dilluns, 23 de juny del 2014

ESCALFOR DE JUSTÍCIA HISTÒRICA A MARIA DE LA SALUT


Amb motiu de l’obertura de la fossa comuna del cementeri de Sant Joan a la recerca de les despulles de tres fills de Maria de la Salut, vilment assassinats a les costes de Puntiró per un paisà feixista, tots els partits polítics que formen l’Ajuntament de Maria, governat per majoria absoluta pel PP, han consensuat un entranyable document de justícia històrica.
La notícia, simplement anunciada als diaris, sense l’empenta informativa que es mereix, més enllà de l’anècdota, m’ha causat un goig indescriptible. Voldria compartir alguna de les raons de la meva profunda joia.
  • Quan hom travessa un túnel sense fi, un llumí encén el sol dins les tenebres de la nit.
  • L’exemplar declaració ha nascut del consens entre els diferents partits polítics que conformen el consistori del cèntric poble del Pla: PP, PSOE i PSM. L’avinença és l’únic camí per on pot transitar la democràcia.
  • El mèrit d’aquest gest de concòrdia és del grup popular que governa amb majoria absoluta. Ho dic de tot cor i amb la boca plena ja que no hi ha, per a mi, major injustícia que dimonitzar un col·lectiu legal. Una de les meves riqueses personals és gaudir d’amics i d’enemics en tots els partits polítics i en tots els estaments socials, àdhuc els marginals.
  • L’Ajuntament del meu aimat poble de Maria de la Salut ha anat més enllà de la simple memòria històrica per impulsar un fet de JUSTÍCIA HISTÒRICA. La memòria històrica cerca esbrinar la veritat dels fets, mentre que la justícia reconstrueix els drets de les persones i dels pobles. Entre aquests drets cabdals, com molt bé ha proclamat el consistori mariando, s’hi compten l’honra dels màrtirs de la llibertat i els repòs de les seves relíquies al cementeri del seu poble al costat dels seus morts i dels seus vius.
  • Com sempre, la lliçó l’han donada els de baix, els autèntics, els humils, els petits, els que conserven la consciència de poble.
  • A eixes raons de satisfacció i a moltes d’altres que ara no exprés, vull afegir-hi un amorosit motiu personal. Tot i no guardar el diploma escrit, em consider, en la profunditat del meu agraït record, fill adoptiu de Maria de la Salut. En un difícil moment del meu procés personal i de la història de la Marginàlia vaig refugiar-me a la casa parroquial de la patrona dels missatges. Guard aquells anys com uns dels més plens i joiosos de la meva singular vida. Record com una valenta feligresa demanà al bisbe Teodor, que havia recalat al poble per una inspecció pastoral, “amb quin títol exercia jo el meu ministeri sacerdotal”. Des d’una dolça mala llet emprenyatívola el capo valencià aclarí la meva situació: era “un acollit a la benvolença del Rector de Maria”. Però quina benvolença, Déu meu! I quin rector! El millor que ha existit mai: mossèn Pere Fons i Pasqual.

divendres, 20 de juny del 2014

RETORNEN LES REPRESÀLIES FEIXISTES DEL 36


Dimarts a vespre, a la Casa de la Cultura de Felanitx, vaig viure des de la mesa dels comentaristes la presentació del llibre “Doña Pepita, memorias de una maestra  represaliada durante la Guerra Civil”, de Josefa García Martínez, editat amb una oportunitat profètica  per Lleonard Muntaner.
A mida que es dibuixava el testimoni humil i descarnat d’aquesta màrtir de l’educació, el clima d’emoció enrampava la sala. El calfred aconseguí el seu grau d’esglai suprem quan el presentador, el professor i vicepresident de l’Associació Memòria de Mallorca, Manel Suárez, amb un to de convençuda tristesa afirmà que  han retornat les represàlies del feixisme. Però l’esgarrifança dels assistents, la majoria familiars i amics fidels de la mestra del Palmer, desembocà en un estat de xoc emocional quan un home del públic aportà el testimoni de les atrocitats dels feixistes felanitxers i porrerencs amb la seva família. A un oncle seu, abans de  tirar-lo xop de sang a la cuneta, li esculpiren, per ordres directes del rector de la parròquia, amb forats de clau, una creu enmig del cap.
Josep Massot i Muntaner, autoritat màxima en tot el que fa referència al cop d’estat de Franco a Mallorca, en el seu magnífic pròleg llança la mateixa apreciació, tot fent-se ressò de l’opinió de la valenta mare de Joan Pla: els feixistes no canvien mai. Volen el poder absolut per destruir l’ànima del poble. Ataquen sempre cruelment amb la mateixa arma: LA POR.
Vaig acabar l’esfereïdora jornada compartint taula amb una mestra d’escola. Mare de família, ofegada per una hipoteca, amb el marit a l’atur sense subsidi. Ben mirat, els aturats estan condemnats a un camp de desesperació, com l’espòs de Doña Pepita, professor per oposició de l’Institut de Felanitx. Els ulls d’aquesta nova víctima de la repressió reflectien el pànic històric. Se sentia argollada per la mateixa amenaça dels genocides del 36. Els botxins de la Conselleria d’Educació li repeteixen a la més petita insinuació de protesta: “Ets una empleada de l’Estat. Si no compleixes en tot i per tot els nostres manaments, aniràs al carrer”. Doña Pepita jurà fidelitat al “glorioso Alzamiento” i tanmateix fou expulsada per la junta depuradora presidida pel director de l’Institut Ramon Llull “Bartolomé Bosch, famoso por su crueldad y su inmoralidad, cura para mayor vergüenza”.
A la nit no podia dormir i vaig espassar-me l’atac de ràbia i impotència reemplaçant els noms del repressors de llavors que, amb tanta valentia anomena  l’enamorada de la veritat, pels seus substituts actuals.
El mando lo tomó don Carlos Simarro, de Sóller, capitán de Carabineros, con el médico Bartolomé Miquel (Metge Palau), el notario Massot i el sargento de la Guardia Civil, que era de Vilafranca i de apodo “vilero”,  formaron lo que se puede llamar y así lo creían los felanitxers “el cuarteto del terror”. Quatre noms que venen clavats per a aquest nou quartet del pànic: Bauzà, Gómez, Estarellas i Camps”

dilluns, 16 de juny del 2014

BAUZÁ PROCLAMAT FACINERÓS PER MAJORIA ABSOLUTA



Deixar morir una persona quan ho pots evitar et converteix moralment en assassí. Si pel teu càrrec públic tens obligació de fer-ho esdevens un delinqüent fins i tot davant la justícia.
Jaume Sastre s’ha retirat de la vaga de fam. Ha dit téntol. Ha declarat un compàs d’espera. Ha vinclat la seva caparrudesa. S’ha estret un ou. Perquè no és un suïcida. Perquè estima la vida. Perquè creu en la causa per damunt el seu amor propi i les temptacions imbècils d’heroismes inútils. Perquè escolta la família i els amics. Perquè fa cas de la gent sensible i de bona voluntat que li han suplicat, amb un ai al cor i llàgrimes als ulls, que no posàs en perill la seva salut per rompre les banyes a un cabró.
Bauzá ha disposat de 40 dies amb les seves corresponents nits per fer un gest. Per aixecar el telèfon i dir una paraula. Per enviar a Sa Casa Llarga, amb traïdoria i nocturnitat, el seu xofer portant un billetet en castellà. No tan sols no ho ha fet, sinó que ha blasmat i perseguit els membres històrics del seu partit que s’han atrevit a demanar-li audiència.
Bauzá no podia proclamar més clar i llampant el seu sentir: que es mori aquest ca catalanista, roig i separatista. Que se mori, ha pensat. Que es mori, ha dit als seus llepes; que es mori, ha esbombat davant tothom.
Allò de “ha posat en perill la seva vida perquè ha volgut” en boca de qui ha jurat ser protector de la salut privada i pública de tots els seus governats, no val ni per excusa de mal pagador.
Anava a escriure “si un fill seu intentàs tirar-se d’un quint pis, no aniria  a cercar na Maria per sa cuina, ni si està sà o està foll. El salvaria. I prou. Però llavors he pensat que el nostre psicòpata messiànic no té fills. Quelcom li ha d’agrair la humanitat.
Si organitzàssim un referèndum amb una sola pregunta -creus que Bauzá l’hagués deixar morir?- el sí trauria majoria absoluta. Bauzá seria declarat assassí per aclamació popular.
Aquests dies, els vents de la història ens han portat fetors ofegants i esgarrifoses del clot de fems del franquisme. Val la pena repassar a la biblioteca alexandríaca d’Internet el capítol dels darrers afusellaments de Franco. Són massa les coincidències per no sentir un esglai de pànic al cor i a l’esperança. 
Ha quedat patent i demostrat. Ens podem suïcidar tranquil·lament. L’autoritat competent no tant sols no ho impedirà, sinó que ens proporcionarà el verí per fer-ho. Podrem comprar les pastilles letals a la farmàcia de Marratxí. L’honorable president de Balears ens les vendrà en persona. Té permís dels jutges.

dijous, 12 de juny del 2014

ATAC EL PODER, MAI NO LES PERSONES



No patesc cap falconada de penediment pels improperis dedicats a Bauzà. Em resten molts refilets a la punta de la ploma, encara. Perquè jo te tenc bona ploma. Es nota? Simplement necessit explicar-me. En tot moment intent envestir el poder, malgrat hi deixi les banyes en la mufada. Però mai de mai atac les persones, sempre que demostrin que ho són.
El poder corromp. El poder absolut, tot i ser temporal, ho corromp tot. El poder diví corromp déu i els qui es creuen que ho són.
El poder és una arma mortal que atorguen els càrrecs. Poder polític. Ets president. O els doblers. Poder econòmic. Ets capitalista.  O la institució. Poder judicial. Ets jutge. O les armes. Poder militar. Ets general. O el crim. Poder terrorista. Ets talibà.  O els títols. Poder social. Ets rei. O les impostures. Poder religiós. Ets papa. O el domini dels mitjans de comunicació. Poder mediàtic. Ets l’amo del món.
Tots aquests poders es necessiten un a l’altre. Es conjunten i es fusionen. Es respecten i s’ajuden. Fins i tot sense la por al terrorisme, Obama no seria tan president com és. El darrer cas clamorós d’aquest contuberni de poders l’acabam de viure amb la sentència absolutòria del propietari d’una farmàcia que només hi va, quan surt de Presidència, a cercar la recaptació, tot entrant per la porta de  darrera.
Els qui gaudeixen de poders, en bon principi, són criaturetes humanes que, assegudes al trono, premen com tots nosaltres quan anam restrets. Però si aquests avortons de la humanitat es deixen dominar, aglapir pel poder, llavors deixen de ser persones i es converteixen en diables. Dimonis amb noms i llinatges. Esdevenen una encarnació del mal. Són l’enemic. El maligne ha de ser atacat en tot moment i amb totes les armes per tots aquells que lluitam per l’alliberació del nostre poble. Un poble que no es rebel·la constantment contra els poderosos és un poble condemnat a l’extinció.
Jo no sabia que el senyor Bauzá existís. Des que és molt honorable, s’ha fet superodiable. El sent, àdhuc físicament, com una llosa que m’esclafa els pulmons i m’ofega l’alenada. Fins i tot un moix, un ca, lladraria, rapinyaria, xisclaria, entafarraria  quitzes, si es trobàs en una trampa com la que ens ha parat aquest garriguer d’Infern.
Quan el seny del poble mallorquí dipositi les cendres de Bauzá dins les urnes electorals, llavors, el molt honorable dictador tornarà a ser el ciutadà anodí de sempre; “la merda seca rere el forn”, com deia mossèn Alcover dels enemics de la  nostra llengua; l’apotecari de la guixa per amunt, la il·lustra tapada de la nit pasoliniana.

dilluns, 9 de juny del 2014

BAUZÁ, NO EM FACIS LA PUTADA DE VINCLAR-TE


Parl en singular; des de mi i per mi. No represent res ni ningú. No actuu de portaveu de la Causa. Sé que som tàcticament incorrecte, que vaig en contra del desideràtum de la majoria i que fic la pota. Però si no ho dic, rebent.
Bauzá, no cedeixis ara, per favor. Em faries la gran putada. Em passaria com aquell que juga a pilota basca i li lleven la paret. Jo guany la partida jugant a frontó, fent rebotar les paraules i les escopinades a la teva cara de ciment. El diàleg, com vol Sastre, és talment un joc de tennis. Entres en dialèctiques, polítiques i diplomàcies. Un servidor, d'això no en sap ni pisca. Per afegitó, tothom sap que manteng un plet de dignitat amb en Nadalet.
Vaig posar messions i collons al desafiament. Vaig proclamar que eres nét del gran dictador i que deixaries morir el professor de la vaga de fam abans de cedir un mil·límetre en la teva inamovible posició de cacic. Fins ara, el teu criminal comportament m'ha donat la raó. No em fallis en el darrer moment. No em facis mentider. Aguanta totes les pressions que et puguin fer de dins i de fora, de prop i de lluny. No et deixis enlluernar per quatre espelmes. Pens que un sol gest humà pot redimir un monstre i pas una penada que tu el facis. Per postís que fos el signe d'humanitat, em faries un maler de l'hòstia.
Aquests dies he escampat la teva definició: ets un psicòpata messiànic. Ja podeu córrer a cercar l'explicació d'aquests dos mots a Wikipèdia. Trobareu totes les claus d'aquest cruel diagnòstic. Jo només aportaré una referència unint tres noms: Franco, Hitler i Bauzà. Clavats. Trigèmins. El motor de Franco era la seva religió: “Caudillo por la gracia de Dios”. Els enemics a exterminar eren els rojos. Hitler es movia per la seva raça: havia d'eliminar els jueus. Bauzá esperoneja per la seva llengua i ha de liquidar els catalans. No ens ha passat, encara, per els armes perquè no ha pogut. Ganes no n'hi falten. Té fanàtics artillers disposats a canviar la ploma pel fusell, com en Pinya Valls, per exemple. I pensar que si tornàs la Inquisició jo amagaria aquest avortó de Jehovà davall un llit de Sa Casa Llarga per salvar-lo del fogueró de la plaça Gomila. Cap inquisidor s'atreviria a tocar-lo perquè jo em posaria damunt (el llit) en vaga de fam.
S'ha acabat la maledicció de la sentència que decretava que "contra Franco nos uníamos mejor". Contra el seu nét Bauzà ens unirem tots més que mai. 
Justíssims jutges, feis els ulls grossos. No el lleveu del mig. Necessitam que duri fins a les eleccions autonòmiques. L'única victòria clamorosa és decapitar-lo damunt una urna. Mentrestant, Bauzá, per favor, resisteix. Mostra que ets tan cabró com et pintam

dissabte, 7 de juny del 2014

VERDS, ARGOLLATS I DESCALÇOS PER LA CAUSA



Les armes de la lluita pacífica tretes de les reivindicacions sindicals, com són la vagues indefinides i les manifestacions multitudinàries, s'han gastat. Una vaga perllongada a les escoles esgota els mestres, perjudica els alumnes i converteix els pares en adversaris. EI govern és l'únic que treu uns profits incalculables d'aquest tipus de protesta. Estalvia milions d'euros del sou que reté als seus funcionaris, mentre desprestigia els professionals de
l'educació, tot presentant-los com irresponsables.
Després de la històrica, prodigiosa, ben mirat miraculosa manifestació dels cent mil verds, totes les altres arreplegades al carrer resulten insignificants, gairebé ridícules. Per altra banda se'n convoquen tantes, de manifestacions, per tan diverses causes, que els inquiets podrien romandre sempre a la plaça.
Urgeix cercar altres maneres de protesta i de ficar una busca dins els ulls dels dictadors.
L'Assemblea de docents ha patentat el símbol de les camisetes verdes. Esplèndid. Aquest signe, lluny de gastar-se, cobra més força a mida que es propaga per tot. Basta recordar el rebumbori que armaren els verds de l'embut a les darreres eleccions europees entorn de les urnes.
Jaume Sastre, amb la seva resistència d'home de la terra, ha demostrat que una vaga de fam arriba al cor dels que tenen vergonya i sentiments.
Es tractaria, doncs, d'alçar noves senyeres. Pens que la inventiva ens ha d'arribar de la mateixa situació que patim. La nova dictadura dels feixistes del PP ens retorna a la Edat Mitjana, ens converteix en esclaus i ens condemna a la misèria cultural, social i econòmica.
El signe dels esclaus són les cadenes. Es tractaria de portar en tot moment i en tot lloc una argolla d'esclau. Si la febre de les cadenes es contagiàs fins al punt de suplir tota altra mena de collar sobre el pit dels mallorquins i mallorquines, el símbol de les cadenes podria convertir-se en un clam de llibertat.
En temps feudals, tan trists i denigrants com els d'ara, els pobres, condemnats a la misèria, anaven descalços. Una persona que camina amb els peus descalços crida l'atenció alhora que commou.
Un mestre revestit de verd, amb una cadena de ferro al coll i els peus descalços no necessitaria paraules per proclamar davant tothom la seva lluita per una educació de qualitat, digna i en català.
Eixos simples, humils i cridaneres propostes han nascut ran de la desesperada i desesperant lluita dels docents, però, com anuncia el títol, poden servir per a qualsevol causa en defensa del nostre poble. Així, per posar un exemple, podríem anar verds, argollats i descalços per la llengua, per la integritat de la terra, per la justícia social... fins i tot per la independència dels Països Catalans.

dijous, 5 de juny del 2014

ELLS HO FARIEN AIXÍ



Quan dic ells parl del "caudillo" Bauzà i de la seva falange de llepes. El fet criminal al qual em referesc és la calúmnia que han propalat als quatre vents proclamant que Jaume Sastre s'atipa de menjar cada vespre. Jo mateix li servesc l'arròs i la porcella que sobren en els tiberis dels peperos.
Ja no hi ha res més denigrant per a un ésser humà que la calúmnia. És malícia pura i dura. La mentida pot tenir un caire de defensa pròpia, fins i tot d'innocent joc d'infants i de covards. La difamació pretén la destrucció de la persona calumniada. La llengua verinosa dispara la bala de les falsedats talment com l'assassí clava el ganivet de la ràbia. Les llengües viperines són germanes bessones dels dits calents.
Dels calumniadors, com és el cas del nostre feixista major, m'impressionen molts d'aspectes, fins al punt de causar-me calfreds a les potències, sentits i sentiments.
M'impressiona que després d'amollar la bomba de la calúmnia restin tant tranquils. Eixa impassibilitat és símptoma infal·lible de la seva manifesta psicopatia. No tenen consciència.
M'impressiona que no els importin les víctimes del seu atemptat. Amb la calúmnia contra l’honradesa integral del professor respectat i estimat pels seus alumnes ens han ferit greument a tots els qui hem propiciat i vetllat la seva vaga de fam. Entre aquests acompanyants es compten membres destacats del PP. Els psicòpates són depredadors dels seus propis germans. Injurien els amos de Can Gazà i Sa Casa Llarga fent-los còmplices d'un engany públic. Escupen damunt el rostre dels centenars de solidaris que han mostrat cara per l'acció gandhiana. Fins i tot ofenen els contraris tàctics d'eixa vaga de fam. Els jutges de les estratègies han criticat l'oportunitat del gest, però mai de mai no han dubtat de l'absoluta veritat del fet.
M'impressiona que aquesta mala raça de calumniadors siguin nadius del nostre país, que continuen, amb altres armes tan letals o més que les de foc, l'extermini dels amants de la nostra terra. Formen la tribu dels traïdors, dels que venen els seus paisans als colonitzadors a canvi d'un càrrec a la metròpoli.
M'impressiona que un partit polític admeti la calumnia com a tàctica de defensa, però per damunt tot m'impressiona que aquesta nova falange de feixistes criminals tinguin una caterva de seguidors. Els adulen perquè són com ells. Pensen com ells i, posats al seu lloc, farien
exactament el mateix. Robarien, matarien, deixarien morir, calumniarien, per tal de mantenir-se aferrats a la mamella dels doblers i del poder.
Avesats a seguir consignes del capos, els fusellers de la calúmnia tenen el refranyer com a única base dels seus pensaments. L'estrateg foraster proclama "calumniad, que algo queda". La traducció sobrepassa la intel·ligència dels "saladors" de la nostra llengua. L'expressió catalana seria "Llençau calúmnies, que sempre en resta quelcom". I queden tan immutables aferrats al lema del Quixot: "Ladran, luego cabalgamos".
Bauzà i "sus incondicionales" quan calumnien es projecten: ells ho farien així.

diumenge, 1 de juny del 2014

CARTA AMB FAM PER A CAÑELLAS



Us he suprimit, d’entrada, tot tractament d’honorable, expresident o Don (Don Gabriel!) perquè vull creure que rera tanta bubota vostra hi pot haver una mica de personeta, encara.
Us escric eixa carta semipública per recriminar el vostre cruel silenci respecte al vostre amic Jaume Sastre, que suporta heroicament una llarga i estricta vaga de fam per arrabassar un gest de diàleg al president del vostre partit.
El títol d’amic està més que justificat. Ambdós us trobàreu, des dels extrems polítics i socials, per escenificar una mena de clam pel seny mallorquí. Us passàreu moltes hores en converses personals i íntimes. Vàreu fer un llibre de conjunt per llavors donar clamoroses mostres d’avinença en sonades presentacions.
Per recórrer el corpresiu camí d’una biografia dictada a cau d’orella, o es fan molt amics o acaben matant-se. Justament aquest llibre es troba editat a una col·lecció que es diu “Mallorquins en diàleg”. Pel diàleg que pot costar la vida al vostre biògraf.
El vostre biògraf ha esperat, al llarg de 25 dies de vaga de fam, una visita de l’amic de l’altra banda del riu. A hores d’ara, més que dolgut es troba trist. Profundament trist. Quan fas una vaga de fam, més que la gana, et destrossen les absències.
Ara que el conec de prop, puc jurar que Jaume Sastre mai us hauria fallat. Si us trobàssiu tancat a la presó, com estaríeu si els vostres delictes no haguessin prescrit, ell us vendria a veure amb freqüència.
Com a conillet de garriga he sobreviscut perquè conec el pelatge de la salvatgina. Els indis han de destriar a quina casta pertany cada compatriota. Necessit endevinar de quina nissaga forma part cada mallorquí. Tià de Sa Real, missatge a la possessió manacorina de la vostra senyora, volia saber “de quines egües procedia cada bestiola  humana del seu entorn”. Pel vostre comportament sé que no sou senyor. Un noble  sempre mostra cara per un servent, malgrat sigui lacai de ploma. Tampoc sou pagès. Un amo de possessió mai no abandona els seus missatges, tot i ser només de temporada. Només us resta una possibilitat classificatòria. Ser un bord. Un molt honorable mul de casta grossa.
En el còdex de la saviesa mallorquina hi figura el gran dogma: “De porc i de senyor se n’ha de venir de raça”.
Fa anys quan vós encara no havíeu furgat el forat a les muntanyes de Sóller, un grup pacífic de marginats ens presentàrem a l’entrada de l’Auditòrium on vós havíeu de presidir una cerimònia. Intentàvem dir-vos dues paraules per sorpresa, ja que no hi havia manera que ens rebéssiu al vostre despatx. Quan ens destriàreu vàreu manar als vostres guardaespatlles: “Feis fora aquesta guarda de porcs”. Al dia d’avui s’ha girat la truita: els senyors som nosaltres, mentre els covards grufau en guarda.