dimarts, 28 d’abril de 2015

L’AVENTURA DE LA NAU M’ENCÉN LA VIDA AL MÀXIM



La posada en marxa de “la Nau”  del polígon de Can Valero com a “Marginàlia, taller de Can Gazà” s’ha convertit en una apassionant aventura. Aquest atrevit desafiament  m’ha fet reviure al màxim totes les meves potències, enginys, curolles, sabers, possibilitats, virtuts, limitacions i defectes.  Aquesta fabulosa, ben tost miraculosa, peripècia,  ha aglapit tot el meu cos i la meva ànima. El cap s’ha engatat d’imaginatives creacions. Tot ha anat sortint del no res. El cor s’ha encalentit en amorosides carantoines. El frec a frec diari ens ha unit i agermanat. Tots els gazanecs, homes i cooperants, ens hem encapirotat en l’obra, jugant  a vida o a mort el nou pas de la nostra família autogestionada.   Les mans s’han afanyat en unes tasques de pobres proletaris.  Un cop més en la meva història he  fet net, he granat i espolsat la casa dels pobres. Mentrestant, he deixat a lloure els meus  temperamentals histerismes. He demanat més perdons en un mes que en tot un any de convivència i brega. He experimentat amb  una intensitat de  tragèdia el pas continuat de l’eufòria al desànim, de l’exultació al sentiment de fracàs.
A la meva edat, tombant cap als 77,  quan tot el meu món  camina cap al tard amb l’esglai de la fosca que t’envaeix obsessivament i definitiva, trobar-te ressuscitat esdevé el gran regal del món i de la bolla. Aquests dies de vertadera follia em sent viu. Com mai. El rellotge s’ha aturat. Les històries de les creacions comunitàries de la meva revoltosa  vida han eternitzat els minuts de plenitud.
De tot aquest prodigiós caliportal voldria destacar dos punts especialment definitius.
En primer lloc destacar com el sentit de l’estètica ha guiat cada una de les nostres passes. Tots ens hem obsessionat en un sol propòsit: que el nou local quedi bé. En el meu cas m’he embriagat en les enginyoses tretes i compostures. Ja no hi ha goig més orgàsmic que forçar la transformació de la brutícia en bellesa, de la vulgaritat en noblesa, de la misèria en dignitat.
En el segon punt cal destacar la dedicació suprema, ben mirat heroica de  tots els components de Can Gazà. Els homes mereixen un 10 mentre els cooperants optam al cum laude. Sentir les coses i les causes com a teves –en el cas de la Nau, més que teves– no té preu. No es pot pagar amb tots els doblers del món. Han estat i són hores, dies i nits, de dedicació obsessiva, d’ansietats, impotències, alegries i esperances.
Tot i això, s’ha de fer notar que en aquests dies de follia Can Gazà ha continuat els seus quefers diaris. Per afegitó, hem passat i passam  dies de penúria . Dels dos companys de cuina un s’ha vist condemnat a cadira de rodes, mentre l’altre va amb un peu enguixat. El porquer major ha estat operat de cataractes. El cap suprem de la  draparia, amb l’abandonament de Sa Casa Llarga ha cuidat a fer cuiro. Per altra banda, la primavera ha disparat les anades a urgències dels nostres  malalts irreversibles.  Tanmateix els desafiaments ens fan sentir més vius. Des de la convulsió de Can Gazà pensam que  els avorrits  mereixen cadena perpètua. 
La posada en marxa de la Nau he reviscolat el meu lema: “Vull que la mort em trobi viu”. Gràcies a tots, enemics inclosos, els qui em feis reviure al màxim la meva  pobre existència.

1 comentari: