dilluns, 28 de setembre del 2015

HEM SALVAT LA PARAULA: INDEPENDÈNCIA

He restat clavat davant TV3 tota la nit. Tot sol, submergit dins el so profund del casal. A fora, el galà de nit perfumava l’embruix de la lluna plena. Embullat per la guerra de xifres, colpejat per les pedrades de les mitges veritats, el meu ànim cercava una síntesi on aixoplugar-se. A força de sucar la pobra neurona que em resta al fons de la pensa, ha comparegut el resum per calmar la meva mania de clavar les situacions. Per a mi l’expressió resulta exacta: HEM GUANYAT, PERÒ NO HEM TRIOMFAT.
Tanmateix el meu sentiment, el meu cor, tot el meu cos, necessitava, talment com l’aire de l’alenada, una sensació de victòria. Plena. Neta. Evident. Indiscutible. A trenc d’alba m’ha arribat l’àngel de l’evidència. Per damunt tot i tots ha triomfat la paraula, el verb: INDEPENDÈNCIA.
M’he adormit recitant en llatí el principi de la creació plasmat al pòrtic de l’Evangeli de Joan, el jovenet que descansava el seu cap sobre el pit del Mestre: “In principio erat verbum. Et verbum erat deus”. De sempre i per a sempre tot comença en la paraula. Cremaràs tota la malesa si aconsegueixes encendre la coa de la geneta. En aquest cas, la salvatgina és la paraula. Tu cala-li foc i deixa-la que corri.
Llavors he pogut alliberar el plor que m’ofegava la utopia. La memòria ha agombolat totes les meves decebudes inquietuds just de pensar el procés de la paraula INDEPENDÈNCIA. La primera vegada que la vaig proclamar érem vint moixos folls cridant al born de totes les manques de tacte i de seny. Fins i tot el meu partit, sovint, per no perdre vots, s’expressava amb subterfugis tot parlant d’autogestió o d’altres eufemismes. La paraula independència era maleïda, inoportuna, políticament incorrecta.
La paraula ha triomfat. Tots, absolutament tots parlen d’independència. A favor o en contra, tant se val. Ella s’alça dreturera i nua al centre de totes les discussions, proclames i batalles.
La creació comença per la paraula. Parl per pròpia experiència: a mi m’han salvat tres paraules estigmatitzades, prohibides, com són homosexualitat, marginàlia i independència. Quan era nin, els maricons anaven a presidi. Ara, es poden casar davant la llei. Quan era jove, els pobres eren carn de beneficència. Ara, els exclosos de tot el món, els marginats de tot tipus, són el gran motor del canvi. Quan començava a ser jai, els independentistes érem un escamot impresentable de cabres muntanyenques. Ara, la independència de ma pàtria ha esdevingut la peça clau per edificar una nació lliure, digna, justa i pròspera.
No penseu que us escric un poema de rosada matutina, gat d’anhels frustrats i lluna plena: us clav un dogma infal·lible al bell centre de l’evolució humana.
Crec fermament en el poder creatiu de la paraula. Vet ací la primera prova irrefutable per a la meva tesi. La paraula INDEPENDÈNCIA ha operat el primer miracle, ha tret de la indiferència els qui passaven de política i ha portat a les urnes una quantitat inimaginable de votants, gairebé un 78 per cent dels censats. Increïble!
Amics, de tot cor us regal una espipellada de la meva fe en la paraula viva. De tots nosaltres depèn que sigui operativa.

diumenge, 27 de setembre del 2015

PROJECTE HOME DE BALEARS DEIXA L’ESGLÉSIA.


El Projecte home ha nascut i crescut des de l’església, per l’església i amb l’església. Talment com es proclama al cànon de la missa referint-se al Salvador:"En ell, per ell i amb ell"
Aquesta afirmació s’acompleix en tots els llocs del món on es practica aquest sistema del Vaticà per redimir els captius de la droga. Però a Mallorca aquest entroncament Església – Projecte Home ha estat una constant clamorosa, ben mirat espectacular. Al llarg de molts d’anys el Projecte Home i el seu sacerdotal president han estat la nau insígnia de l’església mallorquina respecte a la seva projecció social. Pel bisbe don Teodor, que regí,molts d’anys, amb mà ferma i decidida, la nostra diòcesi el Projecte Home i el seu president – “tanto monta monta tanto” – fou la nineta dels seus ulls. Per la incommovible protecció episcopal els millors locals de les monges foren cedits al Projecte. De bracet amb el bisbe i la reina, mossèn Bartomeu Català ha pogut aconseguir que se li obrissin les portes de la majoria d’ajudes, privilegis, afectes, adhesions i subvencions.
Fa uns mesos el Projecte Home ha deixat l’església. Havia sentit campanes respecte a aquest pacífic i silenciós divorci. Però l’afirmació m’ha arribat casualment través del butlletí oficial del Bisbat de Mallorca, que no llegeixen ni les rates de sagristia. La nota del dia 3 de març diu textualment: “El Sr. Bisbe de Mallorca, en virtut de les seves competències com a president del patronat de la Fundació canònica Hombre Libre, i escoltat el parer unànime del Patronat de la Fundació, ha concedit la seva autorització perquè es procedeixi a traspassar la Fundació Canònica a Fundació Civil, que a partir d’ara s’anomenarà• Fundació Projecte Home Balears•, quedant ipso facto extingida la Fundació Canònica”
Un cop més s’ha complit la regla universal de les relacions humanes que proclama que “l'amor és un equilibri d’egoismes i que tot dura mentre compensa” Simplement, amb el nou, preciós i immens casal el projecte Home no necessita convents. Per altra banda als dirigents de l’acció social de l’església no els interessa ser convidats de pedra a un àpat on ells no pinten ni una regadora.
Mentrestant el matrimoni reina emèrita amb el benemèrit president del Projecte Home segueix més fort que mai. Ambdós es necessiten. Tomeu Català per seguir sent el personatge més intocable de la història de Mallorca i la reina per rentar la seva imatge amb el baptisme d’un premi Nòbel de la Pau.
Malgrat el respecte més que sagrat que guarden els mitjans de comunicació amb un sant viu i exposat a les ensopegades del camí, com és Mossèn Català, mentre permeten les crítiques als sants morts com el petrer aregador dels indis, és just i necessari que l’opinió pública tingui notícia d’un canvi radical dins la Fundació més privilegiada de Mallorca.
Res hi hauria a aclarir si els milions que recapta a palades el Projecte Home procedissin tan sols de les arques públiques que tenen caus oficials de reclamació, però des del moment que un caramull immens d’aquests milions provenen d’aportacions privades, es fa urgent i necessari que tothom conegui de quin punt es calça l’exèrcit de salvació dels drogoaddictes. Estic segur que tota la gent, començant pels agents de la comunicació, creu que el Projecte Home pertany a l’Església. No pot ser d’altra manera si hom té en compte que la màxima figura, el fac totum del Projecte, segueix sent un capellà amb ofici i benefici dins l’església mallorquina.
Em sembla molt bé que tothom s’ajunti i es separi segons li doni la realíssima gana mentre els canvis es facin sense crear confusió. Tots tenim dret a saber a on van a parar les nostres solidaritats. Aquest dret és intocable i sagrat per les persones humils i cristianes que es pensen que el Projecte Home és una obra de l’església, com ho és Caritats. A hores d’ara el Projecte Home és una organització laica que du cera del Corpus.

dimarts, 22 de setembre del 2015

ELS PATIMENTS QUE DONEN SENTIT A CAN GAZÀ



Ahir a Son Espases tallaren mitja llengua a ”Xupito”. Argimiro Martín Deogracias porta més de deu anys a Can Gazà. És un dels membres més apreciats i respectats de la casa. Un càncer és el culpable d’aquesta guillotinada.
Avui al mateix hospital tallaran una cama, a frec d’entrecuix, a Juanito. Joan Àlvarez fa quatre anys que viu a ca nostra, però per mor de la seva intensitat de vivència i participació, sembla que ha estat gazanenc de tota la vida.
Fa només un mes i mig que, a la mateixa clínica de la Seguretat Social, escorxaren el coll d’en Toniet per extirpar-li de la gargamella un tumor maligne. Toni Romero duu tan sols dos anys entre nosaltres, però sense el seu art per alegrar la convivència i la seva manya per ressuscitar mobles tant a la casa com al taller restarien llastimosament amputats.
Totes aquestes desgràcies ens han caigut a sobre en un any a on hem plorat la mort de dos germans pel mateix motiu, com és el càncer de boca i gorga. Molts dels qui es refugien a Can Gazà tenen tots els números de la rifa del destí perquè els toqui la mala sort d’un càncer. Han begut sa grosseria, han fumat ses claus de sant Pere, han menjat poc, desordenat i malament, han anat d’aquí i d’allà, portant una vida de cràpules.
Quan el brau del patiment t’envesteix com un llamp, de front, no tens temps ni esma per esquivar la mufada. El dolor et clava la banya de l’esglai i la desesperació al centre del sentiment. No hi valen subterfugis ni manyes per a una escapada. Impotent, ferit, no tens més sortida que lliurar-te a la pena i al desconsol. Plores sense remei, ni conformació ni esperança.
Tanmateix aquests patiments profunds, ineludibles, abassegadors, t’alliberen de beneitures, ressentiments, desenganys, pereses, mal humors i fins i tot ràbies, on et llancen les contradiccions i els surrealismes de la convivència intensa i diària com la que jo suport i faig suportar a Can Gazà.
Quan m’esplaiava contant tots aquests patiments a un amic m’ha clavat les fites exactes de la nostra mística i filosofia vitals de la família de fet de Can Gazà:
-Per això estau.
Amb el cor estret i els ulls plorosos pel patiment immens pel calvari d’aquests germans, dins la solitud de la meva cambra amb el llit de Juanito desocupat, em capfic a l’evidència: Can Gazà té sentit

dijous, 17 de setembre del 2015

DE COM ELS MALS ES TORNEN BÉNS I LES VENJANCES, GLÒRIES



De sempre he estat un fervorós seguidor del pensament de Santa Teresa de Jesús, però enguany, per allò de celebrar el cinquè centenari del seu naixement, dedic un especial esment a la filosofia vital de la Donassa d’Àvila. Entre els apotegmes de la Doctora  universal de l’església el que repeteix puntual acompliment en el meu calamitós esdeveniment és aquell que proclama: Cuando el peor mal que te puedan hacer es para ti el mejor bien, ¿qué mal te pueden hacer?.
Aquesta desafiant sentència s’ha palesat plenament en el canvi dolorós de la Casa Llarga a la nau del polígon de Can Valero. Com he comentat altres pics amb vosaltres, pacients i comprensius amics de bloc,  posar en marxa “Marginàlia, taller de Can Gazà”, ens  ha costat i ens costa, cada dia, suor i ànsies, però hi hem sortit guanyant. Si  les senyores Feliu me volien fer un mal, que altre motiu no he estat capaç de descobrir en el seu humiliant  comportament, no s’han equivocat tant mai. No saben elles, tot i haver anat a col·legi de pagament, el bé immens que ens han fet obligant-nos, malgrat fos amb una coça a les púdiques parts que els pobres tenim sempre preparades per rebre, a invertir tots els nostres esforços, sabers i cabals en el nou taller. Un proletari taller que lluita per retornar per damunt tot i tots la sollada dignitat al marginat.
Quan em pensava que l’infaust plet de l’enganyosa solidaritat s’havia tancat,  ja que ens havíem avingut a les peticions que reclamaven  judicialment les propietàries i havíem lliurat les claus del palau de l’helicòpter al seu representant, vet ací que he rebut del jutjat una notificació de com l’advocat de les errívoles dames, exbatle de Puigpunyent i col·laborador de l’antic El Refugi, em reclama dotze mil euros per la seva minuta i la de la seva procuradora. Dotze mil euros!
Quan m’estava ofegant en un mar de sorpresa i confusió, ja que la meva ignorància causal és gairebé infinita, santa Teresa, un cop més, ha deixat “Les seves morades” per venir a auxiliar-me. De cop, ha convertit en glòria el bord intent de venjança.
Som tant masoquistament imbècil que m’havia quedat un terrible mal gust de boca, sovint convertit en un escrupolós penediment, amb tot aquell tuautem de l’encadenada. Estava tan insatisfet amb la meva moguda que fins i tot -bàmbol de mi!– havia iniciat un abaltit intent d’apropament col·lateral a unes amistats que teníem –per desgràcia parl en passat- en comú els pobres de Can Gazà i les nobles senyores de la Casa Llarga.
Aquest alliberament de tota mena d’escrúpol, aquesta confirmació en la justícia de la meva postura, aquesta certesa d’haver fet curt en totes les aspres  expressions del meu “document de combat” que mai no han tret a llum les senyores Feliu, que m’ha donat aquesta absurda demanda de més de dos milions de les antigues pessetes -els pobres seguim comptant amb la moneda de Franco-  per haver fet unes feines que jo no havia manat, amb  la pura i dura intenció d’estrènyer-me un ou, no té preu. Tots els doblers del món són pocs per descobrir la veritat.
Aquesta darrera escopinada del misser de la família Feliu ha deixat la  veritat clara i llampant. L’única cosa que volen les senyores de la provocativa Casa Llarga és fer-me mal. Venjar-se d’una absurda i baixa fantasmada sentimental.
Tanmateix, santa Teresa ha convertit el mal en bé i la venjança en glòria.
Ara veig que, fins i tot quan intent lladrar, som un innocent conillet de camp que sempre faig tard a l’hora d’ensumar les fures. Eixes pudoroses feres m’han obligat a sortir del cau. A canvi, m’he trobat a lloure dins la pleta lliure de la pau íntima.


dijous, 10 de setembre del 2015

UN FOLL DEL CARRER NO VAL UNA BALA REPETICIÓ DEL TEMA



Enguany la crònica negra de morts per violència compta ja amb tres casos de marginats assassinats per altres marginats. El diagnòstic dels fets, de les persones i de les circumstàncies són el mateix en cada cas. Tant els morts com els seus botxins són malats mentals, alcohòlics i drogats tirats al carrer. La vida a la qual estaven condemnats, tant els morts com els seus homicides, era una vida de ca ronyós abandonat a la intempèrie,
El crim més gran, clamorós i trist és que aquests malats no tenen cap lloc a on poder estar amb un mínim de dignitat i seguretat. No hi ha res - absolutament res! – a on un malalt mental tirat al carrer, val a dir una persona que pateix en grau màxim una doble marginació, pugui trobar un mínim d’aixopluc, atenció i companyia.
Portem anys denunciant, de tota forma i manera, la manca d’atenció als marginats dels marginats com són els malats psíquics tirats al carrer Però la resposta és totalment nul·la tant de part dels serveis socials del Govern, Consell i Ajuntament, com de l'altruisme caritatiu de les entitats socials, diguem-ne Caritats o Creu Roja.
Les autoritats no han fet ni faran res per posar remei a aquesta desesperada situació. La inversió en doblers i personal no compensa. No dona vots. No provoca titulars. Aquest tema mai de mai pot interessar als polítics.
La mateixa absència de remei i d’iniciativa la trobam en les associacions privades, malgrat segueixin defensant la seva existència argumentant que tenen més llibertats i ales per ser pioneres en tot allò que signifiqui progrés social pel nostre poble. En aquest punt hi hagué una petita i minva encesa de llumetes d’esperança. Per un breu temps vàrem fer-nos la il·lusió que els Germans de Sant Joan de Déu, experts i experimentats en aquesta matèria, obririen el “Convent”• de Son Pardo per atendre el més necessitats i desemparats del nostre poble com són els folls follets llançats a la inclemència. Després de mesos d’espera i de misterioses negociacions amb l’Ajuntament de Ciutat el “Convent” i la seva cara adaptació s’ha destinat a cobrir un servei a famílies sense sostre, quan aquesta atenció ja la realitzava l’Ajuntament, de forma normal i eficaç, a un altre indret de la Ciutat. Per altra banda Can Gazà somniava convertir la Casa Llarga en el primer refugi per malalts mentals sense ajuda de cap mena. En aquesta utopia portàvem gastats més de 200,000 (docents mil) euros per reparar les infraestructures del palauet de les Senyores Feliu. Però tots coneixeu, ja que ens acompanyàreu en el dol, la nostra dolorosa frustració
Ben pensat el problema mateix, talment una torrentada que s’obri camí a la brava, ha trobat el cau de la solució. Una solució barata, radical i definitiva. El millor remei, com ens han demostrat aquests tres assassinats que han succeït a Marginàlia, és que els folls del carrer, sense sostre, ni la més mínima assistència sanitària, es vagin eliminant entre si.
L’estadística d’enguany és molt alta i cridanera. Sis casos solucionats de saca rel són molts. Tres ja estan col·locats per a sempre al cementeri, els altres tres a la presó tenen una llarga temporada d’assistència completa a les seves necessitats. Aquests ja no recauran mai més. Cap institució redemptorista dels miserables compta amb una estadística tan elevada, sis casos resolts completament és un èxit miraculós.
A Burundi m’explicaren un sistema d’extermini més eficaç que el de la nostra Marginàlia; Un dia un botxí havia de matar una vintena de negres presoners de la raça contrària a la seva. Agafà una barra de ferro i la lliurà al més fort del grup amb eixa recomanació – “Si les mates a tots jo et concediré la llibertat”. Quan aquella desgraciada fera negra els hagué esbandit a tots, el botxí l’eliminà d’un sol tret. Era la millor manera d’estalviar bales. Un marginat no val una bala.

dilluns, 7 de setembre del 2015

VERGONYA DE PERTÀNYER A LA HUMANITAT

A l’estampa, semblava un ninó adormit, arrufadet, ben mudat, fins i tot amb calcetins i sabatetes, al bressol immens de la platja. Talment com si una son sobtada l’hagués sorprès i retut a mitja tarda. Per completar la imatge idíl·lica només mancava percebre, al fons, el vou veri vou de les ones d’una mar en calma.
Semblava la representació del nin Jesús a un betlem modern. Talment com si Dalí ens plasmàs la infantesa del Crist de Sant Joan de Déu que ell crucificà, mirant la barca verada del naufragi de la humanitat, a l’arena de Port Lligat.
Semblava una composició fotogràfica com les que sovint fan les meves nebodes dels seus fillons. El cop a la boca de l’estómac sembrà calfreds per tot el meu cos quan vaig imaginar-me que era un nebot meu. Que jo l’havia estret dins els meus braços i havia jugat amb ell aquella mateixa tarda.
Però Aylan Kurdi, el nin de tres anys, que havia caigut al mar, juntament amb la seva mare i el seu germanet més gran, estava mort. Mort! Mort! Arrufadet, amb la mudada del Ramadà i les sabates noves.
Mort, ell. Mort, jo. Mort, tu. Mort, tots. Mort, Déu. I la raó de viure i l’esperança i la justícia i la llibertat...
Des del fondal de la impotència em neix el crit de Hebe de Banafini, la presidenta de les mares de la Plaza de Mayo, que en la seva darrera carta al seu paisà papa de Roma es planta davant el mur de les bones paraules de l’encantador de serpents, per perbocar-li el clam de la humanitat:
- ¿Dónde estaba Dios cuando aviones cargados arrojaban vivos nuestros hijos al mar?
Venerable àvia mundial, exemple heroic de la perseverança en la lluita per la justícia històrica, jo no sé on estava Déu, perquè no sé si està en qualque lloc. Almenys el vostre cantant argentí Atahualpa Yupangui estava segur que Déu dinava cada dia a les taules dels senyors. No sé on està l’inexistent, però sí que sé on està i on estarà el qui es fa passar com el seu representant a la terra.
Santíssim pare, perquè no reforceu les tintes dels vostres gets d’esperança? Per què en lloc de sembrar la confusió canonitzant l’aregador dels infants indis a les riques Amèriques no us planteu a la platja turca on es va adormir per a sempre el sant Innocent? Per què enguany en lloc del betlem tradicional no exposeu a la plaça del Vaticà uns plafons immensos amb les fotografies esgarrifoses dels infants del món, que en el seu moment, com ara la d’Aylan Kurdi, varen commoure els sentiments adormits dels homes de bona voluntat d’arreu del món?
Mentre el dolor i la tendresa crien un còlic de ràbia a les misterioses profunditats de les meves entranyes, em refugii a l’esqueix de poema que guard escrit a l’arxiu de la tristesa i que vaig publicar al diari de pelegrinatge al Burundi amb d’infal·lible títol dels “Negres ajuden a fer fosca”, recordant les matances de tots els innocents del món.
“Vull ésser un ca., un cuc, un caragol, un pi, una mata, un mac... qualsevol cosa manco home, brostall de la Humanitat, aquesta tarda”.