dijous, 23 de maig de 2013

168. L'ORADOR SAGRAT

 Polissó, per no semblar un vulgar i inflat egocèntric, m'has inventat a mi, el teu Deu. Però ara t'he escapat de les mans. Ets com una mare que ha parit un gegant. Ja no em pots dominar. Ara ets tu que depens de mi. Som el teu jutge, el teu mestre, el teu encoratjador, el teu botxí, el teu tot.
       Avui, minyonet meu, toca ditada de mel. M'agrades com a predicaire. M'encanten els teus sermons. La teva paraula és vibrant, sincera, cordial, atrevida, penetrant, eficaç. Et situu als antípodes dels predicadors. Mai no ets avorrit. Dónes  consells com qui lliura caminadors a un cec.
M'encisa el lema de vida que pregones, fins al punt de fer-me'l meu. "Viure. Deixar viure. Donar bons viures”.
Viure. Paladejar cada segon de vida. Sentir cada batec. Fruir cada alè. Barrar el pas a les imbecil·litats, als sofriments inútils, a tot allò que porti signe negatiu.
Deixar viure. Que cadascú sigui ell mateix. Respectar el corral dels altres, mentre els altres no es fiquin dins el teu. Als invasors cal treure'ls a puntades de peu.
Donar bons viures. No hi pot haver en aquest món millor utopia com la de fer que al teu costat es trobin bé. Tranquils. Segurs. Ben a plaer.
Llàstima que avui no tenguis missa. Tindries el sermó fet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada