dijous, 31 de gener del 2013

60. LA CRIPTA DELS NOSTRES MORTS


Just acabava de deixondir-me amb una grapada d'aigua fresca -darrerament l'ull del triangle em plora- quan t'he contemplat assegut a l'escaló de la tomba de ta mare. Un sol de Tots Sants t'escalfava la cara. Junts hem repassat la nostra classificació dels humans des de la mort.
Hi ha els morts morts. Per a sempre. La mort no esborra les repugnàncies, sols les eternitza.
A continuació vénen els vius morts. Pul·lulen al nostre costat, però no existeixen. No compten per a res. No ens influeixen en res. Són talment morts. Llàstima de l'aire que embruten amb el seu alè pudent. I la llista s'allarga cada cop més.
A la galta positiva del catàleg hi figuren els vius vius.  Aquests, variats i singulars, formen el niaró escalfadis de les persones estimades. Són pocs, però  segurs i entranyables. Immortals.
Clouen el cànon, cisellat a foc, els estimadíssims i definitius morts vius.
Aquells éssers, que ens donaren vida mentre existien i ara depenen de la nostra tendresa per seguir vivint. Parl en plural perquè, en gran part, jo existesc dins les profunditats de la teva essència per mor d'ells. La fe s'encomana amb l'herència.
Per als morts vius hem de fer del teu cor una cripta sagrada, talment una esglesiola romànica, impregnada de silencis on jo t'expectaré sempre.

dimecres, 30 de gener del 2013

59. MÉS ENLLÀ, RES


Per què, caparruda somera meva, et costa tant admetre l'evidència més evident del món? Eixa veritat "clara a la visió i a l'enteniment, que no pot donar lloc a dubtes" - tal és la definició d'evidència - és que fa 75 anys no existies i d'aquí a 30 més no existiràs. Talment com qualsevol altre animaló de la terra, nasqueres i moriràs. Més enllà, res.
Tanmateix, com en molts d'altres caires de la vida, la veritat crua i dura l'expressen els catedràtics de taverna, gats de suc i clarividències:  "de mort no n'ha tornat cap. Ni tornarà".
Més enllà d'aquesta cruel evidència, només hi ha invents per a bàmbols o negoci per a capellans. La religió catòlica, com totes -absolutament totes!-  les altres religions, han dominat l'home i han omplert les seves arques explotant el pànic de la pobra bestiola racional al més allà.
Perdona, criatureta meva, si et parl d'aquesta forma tan brutal. No estic enfadat amb tu ni amb ningú. Estic fart, però, de capclosos, de personetes cagades, d'explotadors aprofitats i de fanàtics.
Tu lamentes la teva sort, però quan moris restarà el teu nom i el teu record. Pitjor estic jo, que només tinc un nom. Des del moment que no existesc més enllà de la teva imaginació, ningú podrà recordar-me quan tu moris.

dimarts, 29 de gener del 2013

58. EL VATICÀ SE'LS BAIXA


El cas del bisbe Lugo, derrocat president de Paraguai, constituí un exemple clamorós i graciós de com el Vaticà es baixa els calçons davant de tot poder.
Quan el carismàtic i consagrat revolucionari es presentà com a candidat per destronar la criminal dictadura de dretes, el Vaticà el suspengué "a divinis", val a dir, que li prohibí qualsevol exercici del seu ministeri episcopal. Mentrestant, Roma preparava l'excomunió per expulsar-lo definitivament de l'Església un cop hagués perdut les eleccions.
Tot es trasmudà quan el poder del poble recaigué en mans del profètic bisbe. Aleshores, el Nunci canvià el decret de condemna per una carta de beneplàcit del Papa, en la que, entre elogis i consells paternals, dispensava el nou president de les càrregues episcopals, encara que no de les familiars.
Amb tot això, el bruixot de la ironia plantà dues fites històriques. Per primera vegada, malgrat fos de retruc, el Vaticà s'hagué d'agenollar davant la teologia de l'alliberació, de la qual Lugo és un gran exponent. Per altra banda, teníem dos bisbes que eren caps d'estat: el de Roma i el del Paraguai. Tanmateix, el  del Vaticà és cap d'un estat eixorc, com de rialles, mentre l’ex president de Paraguai encapçalava un referent massís per la lluita de la justícia arreu del món.

dilluns, 28 de gener del 2013

57. PELL DE DÉU


L'antiga dita explica que els llops disfressats amb pell d'ovella poden destrossar la guarda. Hipòcrites, es fiquen enmig del ramat sense que els sentinelles se n'adonin. Tot i això, a les primeres queixalades els bels dels anyells alerten els cans guardians.
Hi ha uns llops criminals, satànics, que es disfressen amb la meva pell. Pell de Déu. Aquesta raça de malnats ha regnat sempre, tot i que darrerament sembla que s'ha convertit en una veritable plaga. Sacrílegs, profanadors, no senten cap escrúpol a l'hora d'escorxar-me, per tal d'aprofitar la meva estampa. Aquests llops estripen els anyells, tot deixant les guardes tenyides de sang, talment  un camp de guerra  després d'una folla matança. Ningú no s'atreveix a aixecar son lladruc. Tothom calla, amb el cap cot, com els pares que sacrificaven els seus fills als déus  sedegosos de venjances.
Aquests llops ensotanats, sovint mitrats, haurien d'exhibir-se penjats a les portes de totes les ciutats a fi que els vianants puguin escopir-los els seus gargalls  de repugnàncies.
A la visita del Papa a Barcelona uns valents protestaries vestien camisetes  amb aquest cridaner reclam: "Retireu els nens que arriba el papa".
Dolç anyellet meu, acceptem un talismà per descobrir els llops més malignes. Desconfia de qualsevol mercader de salvacions i hòsties que posa el meu nom en els seus llavis.

diumenge, 27 de gener del 2013

56. CARISMA CONTRA FAM



En moments de crisi, els miserables ens aferram més a la il·lusió que ens provoca un líder carismàtic que a la materialitat mateixa d'un tros de pa.
El teu déu, desvalgut minyó, s'estaca a la teringa dels famolencs.
La llista de profetes, de tot tipus, que arreu del món han alçat l'esperança d'un poble en el moment de la seva agonia és nombrosa i alliçonadora.
Amb Obama, pel fet de ser negre, n'hem viscut una demostració estimuladora.
En aquest punt rau la profunditat inabastable de la meva tristesa desesperada. En els difícils i foscos instants que correm, la petita i patida pàtria nostra es troba orfe absoluta de qualsevol cappare que pugui insuflar un alè d'ànim al cos de la nostra malmesa col·lectivitat.
Si voleu estrènyer un punt més el nus de la desesperació, podem repassar junts les diverses instàncies mallorquines. Església, en coma profund irreversible sense possibilitat de cap miracle. Política, una fosa oberta escampant al quatre vents la pudorassa de la seva podridura. Sindicats, mòmies endolades mirant de rapinyar l'última bestreta de l'herència del mort. Moviments populars, monuments funeraris dins la necròpolis del passat. Intel·lectuals, avortaments dins la placenta del narcisisme avorrit i estèril.
Per evitar que la depressió acabi ofegant-me, cuinaré sopes per als pidolaires i m'escardaré la veu a les manifestacions de l'OCB.

dissabte, 26 de gener del 2013

55. FOLLIA DIVINA



I ara quina mosca t'ha picat, cabritel·lo meu, amb la mania aquesta de la integritat? D'on et neix tanta escandalera pel Papa bipolar i pels personatges que funcionen  amb una doble personalitat?
Tanmateix, l'home és un animal contradictori, un enrevessat monstruet ambigu. Tu mateix ets geminis. I fins i tot els més rigorosos científics parlen de matèria i d'esperit. A "Camada", el  teu llibre de sentències, proclames que "qui no és bisexual es perd, d'entrada, mitja humanitat".
El Concili de Trento -d'on no hauríem d'haver sortit mai- ho deixà  ben clar. Jesús posseïa dues naturaleses en una sola persona, mentre que la Trinitat sobreviu amb una sola naturalesa i tres persones. La gran hipocresia és negar-te a reconèixer que tots som duals. I falsos. Concedeix que el fariseisme esdevé un mal mortal quan es canonitza com a pràctica sagrada pel poder i pels seus esclaus, quan la dicotomia és tan brutal com per plorar la mort d'un conillet, mentre encens el forn crematori farcit de jueus, gitanos i maricons.
L'única sortida digna d'aquest desafiament és acaronar la santa follia. El vostre tronat Ramon Llull ho expressà meravellosament bé: "Hi ha una saviesa del seny  i una saviesa  -més alta- de la follia. Per a la vida el seny solament serveix  per decidir quan cal llançar-se a la follia".

divendres, 25 de gener del 2013

FAM DE JUSTÍCIA

La solidaritat que ha mostrat, en els darrers anys, el poble mallorquí envers els qui s’han vist privats dels mitjans essencials per sobreviure ha estat extraordinària. Tanmateix, aquest últim Nadal la generositat ha arribat a graus heroics, ja que moltes persones han compartit amb els pobres allò que ells freturaven.
Els grups que feim arribar els aliments als qui pateixen fam a ca nostra, volem fer de portaveus dels beneficiats, tot donant les gràcies a tots els qui fan possible aquest prodigi de germanor.
Si l’extrema necessitat a què es veuen condemnats molts dels habitants de Mallorca fos fruit d’una catàstrofe de la naturalesa, podríem parlar, amb orgull, d’una gent magnànima. Però la situació desesperant de la nova pobresa ve provocada per la perversitat del sistema i el cinisme dels que abusen del poder econòmic, social i polític. La nostra crisi té causes i culpables.
Volem seguir donant una resposta a la fam nostra arreplegant i repartint aliments, però no podem renunciar als nostres drets i a les nostres dignitats. Per nosaltres, el silenci seria pitjor que tancar els ulls a la misèria.
Els pobres ens negam a ser utilitzats per reforçar el sistema. Més enllà de la fam de pa, patim fam de justícia.
No parlam d’una justícia utòpica com a sinònim de revolució, de la qual ja desesperam. Reclamam una justícia palpable i concreta en el sentit clàssic de la paraula. Val a dir la igualtat de drets, oportunitats i responsabilitats per a tothom.
Justícia significa que els lladres dels diners del poble ens retornin tot el que ens han robat. Justícia vol dir que se suprimeixin les diferències astronòmiques de sous. La justícia exigeix que els capitals públics i privats fugats i amagats s’inverteixin en la creació de llocs de feina. Mentre hi hagi a Mallorca prop de cent mil aturats la misèria ofegarà el nostre poble.
Només podem allunyar el tuf de beneficència que exhalen les nostres bones accions amb la denúncia, la crítica i l’autocrítica. Només podrem aguantar l’acorada de la impotència alçant el crit de la nostra fam de justícia.
Can Gazà
Fundació Minyones
Parròquia de sant Francesc de Paula
Caputxins,“Pa de sant Antoni”
Associació altruista El Refugi
Associació Zaqueo

54. VES-TE'N AL CORN... D'ÀFRICA


Donat el teu mutisme, Déu  meu, convertiré les ràbies en blasfèmies davant la desolació absoluta de la devastació per fam del Corn –la Banya- de l'Àfrica.
Immutable Sàdic, et semblen pocs dos milions d'infants consumits lentament per la fam en menys de tres mesos?
La notícia m'ha destrossat el cor, però la brutal sinceritat m'ha guardat el cap intacte, sense dicotomies ni esquizofrènies. Aquí no hi ha déu que hi valgui. La naturalesa, com un elefant cec, avança cap a la seva anihilació esclafant els caparrins dels infants tirats. El rei de la creació no mira -ni de reüll- els cadavèrics  negres de merda. Per què hem de salvar la Banya d'Àfrica si no produeix petroli, ni compra armes, ni trafica amb drogues i els seus púbers no es venen als mercats dels pederastes? Us brind el titular: "Moren les puces i neix un nou desert".
La somera blanca, talment la del dia de Rams, des de la balconada del Vaticà, ha fet un mul parlant, amb veu de nina missera, de la clamorosa situació. Però no ha ritualitzat l'impacte d'un gest, proclamant que les entrades dels museus vaticans serien per la fam.
Bipolar de l'hòstia, tenyida la clenxa per bressolar el cadàver de l'Església a les jornades de la jove hipocresia de la Banya d'Espanya.