dilluns, 6 de juny de 2016

MIQUEL PARETS, MISSIONER PUR I DUR


La història del catolicisme ens ofereix diverses estampes de missioners.
La més cèlebre i canonitzada per l’Església és la del missioner conqueridor, colonitzador. Al costat de l’exèrcit, domina noves terres per a la cristiandat. Tal és el cas de Francesc Xavier i de Juníper Serra.
A l’altre extrem es troba el missioner alliberador. El qui creu que per poder batejar un esclau, abans has de trencar-li les cadenes. L’exemple més clamorós és el que visquérem els missioners amb Camilo Torres. Aquest capellà colombià ens acorà el desafiament més cruel als capellans que, com jo, havíem anat a Amèrica del Sud a salvar ànimes. Aquest fundador de la Teologia de l’Alliberament portà el seu compromís evangèlic fins a l’extrem de fer-se guerriller.
Un cas singular de missioners foren els Jesuïtes de Paraguai. Tots recordam la seva gesta per la pel·lícula “La Missió”. Unir i reunir els indis en comunitats era l’única manera d’evitar que fossin venuts com esclaus pels mercaders cristians. Aquests sants barons no canonitzats haurien de patrocinar el nostre petit intent de fer de Can Gazà una reducció autogestionada.
Ramon Llull, al costat dels alts títols, exhibeix també el de missioner. Però la seva obra missional no passa de ser una bella utopia. Convertir un moro des de les matemàtiques logístiques de la teologia és un somni de posta de sol a l’escola de llengües de Miramar. Tot i això, a força d’insults aconseguí que els musulmans li atorgassin la patent de màrtir.
De seguir un model de missioner jo intentaria el mètode d’Anselm Turmeda: en lloc de convertir-los, convertir-te. Tot fent-te un d’ells. En el cas del frare franciscà mallorquí, l'encarnació el conduí a ser un dels musulmans més importants de la religió mahometana. Jo he resat a la seva tomba al mercat de Tunísia i he begut de la seva inspiració a l’hora de voler ser un marginat il·lustre.
El nostre estimat, recordat i plorat amic Miquel Parets, ens presenta amb la seva vida i miracles, un singular exemple del missioner pur i dur. Dels signes de l’arribada del Regne (Lluc,VII, 18, 35) el trempallamps de Santa Maria escollí el lema de “els pobres són evangelitzats”. Ramon Llull, per il·lustrar l’exemple ja adduït, s’encapirotà amb els altres signes com els “cecs hi veuen, els sords escolten...“, tot intentant miracles cabalístics amb els fanàtics d’Al·là. El nostre missioner amplià el panorama a tothom, fins al punt de poder sentenciar: “la gent –tota la gent- és evangelitzada”. Com a bon Narcís de Crist, Miquel Parets, traduí el verb evangelitzar com: “contagiar el fervor de les seves creences”.
L’estampa més clara i clamorosa de missioner l’assolí el capellà mallorquí en el seu servei sacerdotal als penals infernals de Lurigancho i Miguel Castro Castro. Em sembla, la seva, una jugada mestra: davant l’impossible, passes la pilota a Déu.
Jo acabaria la pel·lícula del missioner mallorquí amb la celebració d’una de les seves fervoroses misses a l’infern de la presó de Lima. Entorn de la taula eucarística es reuneixen els violats, els violadors, els assassins, els mafiosos, els psicòpates, els drogats, els camells, els guardians... En el centre un pobre home valent, ben mirat inconscient, desafiant la mort per donar la cosa millor d’ell mateix, com és la seva fe,
Miquel, amic, missioner pur i dur, donat que ja no la necessites, podries arrambar-me una espipellada de la teva fe.

1 comentari:

  1. Una anàlisi tan certa com profunda. Per mi dos monstres de la fe, entesa com esperança de vida. Com bé diu en Jaume, d´ell mateix, un marginat il.lustre. En Miquel també ho fou. Al Molinar fou incomprés per dur s´en als gitanos que mal viiena Ca´n Pere Antoni, quan aquell solar era punt de trobada de rates i bruticia. En Miquel fou marginat i perseguit per les autoritats a Burundi. Però és curiòs, sempre malgrat la marginàlia necessària per entendre la vertadera fe, aquells que com en Miquel o en Jaume, no tan sols l´entenen, si no que la viuen, són els que de veritat gaudeixen d´una felicitat perpètua.
    Jo també sóc un marginat, perquè sóc un prés, però no tenc por per això, perquè l´exemple de Miquel m´enlluarnà un estiu dels anys 80 al Molinar, i l´exemple d´en Jaume m´il.lumina cada dia. En Miquel deixà llavor a mallorca, la seva neboda , na Cati Alorda que treballa al GREC , amb companys de presó, sense dubta la genètica dels Parets segueix ben viva.
    Gràcies Miquel per esser-hi sempre i gràcies Jaume per recordar-m´ho amb aquest escrit.
    Pau i bé.

    ResponElimina