la un altre senyor feudal que tingués la barra de trepitjar els dominis de nostre senyor, cosa gairebé impossible. Tots els tirans han format una unió europea perquè cap d’ells no es fiqui en les barrabassades  d’altre.

Davant el plor del jove forner, el conseller arriscà una absurda possibilitat:
-Hi ha un comte de les Empúries russes anomenat Ponç Putin. Viu a l’altra vorera. Només pots acostar-t’hi si t’ofereixes a gratar-li les picors.

No sabem que farà el jove País. Però estam ben segurs que per salvar la seva aimada República està disposat a què li donin pel sac el comte rus, el duc israelià i el marquès xinés.


P.D. Per endevinar el rerefons d’eixa paràbola heu de llegir el llibre de Ramon Rosselló “Procés contra Ponç Huc, comte d’Empúries, per pecat de sodomia”. El trobareu,  a bon preu, a Marginàlia.  El pròleg és meu.