divendres, 1 de febrer de 2013

61. L'ÚLTIMA DESFERRA


Al cap i a la fi tots els homes us obsediu amb el tema de les vostres acaballes. No és només el misteri del més allà. Hi ha quelcom més després d'aquesta vall de llàgrimes?
També us obsessionau, pobres mortals, amb els detalls i circumstàncies del vostre finament: "Quan, com arribarà la meva darrera hora".  Sort  que la majoria dels normals us proposau una meta raonable: evitar el dolor.
Estimada i fràgil papallona, sàpigues que, des de la meva infinita mort, et comprenc. Aprov i beneesc la teva darrera tàctica. T'he escoltat quan l'explicaves amb tant de convenciment: "La mort no ha de ser un salt a l'infinit. Hem de donar una darrera passa. Si esperes despullar-te al darrer moment, tot seran preses. Hom ha de desprendre's de les vestidures un poc cada dia. Així, a l'hora suprema només t'hauràs de treure els calçotets."
Des de la meva eterna agonia em faig meva la teva definició: "Morir ha de ser treure el tel de ceba a la darrera llàgrima".
Em complau, també, la teva atrevida proposta: "Ningú no ha pogut elegir el moment del seu naixement. Però tothom pot plegar de viure com i quan millor li sembli. No parl de suïcidi. Em referesc a l'acte suprem de la llibertat: "Dir basta". Propòs sant Xirinacs com a patró.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada