dissabte, 27 d’abril de 2013

142. TANT DE BO FOS SORD



L'oïda, tot i tenir-la ben sensible, ha esdevingut una font de mancances i tristeses. Som un negat per la música. No sé distingir els sons. És tan exagerada aquesta limitació que no destriï, per a la pronúncia, la essa sorda de la sonora entre dues consonants. El professor de música -maleïda la mare que el parí- em suspenia cada curs, mentre la classificació final de les altres assignatures mai no baixava del valdemèritus o del meritíssimus.
Per altra banda, les grans angoixes han penetrat fins al fons de la meva ànima per l'atenta escolta de les desgràcies del proïsme. En el principi del meu ministeri sacerdotal foren hores de confessionari. Ara, cada silenci em porta una cridòria de planys.
Aquesta comunicació, rupitel·lo aglapit a la llosa del masoquisme, ens ha propiciat la retrobada amb el més pròdig i desafortunat fill teu, com és la novel·la  "Descalç al carreró de les serps". Si hem pecat d'injusts amb els altres llibres, amb aquest hem comès el crim imperdonable de l'oblit absolut.
Com a desgreuge, li oferim el tribut d'una petita cita: "Desolat, defallit,  he caigut dins el terbolí del deliri. Ha reeixit el turment del meu infern més íntim. Plor d'infants, gemecs d'apallissats".
Per afegitó, quan qualcú m'afalaga amb llagoteries, instintivament pos la mà a la cartera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada