divendres, 31 de maig de 2013

175. VINDICACIÓ DE LA TENDRESA

Era una de les teves plàtiques més entranyables, predicaire. Posta de sol, davall  un lledoner de clastra, conqueries l'atenció dels contraents i dels seus distrets acompanyants amb l'encesa defensa de la teva deessa predilecta: la santa tendresa.
La teva veu de cova de coloms embruixava el revolucionat auditori: "Estic enamorat de la tendresa per dues raons fonamentals. En primer lloc, la tendresa neix de la debilitat. Un home fort, llest, agradable com el nuvi, et causa admiració.  Una dona bella, atractiva, intel·ligent com la núvia, et despert la fascinació. Un savi et provoca respecte. Un sant et suscita recel. Els teus éssers estimats, pares, germans, amics, t'infonen amor. La tendresa et neix davant la indefensió: un moixet  abandonat, un infantó que plora, un atleta que cau ran de la meta. Us imaginau que les parelles s'estimassin des de les limitacions, els defectes, les impotències, les histèries?”.
La segona raó del meu encís és que la tendresa no necessita paraules per expressar-se. La llengua és mentidera. La tendresa es comunica amb una besada, una llàgrima, una mirada, una rebolcada... Quan davant un problema, una parella  s’asseu a xerrar, morta! Acabaran passant comptes. Tortorets meus, quan us trobeu perduts preniu la drecera de la tendresa. Com féreu en la primera enrampada, desviau-vos per la camada de la lascívia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada