dijous, 29 de maig del 2014

SÚPLICA ALS AMICS GROSSOS DEL PP

Quan va començar la vaga de fam a Sa Casa Llarga vaig afirmar que els governants actuals eren néts de Franco, capaços de deixar morir cent Jaumes Sastre abans d'admetre les terribles traïdes que cometen contra el nostre poble. Necessit experimentar que no tots els del PP són iguals.
Els marginats de Can Gazà necessitam que aquells que s'han mostrat amics nostres ens confirmin el seu afecte amb una abraçada. Com diu el títol, em referesc als amics grossos, als que ostenten càrrecs de govern. Pepers petits, en tenim un fotimer a Can Gazà. Són bons al·lots, però caparruts com porcellins de llet. Mai no els he pogut endossar el meu sobre a l'hora d'anar a votar.
Jaume Sastre no necessita la vostra estima. És com el Pi de Formentor. Un gegant guerrer que es fa més resistents com més fortes bramulen les ventades.
Els docents han rebut maltractaments morals del vostre govern. Maltractaments que els han produït danys psíquics i econòmics, però són rics. Tenen un lloc de feina i una esperança de canvi. Els malparats, els desgraciats d'aquesta història som els marginats. Ens feim solidaris de totes les lluites, però seguim condemnats a la desesperació. Assistim a l'enterrament de tots els morts, però mai no ens toca cap espipellada de l'herència.
Tenc necessitat de concretar la meva llastimosa súplica.
ROSA ESTARÀS, tu que vingueres a berenar a Can Gazà abans de començar la campanya electoral, passa ara per Sa Casa Llarga abans de retornar a Brussel·les. Vine com sempre sense fotògrafs ni testimonis. Una abraçada en la intimitat contagia més conhort que totes les declaracions públiques.
BIEL COMPANY. Has vingut massa Nadals a Can Gazà a portar-nos, amb ASAJA, els millors productes del mercat per ara haver-te d'esborrar de la llista dels nostres amics. Fes-ho per ta mare, que sovint ens envia la meitat del seu conservador.
CATALINA CIRER. Tu ets una de les persones que més pics has vingut a visitar-nos. Fins i tot tu i jo hem fet missa plegats. Ara necessit que ens demostris que no reses el Parenostre debades.
MATEU ISERN. Des d'aquell dia que ens trobàrem, per sorpresa, a l'escala de Can Gazà ens guardam mútua admiració i afecte. Vós que suportau la traïda dels vostres germans Caïms disposats a fer desaparèixer els Abels que els estorben, sabeu més que ningú com es necessita la mà d'un amic en les hores d'angoixa.
A qualsevol lloc del món amb una súplica tan melodramàtica com aquesta, es fondrien fins i tot les pedres. Però Mallorca és un altre món. Si algú ho dubta, que estudiï la vertadera història dels innocents mallorquins assassinats els anys 1936, 1937 i 1938 pels seus propis germans mallorquins.

PD. Si algú dels que teniu la caritat de llegir-me podeu arribar als correus d'aquestes persones, per favor, feis-los arribar aquest gemec d'ànima en pena. Gràcies.

dilluns, 26 de maig del 2014

EL CARRER GUANYA EL DUEL A LES URNES

Després del clam popular d’aquell gloriós 29 de setembre, quan el crit verd va treure al carrer de les 4 illes més de 130 mil manifestants, vaig llançar el guant del desafiament al partit del poder (PP): “Si aconseguiu treure al carrer una persona més que la justícia verda, haureu guanyat. Si teniu collons, posau-los  damunt la taula”.
Per resposta s’ajuntaren un esbart de gallinorbes d’extrema dreta al Born, mentre la cúpula del néts de Franco m’enflocaven els sofisma de sempre. “Noltros –proclamaven- no feim el carrer com les bagasses barates. Lo nostro no és la demagògia, sinó la democràcia. Contestarem aquest lladruc de ca bufó a les urnes”.
Les urnes ja han parlat. Vosaltres ja heu cagat. És hora de passar comptes. Heu perdut el desafiament per més de 50 mil punts. A força de mentides i enganys, recercant les cuques molles baix de les pedres, heu traginat a votar la meitat dels manifestants que sortiren a mostrar cara al carrer. Això del vot forçat no és cap calúmnia. Tenc testimonis patètics que proven l’acusació. Amenaçàreu els vells amb l’enfundi de sempre: ”Si no mos votau vos llevaran la paga”. Als acomplexats i curts els vareu moure a cops d’absurd: ”Si no mos votau vos mataran el mallorquí i vos faran xerrar es català”.
Sou barruts, aprofitats, fanàtics, sense pisca de dignitat ni vergonya. Per això sé que continuareu exercint el vostre despotisme. Seguireu imposant la vostra follia destructiva. Però heu perdut l’autoritat. Un govern que imposa lleis sense consens i que mana i ordena sense escoltar cap raó, es converteix en una pura i dura dictadura.
Som de lletres i m’atarull amb els números. Però vosaltres enteneu molt  de comptes. No us embullen els milions. N’heu robat tants al nostre poble! La gran mentida de la majoria de les urnes fúnebres us la podeu passar pel forre d’allò que no teniu. Us ha votat el 27,45 per cent. L’altre 72 per cent dels votants s’han manifestat en contra del vostre odi envers la nostra cultura i la nostra llengua. Els milers de ciutadans que no han anat a votar ja diran el que vulguin pels mitjans que creguin més contundents. De la part del que exposam la vida per la llibertat només els demanam que no usin la violència.
Escolta, Bauzá, cap de fava amb orelles, si un vespre, avançada la nit, et presentes a Sa Casa Llarga, en secret, sense fotògrafs ni testimonis per  allargar la mà a qui ha empenyorat la seva salut per una educació de qualitat, no ets tu que el salvaràs a ell, és ell qui et salvarà a tu.

divendres, 23 de maig del 2014

LA REVOLUCIÓ DEL GALLINER

El missatge que voldria contagiar és tan pregó i sentit que només m'atrevesc a proclamar-lo en paràboles. No n'estic avergonyit, de les meves limitacions, perquè el mestre creuclavat va triar aquesta figura literària per proclamar el seu evangeli.
Des de sempre, les aus de corral han estat les meves catedràtiques. La lliçó de l'aviram del meu poemari "Nissaga de sen” em guarda de mentir.
Mallorca és un antic i bell galliner enmig del mar. Dins el nostre corral, els galls ens barallam per un forc de poder; els paons reials ens tapen el sol amb les seves coes de plomes tan vistoses com inútils: els quics s'enfilen per escaïnar els seus complexos; les faraones ensordeixen l'aire amb llur xerrameca imbècil; les ànneres ens embruten l'aigua dels abeuradors. Fins i tot, darrerament ens han envaït, de lluny i des d'enfora, un esbart depredador de gavines carronyaires. El nostre galliner és un guirigall de l'hòstia.
Però vet ací que a mitjanit ens ha entrat la geneta. No ha hagut de fer forats ni espenyar barreres. Nosaltres li lliuràrem la clau de la nostra vida. Quan ens hem despertat del bàmbol somni, l'assassina depredadora ja havia escardat tots els ponadors i destruït els nostres nius. Per res ni en cap moment ha amagat les seves intencions arrasadores. Vol eliminar d'arrel la nostra nissaga catalana i construir una immensa granja on les gallines engabiades facin ous perquè tots els espanyols puguin viure de les nostres truites. Mentre ell, petrificat, vol substuir les lleones de l'entrada del Congrés dels Diputats de Madrid.
Ha arribat l'hora decisiva. Hem d'oblidar les nostres enveges, els nostres retrets, les nostres diferències, les nostres batalletes... Tots junts hem d'envestir a mort la geneta assassina. Tots de cop. Tots a l'hora. No podem perdre temps.
No podem errar ni un sol moviment. No podem perdre l'energia per les bardisses. L'enemic té cara i ulls, i nom, i llinatges. La geneta nom José Ramón Bauzá, president amb majoria absoluta del nostre corral.
El combat és a vida o mort. Junts podem. Els de bec afilat li han de treure els ulls. Els d'esperons d'acer li han de rebentar la ronyonada. Els caganers de la merda més pudenta li han de robar l'alè... Per a mi, deixau-me, per favor, els collonets. Vull sanar-lo amb dues pedres planes.
No em faig il·lusions. Sé que si aconseguim abatre'l, ens tornarem a barallar a l'hora de rapar les seves vísceres.

dijous, 22 de maig del 2014

EL BISBE TORNARÀ A FER TARD

L’arquebisbe Josep Miralles només havia de caminar les cent passes que separen el palau episcopal de Capitania General, a l’altra banda de la catedral, per salvar la vida del capellà Poquet. Quan el seu capellà d’honor, que havia portat de Barcelona per ajudar-lo a posar-se els calcetins cada matí, entrà al despatx del Capità general portant la petició d’indult de part del cap de l’església de Mallorca i partidari de Franco, mossèn Jeroni Alomar Poquet acabava de ser afusellat a la paret del cementeri de Ciutat.
Em costa que el Bisbe ha rebut dues peticions personals i directes per visitar el professor, que allarga la seva vaga de fam, tot clamant perquè l’impresident Bauzà tracti directament amb els docents.
Comprendria que el Pastor de la Diòcesi es refugiàs en el silenci si el reclam de Jaume Sastre es referís a drets humans vetats per la doctrina de l’Església, com podria ser una llei digna i completa a favor de la llibertat de les dones per interrompre el seu embaràs. O, dins un altre ordre, demanàs per millorar l’educació pública els cents de milions que el Govern regala a les escoles de l’Església.
Però el franctirador i guerriller de la independència, esdevingut un angelet de Déu, arrisca la seva pròpia vida en defensa d’un dels valors més transcendentals de l’Evangeli com és el diàleg. El Papa Francesc, cada dos per tres surt a la balconada del Vaticà per reclamar la pau i la concòrdia a partir de la comunicació entre les parts en conflicte. El diàleg constitueix un punt essencial de l’amor cristià.
El bisbe de Mallorca podria convertir-se, si ell volgués, en la peça clau del desenllaç d’aquesta situació mortal entre Sastre i Bauzà.
Per una banda, el bisbe és una de les poques persones de Mallorca que trobaria una resposta immediata del President de les Balears just que li fes una trucada per telèfon. Precisament perquè se sent déu, el salvador franquista ha de respondre al seu representant en la terra. El vot catòlic és decisiu en el PP. No debades l’estructura del Partit del Poder (PP) és calcada a la de l’Església romana.
Per altra part, monsenyor Salines reuneix, per càrrec i per tarannà, les millors condicions per guiar una trobada entre els docents i el cap suprem i absolut de l’executiu.
La cosa més trista i absurda d’aquest cas és que el bisbe, que ara es fa el sord a la petició d’ajuda dels seus feligresos, si la vaga de fam arribàs a l’extrem a que està exposat Jaume Sastre, ell celebraria el multitudinari funeral a la Seu, amb totes les autoritats presidides per Bauzà, pel nou màrtir d’una educació de qualitat i en català.
Llavors ja serà massa tard. Com sempre.

dimarts, 20 de maig del 2014

DEIXAR MORIR ÉS MATAR



No havia acabat d’arribar, encara, del meu pelegrinatge, interior i exterior, arreu del món, quan  m’he vist involucrat en una forta i contundent acció de denúncia, com és la vaga de fam.
La vaga de fam que fa Jaume Sastre a Sa Casa Llarga–Can Gazà m`ha remogut una allau d’impressions i sentiments. De moment, en faré una petita bestreta.

-          Les vagues de fam m’impressionen. Són l’arma suprema de les lluites pacífiques. Em recorden Gandhi. Però em ressusciten, també, aquells temps  gloriosos, gairebé heroics,  del inicis de Marginàlia. Jo vaig participar en la històrica vaga de fam dels marginats a l’església de Sant Francesc de Ciutat.
-          M’ha corprès gratament que Jaume Sastre cercàs aixopluc a ca nostra. En aquest aspecte, em sent com un quissó pucer que comparteix el seu jaç amb el ca que em lladrava les passes.
-          M’ha admirat l’afecte i la tendresa que  mostren contínuament al seu professor els  alumnes, els pares i els col·legues  de Llucmajor. Aquesta actitud revela la gran diferència que existeix entre la persona i el personatge. Fins i tot els ogres vists de prop tenen el seu coret.
-          M’ha esglaiat el grau de crispació general en contra de la destrucció de la nostra llengua i la nostra cultura. La ràbia contra els capoladors de la nostra herència es comença a estendre per redols dels conservadors de la dreta.
-          Però l’esgarrifança m’ha arribat a les fondalades de l’ànima davant el comentari unànime de tots els visitants. Tothom assegura que Bauzà deixarà morir  Sastre abans de cedir a les seves essencials peticions de diàleg. Jo ho vaig anunciar el dia del començament de la vaga: “Els franquistes cediren a les demandes dels marginats, però els nets de Franco que ara ens desgovernen, deixarien morir  tot déu abans de cedir un sol forc  del seu programa colonitzador”. Tots els interlocutors, fins i tot  els expresidents de les Balears i alts càrrecs del PP, han corroborat el meu diagnòstic : “El fill del Corneta de Son Servera, és un psicòpata”.
-          La situació no pot ser més trista, desesperant i caòtica. Hem suportat presidents lladres i inútils. Però mai de mai ens havíem vist sotmesos a un monstre fanàtic. Deixar morir es ben igual que matar.

Escolta, vil traïdor  de la nostra Terra, els vells  i folls guerrillers ben prest ens cansarem de fer de bons al·lots. Calarem foc al teu Consolat de Mar. Serà una fogatera oral amb paraules enceses, veritats calentes i xafarderies roents. Llavors, armariat de la gran tapada, hauràs de cridar els teus bombers.