dimarts, 30 d’abril del 2013

145. COS I DÉU, PERDONAU-ME



Sent una necessitat imperiosa de suplicar-vos perdó, cos meu i  meu.
Tot el que som us ho dec a vosaltres. M'heu donat la vida i me l'heu mantinguda. M'ho heu suportat tot. Mai de mai m'heu fallat. M'heu defensat, custodiat, orientat, amoixonat, enfortit, consolat, afalagat, encoratjat...
Per tota recompensa sovint heu rebut de mi menyspreus i ofenses.
Déu meu perdonau-me per les temporades que us he cercat fora de mi, per les vegades que he cregut i predicat que éreu un monstre capaç d'enviar-me a l'infern per una atropellada i compulsiva masturbació.
Perdonau-me els insults i les calúmnies que us he escopit atribuint-vos el caos de la creació amb les seves terribles conseqüències.
Perdonau-me la paorosa covardia de no saber subsistir sense l'engany  d'un ésser superior a la suprema divinitat de la natura.
Ai, cossarro meu, com t'he humiliat, mortificat i detestat, tot delirat una figura esvelta, un cossatge vistós, una imatge d'eunuc castrat, una mena de cadàver incorrupte de sant Lluís Gonzaga.
Però pel que us suplic una clemència molt especial és pel sacrilegi de posar-vos, dins la meva tronada cervellera, un contra l'altre; de mantenir-vos enfrontats.
Només us suplic una mica més de vida per reparar les ofenses. Us promet emprar els dies que em restin en la recerca dels plaers més divins.

dilluns, 29 d’abril del 2013

144. GUST DE COC

El gust és el sentit corporal que ens ha donat més joc. Positiu i negatiu.  A més d'una convivència intensa, hem mantingut amb el paladar una dialèctica apassionada, entre l'amor i l'odi.
Ben al contrari del sexe, el menjar ha estat el plaer més canonitzat per la casta sacerdotal. El panxacontent constitueix l'estampa més representativa del capellà. En aquest punt hem constituït un digníssim exemplar de la nissaga sacerdotal. Els nostres cent deu quilos afavorits no ens han caigut de l'aire del cel. Allò de "la gelera és el nostre psicòleg" té part de veritat. L'ànsia ens despert la voracitat.
Però la pau no ens la paga. Ben el contrari: el nostre apetit sempre es troba a l'aguait de descobrir nous menjars. Viatjant per mig món hem tastat les manduques més estrafolàries.
Els sàdics directors espirituals, per mortificar aquesta santa font de delectança, ens feren cometre autèntiques barbaritats. Ja els hem venjat, però.
Els temps de les lluites aferrissades a favor dels marginats ens vàrem sotmetre gustosament a les preceptives vagues de fam.
Ara que la llei permet tot tipus de matrimoni, hem fet públic el nostre indissoluble vincle concubinari amb el gust. Definitivament, el nostre ofici, el nostre entreteniment, el nostre ideal és fer de cuiners. El nostre títol suprem és "Coc de Can Gazà".

diumenge, 28 d’abril del 2013

143. CÀNCER DE PELL

Compadit eunuc meu, massa bé saps que a la revàlida dels sentits corporals el teu tacte no se salva ni per la mínima. Estàs suspès.
Si en lloc de tornejar-te ta mare t'hagués modelat jo, com un nou Adam, t'hauria tret d'un tronc de figuera.
Sovint els ulls t'espiregen i als caps dels dits hi crema l'ànsia d'una carícia, però la repressió celibetària et fa avortar qualsevol solaç del tacte. Aquesta castració de mare i d'Església t'ha convertit en un leprós. La teva pell refusa una altra pell. El teu repèl va més enllà de la teva misogínia per estendre's a tots els cossos, àdhuc els que t'exasperen la luxúria.
Blai Bonet va comprar la meva compassió clamant: "Jo som els vostre ca que bava".
A voltes he estat a punt de perdonar-te el teu terrible pecat contra el sant tacte quan t’he contemplat com un rateret que lladra versos a la lluna.
M'entendreix la insinuació de l'elefantet d'ivori d’ “El cos de l'estimera": "Tan sols  amb una  -  picardiosa - abrusadora -  lasciva rasquillada - d'aquell déu de  banús - vaig saber per a sempre - que tenen sexe els àngels”.
Per alliberar-te del càncer de pell que t'has guanyat, fica't dins un tren de l’Índia i deixa que els intocables et premin a la llitera.

dissabte, 27 d’abril del 2013

142. TANT DE BO FOS SORD



L'oïda, tot i tenir-la ben sensible, ha esdevingut una font de mancances i tristeses. Som un negat per la música. No sé distingir els sons. És tan exagerada aquesta limitació que no destriï, per a la pronúncia, la essa sorda de la sonora entre dues consonants. El professor de música -maleïda la mare que el parí- em suspenia cada curs, mentre la classificació final de les altres assignatures mai no baixava del valdemèritus o del meritíssimus.
Per altra banda, les grans angoixes han penetrat fins al fons de la meva ànima per l'atenta escolta de les desgràcies del proïsme. En el principi del meu ministeri sacerdotal foren hores de confessionari. Ara, cada silenci em porta una cridòria de planys.
Aquesta comunicació, rupitel·lo aglapit a la llosa del masoquisme, ens ha propiciat la retrobada amb el més pròdig i desafortunat fill teu, com és la novel·la  "Descalç al carreró de les serps". Si hem pecat d'injusts amb els altres llibres, amb aquest hem comès el crim imperdonable de l'oblit absolut.
Com a desgreuge, li oferim el tribut d'una petita cita: "Desolat, defallit,  he caigut dins el terbolí del deliri. Ha reeixit el turment del meu infern més íntim. Plor d'infants, gemecs d'apallissats".
Per afegitó, quan qualcú m'afalaga amb llagoteries, instintivament pos la mà a la cartera.

divendres, 26 d’abril del 2013

141. LA FE, ULLS CLUCS

Bona la vaig fer, moneiona gelosa,  posant nota d’examen al teu olfacte. Ara els altres sentits corporals reclamen el meu parer de jutge suprem. Avui clavaré el meu esguard inescrutable a la teva mirada d’infant polissó.
Set segles de sang catalana t’han legat uns ullons d’ametlla petita, però  clars, vius i bells. Amb molta de raó t’has sentit orgullós dels teus ulls. Has viscut des del balcó de la mirada, fitera, directa, amb un punt provocatiu de desvergonyiment. Mai no has baixat els ulls ni davant res ni davant ningú.
La deu de les llàgrimes, fàcils i sinceres, te’ls ha netejat de busques i pols.
Has fruït contemplant les belleses del món i escodrinyant els misteris de la fauna humana. La teva sensualitat, desenfrenada, ha coronat el gust a la contemplació dels cossos que li deixondien la luxúria. Ara més que mai l’enrampada et neix en l’atreviment de la mirada.
Però els ulls t’han brindat els plaers més al·lucinants quan els has aclucat. Quan has fitat els cossos i els panorames des de la imaginació. Atorg matrícula d’honor a la vista dels teus somnis.
La fe només es pot mantenir ulls clucs, ja se sap. Els poders religiosos m`han convertit en pastor d’una guarda de cecs.
Cagadubtes, mantén l’esglai de l’abisme amb els ulls ben oberts.

dijous, 25 d’abril del 2013

140. L'ENSUMADA INFAL·LIBLE

El regal més important que vaig fer, com a déu dels mamífers, als vostres cossos    foren els cinc sentits. Cal resar la mitja desena de genollons: la vista, l'oïda, el tacte, el gust i l'olfacte.
Estic molt queixós dels humans perquè, en lloc de conservar i perfeccionar aquestes meravelles de la meva concubina predilecta, com és la natura, les heu anat tudant.  Heu relegat a les facultats de la ment els oficis sagrats dels sentits. Qualsevol cabritel·lo de muntanya us pren avantatge a l'hora de l'espavilada del cos. Les ulleres i els audiòfons són el reconeixement de la vostra mancança.
Et consider una excepció. Enhorabona. Malgrat tantes escaldades repressives t'has mantingut sensorial, àdhuc sensual.
Al contrari de la majoria de les bestioles humanes, tu has lluitat per conservar el més devaluat dels cinc sentits com és l'olfacte. Aquell animaló de pleta que fores a la minyonia segueix, baix mà, imposant el seu ròssec de terra.
En els viatges al fons de la misèria, el sentit que més et fa patir és l'olfacte. Per afegitó, sembla que la ferum de la tinya resta aferrada a la pell. No hi valen banys ni desodorants.
Però et manca recuperar l'ofici cabdal del l'olfacte: furetejar la casta d'animal que s'atansa. Segueix el meu rastre. Els creients serven l'ensumada car creuen per nassos.

dimecres, 24 d’abril del 2013

139. CULMINACIÓ DE L'ACCIÓ DE GRÀCIES CORPORAL

La gent de seny col·loca el diàleg respectuós a la base de qualsevol convivència. Cal mantenir l'entesa amb cada un dels membres del nostre cos.
Amb eixa nova tramesa culminarem l'acció de gràcies corporal. Hem exclòs  els òrgans que són el fonaments dels sentits, els ulls, les orelles, el nas, la boca i les mans, perquè ja gaudeixen de capítol propi en aquest testament.
Delicats pulmons nostres, més que gràcies us hem d'ofrenar mil peticions de perdó. A la vostra daurada minyonia us férem la il·lusió de ser pulmons de salvatgina, vivint a lloure sense llodrigueres ni gàbies. Us pagam a preu de claustrofòbia, cada cop més rabiüda, la nostra traïció. Una alenada fonda compensa totes les limitacions.
Gràcies, coret nostre, per despullar-te dels simbolismes amatoris i convertir-te en la bomba propulsora de la sang. Us prometem, sagrat cor nostre, de fatigar-te el menys possible. A canvi atorgau-nos una mort dolça tot constituint-vos  en la causa de la fallida.
Acabam amb l'adoració profunda de l'amo i senyor de tots els òrgans, del centre vital del cos i de l'esperit: el cervell. Sagrades neurones, tresor i misteri de la nostra existència, us beneïm, us adoram, us donam gràcies per la vostra immensa potència. Vós, sagrat encèfal, sou l'únic déu, l'únic sant, l'únic altíssim senyor nostre.

dimarts, 23 d’abril del 2013

138. CONTINUACIÓ DEL PREFACI PER ALS ÒRGANS



Els prefacis culminen amb el càntic del sant, sant. Els nostres òrgans són santíssims. Gràcies, homenot meu, per prestar-me'ls. Jo visc, com tu, en ells, amb ells i per ells.
Continuem el prefaci de la nostra gratitud.
Gràcies ronyons per exercir l'emprenyatívol ofici de corrector. Sense els vostres avisos i frenades, el nostre cossarro ja hauria rebentat. Heu de reconèixer  que els vostres mètodes d’incrustar pedres a la canonada per aturar el motor són un xic bàrbars. A la darrera desembussada quirúrgica guaitàrem a l'abisme. Gràcies perquè les vostres comminacions són ara suaus i pertinents.
Si hagués de proclamar la meva gratitud als qui fan possible la vida d'una ciutat, començaria pels agents més indispensables com són els fematers. Per això, proclamam les més entendridores gràcies pel nostre clavegueram. Gràcies, anus nostre, per mantenir-nos nets sense més molèsties que uns pocs restrenyiments i altres tantes diarrees. Gràcies, cul estimat, per alliberar-nos de morenes i de pressures coitals que infal·liblement els homòfobs atribueixen als gais. En correspondència, erigim un monument al sant bidet.
Els mascles no presumeixen de pits. Al contrari, se n'avergonyeixen quan es  tornen mamelles de femella. Nosaltres, tu i jo, mamífers divins, professam un agraïment secret a la nostra sina. Gràcies, sensibilíssims mugrons per ser la clau de les nostres enrampadisses erotitzacions.

dilluns, 22 d’abril del 2013

137. MÉS COSSARRO, ENCARA

Els lletraferits teniu mania als augmentatius i abusau sovint dels diminutius. Aprèn del millor prosista de la nostra llengua, Josep Pla, quan presenta els pròcers de la nostra pàtria amb el títol d’"Homenots". Aquest incís respon a la carussa que feres quan et vaig obligar a escriure cossarro. Tanmateix, nanet meu, est un homenot  amb un cossarro de bota cellera.
Continuem el càntic d'acció de gràcies.
Gràcies genolls per haver tornat inflexibles. Per injectar-nos la certesa que mai de mai ens agenollarem davant ningú; que ens mantindreu drets, com el capellà Poquet, a l'hora d'afusellar-nos.
Gràcies sexe per servar-nos vius, remoguts, engrescats, obsessius, enfollits, al llarg de totes les etapes de la nostra contradictòria peripècia. Tot el bé i el mal de les nostres vides emana de la vostra sagrada concupiscència. Gràcies  per conservar-nos la categoria de bestioles calentes. (Veus com no has escrit bestiotes?). Gràcies per refugiar- vos a la gorga cada cop que els poders han volgut sanar-vos. El vostre déu i el vostre amo volem morir abans de perdre l'enravenada.
Gràcies, panxota nostra, per engolir i pair tones i més tones d'histerismes i ànsies. Per consentir, a voltes a preu de còlic, les golafreries del nostre insaciable paladar. No ens avergonyim de vós, ans us resguardam, panxacontents, com un sagrari, amb conopeus de seda. 

diumenge, 21 d’abril del 2013

136. GRÀCIES, COSSARRO NOSTRE!


Està molt bé que et mostris agraït als qui et donaren la vida i als qui t'ajuden a portar-la endavant amb una caparruda elegància. Fins i tot és digne de lloança que em donis les gràcies a mi, el teu déu inexistent, per anar inventant-me al compàs de les teves transformacions.
Però a qui no ens hem de cansar de donar gràcies és al nostre cossarro, al qual devem ambdós la nostra existència. Començàrem a existir amb ell, vivim per ell i en ell, i finirem quan ell acabi.
Resem junts el prefaci del cossatge. És digne, urgent i necessari que donem gràcies als membres que sustenten les nostres vides.
No calculis l'espai. Et dictaré tots els sonets en prosa que precisi la veneració a cada un dels nostres sosteniments.
Gràcies, venerats peus nostres, per suportar la sobrecàrrega de les nostres golafres intemperàncies. Gràcies per les innombrables tresques arreu de mig món. Gràcies per prometre’ns que ens portaràs a descobrir l'altre mig, encara. Infinites gràcies per mai donar la culpa al nostre poc seny de les teves ensopegades.
Demanam perdó als teus dits per cada cop que els hem arrabassat l'ungla per les dreceres fosques de les caceres impossibles. Perdonau-nos també el sacrilegi de besar els peus als poderosos quan mai ens dignam acariciar les vostres plantes.

divendres, 19 d’abril del 2013

135. ENHORABONA, SIBARITA

Abans de res, pacient confés, transcriu la meva definició divina de sibarita. No he anat als diccionaris a buscar-la. La visc des d'una eternitat. El sibarita és aquell golafre que paladeja el nèctar, el més exquisit, allò millor de cada cosa, persona i situació.
Per espipellar aquesta perfecció del bon gust t'has fet patir un calvari inútil. Total, per arribar al cim que qualsevol animaló salvatge corona com la cosa més natural. Les teves aimades cabretes ho cerquen per instint. Trien la bocinada més gustosa. El bot més divertit. La còpula més plaent. Tu has hagut d'imposar-te un procés cruel. No hi has deixat la vida per pur miracle del teu vincladís tarannà de jonc.
Per arribar al títol de sibarita t'has escorxat la sotana de masoquista per retornar a la nuesa del teu narcisisme de minyó orat. Sé que no vols assolir el sadisme dels déus però et recoman que facis una darrera passa, tot esdevenint un narcís sarcàstic com jo.
Em complau contemplar-te assaborint els menjars exquisits, triant els amics fidels, delectant el teu intel·lecte amb pensaments agradosos, escalfant-te amb les brases de la concupiscència, fruint cada segon de l'existència, alliberant-te dels fantasmes amb el buf de la ironia, desterrant  les pors. Totes.
Només et manca sentir-te déu per ser un perfecte pardal assolellat.

dijous, 18 d’abril del 2013

134. EN MANS DEL COS

Digues-me, ara, què farem tu i jo amb tanta llibertat. Les cicatrius dels punys ens recorden que l'hem conquerida trencant les vitrines de totes les reputacions sagrades.
El diploma aferrat amb esparadrap al pont de la intempèrie,  xiscla als legals vianants com defensàrem la tesi llibertària amb notes altes. El títol marginal de maleïts certifica que hem complit els nostres deures més enllà de les postures obligades.
Ja no calen excuses. S'han esbandit els armaris i la cruel coherència ens barra qualsevol fuita.
Ha arribat l'hora d’abraonar el nostre desafiament, tot capficant-nos a les fondalades del gran silenci.
Tu i jo tots sols. Lliures. Però més que mai a lloure. Talment poltres desbocats a l'alba. Les someres velles i coixes també tenim dret a somniar, encara.
Com a bon trinitari albir, només, tres possibles sortides al nostre escàndol.
Deixar-nos encabestrar altra volta. Sobren cadenes, baules, amos i excuses. Cada dos pams hi ha un embaucador que ven el fum d'una bona causa.
Suïcidar-nos. Ens fondríem, abraçats, com els rebels que la inquisició  llançava al fogueró dels heretges. Els suïcides gaudim d'un avantatge: mai no ens canonitzaran com a màrtirs.
Però jo sé que tindràs el bon gust d'engospar la tercera sortida: deixar que el cos comandi. S'ho ha guanyat a pols. Té dret a la venjança.

dimecres, 17 d’abril del 2013

133. DE LA CONFRARIA DE SALOMÓ

A mida que em torn vell m'identific amb el meu col·lega jueu posant-se de part de Salomó, quan aquest, entre tots els dons, trià per regal diví la saviesa.
Quan recit la lletania de sinònims d'intel·ligent m'enamor de cada mot, tot anhelant arribar, encara que sigui a les darreries, a una espipellada de la qualitat més definida i definitiva de l'home, com és la intel·ligència.
Cada epítet mostra un caire d'eix diamant dels déus. Imagina't que tu i jo, el déu que suporta la teva entremaliada curtesa, gaudim d'aquest dons essent  Intel·ligents, llests, vius, eixerits, perspicaços, savis, clarividents, assenyats, espavilats, enginyosos, intuïtius, crítics, escodrinyadissos, segurs.
Ara com mai somniam assemblar-nos a la nostra mare. L'homilia, que guardam a l’epíleg d’”Encís”, n’és una proclama:
"Ma mare era una dona molt intel·ligent. Atresorava gairebé tota la gamma de la saviesa. Intel·ligència teòrica. Era una persona lúcida. Pràctica. Voluntariosa. Treia enginy i força per a totes les feines.
Crítica. Era tanta la seva clarividència que es mostrava radical amb les injustícies i amb els fanatismes.
Emocional. Mostrava una capacitat infinita de domini damunt ella i damunt els altres.
Tanmateix, al final se salvà pel patrimoni de mon pare: la tendresa.
Servem l'escala de valors dels nostres noms i llinatges. Lliures per Jaumes; bons per Santandreu; intel·ligents per Sureda”.


 

dimarts, 16 d’abril del 2013

132. MANS FORADADES



Escoltau, Déu meu, les meves llàstimes. El meu tarannà té molts de caires fotuts. Un dels que m'han causat més problemes és la síndrome de mans foradades.
La claustrofòbia -un altre dels meus complexos-  em limita les possibilitats de moviments i a voltes em situa a la partió mateixa de l'histerisme. Tot i això, en aquesta malaltia de la tancadura, sempre hi trob el remei d'un ansiolític. Amb dos vàliums cent i una cervesa he anat i vingut en avió per mig món.
Però la síndrome de mans foradades no té remei. És pitjor que la més aferradissa de les drogues. És una necessitat morbosa de repartir, sobretot  doblers.
Aquesta virtut postissa amb aires de generositat, em causa molts de danys i perjudicis. Em força a rompre propòsits i pactes. Em porta a actuar d'amagat com qualsevol  drogoaddicte. Em condemna a ser poc assenyat, àdhuc injust, en la repartició de les ajudes. Em fa sentir ridícul. Em posa contra mi mateix. Llavors, reaccion d'una forma exagerada, tot perdent en un arrambatge l'afecció que m'havia guanyat amb la desmesurada prodigalitat.
Sé que ni tu hi pots posar remei. Com tot drogoaddicte, trauré doblers de davall les pedres. I si em tall les mans, faré que el lladre em fiqui les seves a la butxaca. Així, almenys, me’ls tocaria.