dimarts, 14 d’abril de 2015

CAN GAZÀ ARRIBA AL BARRI MÉS POBRE



Tot començà de forma espontània. Brostà del procés vital de la convivència diària. Així han nascut i naixen els projectes a la nostra Marginàlia. Les fonamentacions i projeccions es fan a "parte post".
Manel, covador d'una de les darreres vocacions que quallen al nostre monestir, cada diumenge, com pertoca a un bon monjo, va a dinar amb la seva companya. Amb el degut permís de l'abat, se'n porta el cabàs ple de queviures per poder enllestir un àpat de festa. Vet ací que un diumenge a vespre, quan jo em vaig interessar per com havia passat el dia, Manel esclatà en plors. Tot singlotant l'emoció, em contà que havia donat el seu plat als infants del veïnat de l'amiga que plorinyaven de fam. Quan dominà el singlot m'explicà com aquells pobres es trobaven, degut sobretot a la seva impotència i misèria moral, fora de tot remei i ajuda organitzada. Jo vaig espantar les mosques sentimentals per etzibar-li una diatriba, des de la ironia estant, no debades la ironia és la germana bessona de la tendresa:
-Els caragols i els desgraciats són de qui els descobreix. Si aquestes famílies pateixen fam, tu seràs el responsable. Hem de compartir tot el que tenim al rebost. Organitza't. Agafa la furgoneta de la casa i cada diumenge porta recapte als teus pobres.
Llavors, per acabar de llevar el regust de drama a la xerrameca vaig atorgar l’honorable títol d'almoiner a fra Manel. Com a resposta a la seva consagració el misteriós rodamón em recità els romanços de Berceo. Par que la divina Providència ha volgut premiar la gesta del nostre beat, ja que darrerament ens van arribant, com mai, lliurances de peix, tomàtigues, taronges ... De tot aquest bé de Déu, l'almoiner n'ha fet part, sovint espectacular, als seus protegits.
Un cop més he comprovat de quina manera els pobres som i ens comportam com a rics frustrats. La tan proclamada solidaritat es redueix a simple i pura beneficència. Donam allò que ens sobra. En aquest cas, de la barriada de Son Gibert lliuram als pobres dels pobres les sobres de les sobres.
Feim caritat per quedar tranquils. Ens faria mala consciència donar als animals les viandes que serveixen, encara, per a les criatures humanes. Tot i això, molts dels marginats de Can Gazà troben que el pare abat i fra almoiner es passen de generosos. Allò que els pobres comprenen els altres pobres no deixa de ser pura entelèquia. Sentim la compassió només pels de és lluny. Els gemecs commouen quan arriben des d'enfora, convertits en queixosos ressons de coves embruixades.
De prop, els planys molesten. Els gemecs, talment com als roncs al llit, emprenyen.
Només en dos detalls, ben mirat essencials, la vostra caritat es distingeix de la maleïda beneficència dels solidaris normals, tan privats com públics. Per una part, les famílies necessitades de l'escala de l'amiga de fra Manel no s 'han de moure del seu niu per pidolar els aliments essencials per sobreviure. No han de passar hores enganxats a les teringues dels miserables. Un de la seva nissaga porta l'auxili fins a la porta de ca seva.
Per altra banda, la presentació és tan acurada que la furgoneta sembla un correu d'un gran comerç.
La beneficència dels pobres amb els més pobres no revoluciona el fons, però dignifica la forma fins a convertir-la en un gest amorosit d'un germà noble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada