divendres, 27 de febrer del 2015

RETRETS I PREGÀRIES



He manllevat el títol al malaguanyat amic Guillem Cabrer perquè és l’expressió exacta per retratar el meu estat d’ànim en aquests moments de postguerra a la meva Marginàlia. Tanmateix, els plets sempre són amb mi mateix. A l’hora de passar comptes de les meves accions i actituds, qui paga els plats romputs sempre som jo.
Gracies a l’herència paterna i a l’escarrufada de caragol de pleta, mai de mai el rancor, l’odi o la set de venjança m’han socarrat la pell. Una de les lliçons, de les moltes i sàvies lliçons que vaig rebre del meu mestre i rector, mossèn Pere Fons, la del caliu a la mà és una de les més sanes i salvífiques. El profeta de Son Mesquida, quan em veia apallissat pels desenganys i sedegós de revenja em repetia la metàfora del caliu. “Si agafes  una brasa amb la mà, l’únic que es crema és la teva pròpia carn, mentre els qui motivaren la justificada ràbia et contemplen amb la ironia als ulls de burletes”.
Les tropes  marginals es retiraren a les casernes de la precarietat, mentre el pla Marshall dels utòpics prepara la reparació dels danys, però als meus furs íntims, sense diaris ni exhibicions, els retrets segueixen rapinyant les meves sensibilitats i els meus tardans penediments.
L’insult més benigne que em segueix eixordint el cuc de l’orella, com un borino ros, és el de “bàmbol”.  Aquest adjectiu, que els manacorins hem canonitzat com a himne del nostre poble a partir de la comèdia de “Ai Joaquin que has vengut de prim”, suavitza, amb la benignitat de la ironia, tots els sinònims d’imbècil, tals com cretí, neci, idiota, estúpid, betzol, beneit. BÀMBOL!
 Només un bàmbol empedreït i incorregible, com jo, pot resultar tantes vegades banyut i fotut, tal m’ha passat amb Sa Casa Llarga i les seves respectives propietàries. M’estir els quatre pèls prims i clars que coronen la meva calvície només de pensar que amb els diners que hem gastat en el palauet de les senyores Feliu tendríem per pagar 12 anys la nau que ja hem reservat al polígon de Can Valero.
Bàmbol de mi, un cop més he fet el negoci de na Peix frit.  Aquesta  meravellosa madona mallorquina hauria de ser el meu referent preferit. Jo, com aquella bàmbola placera, he comprat el peix a un cost elevat, desorbitat, gairebé astronòmic, per llavors vendre’l frit, calentet i beneït a meitat de preu. En el cas de Sa Casa Llarga la història ha estat més tràgica, encara, ja que he regalat el peix, una volta ha estat guisat amb oli dels “Encants” que, com pregonàvem era d’oliva verjo i premsat en fred.
S’ha de ser molt bàmbol per creure en la generositat, la bona fe i el despreniment de la gent gentil, en la mesura que jo he cregut i per, desgràcia, seguiré creient. D’això, en bona psicologia es diu masoquisme. El destí no pot ser més llastimós i cruel. Estic condemnat de per vida a ser i a comportar-me com un masoca bàmbol.
Mentre, seguiré amb la meva pregària de bàmbol inspirada en el Parenostre del meu sant progenitor: “Cabroníssim i avantatgista Déu, sé que cada pic que em vincli per realitzar el sagrament del lavatori de peus als miserables vós fareu que un cristianíssim i venerable senyor aprofiti l’avinentesa per donar-me pel sac. Només us suplic la gràcia d’arribar un dia a passar-hi gust. Amén”.

divendres, 20 de febrer del 2015

EL MEU 18F



Des de sempre, el 18 ha estat el meu nombre. Vull dir el número de la sort, de la gaubança, de la plenitud. Tot i això, mai no l'he posat a prova gastant-m’hi una fortuna en loteria. De les drogodependències, la ludopatia és la que em queda més lluny dels meus vicis. Vet ací que aquest febrer del 2015 m’ha regalat un 18 de goig total.
Per explicar-me en el meu llenguatge predilecte, com és metafòric, diria que aquest 18 de febrer m’ha brindat un festí a totes les menjades preceptuades en una jornada dels golafres de la joia. Seguint els consells mèdics, els malalts de Can Gazà feim 5 menjades. El lema és aclaridor: cal menjar equilibrat, frugal, bo i freqüent. Confès que a cada àpat d’aquest dia  històric he pegat una panxada pantagruèlica.
En el desdejuni, 7 del matí,  Ramón, el posader major de Sa Casa Llarga, el sen estimat dels intel·lectuals que aixoplugaren la vaga de fam de Jaume Sastre, amb una tassa de xocolata calenta i l'habitual besada de deixondida matutina, ha esmolat el meu sentiment de gratitud cap als sens de la meva terra. En tot temps i moment, l’amorosida servitud dels homes bons de Marginàlia commouen l’arrel de la meva estimera.
El berenar del matí és la menjada predilecta dels homes de Can Gazà. Fills de la cultura de l’entrepà, se'ls  veu, en el  descans de la feina, com engoleixen les ofertes del bufet amb fruïció i gana. El meu 18, tractant-me  de pagès marginal, m’ha ofert un suculent berenar de frit. A un atrevit  aprenent de dinamització social, l’apoteosi del desencadenament davant la multitud de periodistes, locutors, fotògrafs i càmeres, ha estat mel del cel de la vanitosa complaença. 
El clam dels pobres havia estat escoltat. S’havia començat, amb força i clamor, el combat públic de la dignitat contra la beneficència. S’havia assegurat la continuació dels tallers que garanteixen el procés d’autofinançament de Can Gazà.  S’havia salvat l’honor dels trepitjats. Per no mancar-li res a aquest tiberi de vanaglòria, Catalina Cirer ha aportat el  picant estimulador de les olives trencades. Suprema ironia: una consellera del PP trepitja territori ocupat pels revolucionaris de panfonteta.
A l’hora de dinar, els fills de Can Gazà m’han eixugat el font de les emocions i de les llàgrimes. No m’han deixat servir els plats. Trencant amb el costum de ser el darrer, amb el meu company de cuina, en seure’m a taula, avui m’han obligat a ser el primer a estacar-me en el meu lloc de cap de taula. Distret, abstret, àdhuc distant, provava les primeres cullerades quan un esclafit de mamballetes ha eixordit l’aire del menjador i del meu cor. Només he pogut oferir-los un mot de gràcies xop de tendresa.
L’aclamació continuava mentre la proclama restava diàfana:“ estam amb tu i t’estimam. Llavors m’he sentit com un artista dels sentiments que acaba de fer un concert amb un flabiol de canya escardada.
El meu 18F ha convertit l’àgape de la tarda, necessàriament frugal, encara que entranyable, en un tast de la futura pitança. El grup dur dels cooperants –tres personetes irreductibles –hem visitat la nau dels futurs  tallers.  El lloc somniat es materialitzava. Exacte el que volíem. Llavors hem paladejat un rebentat de cassalla. Fins i tot hem exterioritzat el brindis: el futur serà millor que el passat. Aquestes santes dones ens han fet més  favor fent-nos fora que obligant-nos moralment a continuar amb el negoci ruïnós de Sa Casa Llarga.
Al sopar, assegut a la camilla de ca la meva germana, el 18 F ha coronat la jornada regalant-me el tresor més preuat i delicat de la meva vida que  és l’amor inestroncable de la meva família. Els meus, els de la sang pròpia i calenta, pateixen però mai no em fallen. Faci el que faci sempre estan al meu costat. La meva germana monja exerceix meravellosament i humil l’ofici de matriarca. Tanmateix, mig adormit, li he guanyat el pinacle i el torcebraç de les follies, com l’argollada.

dimecres, 18 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. VI i darrer


La creu més feixuga de la meva vida –esper que algun dia esdevingui gloriosa- és que cada vespre m’he de colgar amb en Jaume Santandreu i Sureda. Abans de dormir, aquest ego profund estacat a l’època de la infantesa, em fa passar pel control de la consciència. Quan la nit corona una jornada normal,  val a dir gairebé cada dia, l’examen dels esdeveniments i actituds sol ser rutinari i simple; ben mirat superficial. Però quan surt del botedor tot vivint esdeveniments singulars, extraordinaris, com han estat aquests sis dies d’argollada, el minyó de terra prima i mirada fitera em sotmet a un interrogatori de tercer grau. Va més enllà de les anècdotes, dels vicis menuts, de les jeies masoquistes, de les vanitats compensatòries, dels  pensament plaents, de les lascívies consentides i de les histèries controlades per endinsar-se en la revisió de les ossades, de les columnes mestres de les vivències.
Anit m’ha envestit de front, sense contemplacions ni miraments de cap casta. M’ha clavat la serietat de l’interrogant fins a l’estocada:
-Però, tu ho creus? Em referesc tant al que prediques com al que practiques.
Davant  la transcendència de la resposta m’he cenyit a la fórmula dels juraments:
-Sí, ho crec.
Per reblar el silenci del meu jutge inapel·lable he rematat el clau de la contundència amb un adverbi poderós:
-Fermament.
En tot moment la fe m’ha salvat la vida. He transitat per abismes perillosos. He estat a punt de deixar-hi la pell, però sempre n’he sortit estalvi per la drecera de la fe. El remei ha estat infal·lible: he predicat, practicat i propalat els dogmes del moment fins que hi he cregut. Tan aviat com he sentit que no hi creia, ho he deixat. Entre tots els exemples, el més  cridaner fou la meva penjada d’hàbits: quan em vaig sentir falç en l’exercici del meu sacerdoci, després de conculcar totes les regles disciplinàries de celibats i ritus, ho vaig abandonar –l’exercici, no el sacerdoci- d’una manera pública i notòria perquè em deixassin enterrar en pau aquest capítol entranyable i dolorós de la meva peripècia.
Voldria acomiadar aquests íntims diaris d’un argollat, que he compartit, amb vosaltres, amics, d’una forma amorosida  i sincera, tot recitant, de cor, el meu credo actual: crec tot el que he predicat aquests dies de denúncia, encadenat a la vida, passió i mort de Sa Casa Llarga:
Crec que la feina, disciplinada i diària, és l’únic camí per arribar a la dignitat dels exclosos.
Crec que la beneficència ha esdevingut la pesta dels qui hem volgut fer de Marginàlia un país lliure.
Crec que l’autogestió, argollada amb l’autofinançament, és el repte per aconseguir la independència de la nostra pàtria dominada i esclafada pel paternalisme capitalista.
Crec que els trepitjats no tan sols gaudim del dret a la gemegada, sinó que tenim l’obligació de traduir-la en espectacle de crits i plorades.
Crec que estimar sense exigir és malcriar.
Crec que donar sense personalitzar és deshumanitzar.
Ara més que mai m’encadeno a la proclama de sant Vicenç de Paül quan adoctrina a les seves filles de la Caritat: “Només ens poden perdonar el pa que els donam per l’amor que els tenim”.
Gràcies, amics, per acompanyar-me i per suportar les meves parides.

dimarts, 17 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. V



L’home es guia per referents. Un referent és com el llumenaret blau de les rondalles. De petit, fins als cinc anys, vaig viure al camp sense electricitat, per això mateix port incorporat a l’equipatge vital la potència miraculosa d’un llumí dins les fosques de la nit. Un dels referents cabdals a la meva vida ha estat i és l’Evangeli del “Fusteret” . Perillós, el “Fusteret” aquest! Tanmateix hi ha  molts  passatges de l’Evangeli que no he comprès fins que la vida m’hi ha fet topar de morros. Un d’eixos dogmes que no havia entès era aquell que ens retreu Mateu en el capítol X, versets 34,35 i 36: “No penseu que he vingut a portar la pau al món. No he vingut a portar la pau, sinó la guerra.  He vingut a posar el fill contra el pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra. D’aquesta manera, els enemics de l’home són els de la seva pròpia casa”. Paraula de Déu. Punyetes!
Sent com aquests dies d’argollada han estat i són jornades de guerra. Una guerra de tribus. Canamunt i Canavall.  Els de baix contra els de dalt.  Els marginats contra els senyors. Una guerra de filosofies. La dignitat contra la beneficència. Una guerra de postures. Els despullats contra els tapats.
Totes les guerres són brutes, tristes, injustes i gairebé sempre innecessàries. Però quan vols  arreglar-ho ja és massa tard. L’amor propi ferit, les fòbies enceses, les vanitats ofeses no tenen marxa enrere. Tot i això, les guerres tenen coses positives. Contràriament, el  fundador, cap i mestre suprem del cristianisme, arrel i base de la nostra cultura occidental, no posaria la guerra com una de les finalitat bàsiques de la seva baixada al món. No debades el procés i progrés dels pobles s’escriu amb cròniques de guerra. Fins ara, la llibertat, tant de les persones com dels pobles, s’ha aconseguit a cops de guerra. D’aquí la meva desconfiança per a la independència de ma pàtria catalana. Els sants guerrillers, com sant Sebastià, formen  legió.
D’aquesta guerra tribal de castes que s’ha desplegat a Sa Casa Llarga amb sang, patiments, angoixes, impotències, ràbies i llàgrimes, n’han de  brostar necessàriament gestes positives. Curiosament ha durat sis dies. Un motiu més per llevar l’accent de Gazà per identificar-nos plenament amb la ciutat màrtir dels palestins. La guerra de Sa Casa Llarga, com totes les altres guerres, ha obligat a moltes persones a definir-se. No es pot estar en els dos bàndols. Pots ser neutral fins que les bales et foraden les persianes de ca teva, rere les quals volies contemplar els tirs amb imparcialitat.
L’educació, el peatge d’hipocresia que pagam tots per poder seguir el camí, faran que sembli que tot continuï igual. Però cada part sabrem de quin bàndol s’han definit aquells que fins fa quinze dies teníem com a nostres. Els veïns de Sa Casa Llarga, per exemple, s’han decantat per les senyores. Han aplicat les regles de les classes socials,  tot  recordant que “els estadants, sobretot si són marginats, passen, mentre que els senyors, sobretot si són casta, queden”. Queden malament, però queden. Han oblidat de cop l’amistat, les relacions, el bon “rollo” que hem mantingut, fervorosament i agradosa, al llarg d’aquests sis anys de veïnatge.
Val la pena una guerra sense sang com la que hem mantingut aquests dies per saber qui és qui i per recordar l’eterna lliçó de la covardia i com  molta de gent –gairebé tota- manté el vici terrible d’arrufar-se dins la pròpia closca i no mostrar cara per res ni per ningú.
Prest serà l’hora de treure conclusions i que cada bàndol enterri els seus morts.

dilluns, 16 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. IV


Les cinc del matí. El fred ha fugit amb la brusquina cap al mar. Bona hora per a les confidències.
Us confés, aimadíssims amics virtuals i virtuosos, que ho estic passant molt malament. Putíssim! No us ho podeu imaginar. Em ve a la memòria l’esgarrifós espectacle de l'Índia. Tot contemplant la sagrada i macabra cerimònia del crematori, a l’esplanada dels morts, em vaig adonar que a la pira més pròxima de la meva esglaiada mirada removien els ossos i atiaven els brancons. No havien tingut diners per comprar tions a bastament. El poema quedà gravat a l’acte: “Amics, quan me mori, cremau-me, però per favor, comprau llenya que basti”.
Aquesta seria l’expressió: Pas pena que la llenya no em basti.
Totes les accions de protesta es fonamenten en el joc sadomasoquista que commou i diverteix la humanitat. La gent -tots som gent– per singlar les seves compassions, àdhuc per divertir els seus avorriments, vol sang. Així ho reclamaven les multituds del circ romà. Així ho segueixen reclamant els espectadors de la peripècia dels desgraciats. Volen sang. Fins i tot al sant sacrifici de l’Eucaristia es brinda amb una copa de sang. Sang de Crist!
L’eficàcia de les accions de denúncia es mesuren pel grau de patiment del masoquista que les promou i suporta. L’exemple més clar és el termòmetre de la vaga de fam. El dejuni a mort oberta començà a inquietar i produir efecte a partir dels quinze dies de vaga. Als trenta, la gent s’intranquil·litza, però per aconseguir una resposta, l’il·lús de les causes perdudes ha d’entrar en agonia irreversible.
Al meu argollament hi manca sang, patiment, morbo, espectacle, contundència. M’he atrevit a coure els escaldums de les commocions alienes sense sal, ni espècies, ni herbes de cuinada. Pràcticament i audaç tenc l’olla al foc només amb aigua beneïda. M’ho han expressat molts de visitants en una ficada de pota celestial: “T’esperava fermat a la porta amb una cadena curta i gruixuda i amb un caramull de flassades per ajaçar els ossos”. Mentrestant, els seus ullons telegrafiaven els seus retrets : “A qui vols impressionar amb aquesta cadena prima i llarga?”
Tots els tafaners, inclosos els periodistes, m’han repetit la pregunta clau: on passes les nits? Fins ara he sortit dels tràngols escapant-me per la drecera de les ocurrències. He comentat: “Les senyores de la Casa m’han tractat com un ca, però els cans, sobretot els bords, són tractats com a senyors a ca els marginats”.
També hi manca impacte al fons de la reclamació. El discurs aquest de l’autogestió va bé per una conferència al club dels salvadors. Però per impactar es necessiten causes més macabres. Els interrogants dels interessats en la qüestió ho revelen clarament. “Si us tanquen Sa Casa Llarga, quants en quedaran al carrer?”. Com fas entendre a les bones persones que es mouen per sentiments, que hi ha quelcom pitjor que viure al carrer com és quedar-se sense feina, sense sentir-se útils, amb l’única perspectiva de convertir-se en carn de beneficència?
Sense sang, sense morbo, sense espectacle, he hagut de fer miracles, tot intentant pescar taurons amb fil d’embastar: tot intentant embruixar ocells amb la paraula.
Per paga, tampoc no he tret per res l’arma mortal de l’insult groller i de la punyida feridora. Per exemple, normalment no he adduït el títol de “botifarres d’orella baixa”. Quant a l’acusació contra les propietàries, he tirat pilotes fora tot refugiant-me en les insinuacions i les lleus ironies. La troballa per obrir un horitzó de perspectives ha estat allò de “si fóssim “hermanitas de los pobres” no ens haguessin fet fora.
Ara comprenc la por escènica de l’actor que perd el fil a meitat del monòleg o el pànic de qui juga de farol i ho posa tot a una sola carta.

diumenge, 15 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. III



Port més llatí a la sang que a les paraules. Esper que el meus llinatges materns, Sureda i  Rosselló, provenguin d’una santa catalana pirinenca violada per un soldat romà. A l’estoic viatge en el Transiberià, capitanejat per Pedro Prieto,  cada vespre acomiadava  els tres companys de tren amb l’introit de les Completes “Fratres sobrii estote...”. Retrec aquesta gloriosa aventura siberiana perquè aquests dies, com consta en moltes fotografies dels mitjans de comunicació, m’ha alliberat del fred pel cap la gorra russa que m’acompanyà els nou mil quilòmetres de trajecte congelat.
En aquesta tercera nit d’argollament l’explicació del meu estat recorre a un refrany de l’àvia romana: “Mens apretata discurrit”. Cada vegada que hom es  troba, malgrat s’hi hagi ficat voluntàriament, entre espasa i paret, topa amb el seu jo. Amb el seu jo profund. Total. Venturosament, des que vaig  fer els exercicis psicoanalistes amb el Pare Jung he perdut la por al subconscient tant personal com col·lectiu. Aquesta capficada a l’estany  profund de la meva personalitat em resulta tant evident i abraçadora que imagín que la cadena, que arrossec pel pati de la Casa Llarga, és el cordó umbilical que mai no he tallat amb la mare que em va parir, per molt que ara es trobi a l’altre món.
Eixos  dies em sent més sen terròs que mai.  Som terra i trepitj terra.  Per això mateix m’encanta el noble títol de “friki rural” que m’atorga Ramón Aguiló, tot agermanant-me amb Jaume Sastre, al diari “El Mundo” de dia 13 de febrer en la seva columna de “Crónicas alemanas”.
Aquestes jornades de lluita es fonamenten en la litúrgia sagramental de  les representacions, manyes i tàctiques de l’apostolat cristià. Som, amb quatre dits més d’alçada al cos i a l’enginy, sant Pau predicant “oportune et inoportune”, sense parar, hores i més hores, l’Evangeli dels marginats. Les benaventurances de la dignitat del pobre i les maledicències dels almoiners  de la beneficència. Quan vaig rebre el primer burofax, on, amb quatre tecnicismes, l’advocat  de les senyores Feliu, condemnava  a l’atur sense remissió els obrers de Can Gazà, vaig contestar amb un encès i visceral “Document de Batalla per la Casa Llarga” . En aquest escrit privat, privatiu i privador, cantava les quaranta  en to major a qui, segons el meu criteri, s’havien aprofitat de la suors i dels doblers dels pobres. Però en cap moment en vaig atrevir a tirar-los en cara la sentència del Mestre : “És més fàcil que un camell passi pel cós d’una agulla abans que un ric pugui salvar-se”. Com tampoc no vaig escopir-los els insults del seu Redemptor, tals com  “Raça de serpents. Sepulcres emblanquinats...”.
A la fi, al tercer vespre de fred i humitat he descobert l’autèntic  nom i la vera naturalesa de la meva minva acció de protesta. Aquesta posada en escena de la ràbia dels marginats de Can Gazà no reuneix les condicions macabres de l’esclavitud per merèixer el guardó  d’argollada. Però sí, amb tots els mèrits i honors, s’ha guanyat el títol de “Marató de la paraula”. M’he passat hores i més hores repetint el clam de la dignitat dels marginats, dels pobres crònics, dels professionals de la misèria. Sovint m’he quedat sense saliva, però un glop d’aigua ha empès la paraula cap a la proclama del nostre missatge. L’única cosa que volem salvar d’eixa representació de la batalla dels rics, tant persones com institucions que poden tudar cases i béns mentre els desgraciats es queden amb menjar assegurat i amb sòtil, si volen, és la dignitat de ser i sentir-se persona. 
Tanmateix, això de la “Marató de la paraula” és una còpia exacta de l’espectacle que vaig armar el maig de 1983, a la plaça d’Espanya, als peus del fundador del regne més lliure enmig del mar. Com a protesta per  la prohibició als “Baleares” d’un article nacionalista, -aleshores jo em presentava a les eleccions autonòmiques en la llista del PSM– vaig aguantar xerrant dotze hores, contestant a les preguntes dels vianants. Cada hora bevia un glop d’aigua mentre un company de partit llegia l’article censurat “Madre, los hijos de la gran madre”.  Després de 32 anys, aquests “hijos” són els mateixos que ara ens ofeguen amb les cadenes de la beneficència.

dissabte, 14 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. II

Els sentits, àdhuc els sentiments, són bons de conhortar. Les coordenades de l’acció són fàcils de traçar. Som un masoquista que se  salva del suïcidi en una exhibició de narcisisme pur i dur. L’estratègia resta patent. Davant la impossibilitat d’estacar davant la porta de Sa Casa Llarga les seixanta persones que viuen al voltant de Can Gazà, aplic la teoria de la sínia. Basta una somereta que fa voltar els cadufs per eixugar el pou de la denúncia. Cada moment que passa, la finalitat de la protesta resta més evident. Tal com declarà  el president de la nostra entitat, Jaume Mateu, lluitam per una filosofia de la dignitat de la persona marginada i ofegada dins el tsunami de la beneficència.
     El que m’emprenya en aquests dies d’encadenada i a l’hora d’intensificar el missatge és l’inconformisme de la ment. Les exigències del cap -puta cap!– s’han convertit en un turment. Em trob condemnat al suplici de la cultura aristotèlica. El pensament ho vol tot definit. Cada minut d’aquests dies de guerra dialèctica el meu capet ha donat voltes a l’interrogant central. M’he repetit la pregunta que es fan tots els curiosos i tafaners, des del periodistes al darrer espectador de la posada en escena de l’argollada: quina és l’acusació que puc fer, estrictament, a les propietàries de Sa Casa Llarga?
He proclamat que l’actuació de les propietàries són legals, però no justes. L’injust és el sistema capitalista que consent i fomenta el dogma cabdal de la propietat privada: “D’allò que és meu en faig el que em passa per l’arc de triomf”.
He propagat que s’han aprofitat de la feina i dels doblers dels pobres. Ben mirat, l’aprofitament ha estat mutu. En una disputa de beneficis tothom se sent el perjudicat.
Podria confiar a l’opinió pública la veritat més profunda i entendridora d’aquesta història de desamor. Podria afirmar que les concessionàries han abusat de la meva infinita candidesa. Mal avesat per la senyora de Can Gazà que manté, després de quaranta cinc anys, l’ús de la seva finca  per al profit dels pobres, vaig creure que l’idil·li de solidaritat de Sa Casa Llarga duraria tota la vida. La meva confessió resultaria inútil. Tanmateix, ningú creu que moriré d’un atac d’innocència de conillet de camp.
Fins i tot, tal com vaig insinuar al discurs  de la roda de premsa, veig en el cas de Sa Casa Llarga una repetició de la història d’Ananies i Safira  (Fets dels Apòstols, 5, 1 ). A l’esposa i a les filles de don Rafel Feliu els aplicaria el mateix raonament –mai no el càstig– de sant Pere: no teniu cap obligació de cedir els vostres béns, però si ho feis, heu de jugar net. Heu de portar la gesta solidària fins al coronament de l’obra. Pitjor que no convidar-te a taula, és fer-te fora a mitjan àpat.
     A la  fi, avui, a la matinada freda i humida del dia dels enamorats, s’ha fet la llum. Acús les senyores Feliu Fernández del pitjor crim que pot cometre una persona  que presumeixi d’aquesta suprema categoria, vull dir de ser persona: han atemptat contra l’estètica. Ens han fet un lleig. Si et roben, pots posar una denúncia; si t’insulten, pots contestar en el mateix to fins arribar a les mans; si t’estafen, pots portar-los a tribunal. Però si queden malament, en el fons i en la forma com és el cas de les propietàries de Sa Casa Llarga, l’única cosa que pots fer és encadenar-te i posar en pràctica la conclusió: ja que ens tractau com a cans, ens portam com a tals.

divendres, 13 de febrer del 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. I


M’havia preparat per resistir les emocions. Un vell argollat, ple de cadenes i plorant, em semblava una imatge patètica. Vaig superar la gran prova emocional de la roda de premsa multitudinària. Vingueren tots. Vaig ser capaç de reprimir les glopades de calfreds que em pujaven des de les entranyes tot aprofitant el solc de la contundència de les paraules.

Tot i això, hi va haver uns moments puntuals on les llàgrimes traïren els meus esforços i propòsits. Un d’ells fou el moment en què tots els meus fills de Can Gazà alçaren la meva llarga cadena per formar un sol fermall humà. Aquesta és l’estampa més preuada de tota la jornada. Hi eren tots:el cec, el padrí, l’operat de càncer de gargamella, el que està apunt que li tallin una cama, el foll, el que gairebé camina de mèu-moix, el que va amb crosses... Ara ja sé el que és i significa una cadena humana.

L’altre episodi d’esbandida del plor succeí cap al tard quan aparegueren les meves germanes i els meus nebots. Més que les argolles i les cadenes, em pesen, fins al punt de tastar la desesperació de la impotència, el sofriment que la meva argollada ha causat a la meva estimadíssima família de sang i a tots els amics i amigues que m’estimen cegament com un germà.

Però el perill de la crisi comparegué, traïdora i cruel, en el moment de ficar-me al jaç, a les dotze de la nit. Vaig sentir una angoixa tant forta que vaig estar apunt de cridar els amics que guarden la clau del pany de l’argolla del meu coll. A les fosques, dins un silenci gelat, la cadena de l’ànsia m’ofegava. Vaig descobrir, aterrit, un nou vessant a la meva rabiüda claustrofòbia: tenc pànic mortal a tot allò que em ferma.

Vaig anar a cercar l’exorcisme a la reviscolada de la memòria. Ulls clucs, punys estrets, alenada fonda, vaig traginar-me amb cos i esgarrifances a la casa dels esclaus de l’illa de Gore, just davant Dakar. Vaig submergir-me dins la soll de negres, carregats d’argolles i cadenes, que els caçadors moros engreixaven, tot esperant el vistiplau dels mercaders d’esclaus que omplien els seus vaixells de bèsties humanes, camí d’Amèrica. Tanmateix, les meves alenades fondes, convertides en fervents pregàries, no aconseguiren dels meus sants senegalesos el miracle de la resistència.

Fou llavors, al darrer instant de la desesperació, que comparegueren els meus encadenats. En els inicis del moviment marginal, ran de la fundació de Marginàlia, el signe més poderós i cridaner del clam de justícia per als exclosos, foren els encadenaments al cavall del Rei En Jaume de la plaça d’Espanya. Record com, mentre jo capitanejava l’escamot de perdularis que recorreguérem els pobles de Mallorca, des de Palma fins a Lluc passant per tota la Plana, dos ionquis de Can Gazà s’estacaren dalt del monument del fundador del nostre poble. Ja són morts. En aquell temps, la SIDA no perdonava.

Els records eren massa forts i les coincidències massa fondes per deixar-me vèncer per un atac d’ànsia.

Estirant la cadena del coll en un intent fantasmagòric d’eixamplar l’argolla, vaig aferrar-me al prodigi de la repetició de la història. Fa més de quaranta anys, els autèntics iniciadors del moviment marginal aguantaren quinze dies encadenats al cavall del Rei En Jaume amb el mateix lema de la marxa de la Sapiència, l’Assemblea d’Aturats i el Poble gitano. Aquest lema proclamava, a l’escapulari de llençols, “Amb treball i cultura farem poble”. En memòria dels nostres màrtirs, que resistien les hores, la immobilitat i les cadenes fumat porros, jo he aguantat l’angoixa claustrofòbica de la primera nit d’argollada a Sa Casa Llarga.

diumenge, 8 de febrer del 2015

PIDOLAIRE ARGOLLAT PEL SEU LLOC DE TREBALL AL PORTAL D'UNA ESGLÉSIA



La paràbola té més força que la història. Vet ací l'al·legoria.
En una parròquia del Nord, el rector va fer fora a un pobre pidolaire que es guanyava les sopes demanant una almoina al portal de l'església. Alhora, penjà a la porta un edicte, que repetia de paraula a cada homilia, tot manant als fidels que lliurassin les seves solidaritats a organitzacions cristianes.
El pobre pidolaire, com a signe de la seva protesta, s'argollà. Es passava els dies arrossegant la cadena de la seva denúncia davant la parròquia. Cada cop s’assemblava més a la imatge de sant Pere Nolasc, el redemptor
català dels captius de moreria, que es venera, amb abundància de flors i
ciris, a una capella lateral del temple. Però més impactant que la seva figura d'esclau era el manifest concís i concret que repartia als devots:

"M'he argollat, com un ca

PER DEFENSAR EL MEU LLOC DE TREBALL. Demanar almoina és la meva feina. No tenc possibilitat de tenir-ne cap altra. Sense aquesta tasca em trob immers dins l'avorriment i la vagueria, condemnat a ser carn de
beneficència.

PER AFERRAR-ME A LES DESPULLES DE LA LLIBERTAT. No em referesc a
grans transcendències, sinó a les petites llibertats quotidianes. Puc recórrer als punts organitzats dels auxilis socials. Però per un entrepà he de pagar una renúncia a les meves voluntats. He de fer tot el que em manen els salvadors i del mode que ells manin. Per afegitó, he de renunciar al meu déu suprem, al qual he sacrificat la meva vida, com és l’alcohol. Preferesc un rosegó de pa amb un bric de vi que una dosi de caviar amb aigua beneïda.

PER FER PRESENT LA MEVA NISSAGA. Hipòcrites descarats, voldríeu que el cos del vostre crim restàs celat. A més de marginar-nos, maldau per fer-nos desaparèixer. La meva presència posa el dit dins la vostra llaga de fariseus.

PER FER-VOS UN FAVOR. Estant al portal del vostre temple, a l'hora que el mantenc net i tranquil, espant els mendicants mal educats que molestarien els vostres fervors.

PER RECORDAR-VOS L'EVANGELI. Les benaurances que predicau, però
que gairebé mai, no practicau. Jo pos rostre, cara i ulls, carn i escalfor a
les vostres obres de misericòrdia. Tanmateix, qualsevol cosa que em faceu
o em deixeu de fer, a Ell li feis o li deixau de fer”.

Jo, pidolaire argollat per la dignitat dels marginats, pens com vosaltres: un
ca és mes dòcil, més agradable i més agraït que un pobre. Guau! Guau!

divendres, 6 de febrer del 2015

LES GERMANIES MÉS VIGENTS QUE MAI


Dissabte dia 7, a les 12 del matí, ERC de Ciutat ens convoca a l’homenatge, ja tradicional, a les nostres Germanies. El senzill acte es farà davant l’humil monument erigit als agermanats a la plaça del Rosari, ran de l’edifici de Correus.
No hem de viure del passat -sobretot, no hem d’ancorar-nos en el passat-. però la Història segueix sent la gran mestra i guia de les nostres passes actuals. Els despòtics amos i senyors del nostre poble, val a dir els botifarres, els nou rics, els espanyolistes i l’església, han esborrat dels nostres annals les glorioses i tràgiques pàgines de la lluita del poble per les seves llibertats, per la seva supervivència i per l’autogovern. Un cop més en aquest cas ens han robat la història, tot i que seguim marcats per les sàdiques i cruels venjances dels vencedors. El final tràgic d’aquelles glorioses gestes, de les quals per primera i última volta va ser protagonista el nostre poble, segueix alimentant les nostres pors.
Podeu fer acte de presència a l’hora de les flors i dels discursos, però jo, com un dels trobadors, us suplicaria, si cal argollat i de genolls com els antics esclaus, que llegíssiu, amb el cor net i la ment oberta com cal acostar-se a la sang dels màrtirs, la història de les nostres Germanies. Ara ho tenim fàcil: a internet hi figuren les dades suficients per capficar-nos dins la tragèdia d’un poble escalivat i condemnat. Llavors enceneu la llum dins les tenebres del vostre entorn. En aquest cas el “boca-orella” pot esdevenir una de les millors teràpies per guarir la bipolaritat de la nostra gent. El nostre poble pateix la pitjor de les malalties, com és l’esquizofrènia. Viu una realitat que no és la seva, és víctima d’un subconscient col·lectiu ofegat a les tàvegues de la seva ignorant imbecil·litat.
Us propòs el més fructífer i honorable homenatge. Traduïu a l’actualitat aquells fets heroics, triomfants i tràgics. Posau noms i llinatges als protagonistes de cada bàndol. Per mi, d’entrada, n’hi he descobert dos d’evidents: Joanot Colom podria ser Biel Barceló, mentre que Joan Crespí s’encarnaria en Joan Lladó. Aquell profeta de la paraula, per diferències de tàctiques i d’enveges, va ser tancat a la presó pels seus germans de lluita, els mateixos que l’assassinaren quan estava tancat. Els temps i els modes poden canviar, però la força de la venjança sempre és la mateixa. Hi ha una mort pitjor que la física com és la mort moral i mediàtica.
Quan hàgiu llegit i meditat, tot aplicant-la als moments actuals, la història de les Germanies, feis el que jo he fet. Tancau els ulls, agafau el cap entre les mans i plorau de ràbia, de tristesa i d’impotència.