dissabte, 6 d’abril de 2013

123. QUEIXA AL MEU DÉU PASSOTA


Mira,  Déu meu, que jo ho he fet tot per tu. T'he engendrat, t'he peixit, t'he anat transformant perquè poguessis passar la ITV. T'he tret de trampes mortals. T'he fet quedar bé davant els crítics. T'he fet estimar pels dèbils. T'he fet respectar pels intel·lectuals. T'he alliberat de les masmorres de la hipocresia. T'he sacrificat les millors fortors de la meva vida. Què més puc fer per tu, arrogant minotaure?
No et deman cap miracle. No et suplic que em perfeccionis. Estic bé. Em trob bé. M'accept i m'estim tal com som en tots els caires.
Però hi ha un punt del meu tarannà que em porta pel camí de l'amargura fins a fer-me aguaitar al barranc de la desesperació.
Et parl dels meus atacs d'histerisme.
No renuncii per res al meu temperament apassionat, prompte, radical. Estim com un tresor  la meva sensibilitat, fins i tot quan es torna malaltia. Em plauen els meus atacs d'ira, malgrat que pagui cares les venjances. Però em desesperen els meus brots incontrolables d'histèria. Em sent ridícul, trist, desgraciat.
Tu podries curar-me si m'injectassis grans dosis de la teva impertorbable ironia.
Al pròxim atac d'histèria, t'ho faré pagar a tu. Deixaré de ser un agnòstic respectuós per convertir-me en un ateu militant. Llavors, qui es posarà histèric seràs tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada