Ben al contrari del sexe, el menjar
ha estat el plaer més canonitzat per la casta sacerdotal. El panxacontent
constitueix l'estampa més representativa del capellà. En aquest punt hem
constituït un digníssim exemplar de la nissaga sacerdotal. Els nostres cent deu
quilos afavorits no ens han caigut de l'aire del cel. Allò de "la gelera
és el nostre psicòleg" té part de veritat. L'ànsia ens despert la
voracitat.
Però la pau no ens la paga. Ben el
contrari: el nostre apetit sempre es troba a l'aguait de descobrir nous
menjars. Viatjant per mig món hem tastat les manduques més estrafolàries.
Els sàdics directors espirituals,
per mortificar aquesta santa font de delectança, ens feren cometre autèntiques
barbaritats. Ja els hem venjat, però.
Els temps de les lluites aferrissades
a favor dels marginats ens vàrem sotmetre gustosament a les preceptives vagues
de fam.
Ara que la llei permet tot tipus de
matrimoni, hem fet públic el nostre indissoluble vincle concubinari amb el
gust. Definitivament, el nostre ofici, el nostre entreteniment, el nostre ideal
és fer de cuiners. El nostre títol suprem és "Coc de Can Gazà".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada