dijous, 30 d’abril del 2020

VIRUSADES. XI



41. Tenc la impressió que cada vianant porta una bomba explosiva de la marca coronavirus. Tem, amb un pànic esgarrifós, que de tant de mirar l’altre com un perill es converteixi en un enemic.

42. La pesta no mata l’amor. Ben al contrari, augmenta la seva urgència. Però la pandèmia arracona els cossos a l’hora de les tendreses. Coneixeu pitjor castració que estimar sense cos?

43. El coronavirus ens ha robat la vida de molts de germans, però -cosa pitjor, encara– ens ha matat la mort fent passar tots els difunts del món per la ignomínia del vilipendi d’enterrar o cremar les persones com a cans leprosos. La Covid-19 ens ha mort la mort, val a dir, el condol, el consol, les abraçades, els  homenatges, els funerals, les recordances, els rites, les  litúrgies, àdhuc les llàgrimes.

44. Donat que no ho ha dit ningú ho diré  jo: el coronavirus és un càstig diví per haver profanat el santíssim cos d’en Franco. Només ell, el “Caudillo por la gràcia de Dios”, i la Custòdia entraven a les esglésies sota  pal·li  El Salvador d’Espanya va matar, entre les trinxeres, les voreres i els afusellaments, el triple de persones de les que ha eliminat el coronavirus en tot el món. La Covid 19 es tenyeix del color del govern del territori que arrasa. A Espanya el coronavirus va uniformat de franquisme: Ha imposat el centralisme, ha tret l’exèrcit i ara ha ressuscitat “Las Provincias”.

dimecres, 29 d’abril del 2020

TONI ESCANELLES RIGO, L’ESCALFOR DE LA BONDAT I LA CONVERSA



Per tercera vegada en vint dies el dolor profund de la pèrdua d’un amic ha singlat la nostra família del club Horizonte. El coratge i la generositat d’unes persones senzilles i lluitadores , que   somniaren  utopies  en temps de la Dictadura a l’ombra d’una parròquia dels ravals de Ciutat, han aconseguit, aquests bons socis, que Zaqueu, Can Gazà i Horizonte ens trobem units com a germans.
 
Aquest cop ens ha precedit el singular i prodigiós camarada Toni Escanelles Rigo.
El coronavirus no ha estat el botxí que li hagi ofegat la vida, però, com passa amb tots els nostres difunts en aquests  moments de pandèmia, la Covid 19 li ha capolat la mort.  El virus ens ha mort la mort. Ens ha assassinat el condol, l’abraçada, la companyia, les recordances, les tendreses, les cerimònies, els homenatges, els comiats, les llàgrimes. Unes llàgrimes que ens empassolam cap endins per no amargar, encara més, la pena dels seus íntims.
Els  darrers quatre anys de la seva vida el bon amic Toni Escanelles va regalar a tots els seus, família i amics, una vivència esglaiosament singular. Ens féu participar –ens ho recordava a cada moment– de la seva prodigiosa  situació de ressuscitat. Qualsevol privilegiat –Toni era un dels més assenyalats– que  té la consciència de viure de propina irradia una rampa  especial i misteriosa. Després d’un llarg temps d’estar en coma, espavilat pels aires de Caubet que han aprovat el master de sanatori, l’agosarat membre d’Horizonte es decidí de cop i resposta a tornar al pelegrinatge que un mal dolent li havia fet abandonar. Els que el coneixien i estimaven de prop pensaren que els misteriosos fats del destí l’havien nomenat pregoner de prodigis, històries, ocurrències i cabòries..
La imatge que em resta de Toni Escanelles, que crec compartir amb tots els que tingueren la sort de tractar-lo, era la d’una persona que regalimava  bonhomia i que obeïa per damunt qualsevol altre inclinació vital a l’adició de la conversa. Conversar de manera calmada i persistent, amb qui fos i quan fos, era la seva curolla de vida i de conducta. Recordaré sempre la imatge d’aquesta espècie humana d’au canora tornant a rere després d’haver-se acomiat per obsequiar-me amb la seva darrera recordança.  Quan la paraula ho era tot a la nostra societat Toni hauria complit amb suma cum laude l’ofici de joglar de contarelles.
Tomeu Capellà, Miquel Barceló, Toni Escanelles, amics d’aquest Horizonte de fraternitat i solidaritat que mai no volem abandonar, seguireu sempre vius al nostre record i a les nostres embranzides.
Toni, necessitam l’escalfor de la teva bondat i la música de fons de les teves contarelles. Ara són massa esglaiosos els nostres obligats silencis.
Quan les forces ocultes d’una naturalesa venjatívola i l’obsessió de domini dels amos del món ens deixin lliures us dedicarem l’homenatge  que us mereixeu.
Mentrestant, Toni,  honorarem el teu record complint i fomentant el desig
que expressà la teva esposa Virgínia,  en nom de tota la família, quan ens anunciava la teva partida: “Tot el que hauríeu gastat en flors donau-lo al menjador de Zaqueu que cada dia augmenta els comensals.”
Sens dubte, la solidaritat és el millor sufragi.

dimarts, 28 d’abril del 2020

BRAMS ESCATOLÒGICS DELS VELLS CREMATS


És tan profunda i desesperant la tristesa de veure’m sentenciat a la liquidació pel simple delicte brutal, terrible, imperdonable de ser vell, que he de carregar tota la ràbia a la paraula o em veuré obligat a repartir les hòsties que hem cremen els dits. En temps apocalíptics, com els d’ara, els vellards xarucs condemnats a mort i vituperi tenim dret al llenguatge escatològic. Els terrosos de la meva nissaga no tenim altre camí de fuita que el renec, la grosseria i la blasfèmia.

Quan les flamarades del fogueró de la nova inquisició viral me socorren les plantes dels peus l’única reacció digna, humana i venerable és alçar un bram poderós des dels testicles de la ràbia per xisclar als quatre vents: ”A la merda. Tots. Anau a prendre pel sac! Esvelts i esculpits de gimnàs, trobareu qui us ho faci gratis”.

No m’ho puc creure. No hi ha dret. No ens ho podeu escopir més clarament i efectiva: els vells sobram. Feim nosa. Mamam de la vaca que nosaltres hem surat, pasturat i engreixat, però que lleta només per als amos. Per als amos de cel i terra. Per als senyors de l’univers.

Som una pobra i acomplexada bestiola que he estirat al llarg de tota la meva existència el carro dels desgraciats, tot expectant la utopia d’una plaent ancianitat per fruir de les darreres espipellades de la vida. Ara estic amagat perquè els esbirros de l’alba cacen els ases vells per portar-los emparpalats als forns dels carnatges.

Abans que em talleu la llengua, vull escopir-vos un gargall de clarividències.

Per què he d’adorar com a déu aquest monstre que han inventat els qui ens tenen aglapits pels collons, quan la foguerada m’encén el coratge de proclamar que és el gran psicòpata?

Per què he de mostrar-me educat fent reverències quan em cremen les entranyes unes ganes rabiüdes d’enviar tots els hipòcrites a la merda?

Per què he de guardar la finesa de dir gai quan els dictadors de la moral a l’hora d’arrossegar el meu cadàver es burlaran rient: “era un maricó de platja”?

Per què guard el respecte sagrat als meus i als vostres morts quan em negau un pam de terra per sembrar les cendres dels meus ossos?

Per què he de seguir observant un sol precepte quan els Marchenas d’Espanya empren la llei per ofegar els drets dels pobles?

Per què he de dir majestat, santedat, excel·lència, il·lustríssim, quan el cucoi d’una pandèmia que vol liquidar-me m’ha ensenyat a dir simplement imbècils?

Per què m’he d’embrutar la saliva amb llinatges com Lagarde, Trump, Balsonaro quan basta xisclar “assassins” per tirar-los a tots al femer de la ignomínia?

En nom de tots els vells del món, us maleesc, macarres del poder. Seguiu exterminant-nos fins a aconseguir que les pensions per vells només arribin als venerables retirats dels governs, de la banca, de la Seu i de reialesa.

Sense padrins vells, avis o agüelos -tant s’hi val– als vostres fills els mancarà l’arrel més entranyable de la infància.

Mal us ofegueu dins el nou sistema d’odis, enveges i matances que creareu sense les nostres tendreses, prudències, savieses, equilibris i misericòrdies.

diumenge, 26 d’abril del 2020

VIRUSADES. X



37. No sé si el coronavirus procedeix del ratpenat, però estic ben segur que compta amb les benediccions del aiatol·làs. La Covid-19 ha canonitzat les burques i els nicabs de les dones islàmiques i la vestimenta, turbant inclòs, dels tuàregs. És la indumentària ideal -sobretot el nicab– per ara anar tranquil·lament pel món. Fixau-vos, sinó, en els uniformes dels professionals de les UCI.

38. Els hippys ens deixaren d‘herència la moda adlib. El coronavirus podria introduir la moda adburca. Us imaginau una desfilada de models lluint unes burques multicolors? Segur que resultaria més espectacular i elegant que el mostrari estrambòtic de capells i pameles a les carreres hípiques d’Ascot.

39. Sant Ignasi va convertir la reclusió absoluta d’un més d’exercicis espirituals en una màquina de fer jesuïtes. La Covid-19 més poderós que tots els sants junts –no n’hi cap que li hagi a aturat els peus – farà edictes a les seves clausures? A les meves joventuts la fam i la por fruitaren tantes vocacions que ompliren, de gom a gom, els seminaris, els convents i els monestirs.

40. El coronavirus més que tornar-nos neuròtics ens fa prendre consciència dels nostres tics. Jo, que no som albertriberià de mena, m’he adonat que em toc el nas amb més insistència i nerviosisme que el més polític dels cocaïnòmans. Des que em prediquen que és perillós fregar-se els ulls, les mans em volen cada instant a la picor dels llagrimers. No hi res més excitant que una prohibició.

dimecres, 22 d’abril del 2020

VIRUSADES. IX



33.- Si fos portador del coronavirus m’erigiria en representant de tots els vells del món per remoure cel i terra fins a trobar-me amb Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu. Aquesta sàdica hitleriana, quan era directora gerent del Fons Monetari Internacional, va declarar que els vells érem el principal problema i que s’havia de soluciona aviat. Quan m’enrostràs amb aquest monstre li entaferraria un atxem a dos dits del seu nassarro de lloro.

34.- Els psicòpates del poder no dominen, encara, les guerres bacteriològiques. Quan inventaren la SIDA per exterminar la nefasta raça dels maricons, aquest virus es ficà dins els armaris de fusta bona contagiant milers d’honorables tapades. Per poc el VIH es carrega mitja cúria vaticana. Ara, el Coronavirus, després de buidar les residències de vells, amenaça a esbutzar el sistema capitalista. Tots, àdhuc els seus progenitors, ho pesarem puta.

35.- Si no aturen el peus a la Covid-19, aquesta filla de Caín farà retrocedir tots els humans a l’etat de pedra. No aniria gens malament que l’home tornàs començar de zero. Del zero absolut.

36.- La mort, instal·lada al meu pensament, al meu sentiment, a la meva ànsia, ha estat la companya suprema ‘d’aquest mes i mig de confinament. Aquesta esgarrifosa proximitat m’ha contagiat, amb més força que tots els virus del món, un sentit profund de llibertat absoluta. Aquesta presència aclaparadora de la mort m’ha fet perdre la por.



   

dilluns, 20 d’abril del 2020

EXTERMINI CRIMINAL D’ANCIANS EN LES RESIDÈNCIES PRIVADES



Per referir-me a l’esglaiós i criminal assumpte de la desorbitada quantitat d’ancians exterminats pel coronavirus a les residències privades, deixaré de trenar discursos per oferir-vos unes dades per a la reflexió i la denúncia.
Les morts per coronavirus a les residències privades d’ancians arreu de tot el món, acompanyades massa sovint de circumstàncies cruels i d’anècdotes macabres, constitueixen el fenomen més revelador de les entranyes podrides del sistema. Valguin de testimoni totes les esgarrifoses notícies que han aparegut durant l’expansió del coronavirus en tots els mitjans de comunicació
Des del títol fins al darrer mot usaré l’adjectiu de criminal, perquè l’extermini de vells a les residències privades, moltes d’elles caríssimes, és un autèntic crim. En aquest cas, la Covid-19 ha exercit simplement l’ofici de botxí. Ha coronat un procés de comportaments i consentiments que portaven necessàriament a un desenllaç criminal. Si una casa cau, la culpa és del constructor que ha emprat materials deficients.
La notícia a primera pàgina d’un diari mallorquí expressava amb contundència: “El 38% de los fallecidos en Baleares positivos en coronavirus eran usuarios de residencias”.
Per què tots els mitjans de comunicació ometen de forma clamorosa el qualificatiu que ens dona la clau del crim? Eixes pensions de vells, majoritàriament són privades. A Mallorca, segons les darreres dades ofertes per l’IMAS, dels 837 residents repartits entre les cinc llars públiques, el contagi per coronavirus és de l’1,8%, a anys llum de les privades.
Com és possible que existís amagada rere entrades de marbre i propagandes de comoditats i esments fantasmagòrics una bomba social i humana d’eixa mortal capacitat? La resposta és tan simple i refulgent que no deixa escapatòria a ningú: tots, absolutament tots; jo el primer; tots, sindicats, governants, defensors del poble, inspectors de sanitat, agents socials, associacions salvífiques, familiars dels asilats... Tots, hem callat com a morts.
Al govern, aquests luxosos guetos de vells, malats mentals i baldats, li tapa, en gran part, la gran mancança social. Per altra part, la gent que pot pagar una residència privada té vergonya i sovint complex de culpabilitat d’abandonar els seus pares.
Una volta que es posa en marxa, amb els deguts permisos, la  residencia privada, se segueixen mecanismes regulars de control de part de l’autoritat sanitària? O perquè es posin en marxa hi ha d’haver denúncia prèvia?  Pot ser que els inspectors es trobin en aquest cas amb la mateixa barrera que els obstrueix el seguiment dels empleats domèstics? Perquè, a la pràctica, el servei familiar resta pràcticament fora de llei.
Tot i això, les residències privades són un suculent negoci. L’any 2018, a tot l’Estat, la facturació de les empreses que les gestionen va ser de 4.500 milions d’euros.
De tota aquesta magna especulació en saben la prima persones –moltes d’elles amb forta projecció social i esportiva- i entitats amb capacitat per fer anar l’Estat cap als seus interessos. A través d’una xarxa immensa d’entitats i subcontractes, aquests monstres de les finances dominen tots els euros que amollen l’Estat i les Comunitats autònomes per tapar de mala manera les misèries del nostre intocable, sagrat i immortal sistema capitalista.

diumenge, 19 d’abril del 2020

VIRUSADES. VIII



29.- Quan explicava a un camarada de viatge que estàvem realitzant la travessia del desert, ell, amb tota la picardia d’un bon ionqui, em va respondre: “Llàstima que no comparegui cap camell”.

 30.- Si el coronavirus ens deixa clavat el fibló de la justícia al cor de la ràbia revolucionària, els rics hauran de gastar gran part de la seva repugnant fortuna en guardaespatlles.

31.-L’eficàcia d’una residència privada d’ancians no depèn del marbre de l’entrada, sinó del rol del personal, preparat i sensible, i del control permanent dels responsables públics del benestar social i de la salut del poble.

32.- La profunda i corprenedora lliçó que ens dona, a cada cas, el coronavirus és que l’ésser humà s’aferra a la vida al marge de les raons, les motivacions i les circumstàncies. La vida malgrat es concentri en un alè sondat troba raó en si mateixa. Viure! L’home és un vegetal, encara. Per això una bestiola com el coronavirus pot esbocinar-lo. La Covid-19 és a l’home el que la xilel·la és a l’ametller.

divendres, 17 d’abril del 2020

VIRUSADES. VII


25. Un pallasso pot dirigir el món quan l’orbe terrarum és un circ, però quan l’univers es converteix en un funeral, els bufons dels poders esdevenen patètics monstres repugnants. Per comprovar aquesta sentència no manca que viatgeu a Nord-Amèrica, basta que us atanseu a la nostra metròpoli colonial.

26. Si hem perdut la por a estar tancats i a viure en capella, amb quines amenaces aturaran els dictadors feixistes els revolucionaris? Amb la presó? Ja hem après a estar enclaustrats. Amb la mort? Ens hem acostumat a viure en capella. Cada vespre hem convidat la parca a nostra taula.

27. Si estic predestinat a l’holocaust voldria tenir la sort que el coronavirus m’executi dins ca nostra. Però exigesc figurar en la llista dels caiguts. Vull ser, almenys, un número dins la història.

28. Tancats, sense sortir per res al carrer, és un moment propici per identificar-nos amb els presos. Aquets dies no puc treure’m del cap na Maria Antònia Munar que menja coronavirus des de fa prop de 7 anys. L’ànsia desesperant d’abraçar els nostres ens hauria de ficar dins la pell de tants d’immigrants del nostre costat, que estan condemnats a aquesta lacerant privació sovint per poder enviar una mica de recapte als seus fills.

dimecres, 15 d’abril del 2020

VIRUSADES. VI




21. Quan les catàstrofes esmicolen l’orgull i els dogmes, l’home sapiens s’aferra a l’enginy dels acudits. Un dels doctors més famosos del món, davant la pregunta de si es podia practicar el sexe en temps de pandèmia, va contestar: “s’ha de fer com els eriçons: amb molt d’esment”. Tanmateix, jo segueix fidel al consell que em donaren al Perú: “En tiempo de guerra todo agujero es trinchera”.

22. En aquests moments de la calamitat, per damunt tot, comença a escoltar-se un crit des de tots els racons del món: Humanitzem la tragèdia!

23. La forçada reclusió del coronavirus comporta una prova de foc pel lema sagrat de la convivència: Viure. Deixar viure. Donar bons viures. Les angoixes, els dubtes, els pànics, les fosques... m’han esmicolat el viure. No he viscut: he sobreviscut. En el segon capítol, he deixat que cadascú llescàs les seves sopes. On he posat un esment especial i sincer és en el tercer grau de la convivència. Tanmateix em conformaria que els qui suporten la presó preventiva al meu costat poguessin certificar que no els he donat mal viures.

24. No tenim remei. En un atac d’impotència davant la imbecil·litat de la bèstia humana m’atreviria a dir que ens mereixem el càstig que ens ha caigut damunt. Una altra volta ens dedicam a esquarterar el missatger de la veritat. Es repeteix la mateixa escena macabra de tota la història del món: els germans que es peguen ganivetades per l’herència del vell que agonitza.

dimarts, 14 d’abril del 2020

TOMEU CAPELLÀ, O QUAN EL CORONAVIRUS PREN NOM PROPI


Feia dies que ho pressentíem, però de cap manera volíem que arribàs el fatal desenllaç. El genocida mundial ha robat als marginats de Mallorca un dels més entranyables i originals acompanyants.

Com canvia el panorama, la sensació, la desesperació i l’amargura quan les víctimes passen de ser una estadística, per esgarrifosa que sigui, a convertir-se en l’execució d’un amic! Un amic dels de prop, dels que tractes amb fruïció i freqüència. Tomeu Capellà va ser, fora dels membres de la comunitat de Can Gazà, la darrera persona amb la qual vaig dialogar, agombolats al traster de Marginàlia. Ambdós ens mostràvem eufòrics per l’èxit del darrer vermut dels primers dissabtes dedicat al periodista dels exclosos Pedro Prieto.

No és la mateixa cosa, malgrat et rosegui el pànic, viure la tempesta a la intempèrie, com ho feim els grups d’alt risc, o que de cop experimentis en carn pròpia l’enrampada d’un llamp que fulmina el company del teu costat.

Quan l’amic comú, ben mirat un germà, em comunicà la fatal notícia amb paraules xapades per un plor compulsiu tot el meu cos tremolà amb el vers de Joan Alcover. Llavors “el llamp fins a la terra ma soca migpartí”.

En aquest encongiment de dol sense consol en què ens veim condemnats els cucois de la terra, m’aferr a l’esperança que ben aviat “sigui possible celebrar junts haver-lo conegut i estimat”, com prega la família a l’esquela mortuòria.

Mentrestant, jo aniré esculpint dins la meva amorosida memòria l’estampa d’aquest nin gran que somniava fer de rei mag, tot inventant prodigis per als desafortunats.

A la cripta profunda del meu santuari de la justícia i de la llibertat dedicaré un altar al buda Capellà que amb una vara d’utòpica fantasia intentava el miracle d’unir cel i terra, els de dalt amb els de baix, els rics amb els pobres, els polítics amb el poble, els caps closos amb els clarividents.

Tomeu, amic, gràcies per haver actuat d’alcavot en el concubinat d’”Horizonte”, amb Can Gazà i Zaqueu. Gràcies pels teus invents. Gràcies pel teu acompanyament de tots els diumenges dematí a Marginàlia.

diumenge, 12 d’abril del 2020

PASQUA, UN MITE INDESTRUCTIBLE.




Les guerres, les pandèmies, les pestes, les decadències, les capbuitades, els terratrèmols,els tsunamis, les tempestes, amb totes les seves cohorts de psicopaties i pecats capitals com la luxúria,  la gola, l’avarícia, la peresa, la ira, l’enveja, la supèrbia i per damunt tot la imbecil·litat hereditària de la moneia neurastènica esdevinguda espècie humana pot enderrocar imperis, esbandir nissagues, destruir civilitzacions, anihilar cervells, desballestar ciències, esmicolar dogmes, esfondrar morals, assolar nacions... però mai de mai, res ni ningú, es digui déu o virus, destí o fat, o qualsevol nom que indiqui el sadomasoquisme infinit de l’home o de la naturalesa o de la puta de Canà, podrà destruir els mites. De sempre i per a sempre l’home i la història s’han salvat pels mites.
Avui, malgrat sigui des del racó de la nostra enclaustrada por, celebram el  mite central de l’home. De la persona cabal. Avui proclamam  des del finestró de la cuina l’espina dorsal de la nissaga humana .La Pasqua. Pasco!
Pasqua significa vida, esperança, alegria, utopia, somni, il·lusió, primavera, fortor, estimera, set de pau, anhel de justícia, crit de llibertat.
Tots els meus pregons de Setmana Santa acaben amb aquesta proclama de resurrecció. Així ho exprés en una innocent poètica camperola, l’any 1980, al final del Pregó de Bunyola:

I la passió un dia       Del cor de l’albada          Totes les campanes
tocarà la fi                esclatarà el crit               de vila i ciutat
i arribarà Pasqua       d’albons i gatoves           cantaran la festa         
un bon dematí          que al puig han florit        del ressuscitat.
      
                                També nostre poble 
                                ressuscitarà.
                                Amunt l’esperança.
                                Coratge, germans!

Molts d’anys. Al·leluia!

divendres, 10 d’abril del 2020

VIRUSADES. V



17.- Vivim situacions extremes, per això mateix es multipliquen les solidaritats i els bons sentiments. Ara com mai té vigor la meva antiga sentència referent a la generositat:
  Ara tenim un envit
que hem de resoldre plegats:
qui dona gràcies a qui
si tots hi sortim guanyant?

18.- El món s’ha tornat boig. Va directe a l’autodestrucció. La naturalesa, bruixa expeditiva, l’ha sotmès a un electroxoc. Hi sortirem guanyant. Val més funcionar amb una neurona de criatureta mansa que amb un cervell endimoniat d’egòlatra assassí. 

19.- Tota la prevenció que ens recomanen els científics es pot dur a la pràctica donant una interpretació física a la dita popular “Una mà renta l’altra i totes dues la cara”.
  20.- No sé si després de la sacsada del coronavirus el món canviarà de rumb. Ben segur que canviarà d’amo. El diminutíssim déu omnipotent lliurarà la corona de l’univers a l’emperador d’orient. Xina tallarà el bacallà i tot el que faci falta. Jo ja m’he afanyat a descobrir les nombroses i profundes similituds entre Jesús i Confuci.

dimecres, 8 d’abril del 2020

CLAM PER A LA MEVA MORT DIGNA



No vull allargar l’existència. Vull buidar el càntir de la vida.
Vull gaudir de clarividència i llibertat fins al darrer instant.
Som conscient de pertànyer al grup de gran risc. Ara mateix compliré 82 anys i juntament amb els companys de viatge som un nèctar per a la voracitat del coronavirus.
Estic tranquil tancat a Can Gazà. Per aferrar-me a la suprema serenitat només em manca la seguretat que, si arriba el botxí de l’alba, podré disposar de mitjans i ajuda suficients per prendre la davantera a la Covid-19. Prou feines té el genocida per fer-li perdre el temps amb una pobra gadella com jo.
Tenc dret a elegir la meva mort. Només reclam la compassió efectiva que usam amb els nostres dilectes cans de companyia. Per què els animals tenen més drets que els humans al moment d’estrènyer?
Per això mateix, estimadíssims treballadors de la salut, no us faceu palles mentals a l’hora del triatge. Som jo que he pres la determinació. Una decisió decidida amb tota la plenitud de facultats. Guard com un tresor el consell de ma mare: “Quan  vegis que fas nosa, no esperis que et treguin fora. Fuig  per tu mateix”.
No em turmenteu per salvar la vostra honorable ètica. Ajudau-me a bé morir. No vull que m’enterreu dins la UCI. No vull que la meva darrera  mirada es topi amb unes bubotes heroiques que manegen tubs i caretes. Vull emmirallar el meu darrer alè dins les llàgrimes calentes d’uns ulls estimats. Vull acomiadar-me dels meus, malgrat sigui darrera un vidre, com ho han de fer els meus llibertadors condemnats a presidi per l’odi dels feixistes.
Em ric del bàmbol sofisme que diu que naixem i morim tot sols. No sé vosaltres, però jo a l’hora del part, a la posada de la vila, hi havia ma mare, la comare i mon pare que encalentia aigua a la foganya. Admirats ginecòlegs de la nova humanitat, si la meva agonia es complica, vull morir per cesària.
M`ha hagut de sacsar l’apocalipsi viral per entendre i envejar la manera  que va triar el profeta de la independència catalana, mossèn Xirinacs, per fugir d’aquest món farcit d’hipòcrites i covards.
Ara entenc la fúria dels ionquis quan a urgències els despertaven d’una sobredosi. Ja havien pres la drecera de la felicitat. Voldria morir d’una sobredosi de benaurances. Un còctel de les meves, de Gide, de Miquel Àngel Riera i de l’Evangeli.
Per mantenir la seguretat de plegar de viure pel meu compte només en refií de dos llocs. Un és la Índia, vora l’intocable que porta segles recitant el poema del místic que gemega: “Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida”. L’altre, a Suècia, on cada persona pot triar el seu final.
Aquest clam de vida és un manifest  públic de la meva darrera voluntat. El meu testament vital.
Si el coronavirus o qualsevol altra malaltia irreversible me mostra la sortida, portau-me a la casa pairal on varen morir mon pare i ma pare. Entre tots els amics metges, arreplegau el material per a una fuita de lladre..
Germans, amics, companys, admiradors i detractors us estaré eternament agraït per aquest suprem favor d’una mort digna.

diumenge, 5 d’abril del 2020

VIRUSADES. IV


13.- La solitud esdevé un esmolador de paraules. Avui he afinat el mot resiliència. M’he aclarit comparant-lo amb un parent seu que nom resistència. Resiliència és molt més que resistència. Resistir vol dir aguantar; “resiliir”, per dir-ho així, significa transformar. Convertir la mancança en virtut. Mudar la por en coratge. Canviar els complexos en seguretats. M’ajudaré amb un exemple fantasiós. Hem sofert un naufragi. Les ones dibuixen serres. El resistent s’aferra a les roques com una pegellida. El resilient pesca una fusta de la barca i la converteix en taula de surf. No és la mateixa cosa aguantar els embats que galopar damunt l’onada.

14.- El coronavirus ataca els fantasmes, els personatges que viuen del fum de la seva imatge. Us imaginau na Leti, la reiníssima d’Espanya que exhibeix la seva estampa en totes les desgràcies nacionals estrenant nas i modelet enmig de la munió de baüls a les pistes de gel dels palaus dels patinatges madrilenys? Quedaria retrata per a sempre.

15.- La Covid 19 és el profeta més desvergonyit, cruel i clamorós que ha posat l’espècie humana per carreró que no passa. Les seves sentències quedaran de fita definitiva dins la història del món. Una d’aquestes veritats eternes proclama: ”L’home que dedica totes les seves forces a tenir, a posseir, ho perdrà tot amb el buf del primer virus que mostri les dents; mentre que qui es dedica a ser, a ser persona, espipellarà el grum de felicitat que li pertoca pel fet d’haver vingut a aquest món sense que ell ho demanàs”.

16.-El coronavirus, amo i senyor absolut de tot el món, ha obert un quadre d’honor per als aliats il·lustres, per als cabroníssims psicòpates que han acollit el seu extermini com una solució per als sues criminals instints. Les proposicions estan obertes. Jo, d’entrada, postul a Marchena. Aquest venjatiu i impotent fill de la dictadura franquista que vol matar, sigui com sigui, el meu germà de l’anima Oriol Junqueras, confia que el botxí de l’extermini universal li farà la feina bruta. El jutge de les Espanyes ha posat el meu sant Bou a punt d’estocada.

divendres, 3 d’abril del 2020

L’AGROR DE L’ESPÈCIE HUMANA


Creia que havia esgotat totes les meves maneres de ser, de sentir-me i de relacionar-me. Però vet ací que, de cop, la COVID-19 m’ha submergit dins la sensació aclaparadora de ser ESPÈCIE, de la contradictòria espècie dels homuncles. D’aquests mamífers condemnats a l’evolució que són capaços de ser déus creant prodigis i feres enfollides assassinant els germans. Em sent la caspa d’eixa moneia neurastènica que es mata les puces, vestida de reina, a un circ de barri. El coronavirus ha convertit el món en un llogaret. Ara, amb la pandèmia, Xina cau al costat de Son Carrió i Austràlia prop de Cabrera. Eixa pesta ha trencat les barreres i les diferències: som una única i cagada espècie humana.

Donat que hem d’entretenir els designis i les ànsies, us convit a passar amb mi el rosari de les meves identitats amb els misteris de goig, de dolor i de glòria.

Com a INDIVIDU m’he aferrat a un ego caparrut i destre fins a espipellar la dignitat de ser persona. Ara, davant el déu de l’extermini, em sent una personeta, un infant amb un poalet d’ous.

L’esplet de seguretats i tendreses que he rebut a dojo de la FAMÍLIA, tant de la que em donà la vida com la que he format amb els fills de Marginàlia, ha compensat l’altíssim cost d’aquest ofegador invent patriarcal.

La meva TRIBU transversal, multicolor i singular, m’ha escalfat les gelades del sistema i m’ha acompanyat en els desafiaments dels sistemes. Sense la meva adorada tribu mai no hagués pogut jugar el paper de rebel.

Després de molts de patiments, experiment, ara més que mai, quan l’àngel exterminador fulmina els hipòcrites, l’orgull, la sort i la glòria de la meva NISSAGA gai.

No me’n penedesc de les jeies cerimonials i estètiques que em resten dels meus cinquanta anys de CASTA sacerdotal.

L’absurda i antinatural llei del celibat m’obligà per llarg temps –ben mirat tots els anys de les fortors- a un sexe furtiu, clandestí i frustrant, però als tombants de la vida, les vivors del cos m’han regalat el goig escalfadís d’una PARELLA estable dins la dinàmica d’una llibertat potenciadora.

La genètica m’ha servat i augmentat tots els avantatges de la meva RAÇA camperola. Sempre m’havia definit com un conillet de camp, però aquests dies de clausura m’he enamorat del títol de Llorenç Riber, que s’autoclassifica “gri de pagesia”.

45 llibres, llibrets i llibretxos; centenars d’articles i milers de peces d’oratòria certifiquen la meva modesta pertinença al GREMI dels lletraferits. Tanmateix, el meu enamorament de la paraula –de les paraules!- va més enllà de les classificacions i de les efímeres vanaglòries.

Inscrit a sang i foc a la CONFRARIA dels utòpics, m’aferr com una caragola de pleta al revell de les benaventurances.

Deplor la lepra de les institucions, però necessit una mínima estructura per assegurar la definició i l’eficàcia. L’anarquia em regalarà un vespre de disbauxa si sobrevivim a la pesta. Port anys inscrit en el mateix PARTIT polític. Som republicà, revolucionari i català. Amb aquesta marca al front he aconseguit alliberar-me de les mosques vironeres.

Vell xaruc, condemnat a l’insomni de les clarividències, esmicol les nits amb eixa lletania: som i em sent PERSONA, FAMÍLIA, TRIBU, NISSAGA, CASTA, PARELLA, RAÇA, GREMI, CONFRARIA i PARTIT.

Ara, oferiria l’agror del meu darrer alè perquè, com sentencia un savi biòleg de Catalunya, l’ESPÈCIE HUMANA es convertís en una “modèstia existencial”.