dilluns, 28 de setembre de 2015

HEM SALVAT LA PARAULA: INDEPENDÈNCIA

He restat clavat davant TV3 tota la nit. Tot sol, submergit dins el so profund del casal. A fora, el galà de nit perfumava l’embruix de la lluna plena. Embullat per la guerra de xifres, colpejat per les pedrades de les mitges veritats, el meu ànim cercava una síntesi on aixoplugar-se. A força de sucar la pobra neurona que em resta al fons de la pensa, ha comparegut el resum per calmar la meva mania de clavar les situacions. Per a mi l’expressió resulta exacta: HEM GUANYAT, PERÒ NO HEM TRIOMFAT.
Tanmateix el meu sentiment, el meu cor, tot el meu cos, necessitava, talment com l’aire de l’alenada, una sensació de victòria. Plena. Neta. Evident. Indiscutible. A trenc d’alba m’ha arribat l’àngel de l’evidència. Per damunt tot i tots ha triomfat la paraula, el verb: INDEPENDÈNCIA.
M’he adormit recitant en llatí el principi de la creació plasmat al pòrtic de l’Evangeli de Joan, el jovenet que descansava el seu cap sobre el pit del Mestre: “In principio erat verbum. Et verbum erat deus”. De sempre i per a sempre tot comença en la paraula. Cremaràs tota la malesa si aconsegueixes encendre la coa de la geneta. En aquest cas, la salvatgina és la paraula. Tu cala-li foc i deixa-la que corri.
Llavors he pogut alliberar el plor que m’ofegava la utopia. La memòria ha agombolat totes les meves decebudes inquietuds just de pensar el procés de la paraula INDEPENDÈNCIA. La primera vegada que la vaig proclamar érem vint moixos folls cridant al born de totes les manques de tacte i de seny. Fins i tot el meu partit, sovint, per no perdre vots, s’expressava amb subterfugis tot parlant d’autogestió o d’altres eufemismes. La paraula independència era maleïda, inoportuna, políticament incorrecta.
La paraula ha triomfat. Tots, absolutament tots parlen d’independència. A favor o en contra, tant se val. Ella s’alça dreturera i nua al centre de totes les discussions, proclames i batalles.
La creació comença per la paraula. Parl per pròpia experiència: a mi m’han salvat tres paraules estigmatitzades, prohibides, com són homosexualitat, marginàlia i independència. Quan era nin, els maricons anaven a presidi. Ara, es poden casar davant la llei. Quan era jove, els pobres eren carn de beneficència. Ara, els exclosos de tot el món, els marginats de tot tipus, són el gran motor del canvi. Quan començava a ser jai, els independentistes érem un escamot impresentable de cabres muntanyenques. Ara, la independència de ma pàtria ha esdevingut la peça clau per edificar una nació lliure, digna, justa i pròspera.
No penseu que us escric un poema de rosada matutina, gat d’anhels frustrats i lluna plena: us clav un dogma infal·lible al bell centre de l’evolució humana.
Crec fermament en el poder creatiu de la paraula. Vet ací la primera prova irrefutable per a la meva tesi. La paraula INDEPENDÈNCIA ha operat el primer miracle, ha tret de la indiferència els qui passaven de política i ha portat a les urnes una quantitat inimaginable de votants, gairebé un 78 per cent dels censats. Increïble!
Amics, de tot cor us regal una espipellada de la meva fe en la paraula viva. De tots nosaltres depèn que sigui operativa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada