dimarts, 30 d’abril de 2013

145. COS I DÉU, PERDONAU-ME



Sent una necessitat imperiosa de suplicar-vos perdó, cos meu i  meu.
Tot el que som us ho dec a vosaltres. M'heu donat la vida i me l'heu mantinguda. M'ho heu suportat tot. Mai de mai m'heu fallat. M'heu defensat, custodiat, orientat, amoixonat, enfortit, consolat, afalagat, encoratjat...
Per tota recompensa sovint heu rebut de mi menyspreus i ofenses.
Déu meu perdonau-me per les temporades que us he cercat fora de mi, per les vegades que he cregut i predicat que éreu un monstre capaç d'enviar-me a l'infern per una atropellada i compulsiva masturbació.
Perdonau-me els insults i les calúmnies que us he escopit atribuint-vos el caos de la creació amb les seves terribles conseqüències.
Perdonau-me la paorosa covardia de no saber subsistir sense l'engany  d'un ésser superior a la suprema divinitat de la natura.
Ai, cossarro meu, com t'he humiliat, mortificat i detestat, tot delirat una figura esvelta, un cossatge vistós, una imatge d'eunuc castrat, una mena de cadàver incorrupte de sant Lluís Gonzaga.
Però pel que us suplic una clemència molt especial és pel sacrilegi de posar-vos, dins la meva tronada cervellera, un contra l'altre; de mantenir-vos enfrontats.
Només us suplic una mica més de vida per reparar les ofenses. Us promet emprar els dies que em restin en la recerca dels plaers més divins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada