dimarts, 28 d’abril del 2015

L’AVENTURA DE LA NAU M’ENCÉN LA VIDA AL MÀXIM



La posada en marxa de “la Nau”  del polígon de Can Valero com a “Marginàlia, taller de Can Gazà” s’ha convertit en una apassionant aventura. Aquest atrevit desafiament  m’ha fet reviure al màxim totes les meves potències, enginys, curolles, sabers, possibilitats, virtuts, limitacions i defectes.  Aquesta fabulosa, ben tost miraculosa, peripècia,  ha aglapit tot el meu cos i la meva ànima. El cap s’ha engatat d’imaginatives creacions. Tot ha anat sortint del no res. El cor s’ha encalentit en amorosides carantoines. El frec a frec diari ens ha unit i agermanat. Tots els gazanecs, homes i cooperants, ens hem encapirotat en l’obra, jugant  a vida o a mort el nou pas de la nostra família autogestionada.   Les mans s’han afanyat en unes tasques de pobres proletaris.  Un cop més en la meva història he  fet net, he granat i espolsat la casa dels pobres. Mentrestant, he deixat a lloure els meus  temperamentals histerismes. He demanat més perdons en un mes que en tot un any de convivència i brega. He experimentat amb  una intensitat de  tragèdia el pas continuat de l’eufòria al desànim, de l’exultació al sentiment de fracàs.
A la meva edat, tombant cap als 77,  quan tot el meu món  camina cap al tard amb l’esglai de la fosca que t’envaeix obsessivament i definitiva, trobar-te ressuscitat esdevé el gran regal del món i de la bolla. Aquests dies de vertadera follia em sent viu. Com mai. El rellotge s’ha aturat. Les històries de les creacions comunitàries de la meva revoltosa  vida han eternitzat els minuts de plenitud.
De tot aquest prodigiós caliportal voldria destacar dos punts especialment definitius.
En primer lloc destacar com el sentit de l’estètica ha guiat cada una de les nostres passes. Tots ens hem obsessionat en un sol propòsit: que el nou local quedi bé. En el meu cas m’he embriagat en les enginyoses tretes i compostures. Ja no hi ha goig més orgàsmic que forçar la transformació de la brutícia en bellesa, de la vulgaritat en noblesa, de la misèria en dignitat.
En el segon punt cal destacar la dedicació suprema, ben mirat heroica de  tots els components de Can Gazà. Els homes mereixen un 10 mentre els cooperants optam al cum laude. Sentir les coses i les causes com a teves –en el cas de la Nau, més que teves– no té preu. No es pot pagar amb tots els doblers del món. Han estat i són hores, dies i nits, de dedicació obsessiva, d’ansietats, impotències, alegries i esperances.
Tot i això, s’ha de fer notar que en aquests dies de follia Can Gazà ha continuat els seus quefers diaris. Per afegitó, hem passat i passam  dies de penúria . Dels dos companys de cuina un s’ha vist condemnat a cadira de rodes, mentre l’altre va amb un peu enguixat. El porquer major ha estat operat de cataractes. El cap suprem de la  draparia, amb l’abandonament de Sa Casa Llarga ha cuidat a fer cuiro. Per altra banda, la primavera ha disparat les anades a urgències dels nostres  malalts irreversibles.  Tanmateix els desafiaments ens fan sentir més vius. Des de la convulsió de Can Gazà pensam que  els avorrits  mereixen cadena perpètua. 
La posada en marxa de la Nau he reviscolat el meu lema: “Vull que la mort em trobi viu”. Gràcies a tots, enemics inclosos, els qui em feis reviure al màxim la meva  pobre existència.

divendres, 17 d’abril del 2015

XENOFÒBIA EN EL VATICÀ


Els fets porten tant de verí que sobren les exageracions i els comentaris.
En el seu primer any de pontificat Francesc elegí personalment un dels curials més sencers, honrats i honorats per fiar-li la gestió més delicada de l'església catòlica com és la direcció del banc del Vaticà. Als pocs dies del nomenament del rutilant monsenyor la bomba informativa esclatà a la mateixa cara del Sant Pare: es féu públic a tots els mitjans informatius del món que l'excel·lentíssim i reverendíssim subjecte vivia amistançat amb l'esvelt i bell -els adjectius m'han brostat de l'enveja- capità de la guàrdia Suïssa.
Poc temps després de l'escandalós afer, el Papa, estupefacte encara, compartint tertúlia amb els periodistes dins l'avió, de retorn cap a Roma, estampà la sentència que ha esdevingut dogma de fe per als cecs i devots seguidors del pontífex argentí: "Jo no som Déu per jutjar els homosexuals".
Davant aquesta serpentina declaració del cap visible de la institució més homòfoba de la terra, tots els col·lectius LGTB del món entonaren himnes de glòria i satisfacció. Ja teníem la Seu plena d'ous. Per primera volta dins al història de les religions un Papa no enviava els gais a la fogatera de d'infern, una volta socarrats a la pira de la santa inquisició.
Aquests dies ha transcendit a l'opinió pública una notícia molt significativa i reveladora: la Santa Seu ha rebutjat a Laurent Stefani com a nou ambaixador de França davant el Vaticà per l'únic i absolut motiu de ser, aquest diplomàtic, sencerament i discreta, homosexual. Les circumstàncies fan, encara, més obscur i tètric el panorama. Per una banda, Laurent Stefani reuneix les millors condicions per ocupar aquest alt càrrec. És home madur, fadrí, intel·ligent, catòlic modèlic, amb una ampla experiència diplomàtica. Sense anar més lluny, exercí de segon a la ambaixada francesa al Vaticà fins a l'any 2007. És tot un model de cèlibe laic.
Per altra banda, a més de la confiança plena del govern francès, compta amb l'amistat i admiració del cardenal de París. Per més burla i afronta, el Vaticà ha seguit la seva tàctica de donar la callada per resposta.
Aquests fets són per a mi l'autèntic exponent de les pobres possibilitats del
papa argentí
. El quadre plàstic resulta cruel, però és terriblement representatiu. El Vaticà és talment un zoo. En el centre d'aquest parc d'animals sagrats es troba obert als visitants el corral del gran simi. Un corral immens amb columnes de Bernini i pintures de Miquel Àngel. La tasca del Sant Mico és entretenir i, en el millor dels casos, encantar les multituds. Mentrestant, a l'interior de la Cova les feres -les vertaderes ames i senyores de l'església catòlica- segueixen devorant la humanitat.
L'actual papa Francesc ha resultat un deu per a aquest joc teatral. Ha arribat a fer unes tals cabrioles que la gent de tot ambient i classe resta encisada fins al punt de creure que la nostra secta ha canviat.
En honor d'aquesta nova i venerable víctima de la inamovible xenofòbia vaticana, repetiré un dels meus apotegmes preferits: " No em dol la condemna del Vaticà respecte a l'homosexualitat, el que hem fa un rabier de l'hòstia -mai tan ben dit- és que el cardenal mantingui la mà sobre el genoll del seu secretari mentre firma el decret de condemna dels fills de Déu que es mantenen humilment i discreta fidels a les seves congènites jeies amatòries.

dimarts, 14 d’abril del 2015

CAN GAZÀ ARRIBA AL BARRI MÉS POBRE



Tot començà de forma espontània. Brostà del procés vital de la convivència diària. Així han nascut i naixen els projectes a la nostra Marginàlia. Les fonamentacions i projeccions es fan a "parte post".
Manel, covador d'una de les darreres vocacions que quallen al nostre monestir, cada diumenge, com pertoca a un bon monjo, va a dinar amb la seva companya. Amb el degut permís de l'abat, se'n porta el cabàs ple de queviures per poder enllestir un àpat de festa. Vet ací que un diumenge a vespre, quan jo em vaig interessar per com havia passat el dia, Manel esclatà en plors. Tot singlotant l'emoció, em contà que havia donat el seu plat als infants del veïnat de l'amiga que plorinyaven de fam. Quan dominà el singlot m'explicà com aquells pobres es trobaven, degut sobretot a la seva impotència i misèria moral, fora de tot remei i ajuda organitzada. Jo vaig espantar les mosques sentimentals per etzibar-li una diatriba, des de la ironia estant, no debades la ironia és la germana bessona de la tendresa:
-Els caragols i els desgraciats són de qui els descobreix. Si aquestes famílies pateixen fam, tu seràs el responsable. Hem de compartir tot el que tenim al rebost. Organitza't. Agafa la furgoneta de la casa i cada diumenge porta recapte als teus pobres.
Llavors, per acabar de llevar el regust de drama a la xerrameca vaig atorgar l’honorable títol d'almoiner a fra Manel. Com a resposta a la seva consagració el misteriós rodamón em recità els romanços de Berceo. Par que la divina Providència ha volgut premiar la gesta del nostre beat, ja que darrerament ens van arribant, com mai, lliurances de peix, tomàtigues, taronges ... De tot aquest bé de Déu, l'almoiner n'ha fet part, sovint espectacular, als seus protegits.
Un cop més he comprovat de quina manera els pobres som i ens comportam com a rics frustrats. La tan proclamada solidaritat es redueix a simple i pura beneficència. Donam allò que ens sobra. En aquest cas, de la barriada de Son Gibert lliuram als pobres dels pobres les sobres de les sobres.
Feim caritat per quedar tranquils. Ens faria mala consciència donar als animals les viandes que serveixen, encara, per a les criatures humanes. Tot i això, molts dels marginats de Can Gazà troben que el pare abat i fra almoiner es passen de generosos. Allò que els pobres comprenen els altres pobres no deixa de ser pura entelèquia. Sentim la compassió només pels de és lluny. Els gemecs commouen quan arriben des d'enfora, convertits en queixosos ressons de coves embruixades.
De prop, els planys molesten. Els gemecs, talment com als roncs al llit, emprenyen.
Només en dos detalls, ben mirat essencials, la vostra caritat es distingeix de la maleïda beneficència dels solidaris normals, tan privats com públics. Per una part, les famílies necessitades de l'escala de l'amiga de fra Manel no s 'han de moure del seu niu per pidolar els aliments essencials per sobreviure. No han de passar hores enganxats a les teringues dels miserables. Un de la seva nissaga porta l'auxili fins a la porta de ca seva.
Per altra banda, la presentació és tan acurada que la furgoneta sembla un correu d'un gran comerç.
La beneficència dels pobres amb els més pobres no revoluciona el fons, però dignifica la forma fins a convertir-la en un gest amorosit d'un germà noble.

dimecres, 8 d’abril del 2015

CURA DE XOC PER A L'ANSIETAT



Estic ben segur, pacients amics del meu blog, que si us dic que aquests últims temps som víctima d'una terrible ansietat em dedicareu una benèvola comprensió. Tot seguit pensareu que les causes del meu mal són Sa Casa Llarga, la Nau, l'apocalíptica traginada de trastos, la dificultat de trobar ànimes generoses per les despeses dels nous tallers, el cansament per la defensa de la dignitat del marginat mitjançant el treball, la dèria de l'autofinançament etc. etc. No errau el tir. Ben tost equivocau la intensitat de la càrrega. Tot això em preocupa. Sovint em lleva la son i el bri d'alegriona que, encara brulla al clos de la meva vellesa. Però, gràcies a les genètiques i a les moixonies dels amics, no he arribat a aguaitar a l'abisme de la desesperació.
La meva esfereïdora ansietat brolla d'un albelló secret. Estic obsessionat, fin a tirar malaltia, per la publicació de la meva darrera novel·la, titulada "Operació Tiara". M'he suggestionat fins al punt de fer-me creure que és bona, que està ben escrita, que enganxa, però sobretot que es capfica dins una temàtica d'una rabiüda actualitat. He arribat a pensar -bàmbol de pa en fonteta!- que el meu llibretxo podria ser una benèfica llum enmig de catastròfiques tenebres que envolten l'església catòlica. Per fer-vos entrar en ganes us revelaré un fum de la trama. Imaginau-vos que el Pare Antoni
Vallespir de prior de Lluc passà a ser bisbe, llavors a cardenal per acabar sent Papa. Jo, com tots vosaltres, hauria donat el meu vot i proclamat el meu goig.
L'ansietat quan t'empeny cap a l'obsessió esdevé una malaltia. Una autèntica pertorbació mental. Un xoc és la millor cura per a unes tals morboses xacres. D'aquest remei en sabia la prima i la gruixada el doctor Mestres. Don Bartomeu. El capitost dels folls mallorquins per molts de segles. Quina falta ens fa ara aquell psiquiatra menut i llest. Només de polítics, capellans i qualque il·lustre familiar tendria sempre el despatx a caramull de clients. El director suprem del manicomi i propietari de la clínica per a senyors i eclesiàstics de la Bonanova, amb dos filets elèctrics feia miracles. Definitivament, els antulls de les neurones es calmen amb un xoc.
El meu cas constitueix un exemple clamorós. La dèria de "la tiara" s'endinsava cada cop més endins, talment una tatxa clavada al bell mig del front, quan un benefactor em cridà per mostrar-me un contenidor reblit de llibres, tot indicant-me que agafàs els que m'interessessin. D'una sola ullada vaig descobrir que la majoria d'aquells llibres, condemnats a la foguera, eren d'autors mallorquins. Vaig començar a remoure aquell tresor  mentre pensava:" Tots aquests plançons literaris tenen pare i han estat engendrats amb la mateixa il·lusió, patiment i glòria en què jo he enllestit els meus aimats fillons de paper". De cop em vaig trobar amb un llibre meu, premsat i escorxat al fons del femer. La tristesa del títol es desclavà del poemari per acorar-se al centre del meu delit. Vaig estar temptat de salvar-lo de la pira, però, tot recordant “El nin del pijama de retxes" vaig deixar que entràs al crematori com els altres infantons literaris. 
De retorn a Can Gazà, vaig enterrar el papa Martí VI, clon perfecte de Francesc, i la seva història narrada pel seu amant a l'únic raconet que restava buit a la fosa de l'oblit.

dilluns, 6 d’abril del 2015

CRUEL DESEMPARANÇA PER A L'ACUSADOR DEL RECTOR



"L'Última Hora" del dia 2. IV.2015 treia, arraconada a una quinta columna, una nota al·lucinant. Per no perdre el perfum de la notícia cal reproduir-la literalment.
"La policía no ve "nada extraño" en el accidente que sufrió el denunciante del expàrroco de sa Pobla. Dos policias confeccionaron un atestado en el que explicaban que los hechos ocurrieron en la tarde noche del lunes, el mismo dia que el denunciante retiró la denuncia, justo en frente de la rectoria. "Una bolsa de Caritas" le bloqueó la rueda i él voló, Quedó conmocionado y lo llevaron al hospital, donde le dieron 9 puntos de sutura... ".
Només hi ha dues possibilitats. Que sigui veritat o que sigui un compost. Si els fets passaren tal com conta el periòdic, s'ha de reconèixer que el guionista del destí té una dolça mala llet emprenyatívola que te cagues. El redactor de la notícia mereix una semblant qualificació. Antològic. Per altra banda, si la caiguda del jove marginal esdevingué per un cordill invisible entre la "bolsa de Càritas" i la finestra de la rectoria s'ha de donar un premi de l'absurd a l' inventor de la trama.
Al marge de la singularitat burlesca de l'escena resten, per a mi, dos punts evidents. El primer caire a destacar d'aquest lamentable succés és que l'instint de defensa de la sagrada institució, reforçada per tots els seus aliats del poder, ha creat un estat de por. No sé exactament quins fils ha mogut per contagiar aquesta sensació de pànic. Però la cosa certa és que davant l'autèntica lapidació pública que ha sofert el jove, presumptament violat pel seu aixoplugador, qualsevol altra víctima de la descarada prepotència clerical perdrà l' enrrampada de la justícia i s'enforinyarà dins la closca de l'infortuni, per a sempre. La conclusió que treuen els esclafats sempre és la mateixa: "Val més callar i patir. Dir-ho, només augmenta l'angoixa i la deshonra".
El segon punt a destacar és la cruel desemparança que ha hagut de suportar el denunciador. Una inassistència que clama al cel. A aquest cel cap a on va sortir disparat l'atrevit acusador de la suprema autoritat de la parròquia.
Si el pobre i atrevit acusador tingués cotxe, l'inventor de la caiguda, diví o humà, -tant s’hi val- s'hauria hagut d'inventar una mentida més versemblant per empeltar-nos la fantasmagòrica història.
En aquest cas, la deguda protecció de les possibles víctimes no ha funcionat en res ni per res. Han fallat l'ajuntament, el jutjat, la parròquia, l'assistència social i tota la gent de bona voluntat que tant abunda a sa Pobla. Algú hauria d'haver portat el pobre desemparat a un lloc tranquil i segur. A Can Gazà l'hauríem rebut amb el respecte que procuram acollir a qualsevol qui s'acosti a la nostra posada. 
Joan Pons mateix hauria pogut orientar els bons samaritans, donat que sovint ha portat a Can Gazà persones marginades que ell no podia atendre. De la mateixa manera, quan era rector de Calvià venia al Refugi a cercar joves que li ajudassin en les seves tasques de neteja de la parròquia i de la rectoria. Entre moltes altres oportunitats, com puguin ser l'exercici de la humilitat i la demostració de la fe en la justícia divina, el seguidor de Jesús ha tingut l'avinentesa de posar en pràctica el difícil, gairebé impossible, consell evangèlic que proclama benaurat a qui posa l'altra galta a l'hora de mostrar cara per l'amor cap als enemics.