dijous, 31 de gener de 2013

60. LA CRIPTA DELS NOSTRES MORTS


Just acabava de deixondir-me amb una grapada d'aigua fresca -darrerament l'ull del triangle em plora- quan t'he contemplat assegut a l'escaló de la tomba de ta mare. Un sol de Tots Sants t'escalfava la cara. Junts hem repassat la nostra classificació dels humans des de la mort.
Hi ha els morts morts. Per a sempre. La mort no esborra les repugnàncies, sols les eternitza.
A continuació vénen els vius morts. Pul·lulen al nostre costat, però no existeixen. No compten per a res. No ens influeixen en res. Són talment morts. Llàstima de l'aire que embruten amb el seu alè pudent. I la llista s'allarga cada cop més.
A la galta positiva del catàleg hi figuren els vius vius.  Aquests, variats i singulars, formen el niaró escalfadis de les persones estimades. Són pocs, però  segurs i entranyables. Immortals.
Clouen el cànon, cisellat a foc, els estimadíssims i definitius morts vius.
Aquells éssers, que ens donaren vida mentre existien i ara depenen de la nostra tendresa per seguir vivint. Parl en plural perquè, en gran part, jo existesc dins les profunditats de la teva essència per mor d'ells. La fe s'encomana amb l'herència.
Per als morts vius hem de fer del teu cor una cripta sagrada, talment una esglesiola romànica, impregnada de silencis on jo t'expectaré sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada