divendres, 31 de maig del 2013

175. VINDICACIÓ DE LA TENDRESA

Era una de les teves plàtiques més entranyables, predicaire. Posta de sol, davall  un lledoner de clastra, conqueries l'atenció dels contraents i dels seus distrets acompanyants amb l'encesa defensa de la teva deessa predilecta: la santa tendresa.
La teva veu de cova de coloms embruixava el revolucionat auditori: "Estic enamorat de la tendresa per dues raons fonamentals. En primer lloc, la tendresa neix de la debilitat. Un home fort, llest, agradable com el nuvi, et causa admiració.  Una dona bella, atractiva, intel·ligent com la núvia, et despert la fascinació. Un savi et provoca respecte. Un sant et suscita recel. Els teus éssers estimats, pares, germans, amics, t'infonen amor. La tendresa et neix davant la indefensió: un moixet  abandonat, un infantó que plora, un atleta que cau ran de la meta. Us imaginau que les parelles s'estimassin des de les limitacions, els defectes, les impotències, les histèries?”.
La segona raó del meu encís és que la tendresa no necessita paraules per expressar-se. La llengua és mentidera. La tendresa es comunica amb una besada, una llàgrima, una mirada, una rebolcada... Quan davant un problema, una parella  s’asseu a xerrar, morta! Acabaran passant comptes. Tortorets meus, quan us trobeu perduts preniu la drecera de la tendresa. Com féreu en la primera enrampada, desviau-vos per la camada de la lascívia.

dijous, 30 de maig del 2013

174. LAVATORI DE PEUS

El contamots ens tallà la comunicació en el moment més dolç de la conversa. Tanmateix,  vaig seguir divertint-me aplicant el teu lema. Vaig dedicar el primer honor al sagrament de la rentada de peus. Les dames litúrgiques -totes fines, elles-  li diuen lavatori. El gest del mestre restava ben patent. El senyor rentà els peus als seus súbdits. El primer ha de ser el darrer. I al revés. Aquesta seria una de les actituds bàsiques de l'home nou.
Llavors vaig seguir papallonejant per tots els terrenys. T'evit les premisses i pas directe a les conclusions.
Els pares aprendran a ser bons pares -l'ofici més difícil de la terra-  quan escoltin els seus fills. Els mestres esdevindran bons educadors quan aprenguin dels alumnes. Els tècnics de les ferides humanes, tals com psicòlegs, treballadors socials, metges, monitors i altres plenipotenciaris, guariran les nafres dels desgraciats quan es fiquin dins la pell dels miserables. Els tribunals començaran a  repartir justícia quan els jutges es deixin interpel·lar pels condemnats.  Així, en els casos dels psicòpates, restituirien la pena de mort.
Fins i tot el teu lema resulta operatiu quan, en un atac de fantasia, s'aplica al rics: miserables rics!
L'ésser més desemparat som jo, el teu Déu. Sense tu no puc fer res. La meva honra està en les teves mans.

dimecres, 29 de maig del 2013

173. TOT AL REVÉS

Encertadament, el teu Mestre galileu proclamava, desafiador, que la veritat l'hem de recollir dels llavis dels infants. Si tapam la boca d'aquests profetes, parlaran les pedres. Un infant espavilat t'inspirà una de les teves sentències preferides: "Gairebé tot s'entendria si ho prenguéssim al revés".
Aquell clarivident fisicista es negava a combregar perquè no volia ser un antropòfag menjant el cos de Crist.  Com tampoc no volia convertir-se en vampir bevent la sang del Bon Jesús.
Tot jugant-hi el prestigi d'encantador de serpents davant els pares desesperats, se t'ocorregué la paraula màgica: tot s'ha d'entendre al revés.
Trepitjares els decrets del Concili de Trento esmicolant la transsubstanciació, però  convenceres el petit heretge. No és el pa que es torna carn. Tot al contrari, és el cos el que esdevé pa. El pa de Déu. El pa dels cristians. La mateixa transsubstanciació s'opera amb la sang i el vi. El somni dels defensor dels infants era fer desaparèixer la sang de la terra. La sang de la guerra, la sang del rancor, de l'enveja, de la ràbia, tot convertint-la en vi d'alegria.
Infantó meu, perd la por. Aplica el teu lema a tot i a tots. Descobriràs que no som jo que t'he de protegir, ajudar, consolar. Al revés. Tu ho has de fer amb mi, el teu Déu.

dimarts, 28 de maig del 2013

172. SALVAVIDES DE L'OFEGAT


Pusil·lànime confident, una de les tasques més feixugues que m'he obligat a acomplir, amb la vostra tarada humanitat i al llarg de tots els segles, ha estat la de servir de salvavides dels ofegats dins la desesperació.
Avui, innocent redemptor, et sents hipòcrita perquè t'has servit del meu nom  per fer la respiració artificial al company asfixiat en el pou de la impotència. El teu raonament era implacable: "Tu t'has fiat de Déu -li predicaves- mentre ell complia la teva sobirana voluntat. Mentre has mogut déu segons el teu caprici, has presumit de la teva irrompible fe en un déu pare amorosit, que sempre cerca la millor cosa per als seus fills predilectes. Ara, déu ha agafat les regnes de la teva vida. Ara, ell ha determinat allò que li sembla millor per forjar la teva personalitat, per enfortir la teva confiança. T'ha arribat la gran prova. L'hora d'Abraham. Acala el cap, idò. Estreny els punys. Plora. Xiscla. Accepta. Déu sabrà perquè ho fa".
Al final del discurs et mancava més aire a tu que no a l'ofegat. T'increpaves sense pietat: com pots ser tan fals? Com pots suportar la fetor de tanta incongruència aferrant-te a allò que no creus?
L'has estimat de veritat. Has partit d'ell. T'has negat a tu. Has fet el que jo faig.

dilluns, 27 de maig del 2013

171. COM LA SAL

El teu Mestre era un bon poeta. Dominava perfectament el maneig de les figures .
literàries. L'analogia de la sal és un de tants exemples: "Heu de ser la sal de la terra".
M'agrada, atrevit predicaire, la teva exegesi pràctica.
Avui toca redacció. Jo callaré, per tant. Quan acabis, presentem l'escrit i t'hi estamparé el meu vistiplau.
"La primera passa de la bona sal és que es mescli amb els aliments. A l'església, gràcies a Déu, no li manca la sal, però el gran problema és que la guarda dins el salers. No la barreja amb els cuinats. Els salers són els convents, les congregacions, les parròquies, els grups... Mentrestant, els doctors de la llei denuncien que al món li falta sabor.
La segona condició rau en què la sal, mesclada dins les casolanes olles, no ha de fer grumolls. Res repugna més que trobar un terrós de sal dins el plat. La sal s'ha de fondre. Ha de desaparèixer. Només ha de restar el gust. Un gust bàsic, però discret. El menjar massa salat és pitjor que el fat. EIs cristians han de donar un sabor especial, inconfusible. Gust d'Evangeli".
Imagina't, escapoló de profeta, un calderó on fondre el Vaticà. Només es pot
aconsegui
r amb brou de món i foc d'infern, atiat pels fundadors dels salers.

dissabte, 25 de maig del 2013

170. LA MILLOR DEFINICIÓ D'AMOR

Em feies molta llàstima, enamorat meu, quan primfilaves definicions romàntiques de l'amor. Record quan sentenciaves: "L'amor no és mirar-se un a l'altre sinó que ambdós mirin cap a una mateixa direcció". Tot seguit, albirant l'horitzó, et rompies un dit ensopegant amb qualsevol pedra del camí.
L'època moralitzant fruïes de repetir fins a l’exasperació: "Amor no és donar el que tu tens, sinó el que l'altre necessita". T'adonares de l'engany utòpic quan les impostures dels necessitats et posaven la corda al coll per ofegar-te.
Un bon dia, la teva capacitat d'engospar l'absurd descobrí la perla definitiva. Des de llavors proclames solemne que l'amor és un equilibri d'egoisme i que tot dura mentre compensa. Els grans amors -de mare, de pàtria i de Déu-  són l'expressió sublim dels sants egoismes.
Em plau la teva defensa de l'egoisme quan recordes l'arrel del seu manyuclat nom. L'ego és l'expressió intocable de cada persona. Només t'estima de veritat qui, des de l'acceptació entranyable de la seva, respecta la teva personalitat. Així, l'amor esdevé un joc de subtil harmonia entre persones.
Que no te tremoli la mà per gravar la conclusió. Si el meu amor és incommensurable, per lògica el meu egoisme de Déu ha de ser infinit. Si aconseguesc  tirar el vostre llast, em sentiré  feliç. El meu egoisme serà complet.

divendres, 24 de maig del 2013

169. ELS TRES GRAUS D'AMOR

En la celebració de les darreres noces t'has afartat de repetir el mateix sermó. De tots els que has lligat al llarg del temps de servei lliure de sagraments, aquest dels tres graus d'amor és un dels més assenyats. La teva veu creava un silenci  enrampadís dins el trull absent dels convidats.
"Alç el primer la copa per brindar per la vostra felicitat. Voldria que la tendresa que avui us jurau assoleixi la seva perfecció, tot aconseguint el que  consider els tres graus d'amor.
Primer grau, és estimar. Sense amor, l'home és mort. Tots, fins i tot jo, vivim des d'aquest primer esglaó. Estimam.
El segon és deixar-se estimar. Direu "aquest capellanet està tronat", el segon   punt és més fàcil que el primer. Ben el contrari.  Deixar-se estimar vol dir acceptar el mode d'estimar de l'altre. Just aquí rau el secret de la parella. Tots -més que ningú els enamorats- voldríem ser estimats a la nostra manera. Vet ací la perfecta declaració d'amor: "Estima'm com vulguis".
El tercer grau d'amor -el cel, la perfecció, la felicitat completa-  és poder creure que t'estimen. Mentre duri aquesta fe, res ni ningú pot trencar la nostra benaurança.
Aquests tres graus, foll enamorat, valen per a les nostres noces. Jura-m'ho. "Déu meu, no entenc res, però crec que m'estimes".

dijous, 23 de maig del 2013

168. L'ORADOR SAGRAT

 Polissó, per no semblar un vulgar i inflat egocèntric, m'has inventat a mi, el teu Deu. Però ara t'he escapat de les mans. Ets com una mare que ha parit un gegant. Ja no em pots dominar. Ara ets tu que depens de mi. Som el teu jutge, el teu mestre, el teu encoratjador, el teu botxí, el teu tot.
       Avui, minyonet meu, toca ditada de mel. M'agrades com a predicaire. M'encanten els teus sermons. La teva paraula és vibrant, sincera, cordial, atrevida, penetrant, eficaç. Et situu als antípodes dels predicadors. Mai no ets avorrit. Dónes  consells com qui lliura caminadors a un cec.
M'encisa el lema de vida que pregones, fins al punt de fer-me'l meu. "Viure. Deixar viure. Donar bons viures”.
Viure. Paladejar cada segon de vida. Sentir cada batec. Fruir cada alè. Barrar el pas a les imbecil·litats, als sofriments inútils, a tot allò que porti signe negatiu.
Deixar viure. Que cadascú sigui ell mateix. Respectar el corral dels altres, mentre els altres no es fiquin dins el teu. Als invasors cal treure'ls a puntades de peu.
Donar bons viures. No hi pot haver en aquest món millor utopia com la de fer que al teu costat es trobin bé. Tranquils. Segurs. Ben a plaer.
Llàstima que avui no tenguis missa. Tindries el sermó fet.

dimecres, 22 de maig del 2013

167. EL MAL INVENT DE LA PARELLA

Has apel·lat a l'ocurrència ràpida per sortir airós del pas.
La comunicació no era notícia ja que es repeteix en gairebé un setanta per cent dels casos. La simpàtica joveneta t'ha etzibat amb força ironia: "Vós casareu la meva  cosina, però se separà al cap de poc temps".
La genètica paterna ha ordit prompte la resposta. "Només les aferrava amb saliva dejuna".
L'anècdota ens ha traginat a les plàtiques de les noces del contraban de sagraments quan predicàvem que la parella està per estrenar.
Avui -proclamàvem- posam la llavor d'una nova família. La família et folla, però no et falla. Una mare, un pare, uns germans, per a bé i per a mal sempre hi són. Avui engrandim la tribu. La tribu és el gran invent  al qual hem de retornar.  Hi caben tots els nostres: els parents, els amics, els camarades, els companys, àdhuc els veïns. La tribu és un magma elàstic que s'estira i s'estreny segons les necessitats i circumstàncies.
Però avui, estimats colomins enamorats, somniam  amb una utopia com és la parella. Està per estrenar. Us propòs que intenteu la gran eixida.
El camí que porta a eix cim per conquerir és diu respecte absolut, on cadascú pugui ser ell mateix, i tendresa a balquena, on un bes dissolgui els entrellats.

dimarts, 21 de maig del 2013

166. LAMENTACIÓ D'UN ESCORXAT


En un principi vaig pensar, Déu meu, que això de ser capellà era com una pellissa de be que m'havia entaferrat damunt la meva carcassa. Innocent de mi, vaig creure que despullar-me de la camisa sacerdotal seria com treure'm l'alba després d'una missa. Mai no em podia imaginar que, al llarg de cinquanta anys rodons, la lloba de mossèn s'havia convertit en una segona pell.
En comptes de treure'm de sobre una disfressa, m'he escorxat l'ànima. El gest que la gent defineix com a "penjar els hàbits" ha esdevingut una tragèdia íntima. Crèdul poeta, somniava que com a serpent de desert em desprendria de la  vella pellerofa mentre estrenava una pell nova. Seguint un mal costum meu, vaig voler efectuar l'operació damunt la balconada de la plaça on ja havia representat altres atrevides despullades. Però no és el mateix trobar-te nu que sentir-te escorxat davant la gelor del poble. Tot el meu cos tremola esgarrifances.
De quina forma el teu nom m'encalentia, cony de Déu! De quina forma havia arribat a creure i a viure el paper de la comèdia! De quina forma port gravada a foc la tamborada d'Encís de Minyonia: "Vaig néixer mascle, mallorquí i capellà". Cada un dels tres trets els visc de la meva singular manera.
Ara sé que divorciar-se és com escorxar-se.