dijous, 18 d’abril de 2013

134. EN MANS DEL COS

Digues-me, ara, què farem tu i jo amb tanta llibertat. Les cicatrius dels punys ens recorden que l'hem conquerida trencant les vitrines de totes les reputacions sagrades.
El diploma aferrat amb esparadrap al pont de la intempèrie,  xiscla als legals vianants com defensàrem la tesi llibertària amb notes altes. El títol marginal de maleïts certifica que hem complit els nostres deures més enllà de les postures obligades.
Ja no calen excuses. S'han esbandit els armaris i la cruel coherència ens barra qualsevol fuita.
Ha arribat l'hora d’abraonar el nostre desafiament, tot capficant-nos a les fondalades del gran silenci.
Tu i jo tots sols. Lliures. Però més que mai a lloure. Talment poltres desbocats a l'alba. Les someres velles i coixes també tenim dret a somniar, encara.
Com a bon trinitari albir, només, tres possibles sortides al nostre escàndol.
Deixar-nos encabestrar altra volta. Sobren cadenes, baules, amos i excuses. Cada dos pams hi ha un embaucador que ven el fum d'una bona causa.
Suïcidar-nos. Ens fondríem, abraçats, com els rebels que la inquisició  llançava al fogueró dels heretges. Els suïcides gaudim d'un avantatge: mai no ens canonitzaran com a màrtirs.
Però jo sé que tindràs el bon gust d'engospar la tercera sortida: deixar que el cos comandi. S'ho ha guanyat a pols. Té dret a la venjança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada