Vaig gaudir de l’honor d’endevinar a l’ecografia de «Venes d’aram» la gestació d’un déu. Ara, fet llibre, he brandat el nadó amb emocions i tendreses de bressol.
El meu estimadíssim amic i mestre Jaume Mateu ens ha escalfat aquesta gèlida i terrible primavera de mort amb un prodigi de novel·la. L’allau de sensacions supera les meves escafides capacitats de comentari i crítica. No em resta més remei que cenyir-me el silici d’una síntesi. Un simple apunt d’insinuacions i cabòries.
D’entrada vull aclarir que la creació literària és més vere i autèntica que la història. La versemblança s’apropa més a la veritat que la documentació. La ficció neix de la sang. La crònica es redueix a burocràcia.
L’escriptor i activista català Jaume Mateu i Martí ens ha regalat amb «Venes d’aram» una joia literària. No debades el president de Can Gazà és la persona que ha llegit, llegeix i llegirà més llibres del món. Com testifica al seu Dietari del seu blog https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/, no es capaç de deixar-ne cap a la meitat. De tots en treu la substància. Fa anys que cada dimarts din al seu costat. Mai de mai li he vist deixar una barballera dins el plat.
Aquest darrer àpat de l’escriptor de Bunyola s’ha de paladejar amb fruïció admirada i amb sorpresa amorosida. Tanmateix és per damunt tot un delicat poema. Vull clavar una certesa infal·lible: el besnet de Nicolò Conte Antonaccio ha tret de l’alambí del peller napolità la seva autobiografia. Descarnada.
Una quarta generació pot resultar una reproducció pura i dura del seu tòtem. El fill de Rafel Mateu i Conti ens mostra, en la profunditat d’una psicoanàlisi, el retrat de la seva personalitat, de la seva urdimbre més profunda. Ell coneix aquest joc. Ens ho explica al Dietari del dia primer d’abril: «fas dir als teus personatges, amb precisió i seducció, allò que mai no diries».
Definitivament, sabem que el fill predilecte del net predilectíssim del peller Napolità, és «desconegut, esmunyedís, desconcertant», perfeccionista, caparrut, solitari, emotiu, bon administrador, distant, il·lustrat... Participam dels seus calfreds quan aguaita a l’abisme de la seva melangia, tot contemplant el fons de la mar blava com el llit de la seva alliberació. Ens reafirmam en la convicció que la família bota sempre una generació. La tendresa, com la genètica, va de padrins a nets.
Els qui no som capaços d’anar a dormir sense prendre la tisana de Marginàlies sabem que aquest foll enamorament dels «preceptors» dels ulls blaus li arriba al nostre joveníssim avi de molt lluny. Justament de Castellucio Inferiore, quan Nàpols era encara independent.
Tot i això »Venes d’aram» és una abrandada, sentida i profunda reivindicació de la vida, passió i mort d’un immigrant. Solitud és la paraula que més es repeteix al llarg de la descripció de la peripècia del peller napolità que de Sóller passà a Valldemossa per afincar-se, estalonat per una matriarca mallorquina, al poble de Bunyola, que segons la definició del savi casiner és un niu de beats, curts i envejosos. Desassossec –m’encanta aquest mot- és l’altre mot que l’autor treu del seu alambí genètic per contagiar al lector el calfred la crucificació del foraster entre dos mons. De l’estrany condemnat a la sospita, l’explotació i al menyspreu d’uns fills bords d’una terra generosa.
«Venes d’aram» resulta un clam per a la memòria històrica. En el cas singular dels pellers, Mallorca s’ha aprofitat de la saviesa i generositat d’una mà d’obra preparada. Però memòries sense justícia són com a trons sens pluja. Aquest llibre de Jaume Mateu ha d’actuar de factor desencadenant perquè el poble de Bunyola pagui els deutes als descendents de Nicolò Conte. La tribu dels Contis ha contribuït activament amb literats, batles, músics, sindicalistes, al progrés de Bunyola. Aquest llibre només es pot compensar aconseguint que l’Ajuntament de Bunyola proclami fill adoptiu a Nicolò Conte Antonaccio.
Per fer toc i pam al joc de les bolles de la història de Mallorca altres Jaumes Mateus haurien de reivindicar els seus llinatges napolitans. Infal·liblement el tom dels pellers manacorins s’ha de publicar amb una portada de Riera Ferrari i un pròleg del cardenal Ladària.
