dimarts, 28 de juny del 2016

RAONS I PROPOSTES POSTELECTORALS


Tot contemplant els resultats de les eleccions, els animalons malauradament racionals ens veiem abocats a una fiblada de raons. De raons sense raó. Els interrogants, pels quals no albiram ni la més mínima resposta lògica, ens cauen damunt la calba com una calabruixada. Vet ací, talment una teringa de formigues, una petita mostra.
Per cercar una explicació als resultats electorals m’aferr a la fatídica saviesa dels refranys populars. El poble, a força de cops d’infortuni i ensurts de sorpreses surrealistes, ha acumulat un catecisme de la conformitat. Una de les sentències que il·luminen les foscúries de les intencions dels votants és aquella que diu:”Val més allò dolent conegut que allò bo a conèixer”. Amb aquesta filosofia, a una tercera volta, el PP trauria majoria absoluta.
Un altre dogma que sosté la moral popular és que la corrupció no influeix, ben mirat per res, a l’hora de les votacions. Tanmateix la gent  -i ma mare  puntualitzava que tots som gent– en el fons secret del seu còdex de conducta, pensa que si ell tingués ocasió faria el mateix que fan els polítics suposadament corruptes. Els que tenen el poder no roben. Tant sols s’aprofiten de les circumstàncies. Com ha fet, fa i farà qualsevol bestiola humana que té potestat de dirigir les influències.
Els  homes de la terra i molt especialment els serfs d’aquest malmenat  turó nostre en mig del mar saben  que els arbres suren i perduren des de les arrels. Vull dir que les institucions del poder com puguin ser els partits, les esglésies, les màfies, les tribus, les botifarres i àdhuc els botifarrons,  arrelen en unes profunditats insondables. No endevinam les arrels, però ens arriba la saba. La lletrada.
Malgrat tot i tots us brind una proposta post electoral, post partum, post desengany, post poalada d’aigua freda, post donada pel sac i dolces. Us don un remei que jo fa temps estic posant en pràctica amb uns resultats espectaculars de cara a la meva vida, a la meva  humilitat, a la meva felicitat. Us convid a deixar les autopistes, les carreteres, els camins i les camades per envestir per les dreceres. Les dreceres són sempre transversals. Lliures i a lloure cap amunt.
Crèdul de mi pens que una persona apallissada, desenganyada, desil·lusionada, es troba preparada per rebre un secret. Una confidència. Us ho jur per tota la sang dels esclaus, per tots els patiments dels pobres, per totes les innocències dels benaurats: la vida es troba als marges. Només els bandejats tenim dret a riure, a riure’ns de tot i de tots, començant per les nostres creences i utopies.
Germanets de les lluites inútils, us oferesc  Marginàlia –la gran Marginàlia– com a pàtria dels nostres somnis. Per treure carta d’identitat basta accepteu i mostreu  qualsevol caire de les vostres marginacions. Tant s’hi val que la teva marginació, que reconeixes i estimes, sigui  sexual, política, econòmica, religiosa, amatòria, intel·lectual... Si et sent marginat estàs salvat. Si ens ajuntàssim els marginats conscients, gojosos i creixents estaria salvada fins i tot  la nostra  esclavitzada terra de dretes, de sempre i per a sempre.

dimarts, 21 de juny del 2016

ORGULL DE SER COM ELS MÀRTIRS D’ORLANDO



Cap al tard, entrada de fosca de la vida, no pots ni saps defugir de l’exercici  mental dels interrogants òbviament transcendents. Tals com: si tornassis  néixer t’agradaria repetir la vida que els fats t’han concedit? Què canviaries? Què evitaries fos com fos?
Començaré per l’evidència de l’última pregunta. En una utòpica reencarnació defugiria, amb totes les arts i manyes possibles –i impossibles!– àdhuc les embruixades, pecaminoses i prohibides, dels sofriments inútils. Val a dir gairebé tots. Som conscient que aquesta actitud suposaria renunciar a l’aferrissa’t i viciós títol de masoquista. A la composició química del meu jo profund mesclaria un 80% de narcisisme  amb una elevada dosi de sadisme.
Els capítols cabdals a examinar són: la terra, la tribu, la religió i el sexe.
Consider una immensa sort ser mallorquí. Però voler salvar Mallorca m’ha resultat un mal negoci. De tornar a començar l’aventura de la vida triaria subsistir a una vila d’una vall dels Pirineus catalans, al temps que conservaria una caseta pagesa vorera de mar per a les fuites clandestines i per als estius xafogosos.
Estic content, satisfet  i amorosidament agraït de la meva tribu. Voldria tornar a ser un Collet Perdut. Un Santandreu Sureda amb totes les caparrudeses, neures i clarividències. Per res canviaria el meu còdex genètic. Tot i això, estic content de no haver engendrat fills. Del geni al monstre només hi ha un mal empelt. Mon pare i ma mare esgotaren totes les possibles benastrugances a l’hora d’emparellar-se.
No renec de la meva intensa i dolorosa experiència religiosa. Malgrat la immensa farsa de l’Església, la fe ha constituït un dels meus importats  motors de propulsió tant cap endins com cap a fora i enfora. De poder repetir, invertiria el sentit del procés: en lloc d’anar del fanatisme a l’ateisme, m’agradaria caminar de l’agnosticisme a les benaventurances de Jesús de Natzaret.
Del que estic content, gojós i orgullós és del meu sexe. Si tornàs a néixer, cent i mils de vegades, voldria  repetir la meva singular, excelsa i privilegiada condició de gai. Estic orgullós d’haver-me descobert, acceptat i estimat tal com som a l’hora de la tendresa i del plaer.  Estic orgullós d’eixa  propina d’intel·ligència, imaginació i malfiança que m’ha atorgat la gràcia de ser homosexual. Estic orgullós d’haver sortit de l’armari. De portar als braons de la lluita la marca dels déus que s’han escapat  de l’esclavitud del monoteisme criminal i castrador. Estic orgullós de mostrar cara, sempre i per tot, pels membres més humiliats, perseguits i odiats del meu gènere. Per això quan dic, des de les profunditats de la meva rabiüda estimera i de la meva ardorosa lascívia, “ Jo som Orlando”, la proclama es torna carn de la meva carn i sang de la meva sang. Estimadíssims màrtirs d’Orlando, us estim, us ador.

diumenge, 12 de juny del 2016

REGALS PER A NA TIARA, EN L’ANIVERSARI DEL SEU PARE


Quan compleixes  anys les persones que són i alimenten la teva vida et posen entre espassa i paret repetint-te l’afalagadora cançoneta:
-Què vols que et regalem?
Quan la quantitat d’anys acumulada és de considerable magnitud, com és el meu cas que n’he arrodonit 78, la insistència creix en iteració.
No sé si és sort o desgràcia, però el fet és que jo no necessit res. Ben al contrari: tenc massa.
Per vestir-me i calçar-me, em sobren penyores. En tenc l’armari ple. No debades vaig fer lloc quan en vaig sortir. Tot i això, les germanes  i els amics gazanencs, amb l’excusa que “els vells hem d’anar nets i curiosos”, han augmentat  el vestuari de cap a peus.
Una de les meves passions són els llibres, però entre la biblioteca de ca ma mare i la llibreria de Sa Nau sumen milers els volums que s’ofereixen , temptadors i provocatius, a escapolir-nos junts de lesobligacions diàries. Tanmateix una  amiga poeta ha fet arribar “ El mar”, de Blai Bonet, fins a les meves tenasses.
Per altra banda els qui es veuen obligats a suportar la meva ferum aprofiten l’avinentesa per augmentar la meva selecta col·lecció de perfums.
Em direu: sempre queda la Causa”.  Però, a hores d’ara,  Marginàlia no em necessita a mi. Som jo que fretur Can Gazà.
Davant  un tal panorama de carència absoluta de necessitats, enguany he somniat regals per a la meva darrera fillona literària. Em semblava que tot havia anat bé. Els 13 mesos – tal és el temps de gestació dels onagres bíblics -  d’embaràs passarem plaents i esperançats. Creia que el part havia estat excel·lent. Però el fet és que Na Tiara, la meva darrera novel·la  en la qual havia posades totes les meves esperances de salvació com a lletraferit, es troba amb exacerbades dificultats  per surar. He arribat a pensar en una desgràcia tan gran com la microcefàlia.  Hi ha tants de moscards  al meu entorn que no puc assegurar que el mosquit tigre de la CUP no m’inoculàs  el virus Zika.
No deix de somniar miracles per salvar la meva Tiara de l’ànima. Vet ací uns pocs exemples de deliris impossibles:
Que Monsenyor Krysztof Charamsa, el membre curial que abandonà la hipocresia i el Vaticà per ajuntar-se amb el seu amant català, em presentàs el llibre a Barcelona.
Que qualsevol de les televisions i de les ràdios que em perseguiren per parlar de “Catedral amb armaris” , literàriament  inferior a la seva germana petita, em concedissin un mínim espai per anunciar l’evangeli apòcrif de Martí VI.
Que el full dominical  mostràs un esquit de les benaventurances d’”Operació Tiara”.
Que una mà diplomàtica, com la de la seva cosina, fes arribar a Monsenyor Ladària la darrera parida del manacorí que fou salvat de les febres pel seu pare, metge de tots els Collets. I per afegitó, el futur cardenal caigués en la temptació de llegir el llibre.
Tanmateix, el miracle del miracles seria que Operació Tiara, obra   peruana de principi al final, fos traduïda al castellà i jo esgotàs les darreres  forces presentant-la arreu d’Amèrica .
Pobre Tiara  meva adormideta a la incubadora de la UCI de les Lletres.

dilluns, 6 de juny del 2016

MIQUEL PARETS, MISSIONER PUR I DUR


La història del catolicisme ens ofereix diverses estampes de missioners.
La més cèlebre i canonitzada per l’Església és la del missioner conqueridor, colonitzador. Al costat de l’exèrcit, domina noves terres per a la cristiandat. Tal és el cas de Francesc Xavier i de Juníper Serra.
A l’altre extrem es troba el missioner alliberador. El qui creu que per poder batejar un esclau, abans has de trencar-li les cadenes. L’exemple més clamorós és el que visquérem els missioners amb Camilo Torres. Aquest capellà colombià ens acorà el desafiament més cruel als capellans que, com jo, havíem anat a Amèrica del Sud a salvar ànimes. Aquest fundador de la Teologia de l’Alliberament portà el seu compromís evangèlic fins a l’extrem de fer-se guerriller.
Un cas singular de missioners foren els Jesuïtes de Paraguai. Tots recordam la seva gesta per la pel·lícula “La Missió”. Unir i reunir els indis en comunitats era l’única manera d’evitar que fossin venuts com esclaus pels mercaders cristians. Aquests sants barons no canonitzats haurien de patrocinar el nostre petit intent de fer de Can Gazà una reducció autogestionada.
Ramon Llull, al costat dels alts títols, exhibeix també el de missioner. Però la seva obra missional no passa de ser una bella utopia. Convertir un moro des de les matemàtiques logístiques de la teologia és un somni de posta de sol a l’escola de llengües de Miramar. Tot i això, a força d’insults aconseguí que els musulmans li atorgassin la patent de màrtir.
De seguir un model de missioner jo intentaria el mètode d’Anselm Turmeda: en lloc de convertir-los, convertir-te. Tot fent-te un d’ells. En el cas del frare franciscà mallorquí, l'encarnació el conduí a ser un dels musulmans més importants de la religió mahometana. Jo he resat a la seva tomba al mercat de Tunísia i he begut de la seva inspiració a l’hora de voler ser un marginat il·lustre.
El nostre estimat, recordat i plorat amic Miquel Parets, ens presenta amb la seva vida i miracles, un singular exemple del missioner pur i dur. Dels signes de l’arribada del Regne (Lluc,VII, 18, 35) el trempallamps de Santa Maria escollí el lema de “els pobres són evangelitzats”. Ramon Llull, per il·lustrar l’exemple ja adduït, s’encapirotà amb els altres signes com els “cecs hi veuen, els sords escolten...“, tot intentant miracles cabalístics amb els fanàtics d’Al·là. El nostre missioner amplià el panorama a tothom, fins al punt de poder sentenciar: “la gent –tota la gent- és evangelitzada”. Com a bon Narcís de Crist, Miquel Parets, traduí el verb evangelitzar com: “contagiar el fervor de les seves creences”.
L’estampa més clara i clamorosa de missioner l’assolí el capellà mallorquí en el seu servei sacerdotal als penals infernals de Lurigancho i Miguel Castro Castro. Em sembla, la seva, una jugada mestra: davant l’impossible, passes la pilota a Déu.
Jo acabaria la pel·lícula del missioner mallorquí amb la celebració d’una de les seves fervoroses misses a l’infern de la presó de Lima. Entorn de la taula eucarística es reuneixen els violats, els violadors, els assassins, els mafiosos, els psicòpates, els drogats, els camells, els guardians... En el centre un pobre home valent, ben mirat inconscient, desafiant la mort per donar la cosa millor d’ell mateix, com és la seva fe,
Miquel, amic, missioner pur i dur, donat que ja no la necessites, podries arrambar-me una espipellada de la teva fe.

dijous, 2 de juny del 2016

OPERACIÓ TIARA, FUM D’ESTAMPA


“Si bastàs anar en pèl perquè ho sabessin“. Aquesta encertada expressió del gran poeta Miquel Àngel Riera i que tan bon resultat donà a Albert Ribera en el seu púdic cartell de la primera campanya de “Ciutadans”, en la nostra societat ha perdut, a hores d’ara, tota la seva potència per a l’escàndol. Per aconseguir que una despullada pública esdevingui una provocació s’ha de produir un vertader miracle. En aquests moments no s’escandalitzen ni deus, ni déus.
El que m’ha passat a mi amb la meva darrera novel·la “Operació Tiara” és un fracàs clamorós de la meva innocència baptismal. Per seguir amb la metàfora miquelangeliana, que ha obert la nostra conversa, diria que he anat a mostrar la meva pansida nuesa a un racó amagat d’una platja nudista. És allò que deien els pagesos de qui pixava aigua beneïda i, tot pensant produir un gran incendi, cremava una estampeta humida al carreró amagat del campanar de la vila desèrtica.
Això meu és patètic. No han aixecat la coa ni els moixos de sagristia. La meva novel·leta, talment tanyada borda dels contes exemplars del Pare Coloma, presenta, amb reverència i tendresa, un Papa pederasta. Però no passa res. L’avenc del Vaticà s’ho engoleix tot. A la portada del llibre, el meu pacient i utòpic editor m’ha revestit de Papa Borgia. Però com si m’hagués disfressat amb el rebosillo de pagesa mallorquina. Ningú no s’ha espantat amb la meva bubota.
Tampoc no passa res quan el llibre pinta l’escena d’un monsenyor de la Cúria vaticana, fill predilecte del Fundador dels Legionaris de Crist, organitzant en el seu palau una disbauxa de coca i sexe gai. Per tot seguit convertir-se en el camell que distribueix la droga a les altes jerarquies de l’església catòlica. Tampoc ningú no es commou quan endevina que aquest monsenyor era l’alcavot del secretari particular del diabòlic Papa Joan Pau II i que a hores d’ara segueix de cap de la màfia que forçà la dimissió de Benet XVI amb l’amenaça de destapar les aventures sàdiques i pederastes del seu germà, capellà, músic i director d’una escolania.
Per sort un amic cruel m’ha escopit la crua i dura veritat: “Això teu, Jaumet, no interessa a ningú”.
El que em deprimeix fins a abocar-me al precipici de la depressió és que quan diu “això teu” no es refereix tan sols al tema de fons. L’església ja no interessa a ningú. Això teu, això meu, que no interessa a ningú inclou també la producció literària. No interessa a ningú que m’hagi passat més d’un any construint una paret seca amb les paraules més nostrades. No interessa a ningú que els personatges quedin ben retratats, de cos sencer i vida sincera. No interessa a ningú que el final sigui sorpressiu, ràpid i cruel, com pertoca a tot final de narració. No interessa a ningú, ni als més caparruts defensors del drets humans, que un servidor sigui un pobre lletraferit condemnat a salvar-me del manicomi, tot convertint en creació literària les meves neures.
Pobre “Operació Tiara”, que pensava pegar foc al trastum corcat de la meva estimada església catòlica i que tot en gros ha produït un fumarolet d’estampa.

dimecres, 1 de juny del 2016

HOMENATGE ALS MÀRTIRS D’INCA DINS UN CREPUSCLE DE TOROS, PROCESSONS I MOROS


Hom hauria de reencarnar-se en un Buñuel, un Fellini, àdhuc un Passolini, per poder  plasmar  la seqüència surrealista  que vaig presenciar a Inca, diumenge  vespre, tot expectant la inauguració del monument als heroics defensors de les llibertats del nostre poble. Ens trobàvem a una cantonada central de la ciutat d’ Inca “el puro y duro rojerio independentista del barco de rejilla”, a  la vora del monument, encara cobert amb la quadribarrada. Estava tot a punt per reivindicar  l’honor d’aquells forans, que  a l’agost de 1452, foren esclafats pels mercenaris del rei Alfons.

Començà la primera desfilada. Un avalot d’espanyolistes venien triomfals i alegres de viure i defensar, amb llur presència, la mort violenta d’un brau innocent. Havien fruit d’una tarda de toros com Déu mana. Entre els seguidors de la seva festa nacional es trobaven dues diputades de les Balears a les Corts d’ Espanya. Tots ens miràrem de reüll. Però no passà res. Ni un xiulet. Ni una tossina. Ni un xiu- xiu. Res. Respecte absolut.

Quan ja havien  engegat  els altaveus per iniciar  la cerimònia del descobriment de l’escultura d’Antoni Miquel Morro, vet ací que es presentà un guàrdia municipal per avisar-nos que no podíem començar la festa fins que no hagués passat la Processó del Corpus. Entre l’espera i la lenta desfilada haguérem de suportar un retard de 45 minuts. “El rojerio independentista del barco de rejilla” formà un passadís de silenci i respecte. En els meus furs íntims brostà una tristesa  profunda. Els Santíssim no es mereixia aquella mena d’esperpent. Però tot restà embolicat en un reverencial silenci.

Mentre la glossa sentida i profètica de Mateu  Xurí, recitada per la veu profunda  de Biel Majoral, ens sembrava calfreds per tota la pell de renéts d’esclaus, un estol nombrós  de moros s’havia ensenyorit de  la plaça del costat en el centre de la qual el nostre malaguanyat amic i mestre Antoni Riera conserva la seva clínica. Els nous senyors dels carrers i places d’Inca ignoraven, talment com la majoria, gairebé absoluta, dels habitants de la capital del Raiguer i de la resta de Mallorca,  que el savi i enyorat oculista era l’ànima d’aquesta fita històrica.

El vespre no em podia dormir. Un dubte cruel em capolava la son. Aquell silenci, aquell mutisme, aquella aparença de respecte civilitzat davant els hereus dels colonitzadors era un progrés o ens clavava a un retard? Era aquella la pau de la maduració humana o era la quietud del cementeri on hem anat enterrant totes les nostres utopies? No ens resten forces per unes darreres espolsades de braus assassinats?

Vaig poder reconciliar  la son quan, mig somniant bravates passades, vaig confessar-me a mi mateix que m’hauria agradat, fins a fruir d’una mena d’orgasme miraculós, que “el rojerio independentista del barco de rejilla” hagués armat un encarnat i blau amb les toreres, les beates, els capellans i els moros. Definitivament no vull morir d’avorriment. No vull perdre el sentit de la provocació i de l’espectacle.