diumenge, 11 d’octubre del 2015

ELS DOLENTS SÓN ELS QUI JUGUEN NET



Monsenyor Krysztof Olat Charamsa, fins ara curial del Vaticà, com a oficial del Dicasteri de la Fe i professor de la Gregoriana i de l’Ateneu Pontifici, tot proclamant la seva homosexualitat just unes hores abans de començar a Roma el Sínode de la Família, ha aixecat un terbolí mediàtic. La postura i el missatge del jove i esvelt sacerdot polonès, acompanyat del seu company sentimental català, ha despert dins mi una llau de sentiments i de pensaments que voldria compartir amb vosaltres, amics, malgrat sigui d’una forma esquemàtica.

1.- La sortida de l’armari d’aquest membre de la Cúria vaticana em sembla un acte valent, àdhuc heroic. Monsenyor Charamsa ha pagat com a preu de la seva coherència una carrera brillant i prometedora. Segur que hauria arribat a cardenal. El primer cardenal de la república catalana.

2.- La seva valentia, un xic provocativa i desafiant, ha estat un bàlsam per als pobres i desgraciats gais marginals com som jo i quatre capellanetxos   escainadors que formam el “lobby gall de la misèria”. Als qui vivim exposats a les escopinades de tothom ens dóna coratge la presència d’un cosí “Zumosol” de tan alta categoria.

3.- En les seves insinuacions, el monsenyor de la Cúria deixa entreveure que les persones de la nostra nissaga, malgrat vagin de “tapades”, són multitud al Vaticà fins de ser el lobby gai el factor determinat de la marxa de l’església universal.

4.- Al costat de la clamorosa realitat, el meu llibre de “Catedral amb armaris” i la novel·la a punt de sortir a llum, titulada “ Operació Tiara” , tot situant els armaris a Sant Pere de Roma, resulten, eixos dos evangelis meus, simple fum d’estampa. M’ho feia avinent la meva germana monja:”Si  ho dius tu ho troben exagerat, mentre que la veritat és mil pics més coent”,  I roent!

5.- La revelació que resulta de les manifestacions de monsenyor Charamsa constitueix una de les acusacions més patètiques contra el sarcasme de la hipocresia de l’església. D’una església que es mostra homòfoba quan molts  -moltíssims!-  de capellans, canonges, prelats, bisbes, arquebisbes, cardenals i fins i tot  papes són uns reprimits i sàdics maricons de la gran mare. Em sent víctima d’un repugnant calfred només d’imaginar-me com el vell doctor de la llei que firma sentències d’extermini contra els valents eclesiàstics que surten de l’armari descansa la seva lasciva mà sobre el genoll del seu esvelt i bell secretari.

6.- La conclusió que regalimen els actes de valentia com el d’aquest prelat polonès no pot ser més trista i desesperant: “ Dins l’església, els dolents som els qui intentam jugar net”.