dimarts, 22 de setembre de 2015

ELS PATIMENTS QUE DONEN SENTIT A CAN GAZÀ



Ahir a Son Espases tallaren mitja llengua a ”Xupito”. Argimiro Martín Deogracias porta més de deu anys a Can Gazà. És un dels membres més apreciats i respectats de la casa. Un càncer és el culpable d’aquesta guillotinada.
Avui al mateix hospital tallaran una cama, a frec d’entrecuix, a Juanito. Joan Àlvarez fa quatre anys que viu a ca nostra, però per mor de la seva intensitat de vivència i participació, sembla que ha estat gazanenc de tota la vida.
Fa només un mes i mig que, a la mateixa clínica de la Seguretat Social, escorxaren el coll d’en Toniet per extirpar-li de la gargamella un tumor maligne. Toni Romero duu tan sols dos anys entre nosaltres, però sense el seu art per alegrar la convivència i la seva manya per ressuscitar mobles tant a la casa com al taller restarien llastimosament amputats.
Totes aquestes desgràcies ens han caigut a sobre en un any a on hem plorat la mort de dos germans pel mateix motiu, com és el càncer de boca i gorga. Molts dels qui es refugien a Can Gazà tenen tots els números de la rifa del destí perquè els toqui la mala sort d’un càncer. Han begut sa grosseria, han fumat ses claus de sant Pere, han menjat poc, desordenat i malament, han anat d’aquí i d’allà, portant una vida de cràpules.
Quan el brau del patiment t’envesteix com un llamp, de front, no tens temps ni esma per esquivar la mufada. El dolor et clava la banya de l’esglai i la desesperació al centre del sentiment. No hi valen subterfugis ni manyes per a una escapada. Impotent, ferit, no tens més sortida que lliurar-te a la pena i al desconsol. Plores sense remei, ni conformació ni esperança.
Tanmateix aquests patiments profunds, ineludibles, abassegadors, t’alliberen de beneitures, ressentiments, desenganys, pereses, mal humors i fins i tot ràbies, on et llancen les contradiccions i els surrealismes de la convivència intensa i diària com la que jo suport i faig suportar a Can Gazà.
Quan m’esplaiava contant tots aquests patiments a un amic m’ha clavat les fites exactes de la nostra mística i filosofia vitals de la família de fet de Can Gazà:
-Per això estau.
Amb el cor estret i els ulls plorosos pel patiment immens pel calvari d’aquests germans, dins la solitud de la meva cambra amb el llit de Juanito desocupat, em capfic a l’evidència: Can Gazà té sentit

1 comentari:

  1. Clar que en té de sentit... i molt! Ànims i gràcies per existir!

    ResponElimina