dilluns, 30 de setembre del 2013

CALFRED DE POBLE


Per molt que passin les hores, l’efecte de la multitudinària –quina gentada, déu meu!- manifestació d’ahir, capvespre de Sant Miquel, segueix enganxada a la meva pell. Pell de gallina verda, com diu la directora de l’Ara Balears al seu editorial.
Malgrat que el constipat m’amargui l’existència i hagi fet que la tos m’alçàs del llit a les 4 de la matinada, la sensació de plenitud, de prodigiosa alegria, de goig infinit, segueix escalfat les meves carns.
Perquè, més que res i per sobre de tot, l’impacte sensacional fou físic. Els tambors de la batucada, al costat de la qual vaig recórrer un tros de les avingudes, em ressonava i em ressona encara ara al buit de les entranyes. La meva lluita constant era reprimir les llàgrimes. Sovint havia de tancar els ulls i alenar fondo per evitar mostrar-me com un vell babau. L’espectacle m’encomanava calfreds fins al ossos de l’ànima. D’eixa animeua meva que es fonia dins la gran ànima ressuscitada d’un poble que mai ningú ni res podrà matar-nos.
Al llarg de molts d’anys, el dissabte de Pasqua deixondia l’alba primaveral cantant allò de “oh feliç culpa que ens heu suscitat un tal redemptor”. A la gloriada posta de sol d’ahir traduïa el pregó pasqual, cantussant dins el meu cap tronat: “Oh feliç imbecil·litat de Bauzá i companyia que heu fet que el nostre poble mostràs la seva dignitat”.
Cada escomesa, cada abraçada dels amics que ens saludàvem, palesaven la mateixa proclama: “Estam vius, tenim amor propi. Som mals de moure, però quan ens toquen els collons, sabem respondre”.
Necessitaré dialogar moltes hores amb vosaltres, amics, per esbrinar tota l'allau de pensaments, insinuacions i reflexions que em despertà la històrica manifestació del 29 S.
Avui em qued compartint aquest calfred de poble. Del meu poble. D’aquest poble, la mandra del qual m’emprenya tants de pics, però que en un miracle com el d’ahir s’ho fa perdonar tot.
Quina puta estimera m’encengueres ahir a la tarda, poble nostre, tenyint de verd –verd esperança- les venes de Ciutat i encenent el foc a la sang dels bons fills de Mallorca!
Els fills bords que s’ofeguin dins els bassiot de fleumes que cent mil manifestants els escopim a la cara.



dissabte, 28 de setembre del 2013

EL PAPA FRANCESC, UN NEOCATECUMENAL ARGENTÍ



Darrerament, tant en converses privades com en manifestacions públiques, se m'ha requerit l'opinió sobre el papa Francesc. En el to delis tertulians i en la forma d'interrogar del periodista, s'hi endevinava una espera de resposta positiva, fins i tot exultant, de la meva part. Cap cop no ha estat així. Ben al contrari, el meu comentari, fet espontàniament i sincera, ha resultat dur i exigent.
El Papa, com a persona, em sembla un bon home, ple de piadoses
intencions, amb un cor extraordinari i amb un idealisme fora mida. Però des del moment que acceptà, amb plena consciència d'on es ficava, el càrrec de cap suprem de la gran secta cristiana anomenada catolicisme, ha d'abraonar el timó de la barca de Pere i deixar-se anar de verbes.
Calci les sabates velles que vulgui i habiti les habitacions més humils del Vaticà, no pot obviar que ha acceptat ser el cap d'un Estat antievangèlic, el president de l'entitat més rica del món en patrimoni, art, poder, influència i organització. El president d’una societat antidemocràtlca, homòfoba, misògina, antinatural i repressora.
A una periodista li vaig declarar que trauria l'esperança de l'armari quan més, enllà dels gests edificants i de les paraules benèvoles, Francesc clavi un fet definit i irreversible al cor de l'anticrist. No som jo, que qualific d'anticrist el Vatica: ho feu el Concili, tot declarant que “en lloc de revelar el rostre de Crist, l'estructura actual antievangèlica de l'església el velava".
Al llarg de la meva vida catòlica, apostòlica i romana només he
contemplat, amb un goig infinit, dues gestes dels Papes de torn. Una
fou la convocatòria del Concili de part de Joan XXIII -mil vegades més
polissó i valent que Francesc- reunint l'exèrcit de bisbes del món per
derrotar el complot de la Cúria. L'altre fet històric i definitori el realitzà Benet XVI -mil vegades més intel·ligent i enrevessat que el bon jesuïta- quan rompé el tabú que només Déu podia posar i llevar un Papa, renunciant a la triple tiara.
Quan el Papa cridi Teresa Forcades i l'imposi les mans tot convertint-la en el primera bisbessa de l'era franciscana, creuré el que Francesc insinua sobre la igualtat de la dona dins l'església.
Quan el Papa doni permís a tots els capellans casats perquè retornin al seu ministeri, llavors creure que la lei antinatural del celibat trontolla.
Mentre, seguiré admirant, estimant i criticant a Francesc tal com és i es manifesta, val a dir un argentí neocatecumenal que embauca les multituds de cecs i muts que esperen un miracle.

divendres, 27 de setembre del 2013

EL BISBE DESPLOMA EL TIL DE LA BALANÇA


La justícia ve representada, des de sempre i a tot arreu, per unes
balances. Per imitació, podem imaginar-nos que tots, àdhuc els déus, a l'hora de prendre una decisió van dipositant en els plats els pros i els contres fins que els pesos vencen definitivament la determinació cap a un costat o l'altre.
Aquest dies hem contemplat, amb angoixa vital i pregones ànsies, com el caparrut i closca Bajà del Govern, l'impresident Bauzá, no deixava que el plateret de la seva balança s'inclinàs de part de la raó, el sentit comú, la pau social, el progrés i el benestar dels seus súbdits. Ell i l'escamot dels seus llepaires posaven a l'altra banda de la balança social i cultural la roca més feixuga del món, com és l'orgull, la ignorància, la comandera i els complexos.
Per molt que els personatges més prudents i significatius del nostre poble intentassin contrarestar el pes de la imbecil·litat d'una dictadura de fet, la balança de Bauzá seguia donant els mateixos quilos d'odi i ràbia contra la nostra llengua, cultura i poble. Ell, com a déu absolut i amo de la vida i la mort dels seus esclaus, es presentava disposat a tancar la botiga abans de cedir una unça als catalanistes i maltractadors dels seus propis fills.
Però vet aquí que, com a les sordes, de forma silenciosa, la balança del dictador ha fet un moviment cap a la reconciliació.
No hi ha dubte: algú ha dipositat un pes definitiu a l'altre plat.
No dubt que la peça que ha inclinat la balança l'ha dipositada el bisbe amb la seva definició favorable al sentit comú i al bé de tots.
Les coses no han canviat: hi haurà PP per molts d'anys. Fins i tot en situacions tant dramàticament extremes no els ha fallat ni la disciplina de partit a l'hora de votar ni el respecte a l'aliat sagrat com és l'Església.
Com en temps de Franco, el bisbe pot desplomar el til de la balança.

dimecres, 25 de setembre del 2013

ELS ENCANTS, LA FIRA DE MARGINÀLIA

Quan hom troba una analogia aclaridora, exacta, gairebé perfecta, s’hi aferra com a una mala cosa.
Aquesta dèria agafà sant Pau quan descobrí la semblança de la comunitat cristiana amb el cos humà. No es cansava d’aplicar-la: “Formam -deia– el cos místic de Crist. Cada membre té el seu ofici i mèrit. Tots ens necessitam. Els ulls sense els peus no caminarien i els peus sense els ulls no sabrien per on andaregen.”
La tragèdia esdevé en una societat quan el cul fa de cara: ho emmerda tot. Aquest és el cas desesperant de l’impresident Bauzà.
Tal m’ha passat amb la visió de Marginàlia com una vila. Un poble més enmig dels altres pobles mallorquins.
A les llargues i massisses jornades dels Encants m’he fiançat en eixa referència per explicar el nostre comerç; petit i entranyable comerç de simple supervivència.
No m’he cansat de repetir, a tort i a dret, la meva troballa literària:
Marginàlia, com una vila autogestionada que és, i autosuficient que vol ser, celebra un mercat setmanal i una fira anual. Així ho tenen establert els altres pobles de Mallorca. Per exemple, el poble on vaig néixer té mercat cada dilluns i fira per Sant Jaume. Tothom sap que dimecres hi ha mercat a Sineu i que Inca converteix el mercat de cada dijous en la gran fira del Dijous Bo, un pic a l’any.
Així, a Marginàlia obrim el mercadet cada cap de setmana, divendres, dissabte i diumenge dematí, i tiram la casa per la finestra per celebrar la fira dels Encants el mes de setembre”.
Arribat en aquest punt, sintetitzava l'explicació per ajudar els distrets interlocutors, que gairebé eren tots: “Mercat, cada setmana. Fira cada any: els Encants”.
La singularitat és que tant el nostre mercat setmanal com la fira anual se celebren intra murs: no sortim al carrer per vendre, esperam que venguin a comprar a ca nostra.
Una altra originalitat del nostre comerç és la durada. Som amos
absoluts de l’espai i del temps. No hem de pagar impost per posar un trast a plaça perquè la plaça és nostra. Quant al temps, tenim tot el del món.
D’aquesta manera, tenim tres dies de mercat, cada cap de setmana, i 10 dies de fira cada any pel setembre. El comerç just –a nosaltres ens ve justíssim!– ha de donar les màximes facilitats als clients solidaris i solitaris.

dimarts, 24 de setembre del 2013

AFERMAMENTS DELS ENCANTS



De les vivències intenses en surts afermat o destrossat. No us podeu imaginar fins a quin punt els Encants de Can Gazà constitueixen una experiència vital determinant.
Jo sabia  la sentència que afirma que per conèixer-te a tu i als altres  no hi ha res com fer feina, viatjar o anar al llit plegats. La follia encisadora dels Encants resumeix i supera aquest clàssic text de coneixença.
De la fira de la Casa Llarga tot Can Gazà, començant per mi mateix i acabant amb els menets bessons que nasqueren amb la lluna plena, n’ha sortit afermat i reforçat en les seves conviccions, creences, utopies, dèries i pràctiques.
Ara més que mai crec, fins al punt de viure i morir per elles, en les conviccions que donen vida, goig i eficàcia a Can Gazà.
Ara més que mai crec
-          que el sistema d’autogèstió és l’únic que pot retornar la dignitat als marginats;
-          que quan aquesta autogestió es fa créixer fins al punt de plenitud que s’ha aconseguit enguany a la nostra fira, l’enginy esdevé prodigi. Dins el món de la Marginàlia mundial enlloc hom pot experimentar un goig tant  profund com el que jo he  viscut tot contemplant l’actitud i l’habitud dels 12 companys que han fet possible els Encants;
-          que per a l’eficàcia d’una acció el mètode infal·lible és formar i refermar un equip unit, compacte, de feina. Un equip on ningú no s’esmuny, on tot es fa ansa per ansa, on els qui comanden són els primers a posar-hi les mans, el coratge, l’entusiasme i l’ànima; 
-          que em plauen i em convencen més les actituds del cor que les del cap. Per això, m’estim més la tendresa que l’amor, la generositat més que la solidaritat, la llibertat més que la seguretat;
-          que els doblers dels pobres són intocables i s’han d’administrar amb una extrema escrupolositat. Però quan aquests doblers els  suen els mateixos pobres, com passa amb els Encants, es tornen sagrats. Dilapidar-los en pedres, vanitats o estipendis constitueix un autèntic sacrilegi;
-                     que la millor sort és tenir una tribu d’amics generosos, comprensius, promptes i espavilats com la que té Can Gazà. Els Encants ho han demostrat un cop més.
Moltes, infinites, sentides, emocionades i tendres gràcies a tots.

diumenge, 22 de setembre del 2013

ELS AFILIATS AL PP HAN DE SER QUADRILINGÜES


Quan l’animal humà s'enllepoleix, és pitjor que qualsevol ca de bestiar: ja mai més deixa l’avès.
El nostre califa, el bajà Bauzá, s'ha enllepolit, viciat, a governar per decret. No només mana els súbdits -a un califat tots som súbdits, àdhuc els jutges- a cops de decret, sinó que ara ha aplicat el mateix sistema al govern del PP.
D'ara endavant, tots els afiliats al PP ha de ser quadrilingües. No
m'agrada aquesta paraulota que m’acab d'inventar. Sona a cunnilingus, però per dir : "Tots els peperos estan obligats a dominar un qüern de llengües no m'haurien entès. Fins i tot haurien decretat que aquest mot, més
pagès que en Canyelles, és català.
Segons el TIL intern, tots els afiliats al sant i únic partit baleàric han de dominar:
1. UNA LLENGUA: EL CASTELLÀ. La sagrada llengua de l'imperi, d'aquell enyorat imperi que va esgotar el sol; mai no el deixava pondre.
2. UN IDIOMA: L'ANGLÈS. L’idioma universal que obrirà les portes del món als espanyolets. El que ens farà quedar com imbècils quan el dominem tant com Ana Botella. Aznar domina l'ortografia: quan diu botella, en minúscula, es refereix a l'amant; quan ho pronuncia en majúscula és l'esposa.
3. UN DIALECTE: EL TALAIÒTIC. Aquesta parla ancestral, que els ignorants anomenen mallorquí, és anterior a Jaume I. El pobre Ramon Llull, curtoi ell, mai no la va conèixer. Els afiliats al partit dels cecs i muts l'han d'emprar per renyar les criades forasteres. Sempre han de posar tot l'esment a conservar i augmentar les variats locals, com el serverí, el binissalemer, el pollencí, el felanitxer...
4. UN ARGOT: EL TALEGUERO. En aquests temps de martiri, persecucions i injustícies de part dels fiscals i dels jutges, es fa urgent i necessari que els sants lladres i estafadors es preparin per a la purificació de la tàvega. Si de les files dels bons no en surt ràpidament un altre Franco que retorni Espanya a l'ordre, començant per Catalunya, tots els pobres i innocents afiliats al PP acabaran a la presó. Per això, cal estar preparats. Han de saber i dominar, com ja ho fa Rodrigo de Santos, el caló de la trena. Hores d'ara, tots els llepes saben què vol dir bul en taleguero. Fins i tot el califa, mentre s'escampava la gomina, ha jugat amb el nom de la ciutat dels seus avantpassats i ha canviat Istanbul per ES-TIL-BUL.
Jo diria, des de les profunditats de la vergonya estant, que el TIL i el PP se’n vagin a prendre pel bul.

dijous, 19 de setembre del 2013

RECLAM A MIG CAMI DELS ENCANTS

Al llarg de les 10 hores de comunicació constant, aquests sis dies que hem passat d'Encants, se m'ha fet cent pics la mateixa simpàtica pregunta:
-Com va, això?
Malgrat sembli un sermó, la meva resposta ha estat sempre catequesitzant:
-De les tres finalitats cabdals que donam als Encants, dues s'acompleixen plenament; l'altra, per ara, va molt magra.
Agraint la cara d'interès que posa l'interlocutor, m'estenc en l'explicació:
Primera finalitat: trobar-nos amb els amics. Es va aconseguint de forma meravellosa. L'ambient d'aquests dies a Sa Casa Llarga és de tendra i joiosa comunió. Tot i això, falten per venir molts amics, encara. Si no compareixen, ens sabrà greu per ells perquè quedaran molt malament.
Segon objectiu: mostrar una altra cara de la marginació. També s'està complint de forma gairebé clamorosa. L'indret, les mostres, el servei, l'ambient, són tan captivadors que s'acosta a la partió del prodigi.
Tercer motiu: arreplegar un doblerons. Va magre. Ningú no se'n va amb les mans buides, però amb confitures i olis la cosa ret poc. S'han venut molts pocs mobles i les pintures esperen un enamorat. L'any passat, a aquestes alçades, havíem fet el doble que enguany. Us recordam el lema dels primers Encants: solidaritat és comprar per als pobres allò que no necessites.
Aquests darrers dies baixarem els preus. Veniu i enviau-nos compradors, per favor. Seria molt trist guardar un Riera Ferrari mentre ens manca el mínim per sobreviure.
Sabem que aquest sincer reclam serà correspost. Als desgraciats, la mala sort ens estreny, però els amics solidaris li fan pessigolles a l'aixella abans que ens ofegui.

dimecres, 18 de setembre del 2013

ELS ENTRANYABLES ENCANTS DELS “ENCANTS 2013”


El gran avantatge dels pobres és que ens conformam amb molt poca cosa per sentir-nos felices. Als rics miserables, mentrestant,  res els basta per trobar-se bé.
Avui, tot reposant el gènere dels Encants, he experimentat l'entranyable encís dels detalls amorosits. En citaré només una petita
llista.
LA CERÀMICA DELS PRESOS. Un col·lega de la Pastoral Penitenciària ens ha arrambat una preciosa col·lecció de terrisses que laboraren els presoners en un dels desapareguts tallers ocupacionals. Mauri, l'encarregat de la mostra de les andròmines, ha acollit el present dels camarades de presidi amb una demostrativa tendresa. Ha
col·locat les singulars creacions de fang entorn de l'original mural que ell ha enllestit per l'esdeveniment dels Encants, tot cremant-hi moltes
hores de son. La relació de la Pastoral Penitenciària i Sa Casa Llarga és continua i càlida, ja que els voluntaris del rober dels presos desemparats, guarden i endrecen la roba en la millor sala del casal dels marginats.
OLI D'OLIVA VERJO, ECOLÒGIC, PREMSAT EN FRED. Aquest és el títol, la singularitat i el mèrit de les artístiques ampolles de vidre que ens han regalat els protectors de Son Ferriol. Pere, l’amo de la botiga de queviures que inauguram enguany, s'ha pres de cor la inscripció. Al llarg de la tarda del dia de la inauguracióla repetia en català i castellà. Ens ha promès que també ho aprendrà en anglès -a Can Gaza més de la meitat el parlen- per si de cas vengués a comprar Ana Botella, acompanyada del nostre honorable TIL. L'oli, que males llengües diuen que ell perd, mai no serà tan verjo ni ecològic com el nostre.
ELS GENEROSOS PROVEÏDORS. Als esplèndids donants de vins,
roba, mobles, llibres i obres d'art de la fira i de sempre, s'hi han afegit
enguany els abastadors de la botiga. Entre molts d'altres amics ens han
robat el cor el president i secretari d'ASAJA, que ens han pres com a
fills d'ànima, portant personalment un dia sí i l'altre també, les
mercaderies que han recaptat entre els seus afiliats. Un altre esplèndid
proveïdor de viandes ha estat l'estimat amic Joan Sunyer que ens tapa
de productes de la seva matança tot just li demanam auxili pel que
sigui i a qualsevol moment.
Perquè les alegries dels encantadors Encants arribin al zenit de la
gaubança només ens manquen compradors.

dimarts, 17 de setembre del 2013

VISITA IMPOSSIBLE DE TRES PERSONATGES ALS ENCANTS 2013


Una de les meravelles dels Encants 2013 és el clima de pau, amistat i alegria que es respira a l’ombrívola arbreda de Sa Casa Llarga.
Aprofitant aquest ambient de concòrdia un toca-collons dels nostres m 'ha plantat aquesta pregunta:
-Quins tres personatges t’agradaria que ens visitassin?
Vet ací la resposta, eixida del fons de la innocència.
1. Tomeu Català. Li daria un abraçada sentida i perllongada, per fer-li avinent que no tenc res -absolutament res!- contra ell ni contra la seva feina. Que li retorn el respecte que ell té cap a mi. Però perquè l’estim voldria recordar-li que els privilegis maten. Sobretot quan aquestes preferències costen tants de milions al poble. Les excepcions sempre acaben ofegant-te. Per altra banda. la propietat de grans edificis et fermen i esclavitzen. Si no, que miri la història dels convents, del palau episcopal i de les cases senyorials com la nostra. El regal més gran de la llibertat dels ocells i dels pobres és que no tenen gàbies.
2. El Bisbe de Mallorca. No ens cau ni malament ni bé. De moment fins i tot ens costa recordar el seu nom. Però voldríem explicar-li que la paràbola de l’ovella esgarriada s’ha capgirat totalment. El Mestre predica que el bon pastor deixa les 99 ovelles fidels per anar a cercar la perduda. Ara, a l’Església li resta una ovella
mig coixa mentre la guarda de cristians pasturam per les muntanyes. Li faríem a sabre que als sestadors de les mates li guardam un lloc per a una becada.
3. EL batle de Ciutat. És el nostre batle. Per afegitó, és l’única autoritat que ens cau bé. No oblidam que al començament del seu mandat ens va fer una visita sobtada, sense protocols ni propagandes. Aprofitaríem per encetar-li el tema que ens du pel camí de l’amargura, el problema més c1amorós i trist de la nostra marginació, com són els malalts mentals tirats al carrer. Per a aquests ciutadans, els més necessitats i desemparats del món, no hi en tot Mallorca un sol racó on
puguin trobar refugi i assistència adequada a la seva angoixosa malaltia.
Sé que cap d’ells vendrà, però voldria que, per un prodigi de la xarxa d’Internet sabessin que serien ben arribats.

dilluns, 16 de setembre del 2013

ENS COMANDA UN CALIFA



La genètica és el primer i definitiu principi per a un pagès. La pregunta clau per als nostres assenyats homes de terra la formula Tià de Sa Real. Aquest geni de la nostra pagesia, condemnat pel destí a viure dins la pobresa, per conèixer un personatge, abans de res es demanava: "De quines egües ve?
Aquesta mateixa pregunta se la fan tots els propietaris, menadors i aficionats dels cavalls de carreres. Al full d'inscripció dels pura raça de trot hi figura els seu arbre genealògic. De la transcendència d'aquest dogma biològic n'és un expert el savi i famós carrerista de pro, el nostre estimat i admirat doctor Francesc Bujosa.
El pare de la ciència genètica, l'inefable frare Mendel, demostrà que una quarta o cinquena generació pot sortir pura. Els pastors eren ben conscients que d'una guarda d'ovelles tota blanca podia néixer un anyell totalment negre.
Per altra banda, ens resulta evident que cap comentarista deixarà de tenir en compte, com una dada definitiva i definitòria, per adduir l'exemple més clamorós, l'origen africà del president Obama.
I tot per recordar que el nostre califa Bauzá és, per via directa, la quarta generació d'una turca. La besàvia de l'impresident fou deportada des de Turquia a Son Servera per un mercader exòtic. Per portar la criada de la senyora del poble una gel·laba amb una botonada d'alt a baix, la gent li posà el malnom de "Na Botona". Així, el padrí del nostre estrany mandatari fou conegut per "En Botons".
Crec que la rara anatomia del nostre dictador se'ns escapa perquè cap analista té en compte el seu proper -segons Mendel properíssim- origen turc. Bauza és un turc. No sé, ni m'importa, si ho és de cos; no és el meu tipus. És evident que ho és de mode de ser i d'actuar.
Si partíssim, com a homes de terra, d'aquesta base genètica s'aclaririen moltes actituds del nostre califa. Fins i tot comprendríem la seva alegria secreta quan Istanbul va guanyar a Madrid en la desastrosa pugna pels Jocs Olímpics de 2020.

diumenge, 15 de setembre del 2013

L'ENCANTERI DELS ENCANTS


Mentre només estimes, no passa res. Pots dominar la situació. No extravies el senderi. Ets amo i senyor dels teus sentiments i, per la mateixa cosa, de les teves reaccions. L'amor és, al cap i a la fi, un acte racional. Hom estima des de la intel·ligència, la comprensió i la justícia. Tant és així que l'amor constitueix el vertader i únic equilibri de la humanitat.
Però quan t'enamores, estàs perdut. El camí més curt és allargar-hi el coll i donar-te per mort. Guillotinat! Degollat! Ningú mai ha pogut endevinar el com i el per què de l'enamorament. Només sabem que és una mena de bruixeria. El resultat ineludible d'un encanteri.
Tanta enrevolteria matinera -encara no aguaita l'alba- per confessar que estic enamorat. Els Encants m'han fet prendre consciencia clara, evident, indefugible de la meva follia. Com diria lo foll Ramon, l'amor cec i encès et situa en un estat de perpetua follia.
Estic enamorat de Can Gazà, val a dir dels homes, dels camarades d'equip, de les cases -Sa Casa Llarga forma part bessona de Can Gazà- i del sistema d'autogestió. Ho explicava a un periodista: "la cosa singular dels Encants és que no són uns senyors que fan un mercadet a favor dels pobres. Aquí som els pobres que miram de cercar-nos les
faves que, injustament, el Govern ens
nega".
En el dia a dia de Can Gazà, costós i emprenyatívol, els homes es fan estimar. Quan vius amb ells intensament tot es resol amb tendresa. Una tendresa que sovint esdevé compassió i llàstima. Sempre arribes a la mateixa conclusió: "si jo hagués estat en el seu Iloc, ara seria molt pitjor que ells". Però en unes circumstàncies especials, embruixadisses com les dels Encants, t'adones, amb calfreds pel moll dels ossos, que els valents fills de santa mare, cabronassos, et tenen enamorat, encantat.
      El bessó fort dels Encants està format per nou homes i tres cooperants -quatre si m'hi comptau a mi- de Can Gazà. Tota l'altra tropa, que és nombrosa, amable i respectable, serveix de reforç i de suport. Aquesta dotzena de personetes s'estan comportant d'una manera tant generosa, responsable, entusiàstica, humil, efectiva i entranyable que em tenen, valents fills de puta, literalment enamorat, embruixat, encisat, encantant i perdut per a sempre.

divendres, 13 de setembre del 2013

JA EM PUC MORIR


La frase és del vell Simeó quan endevinà, per inspiració divina, que aquell infantó, en braços d'una jove i pobre dona, era el Messies que ell esperava. Llavors va pronunciar el "nunc dimitis servum tuum, Domine". Aquest esclau teu ja pot morir, Senyor. Ha vist el Messies.
Aquesta expressió, si hi hagués justícia en aquest món, hauria d'estar inscrita pel destí en la pleneta de cada criatura humana. Jo em sent un sortat. despús-ahir vespre abans d'anar a dormir, rebentat del tragí de la jornada, el nunc dimitis em brostava per tots els porus de l'anima. Despús-anit fins i tot tenia anima.
Em puc morir. He destriat el llumeneret blau dels meus somnis. Catalunya era un clam per a la independència. A reveure, Espanya, ens trobarem a Europa. Un aire de llibertat recorria tota la nostra terra. La gent estava tranquil·la, segura, serena. Els qui es posaren histèrics, ridículs, foren els forasters.
El vespre del dimarts passat, dia 10, les meves emocions havien anticipat els calfreds a la plaça Major de Ciutat. Em semblava impossible que tota aquella gentada, arreplegada gairebé espontàniament i improvisada, alçàs el crit que fa només uns pocs anys feia tremolar els arbres del Born, disparat per quatre folls. El compàs era el mateix. En aquests moments l'eco ho propaga per tots els comellars: In-de-pen-den-cia! Érem pocs, però la padrina ha parit el miracle.
Per altra banda, la darrera fua per a la preparació dels "Encants, 2013”, a Sa Casa Llarga em demostrà que som l'home més sortat de la terra. Can Gazà gaudeix d'un equipet de cooperants que deixen la pell per la causa i d'uns comuners fantàstics que fan vertaders prodigis. Uns i altres me maten d'estimera.
Per afegitó, la moguda dels Encants m'ha demostrat, un cop més, que tenc una família i uns amics extraordinaris. Una tribu fabulosa que no me meresc. No només no em falla mai, sinó que respon de forma sensacional a les meves demandes.
Ja em puc morir. Quan dic morir, retorn al significat humà i cristià de la paraula: passar a una vida millor, com anunciaven les esqueles dels senyors. Ja puc estrenar un descans en pau. Per molts d'anys!