dijous, 1 d’agost de 2013

LA COVA DE L’EMPESTAT

No podia trencar alè de tant córrer.
els cans de la maledicció
tot bavant insults,
m’esgarronaven les passes.
Cada cop que els meus
peus descalços, nafrats i purulents
tocaven terra,
una fiblada de dolor
em xapava l’espinada.
Fugia.
M’escapava.
Empestat, leprós, foraster, moro, negre, alcohòlic, drogoaddicta,
sidós, maricó, miserable, singular, foll,
carn per forca,
la gent me maleïa. Me marginava.
De cop un miracle coronà la meva fuita:
la boca d’una cova me mostrava
un somriure d’esperança.
Vaig capficar-m’hi
talment una llebre empaitada
es llança al cau de l’esperança.
Al principi, la pau, la calma, la frescor, el silenci,
la solitud, la reflexió, la teràpia,
convertiren en cel la meva desgràcia.
Però ben aviat
el fals paradís esdevingué infern.
Un cop més, el remei era pitjor que la malaltia.
I la pretensió de corregir el destí
et clavava l’acorador de la impotència.
La humitat em podria l’arrel dels ossos.
El rellotge dels degotissos
em ficava una agulla al cervell
a cada gota petrificada.
La impenetrable fosca em treia,
esglaiats,
els ulls de les conques de tant badar-los.
El laberint de les estalactites i estalagmites
enfollien fins a la desesperació les meves repassades.
La soledat m’encenia
les ànsies de suïcidar-me.
Llavors vaig endevinar,
clarivident, que en el fons de la bella,
meravellosa, sagrada cova de la redempció
m’esperava un cínic
llac
on ofegar-me.

 

 

1 comentari:

  1. Ja t'he aglapit, bergant! No l'has feta que no la m'hagi pensada abans i això em fa més ràbia encara. Fins ara no he vist aquesta pàgina teva. Au, ja la tenc retinguda a la memòria. Ves fent, tu ves fent, que jo t'aniré llegint.
    Salut, coratge i resistència!

    En Balutxo

    ResponElimina