dissabte, 31 d’agost del 2013

ELS LLADRES QUE ES DISFRESSEN DE CARITATAIRES



91. Matar, allò que es diu matar, jo no mataria ningú; però, si pogués, en llevaria molts del mig.

92. Tots els lladres fan ràbia, però els qui es disfressen de benefactors, siguin polítics o caritataires, m’exasperen fins a portar-me a la partió de l’odi.

93. En el fons, totes les ONGs són colonitzadores, ja que treuen honor i profit dels miserables.

94. Cap poble del món no s’ha convertit al catolicisme per convicció. Tots s’han batejat per la força de les armes. D’eixa catequesi militar en foren mestres avantatjats sant Francesc Xavier i el beat Ginebró, Juníper Serra.

95. Conten les cròniques laudatòries que quan al sant missioner petrer li agafava un atac de bategera, manava als soldats que caçassin un indi i que el subjectassin mentre ell li salvava l’ànima escampant damunt les seves plomes l’aigua baptismal.

divendres, 30 d’agost del 2013

LES DISCRIMINACIONS DEL GOVERN AMB LES ENTITATS SOCIALS



Els membres de l’equip responsable de Can Gazà reflexionen sobre

LES DISCRIMINACIONS DEL GOVERN AMB LES ENTITATS SOCIALS

Hem sabut pels mitjans de comunicació que el Govern de les Illes Balears ha lliurat, altre cop, quantitats milionàries a Projecte Home. Ho ha fet, una vegada més, sense concurs públic i des de la Vicepresidència del Govern i no des de cap de les conselleries competents en el tractament de les toxicomanies. Però el que és pitjor és que aquests doblers els ha llevat a altres entitats que també fan un servei públic, com per exemple Càritas. En temps de restriccions molt severes, sembla que el Govern presidit per Bauzá sols és molt generós amb segons qui.
La nostra denúncia va contra la injustícia del Govern que amb cabals del poble afavoreix una única entitat privada sense afany de lucre mentre n’ofega altres igualment imprescindibles i necessàries per al bé comunitari. La injustícia la comet qui dóna l’ajuda, no qui la rep.
Per res jutjam la labor de Projecte Home, com tampoc no li demanam el gest heroic de compartir la loteria del poder amb els més desgraciats. Tampoc no criticam els seus altres mètodes d’arreplegar diners de la solidaritat de les institucions i de les persones, malgrat que s’hagin multiplicat els seus peticionaris fins al punt d’envair els carrers i les grans superfícies comercials.
Denunciam amb totes les forces que ens atorga la dedicació absoluta als més marginats aquesta terrible injustícia, aquesta flagrant discriminació que comet el Govern envers totes les entitats socials i de tots els seus àmbits que, amb migradíssims recursos, suplim les atencions i les tasques que, per llei, ha d’assumir i ben dotar econòmicament l’executiu de les Illes Balears.
Per altra banda, el Govern no té cap raó extraordinària per justificar aquesta injúria, com podria ser una emergència o la urgència de cobrir necessitats clamoroses. Aprovaríem i fins i tot Can Gazà renunciaria als trenta-dos mil euros anuals que rep de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials si el Govern destinàs aquest milió d’euros –o almenys una part substanciosa- a una organització o entitat que posàs en marxa un programa d’acolliment i tractaments de malalts mentals tirats al carrer, com l’alemany que morí fa uns dies a la plaça de la Reina.
Creiem que el Projecte Home, després de més de vint anys de tenir en exclusiva oficial el tractament dels drogoaddictes de Balears, segueix fent una bona labor. Tot i això, els toxicòmans que han recalat a Can Gazà, molts d’ells per morir-hi, han passat per algun dels seus programes.
Emfasitzant en la justificació que dóna Projecte Home a la recepció d’aquest ajut tot dient que amb la seva activitat n’estalvia quatre vegades més, Can Gazà voldria fer avinent al Govern de les Illes Balears que també n’hi estalvia molts, ja que els malalts terminals que atén amb 10 euros per cap i dia, a un hospital, on haurien d’estar, costarien milions.
Fidels a l’adagi popular de qui calla hi consent i al principi ètic que proclama que la callada converteix en còmplices els que tenen obligació de denunciar, sol·licitam als polítics de l’oposició que demanin comptes al Govern de les Illes Balears sobre aquesta terrible injustícia, sobre aquesta decisió tan segregadora.
De la mateixa forma, feim present a tots els damnificats que el silenci davant les opressions als més dèbils ens converteix en egoistes i covards.
Des d’una rabiüda impotència recorrem a la darrera defensa que sempre ens resta: els amics i l’opinió pública.


CAN GAZÀ,
Institut contra l’exclusió social

dimecres, 28 d’agost del 2013

DE CARN DE XINXA A CARN PER FORCA


Per molt que passin els anys, gràcies a Déu, no em puc acostumar a la injusta execució del destí. Talment una sentència de mort. Una mort ignominiosa al bell mig de la plaça del poble.
Guard viva, gravada a foc, dins la sensibilitat de la memòria, la primera fiblada. En aquell moment em trobava immers en l’organització de l’Hospital de Nit. Els nous marginats ens havíem apoderat de l’antic convent de monges, que antany havien tingut esment de la Misericòrdia. L’immens casalot es trobava totalment abandonat, A baix, a l’entrada, enfront de la descomunal barrera de ferro que ens barrava el pas al pati de les dones, vaig rebre dos germans, home i dona, que arribaven d’Eivissa cercant refugi al nou asil de marginats. Al moment de girar-se cap a la barrera, el jove, amb la mirada perduda i trista, amb una veu prima i fosca, talment lladruc de quissó apallissat, em va dir:
-Jo ja vaig estar aquí de petit.
Feia poc temps que havien tancat l’asil tant per a homes i nins com per a dones i nines.
Mai no s’havia guarit la nafra d’aquella singlada, però avui una escena similar  m’ha ficat el dit dins la llaga.
Acaba d’ingressar a Can Gazà, derivat de Caubet, un dels primers clients d’aquell gloriós Hospital de Nit. Més que una persona, sembla un avortó amb cames. L’he reconegut quan ell ha balbucejat el seu sobrenom:
-Som en Mimosín.
Així, Mimisín ha traginat la meva sensibilitat a aquelles mogudes guàrdies de l’Hospital de Nit, quan la curiositat de descobrir l’abisme de la marginació rebaixava l’impacte de la nova i desconeguda misèria. La commoció de les entranyes, ben tost, s’ha esdevingut quan en el moment de dinar, parlant-me des de la seva taula, un antic i aimat gazanenc m’ha comunicat en veu alta:
-Fa 45 anys que conec en Mimosín. Visquérem junts a la Misericòrdia.
Un cop més, la crueltat del destí m’engrunava els dits de l’oratòria. El sadisme de Déu me mata.
Llavors he descobert el cercle. Es comença essent carn de xinxa, xinxa de màrfega de palla d’ordi, per acabar com carn per forca.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 


dimarts, 27 d’agost del 2013

LA SANG ENGATA MÉS QUE EL VI


86. La fam se suporta millor amb música de trinxera. Per això, els criminals dictadors dels països africans, als nins famolencs no els donen pa, sinó fusells.

87. Ara més que mai m’estreny un ou la vella definició d’amor que proclama: amor no és donar el que tu tens, sinó el que l’altre necessita. Per complir aquesta definició, has de ser tan cabró com Déu, que és l’únic que estima com Déu mana.

88. La sang engata més que el vi. Però quan a la guerra s’hi fica la religió, fins i tot el vi es converteix en sang.

89. Per acabar d’entendre que la guerra és una missa negra, basta recordar que la gent, a la distribució de ventim, li diu “repartir hòsties”.

90. El fanatisme és com el salfumant. Una gota ho crema tot.

dilluns, 26 d’agost del 2013

POLISSONADA DE MOSSÈN ALCOVER


Per primer cop en la meva escriptura intentaré redactar una història sense adjectius, ni comentaris, ni judicis de valor. Talment com si pintàs un quadre de paraules.
Em limitaré a donar veu al protagonista, el personatge que em contà, amb entusiasme, el succés. Una anècdota que ell jutjà com a intervenció dels esperits. Unes energies dels morts que en tot moment ens acompanyen i assisteixen.
Don la paraula a l’actor:
“Assistia, per invitació de la casa, a la missa que la filla de Bartomeu March Servera feia celebrar en sufragi de la seva mare Maritín Cencillo, que morí fa poc a Ciutat a 96 anys. La commemoració es feia a la capella de Santa Cirga, una de les possessions de la família March Cencillo. Aquesta capella es troba ran de les cases de pagès, on nasqué mossèn Antoni Mª Alcover.
Ben mirat, jo era l’únic assistent de Mallorca, tots els altres provenien de la capital de l’Estat.
El celebrant era Tomeu Català. Just abans de començar l’Eucaristia,  el sacerdot lliurà un foli a una dama perquè llegís l’epístola. La llengua de la celebració, com la de les escomeses i converses, era l’espanyola. Llavors, s’acostà a mi. M’allarga un paper doblat, alhora que m’encomanava  que proclamàs l’Evangeli. Un moment abans d’atansar-me a l’altar, vaig  desplegar l’escrit per fiançar-me en la lectura. Llavors, amb sorpresa, vaig descobrir que estava redactat en català. No podia tornar arrere ni esmenar l’error. Tot i saber gairebé de memòria el passatge de l’evangeli de sant Mateu quan anuncia la sentencia del judici de Jesús: “Qualsevol cosa que féreu al més petit, a mi me la féreu”, tampoc no em veia en coratge de fer una traducció sobre la marxa.
Vaig fer la lectura en català.
De retorn al meu seient, vaig notar com una rampa em recorria tota la sang. Vaig aclucar els ulls. Llavors vaig sentir com una ala d’àngel em resquitllava el rostre. Vaig sentir una rialleta. No ho vaig dubtar un sol moment: mossèn Alcover havia fet una polissonada.”

P.S. Fora de l’escenari, i per la mateixa cosa alliberat de la promesa de no fer cap comentari, malgrat rebenti de ganes de fer-ho, no em puc estar de dir: “Per un estipendi com el que rebé el ministre de Déu per aquesta missa, jo llegiria l’Evangeli tot un any en foraster”.


dissabte, 24 d’agost del 2013

CINC TASTETS MÉS



81. Una de les seqüeles més destructives de la crisi és que ha convertit la solidaritat en beneficència.



82. El meu còdex moral va començar a clivellar-se el dia que vaig descobrir que els mals pensaments m’alleujaven el mal de queixal.



83. Per què tanta repugnància per l’esclavatge de les persones, mentre es permet i fomenta la captivitat dels pobles?



84.  S’imposa una nova ètica. Els qui acumulen riqueses haurien de tenir tractament de lladres i els molts rics, el d’assassins.


85. Segons aquesta nova moral, l’Església seria la més lladre i assassina del món. Pensau que cap persona ni institució li guanya en l’acumulament de patrimoni.

divendres, 23 d’agost del 2013

TORNEM A LES ESPIPELLADES



76. La coneguda dita pregona: tot allò que dóna gust, o engreixa o és pecat. Des que he pres consciència que el meu únic sacrilegi és engreixar, m’he tornar sibarita amb els altres pecats.

77. El sistema capitalista és pitjor que l’esclavitud. A l’esclau, com a qualsevol altra bèstia domèstica, mai no li faltava un jaç i una menjadora.

78. El nostre sistema palesa un dels absurds més grans de la humanitat: el pa no és per a qui té fam, sinó per a qui té doblers per comprar-lo, encara que després el tudi.

79. La crisi ens ha fet un gran regal als marginats: ens ha alliberat de la gramalleta de ganduls. Ara, ningú no s’atreveix a escopir-nos el maleït insult: “Qui no fa feina és perquè no en vol fer!”.

80. L’oci forçós és la violació de la gaubança.

dimecres, 21 d’agost del 2013

TOT CONGRIANT LA PARDALERIA CRÒNICA


De la meva engelosida nissaga filosòfica he rebut com la més preuada herència: l’enamorament de la terra; l’adoració de la paraula; el culte a l’enginy i la pràctica caparruda de la ironia, tot congriant la pardaleria crònica.

Si la capacitat d’adaptació és un dels signes cabdals d’intel·ligència, ja podeu veure com són de curts i capclosos els qui es neguen a parlar la llengua de la terra, malgrat que exhibeixin títols universitaris.

On mai no hi ha problemes entre dues llengües diferents, fins i tot enfrontades, és quan aprenen gramàtica amorosida dins una mateixa boca.

Molts escriptors dominen l’art d’expressar coses ordinàries amb un llenguatge extraordinari; però molts pocs tenen el coratge de dir coses extraordinàries amb un llenguatge planer.

Els llepaires poden canviar de cul, però mai no podran canviar de llengua.

dilluns, 19 d’agost del 2013

ELS UTÒPICS FRACASSATS EMPRAM PARAULES SOLEMNES



71. A l’esglesiola alçada dels meus anys he après que viure és recordar.

72. Fins i tot els animals que injustament consideram irracionals, viuen i actuen des de la memòria. Àdhuc els ases no ensopeguen mai amb la mateixa pedra.

73. Contrit, em sent obligat a presentar una segona edició corregida i augmentada de la meva sentència que proclama: La memòria individual mata les persones; la memòria col·lectiva salva els pobles. Ara pens que només des del passat personal i comunitari podem endevinar les dreceres de la justícia i de la llibertat.

74. Els utòpics fracassats, més que ningú, empram paraules solemnes com justícia, llibertat, solidaritat... Tot per no declarar clar i català que, com a bons cucois, cercam la poma del paradís per barrinar-la.

75. Quan dic barrinar assolesc amb un plaer infinit els quatre significats que exposa l’Alcover-Moll: 1. Foradar amb barrina. 2. Pensar intensament. Meditar. 3. Ocupar intensament i anguniosament. 4. Fotre, amb tots els seus significats.

diumenge, 18 d’agost del 2013

ELS POBRES NO PODEM COMETRE PECATS GROSSOS



66. Sense poder ni doblers, els pobres no poden cometre pecats grossos. Els petits gairebé sempre són divertits.



67. Les tancades a la presó de gent il·lustre no escaliva els lladres: sols els obliga a millorar els seus mètodes de robar.



68. No diguis que has experimentat tots els plaers d’aquest món si no has fet l’amor amb les paraules. Aquesta còpula t’obliga a boixar-te el diccionari.



69. En les arts amatòries, el 69 és el número –tot un numeret!- més democràtic: t’obliga a una igualtat absoluta de correspondències.



70. La preparació d’un esdeveniment sovint és anguniosa i atabalada. La realització et fuig de les mans entre ànsies i esments perfeccionistes. El que resta al solam del goig és el record.


dissabte, 17 d’agost del 2013

LA REINA CANVIA DE TÚNICA SAGRADA


El Projecte Home havia estat fins aquest estiu la túnica sagrada de la reina. Aquest piadós i solidari hàbit reial havia exhibit un disseny un tant atrevit i modernós tot mostrant-se a favor de la salvació dels drogoaddictes.
L’esposa del rei d’Espanya, escalivada per la moguda entorn a Nóos,  ha volgut palesar llur desconfiança per algunes associacions altruistes sense ànim de lucre. Per això mateix, ha fet patent que les seves beneïdes influències recauen, en aquests moments, sobre una institució catòlica i internacional de provada honestedat i dubtós compromís revolucionari, com és Càritas.
Donades les circumstàncies mundials havia d’elegir necessàriament un programa dedicat a negres immigrants, no debades és membre del Fòrum de Davos,  a la vora del delegat papal. Si el Sant Pare no va anar a trobar-se amb els ionquis del Trastevere, sinó amb les camises remullades de Lampadusa, és perquè aquest gest tan estèril com clamorós resta fora de tota sospita social i política. Per qualque cosa Obama és mig negre i la defensa de la negritud és una causa més diàfana que la justificació de l’homosexualitat.
Per altra banda, la reina està segura que, per ara, no s’ha ficat cap negre dins la seva família, tant biològica com política, cosa que no pot dir d’altres arreplegats que els agraden els doblers d’aquest color.
Tot i que les imatges parlen per elles mateixes, no ens ha arribat cap comentari de l’àvia reial ni de la seva multitudinària comparsa. Tots estaven muts fins i tot quan la reina es referí a la Fundació Barceló, que ella honorava amb llur visita, com si fos obra del gran pintor mundial. Tampoc ningú no s’atreví a aclarir-li que Barceló no és el masculí de Barcelona.
Hom s’imagina que la plàcida calma es trencà quan un negre, rompent el jurament de no obrir boca que havien fet d’antuvi davant la direcció, es féu el graciós comentant-li a l’esposa fidel:
-Mon pare va caçar elefants amb el seu august marit.
Els mitjans de comunicació local tracten la reina amb extrema delicadesa. Fins i tot per evitar-li els remordiments  per haver posat banyes a Tomeu Català,  els diaris anunciaren, al costat de la visita de la reina a Càritas, que el Govern de les Illes Balears lliurava un milió d’euros als projectes del Projecte Home.  Exactament el cabal que havia retallat en dos anys l’impresident a l’almoinera oficial de l’església mallorquina.

divendres, 16 d’agost del 2013

UN NEGRE FA GUARDA


L’altre dia va visitar Can Gazà la revisora del Consell, que fins i tot tingué la deferència d’acompanyar-nos a taula. En el curs d’una diàleg cordial, em preguntà com acollíem un negre si per res s’avenia amb el perfil propi d’una família autogestionada de malalts terminals.
Era evident que Tairou, com es diu el nostre senegalès, havia de ser assistit a un altre lloc més escaient a les seves condicions, tot i que havia estat derivat de l’Hospital Joan March per fer la convalescència d’una operació de maluc.
La revisora posà cara d’esperar un apassionat i demagògic discurs tot carregat de raons, consideracions i denúncies sobre la mancança de serveis apropiats per a aquests casos i molts d’altres similars.
Jo li vaig amollar, lentament i sorneguera, una sola justificació:
-Un negre fa exòtic.
La indagadora restà fora de joc. El seu rostre esglaiat em recordà el d’aquell periodista de la revista “El Caso” quan, a la seva pregunta de per què jo, capellà i escriptor, em dedicava als marginats, vaig contestar, sec i contundent:
-Perquè em va el rotllo.
El que no va poder intuir l’autoritat del Consell fou la font de la meva bufonada. En eixa avinentesa em sorgí, com gairebé sempre que em trob estret, de la genètica pagesa. Una flor no fa estiu, però una ovella negra fa guarda.

dijous, 15 d’agost del 2013

VENDRE LLENÇOLS ALS NOSTRES FANTASMES



61. El mal dels pseudoprofetes no és que venguin fum, sinó que, amb els doblers dels crèduls construeixen fumerals d'or.

62- Arran de llegir que un espavilat s'ha folrat venent caretes per als manifestants antisistema, vaig imaginar-me un negoci fabulós: vendre llençols als nostres fantasmes. Pobrets, sense disfressa tot acaben a la presó.

63. Els cavalls a lloure són un bell i excitant espectacle, però si vols que estirin el carro, has de posar-los la collera. Talment passa amb els manifestants antisistema: si no s’enganxen a un compromís, es converteixen en faràndula del poder.

64. L’Església és un pregadéu o cavall de serp (Mantis religiosa) perfecte: immola els seus fervents prosèlits per llavors canonitzar-los. L’exemple més cridaner d’eixa tesi és sant Òscar Romero

65. ¿Com puc creure en un Papa que a Roma s’agenolla davant el màrtir de la Teologia de l’Alliberament, mentre a Brasil nega l’abraçada, amb l’excusa d’ajornar-la per a una millor ocasió, a la prolongació vivent d’Òscar Romero com és sant Pere Casaldàliga?

dimecres, 14 d’agost del 2013

CONVIT PER ALS ENCANTS 2013


L'any passat ELS ENCANTS foren una fita definitiva per a Can Gazà i Sa Casa Llarga.  Enguany urgeix repetir l’encanteri. Tenim plenes i a punt les botigues de tot l'any, tant de roba com de mobles. Ens manca assortir la Sala Magna dels Encants.

NECESSITAM:
Objectes de valor, obres d'art, quadres, mobles bons, andròmines singulars, ornaments originals, ...
Vins de la nostra terra i de qualsevol altra vinya del món. 
Menjars fets, plats preparats i llepolies per als àpats.  Pregoners, acompanyants, visitants i compradors.

US NESSESSITAM A TOTS, AMICS!

Del 13 al 22 de setembre, de 10 a 20 hores Sa Casa Llarga Ctra. de Valldemossa, 85,  PALMA. CAN GAZÀ Tel. 971204291

dimarts, 13 d’agost del 2013

MARGINATS IL·LUSTRES


Un dia, fa molt de temps, vingué a trobar-me a l’Hospital de Nit, una germana del gran poeta felanitxer Miquel Baucà. Aquella santa dona em demanà, plorant, si podia fer res pel seu estimat germà esquizofrènic i alcohòlic, ja que rebutjava tota ajuda de la família.
Vaig intentar explicar-li que amb els déus inaccessibles, els pobres humans no hi teníem res a fer. De totes formes, vaig aconseguir-li una persona de confiança que tingué cura del genial escriptor mentre es refugià al Puig de la Creu, en una caravana.
Aquell dia vaig descobrir que els personatges més desgraciats i insuportables de Marginàlia són els exclosos il·lustres. Llavors, vaig encomanar la meva impotència a sant Vincent Van Gogh, mentre comprenia que la malaltia no lleva cap mèrit a les genialitats, sinó que més aviat n’hi afegeix.
Un altre dia fou la mare del destacat poeta Jaume Pomar qui em suplicava ajuda per al filló alcohòlic i agressiu compulsiu. També ella, com tots nosaltres, pagava car els complexos racials i luxurials del contumaç rebel sense causa. El marginat més il·lustre ha estat ell, Jaume Pomar, testimoni irrefutable de l’odiada dependència entre el judaisme i la noblesa. Tot i no ser tan jueu com ell, tampoc no era tan botifarra l’armariat Villalonga.
Ens ha arribat l’hora de fruir de la força i bellesa creativa del poeta maleït, alliberats per sempre de les seves envestides, que s’aniran mitificant per les cantonades de les folles nits dels esclaus literaris.

dilluns, 12 d’agost del 2013

CINC LLAMINADURES



56. Embrancat en aquestes cabòries estiuenques, em sent obligat a recordar, tot suplicant mil perdons per la meva bruta mala fama, l’acudit aquell que pregunta:
- No saps per què Déu ens ha dotat de bosses?
- Idò perquè no haguem de portar els ous a les mans.
57. Ben mirat, ja que molts som bosses tristes de tant buides que les tenim, podríem aprofitar un lloc tan avinent per guardar-hi el mòbil. Llavors, en tota veritat, cada cop que ens trucassin ens tocarien els collons.
58. La convocatòria de feina era original i divertida: "Veniu disposats -aclaria la cita- a compartir idees de "bombero". Si no teniu idees, podeu dur es “bombero". Mirau que aquest acudit no s'escampi. No fos cosa que l'impresident Bauzá es posi gelós.
59. L'antiga dita pagesa, tot referint-se a la religió, sentenciava: "Més val viure enganyat que desenganyat". Però, quin camí queda quan els enganys cada cop es converteixen en més desenganys? Ja només resta aferrar-te a l'emblanquinat.
60. El refrany castellà definia que no és or tot allò que rellueix. L'experiència em fa completar l'adagi: vist de prop, l'or no brilla tant com sembla. Aquest apotegma es completa i explica amb un altre aforisme foraster: "Ningú no és un gran home pel seu criat de càmera".

diumenge, 11 d’agost del 2013

TANMATEIX, LA BELLESA NO TÉ SEXE



51. Males llengües conten que el comprensiu Francesc del Vaticà ha perdonat els pecats al meu admirat Monsenyor Sicca quan aquest li ha mostrat una fotografia del capità de la Guàrdia Suïssa quan sortia de la dutxa. "Amb un cos així -ha sentenciat el Sant Pare- no hi ha déu que resisteixi".
52. Tanmateix, la bellesa no té sexe.
53. Qualsevol libido mínimament sensible, val a dir no castrada, es commou per igual davant la "Maja desnuda", de Goya, que contemplant fins que el clotell resisteixi I'aixecada de cap, a la Capella Sixtina, l'Adam de Miquel Àngel.
54. L’evolució ha empitjorat la nostra espècie en molts de caires. En aquest temps de suors i mosques hom s'adona que suprimir la coa als humans ha estat una mala passada de la transformació.
55. Un exemple clamorós d'eixa calamitat evolutiva la trobam en la supressió del marsupi. Les velles i xarugues reines, tant la d'Anglaterra com la d'Espanya, es mostrarien eternament agraïdes a la naturalesa si poguessin prescindir de la bossa de mà i portar totes les andròmines reials a la faldriguera.

dissabte, 10 d’agost del 2013

CINC LLONGUETS TRETS DEL FORN



46. No es casen homes amb dones o homes amb homes, o dones amb dones. El matrimoni es contrau entre dues persones adultes que s'estimen en llibertat. El sexe, com el color dels ulls, és pura circumstància.
47. Té raó, el Sant Pare Francesc: per aclarir els comptes de la banda vaticana no falta saber amb qui et colgues, sinó amb qui maquines.
48. Davant la plaga de plagis que cometen els estudiants jo obligaria que les tesis fossin orals, sense més defenses que la paraula i el gest per defensar-se.
49. Quan he llegit que pugen el preu de l'electricitat he violat els meus criteris i sentiments tot pensant: "Si a Espanya hi hagués pena de mort, com a l'exemplar país de la gran civilització, canviarien la cadira elèctrica per la forca al bell mig de la platja. Així estalviarien electricitat i augmentaria l'eficàcia dissuasiva de l'espectacle''. En aquests moments, el més petit estalvi és pura meleta.
50. Per què a la sauna la suor em relaxa i a la cuina la mateixa suor em sulfura? No serà que el que emprenya no és la calor sinó la roba?

dijous, 8 d’agost del 2013

CINC MOSSEGADES MÉS



41.  No deixa de tenir la seva mala bava que molts dels qui estan en contra del dret a decidir del nostre poble, siguin divorciats. El que vols per tu, ho has de voler per al teu poble.
42.  Els negres, els gais, els divorciats, els independentistes, estam farts que els esclaus de la normalitat, començant pel Papa, ens perdonin la vida quan els cagats són ells.
43.  Així mateix, no em negareu que els ben plantats guàrdies suïssos no siguin una temptació per a les tapades del Vaticà. Demanau-ho, si no, a monsenyor Ricca, un dels mascles de confiança del gran argentí.
44.  Quan vaig afirmar a Catalunya Ràdio que “el que em repugna de la hipocresia de l'església és que el curial que firma el decret contra els homosexuals manté l'altra mà als genolls dels seu secretari”, els contertulians, encapçalats per Sílvia Cóppulo, em tragueren els ulls. Per què ara tots els mitjans de comunicació em donen la raó i no hi ha ningú que em demani perdó?
45.  Ara resulta que els decrets del Vaticà contra l'amor entre iguals, el lobby   gai els firma dins el llit.

dimarts, 6 d’agost del 2013

POBRES DIGNES



Dilluns de bon matí els tords volaven baixos per devers Can Gazà. Posar la roda de les feines en marxa m’havia costat un cop de geni. Com sempre en aquestes avinenteses, han comparegut, donant-se la mà amb el meu masoquisme ancestral, els dubtes existencials. Aidats pel bany de suor, a la sauna de la cuina, els fills de l’escepticisme m’han portat al carreró que no passa d’una conclusió evident: “No val la pena tant d’esforç”.
Per coronar el meu mal humor vital, a l’hora pitjor de la meva jornada com és el moment de treure a taula el dinar, s’ha presentat una visita. Un  amic de la casa portava un altre amic. Davant el perill de quedar malament he tirat pel camí del mig: els he convidat a dinar. Amb quatre nervis i una estirada he adreçat una picada amb productes de la casa.
A l’hora de la sobretaula, amb el menjador buit d’homes i el meu cos alliberat de l’ànsia, hem empatat una animada i profunda conversa d’ancians.
El nou amic m’ha contat que per mor del seu ofici ha recorregut mig món, però on ha fet estada d’anys ha estat a Àfrica, tant a la mora com a la negra. No anava gens endarrer de veure miserables. Tot i això, ha quedat impressionat davant l’experiència de família autogestionada de Can Gazà i ha demostrat l’autenticitat de la seva admiració amb un compromís generós d’ajuda econòmica.
He concretat la causa  de la seva sorpresa en una sola frase: “És la primera vegada que he vist com uns condemnats a la marginació profunda, sense remei, lluiten per la seva dignitat”. 
Gràcies, bon amic, per l’ajut i pel coratge.

dilluns, 5 d’agost del 2013

JA SÓN 40 LES SENTÈNCIES



36.  La bestiola humana s'aferra als seus atavismes tot proclamant la sentència de la seva àvia: casa mia per pobra que sia.
37.  Els salvadors dels sense sostre, com diuen els eufemistes als tirats al carrer, en lloc d'un quarter per als marginats hauríem d'oferir-los barraques amb pany i clau. Val a dir “xupanos” amb aigua i llum.
38.  Davant la impotència de poder comprar un barri sencer perquè tots els meus marginats tenguin un ca seva, he tirat pel camí d'enmig: els oferesc que vinguin a viure a ca meva. Només es tracta de fer la casa més gran.
39.  M'ho contava un petit empresari que va haver de llogar el xalet dels seus somnis per treure el cap de l'aigua mentre ell es refugiava a un piset d'obrer: “em sent -m'explicava amb lluïssor als ulls- com si hagués hagut de treure la meva filla als capdecantons per sobreviure.
40.  Tots els pares s'escanyen proclamant que l'única cosa que els interessa és que els seus fills siguin felices. Però molts, quan el fil troba al felicitat, se senten desgraciats. Sovint, fins i tot, alguns progenitors trenquen la vida dels seus infants. D'això, els gais, en sabem la prima.