dimarts, 16 d’abril de 2013

132. MANS FORADADES



Escoltau, Déu meu, les meves llàstimes. El meu tarannà té molts de caires fotuts. Un dels que m'han causat més problemes és la síndrome de mans foradades.
La claustrofòbia -un altre dels meus complexos-  em limita les possibilitats de moviments i a voltes em situa a la partió mateixa de l'histerisme. Tot i això, en aquesta malaltia de la tancadura, sempre hi trob el remei d'un ansiolític. Amb dos vàliums cent i una cervesa he anat i vingut en avió per mig món.
Però la síndrome de mans foradades no té remei. És pitjor que la més aferradissa de les drogues. És una necessitat morbosa de repartir, sobretot  doblers.
Aquesta virtut postissa amb aires de generositat, em causa molts de danys i perjudicis. Em força a rompre propòsits i pactes. Em porta a actuar d'amagat com qualsevol  drogoaddicte. Em condemna a ser poc assenyat, àdhuc injust, en la repartició de les ajudes. Em fa sentir ridícul. Em posa contra mi mateix. Llavors, reaccion d'una forma exagerada, tot perdent en un arrambatge l'afecció que m'havia guanyat amb la desmesurada prodigalitat.
Sé que ni tu hi pots posar remei. Com tot drogoaddicte, trauré doblers de davall les pedres. I si em tall les mans, faré que el lladre em fiqui les seves a la butxaca. Així, almenys, me’ls tocaria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada