divendres, 5 d’abril de 2013

122. NO TENC ENEMICS


Et don tota la raó, enginyós parlaire, quan sentencies en un des teus llibres marginals: "Per ser amic meu, basta que m'estimin. Per ser enemic, han de tenir molta categoria".
Per aquest mateix raonament, jo no tenc enemics, ni jamai podré gaudir-los.
Els vatues dels flastomadors més virulents són talment formigueues que no arriben a fer-me pessigolles a la sola dels peus. Les apostasies més sonades em ressonen com una rialla de sainet mal representat. Els mítings dels ateus m'inspiren la tendresa d'un orfe que, en lloc de plorar, fa potadetes.
Els homes us lluïreu quan m'inventareu, però quan creàreu el dimoni us sortí una ridícula paròdia de la meva imatge. A mi em neguen, me maleeixen, però mai de mai no s'atreveixen a fer-me befa. Del dimoni, tothom se'n riu i a mi em professau una por al caire del pànic.
Dels diables, grans i petits, en feis comparses per a festes de foguerons. De mi, la befa suprema que us atreviu a treure són gracioses caricatures en benignes acudits.
Desafii a tots els ateus i agnòstics del món. Si sou tan valents per què no publicau un manifest ridiculitzant Al·là, Mahoma i la mare que els parí?
Enhorabona, fill, per la teva passa definitiva perquè, malgrat que existís, mai de mai no em tendries por.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada