dijous, 15 d’agost de 2019

CALFRED DE VÍCTIMA PEL FUNERAL DEL PARE VALLESPIR


Respect, amb més crítica que admiració, que el superior dels Missioners dels Sagrats Cors convertís el multitudinari funeral pel pare Antoni Vallespir en un acte reivindicatiu.

El pare Josep Amengual s’ha jugat Lluc i la cara en la defensa del seu germà de monestir i en l’honra de la seva Congregació. L’Església de Mallorca ha perdut l’envit dels Coritos. Ben aviat, el Santuari els enyorarà.

Al seu abrandat discurs al final de la missa, acabada l’Eucaristia, just abans del condol -jo només conec el seu contingut per la premsa– li mancaren unes peces per a mi transcendentals.

No hi hagué cap insinuació a les possibles víctimes de l’antic Prior de Lluc. Ni cap recordatori per als mils de milers d’infants abusats i violats pels pederastes de l’Església catòlica arreu de tot el món. En aquest cas, com gairebé en tots, l’Església ha seguit la mateixa tàctica anihiladora: ha sepultat les víctimes dins un femer de dubtes i malèvoles insinuacions. Per afegitó, tant els germans d’ordre com els de sang ens han perdonat la vida.

Això és molt fort.

Mancà també, en honor del tarannà reivindicatiu de l’antic prior de La Real contra Son Espasses, la demanda que els abusos sexuals d’infants sigui declarat crim contra la humanitat sense cap possible prescripció, ni excepció. El germà de casta exigí el dret de presumpció d’innocència. Hauria d’haver proclamat, també, que les presumptes víctimes tenim la prerrogativa de defensar el dolor i la veracitat de les nostres tardanes acusacions. En una justícia de veritat qui s’aferra a ser prescrit per no ser jutjat hauria de convertir-se automàticament en proscrit.

Al marge d’aquestes i moltes altres consideracions, jo m’he sentit trasbalsat. Un cop més, se m’ha obert la llaga més profunda de la meva història personal. Jo, com les presumptes víctimes del Corito, no tenc ni judicis ni papers però visc nafrat pels abusos sexuals que vaig patir dels 7 als 10 anys pel frare de la Salle Josep Servera al col·legi de Manacor.

Aquestes darreres nits que he passat sense dormir m’he posat dins la pell dels denunciadors del Pare Toni. M’he imaginat la fúria que patiria si el rector d’Artà, que ha exercit tots els alts càrrecs de la Diòcesi, organitzàs un funeral per reivindicar la figura del seu oncle anunciant-nos a les víctimes que la família ens perdona els patiments que els hem ocasionat i que el frare mai no abusà dels indefensos infants que es trobaven sotmesos a la seva autoritat. Ell, com el Prior de Lluc, l’únic que feia era regalar-nos unes carícies per mostrar-nos el camí sensual de la tendresa mascle.

Per consolar-me de la meva rabiüda impotència he volat a la presó de Melbourne on la justícia australiana manté reclòs com un reu més, jutjat i condemnat, el cardenal George Pell, de 78 anys. Davant un tribunal democràtic de res li ha valgut a la vella guineu ser l’home més poderós i mafiós del Vaticà.

Quan mori Franco implantarem la justícia australiana.

dimecres, 24 de juliol de 2019

DONA CATALINA TORRENS, REFERENT DE L’AUTÈNTICA SOLIDARITAT

“Qualsevol cosa que féreu per als més desgraciats, a mi me la féreu”. (Jesús, al judici final).

“Els pobres només ens poden perdonar el pa que els donam per l’amor que els manifestam» (Vicenç de Paül).

“La fe només es pot mostrar per les obres”. (Carta de sant Jaume).

“Que la mà dreta no esbombi el que fa l'esquerra”. (El Mestre, criticant els fariseus).

“El qui mostri cara pels pobres davant la gent, jo mostraré cara per ells davant el Pare”. (Compromís del Profeta de Natzaret).

“Benaventurats els pobres, els humils, els nets de cor, els qui posen pau, els misericordiosos, ells són els autèntics fills de Déu (Del Sermó de la Muntanya, per estrenar, encara).

“No estima més el qui estima molt, sinó el qui estima tot”. 


“L’autèntica solidaritat et fa sentir estimat”. “L’amor no és donar, és donar-se». (Camada)

Tot aquest excels bagatge doctrinal, que em serveix de guia en el meu pelegrinatge al costat dels més marginats dels marginats, s’hauria quedat sovint en una nit fosca si no hagués trobat, al llarg del pedregós camí, llumenerets blaus de les utòpiques rondalles, referents vius i palpables d’autèntica solidaritat i de caritat cristiana. Aquest és el cas de la il·lustre poblera Dona Catalina Torrens.

Quina manera més prodigiosa tenia aquesta santa, delicada i noble senyora de fer-te sentir bé! Quin art més enginyós per mostrar-se propera, familiar i entranyable! Quina altura humana prenien les seves pràctiques i fructuoses gestes solidàries per sobrevolar les misèries, teories i polítiques dels qui figuram com a redemptors a la desfilada de les vanitats!

Un lloable costum que tenen els nostres familiars, els amics, els coneguts, fins i tot una munió llarga de persones anònimes, és fer-nos arribar a Can Gazà, digníssimament presentat, el regal de les romanalles de les seves festes. Aquests presents resulten per a nosaltres un gran favor. Demanam que eixa pràctica continuï.

Tanmateix el gest solidari que ens arribava al cor era la delicadesa maternal de na Catalina Torrens. Aquesta feinera i senzilla senyora de Sa Pobla molts de vespres pastava i enfornava panades, cocarrois i coques que ens portava de bon matí a Can Gazà.

Un dia a trenc d’alba sentírem com arriba un cotxe a les portes del nostre casal. Un deixondit diable, que havia matinejat per pidolar “metadona”, tot guitant per la finestra em va comunicar:

-És aquella senyora que ens estima tant que ens porta calentetes panades fetes seves.

Catalina, amiga, germana, mare, gràcies per ser un referent de l’autèntica solidaritat.

Can Gazà , 2 de juliol de 2019