dissabte, 28 de març del 2015

CAN GAZÀ, CAMÍ DEL CALVARI



Poques vagades coincideixen els temps litúrgics amb els temps vitals de les persones i de les institucions. Sovint, quan les campanes ploren per Setmana Santa els teus picarols repiquen a glòria. I al revés: quan esclata la glòria de Pasqua, la pena engruna l'alegria a la porta de la mort.
Enguany s'han trobat al calendari dels sentiments la commemoració de passió i mort de Crist amb uns dies de passió i mort de Can Gazà. Aquesta setmana santa ho estam passant molt puta a la família autogestionada de Marginàlia.
Imaginau-vos un atac d'angoixa del Salvador, camí del Calvari. Jesús es troba allargat a terra. Hi ha pegat de morros, tot ensopegant en un reclau de la pujada. La situació es toma desesperant. La sang i les salivades li regalimen per la santa faç i li emboiren la mirada. La Verònica ha hagut d'empenyorar el mocador eixugadís per poder comprar un litre de llet als seus néts. El Cirineu enguany no passa per la via dels crucificats tot retornant del treball. S 'ha quedat sense feina. Per afegitó, li han denegat
l'ajuda familiar. Simó ja no surt de ca seva. En té prou amb la seva creu. Amb tota raó, passa d'alleugerir la dels altres. L'associació de pietoses dones s'ha dissolt
. Troben que massa temps han plorant pel mateix condemnat a mort. Tenen altres causes per alçar el seu clam de ploradores de la humanitat.
Podeu aplicar el drama a la situació actual de Can Gazà. Tenim l'ànim caigut. Hem ensopegat al cairell esmolat del utòpic autofinançament. Hem pegat de morros al trespol de l'economia, Per dur endavant la beneïda nau, a més del lloguer i de les mesades d'entrada, ens cauen despeses de per tot. Per una fundació milionària el pressupost de posar a punt el nou recinte faria rialles. Quan dic posar a punt em referesc a la part material com electricitat, pintura, neteja, i a la part legal, val dir certificats de l'enginyer industrial, permisos de l'Ajuntament, etc., etc.
Rossegant la pols del via crucis ens fibla la temptació de deixar anar la bella rondalla de la dignitat, de l'autoestima del marginat i tots els altres romanços i pujar al carro triomfal de la beneficència.
Per paga, els nostres Cirineus, les nostres Veròniques i les nostres pietoses dames, tenen les seves pròpies crisis i troben al panorama de la marginació altres crists manco exigents i crítics. El camí del Calvari ve costa amunt.
Estam rebentats. I ens trobam tots sols.
Un cop més, m'he de treure el capell davant la fabulosa treta de l'església. Fa anys -ben mirat segles- que la secta romana del cristianisme ha retirat de la Setmana Santa els crists de carn i os. La petita excepció del lavatori dels peus només serveix per confirmar la regla. Mentrestant, ha armat la gran representació de les processons, els passos, els capironats i els sants de cartró. 
Vaja una setmana santa més llarga per als marginats de Can Gazà! La cosa graciosa és que la història de referència es repeteix. Allò de l'argollament -ja han passat segles- a Sa Casa Llarga fou com un diumenge dels Rams. El Crist marginat, pujat a la somereta que som jo, va entrar triomfal a la Ciutat de les Promeses. Ara estam patint passió i mort. Déu meu, déus meus, quan ens arribarà la Pasqua?

dimarts, 24 de març del 2015

EL BISBE SUSPÈN L'ESGLÉSIA A MANACOR



Quan hom vetlla un moribund mira qualsevol revifalla com un signe d'esperança. Això ens passa a tots aquells que estimam l'església i que voldríem ressuscitar-la. Basta comprovar com ens aferram al més mínim gest del papa Francesc per creure en un miracle.
Confés que la prova d'un nou mode de fer la tradicional visita pastoral a Manacor suscità una curiositat esperançada. Però el bisbe Xavier ha suspès l'examen.
L'Església de Mallorca té una assignatura pendent sense la qual no pot treure el títol essencial de "Mater et magistra". Mare i Mestra. Aquesta prova a passar és la justícia històrica quant als assassinats del Moviment franquista. A Manacor especialment, on afusellaren prop de mil persones, aquesta taca de sang embruta qualsevol intent de progrés evangèlic.
No esperava el funeral de la reconciliació. Les circumstàncies no són propícies als prodigis de sensibilitat històrica. M'hauria conformat amb una pregària pels morts de totes les guerres a la tomba dels "Màrtirs de la llibertat" al cementeri de Son Coletes. La raó per convèncer monsenyor Salines per efectuar aquesta romeria al nostre camp d'extermini era molt evident: "Si mai va mancar un capellà a l'hora de matar-los, just és que també hi sigui en el moment de fer justícia històrica". Estic segur que, començant pel batle, moltes persones justes haurien acompanyat el bisbe en aquest gest de compunció. Tampoc hauria faltat una veu poderosa que coronàs eix signe pastoral amb la cançó de Guillem d'Efak.
Si el nostre bisbe hagués volgut treure nota en aquest primer examen de relació amb el poble ras, quan va sortir de l'Agrícola hauria d'haver continuat pel carrer de Ciutat fins a parar a Can Lliro. Entre altres gràcies i filigranes estic segur que un garanya, un dels qui sempre munten guàrdia al cafè del cap de cantó, l'hauria convidat a visitar una de les botigues més especials del món. Sens dubte, un dels simpàtics botiguers li hauria regalat, com han fet tants de pics amb el homes de Can Gazà, unes
espardenyes d'espart comodíssimes per trescar pel solitari palau episcopal de dalt murada.
Per treure matrícula cum laude el nostre bisbe hauria d'haver fet una convidada molt especial a tots els que, malgrat no ho hagin denunciat, han sofert abusos corporals i psíquics de part de membres de l'Església. Sens dubte, jo hauria estat dels primers en acudir a la cita. No he gaudit, encara, de cap avinentesa de mirar als ulls del nou bisbe. Un cop més li hauria demanat els documents de la meva denúncia. Ens hagués pogut rebre al mateix despatx íntim que va exigir al rector per comunicar el cessament com a Prior de Lluc al pare Toni Vallespir.
Les víctimes de la guerra franquista i de la dictadura eclesiàstica suspenem el bisbe en la seva prova de renovació de la visita pastoral.

dilluns, 16 de març del 2015

OCUMÉ, ENCANTERI DE NEGRE


Fa estona que pens, i ho vaig sentenciar a "Camada", el meu llibretxo d'apotegmes, que per sentir-te a pler necessites un amic i dos aduladors. Quan el meu nom o qualque estirament de la meca vida i miracles surt a algun diari, la meva vanitat toca amb un dit al cel. Tanmateix, el meu insaciable ego sap que la glòria dels periòdics és efímera. En els mitjans de comunicació de cada dia no hi brosta notícia que perseveri més enllà d'una setmana, la qual fugacitat no priva que el rei que portam tots nosaltres
en els furs íntims, no s'alegri d'una flor.
Però la vanaglòria aconsegueix la categoria d'orgull, val a dir de satisfacció plena, en l’estrany, gairebé insòlit, fet que figuris en un llibre. Llavors, t'aferres a la cita com si el teu nom restàs gravat al marbre d'una làpida, tot desafiant el pas del temps i de les llunes. Tal és el meu cas en la novel·la "Ocumé", premi Baltasar Porcel, d'Andratx, 2013, editat per Documenta Balear, 2014, en una pulcra i bella lliurança.
Miquel Oliver Nogués em fa, sense ser amics ni camarades d'antuvi, el corpressiu i gratuït regal de formar part de la seva imaginativa història. Però la cosa més prodigiosa, encara, és que em fa quedar bé. Tant a la meva pobra personeta com al fill major de la meva curolla com és Can Gazà.
Tot aquest vanitós circumloqui per avisar-vos que el meu testimoni és apassionat, però que no hi ha passió que pugui obnubilar la meva ensumada literària. Davant un llibre, sobretot si és meu, me mantenc crític i exigent. Per això mateix us puc assegurar que "Ocumé" és un bon llibre. Una novel·la interessant. Una narració que t'enganxa. Tota una paràbola amb cos i ànima. Alliçonadora en el fons i planera en la forma. Als seus 59 anys i en un primer relat, Miquel Oliver ens convida a contemplar el món
amb una mirada positiva, alhora que s'afanya a fer-nos creure que les persones bones superen les xereques.
En eixa primera novel·la Miquel Oliver aprofundeix, tot narrant uns fets impactants, en temes que ens interroguen a diari des d'una presència contundent i definitòria dels nostres temps, com són la immigració, el racisme i l'homosexualitat. Per reflexionar sobre aquestes realitats, el madur autor posa en joc, més enllà de les anècdotes i dels personatges, les misterioses, vacil·lants, pregones i fins i tot tel·lúriques reaccions humanes.
Les forces que mouen els personatges, ben caracteritzats i definits, d'Ocumé, robats a la vida real com certifica la nota de capçalera, provenen d'un subconscient particular i col·lectiu. Quan es remouen les profunditats, hom percep, amb tota evidència, que Àfrica fou el bressol de la humanitat. L'home en plural i del mascle en singular. Jo també hauria restat encisat davant un fal·lus com el de Samu. Jo també, embruixat per la negritud, faria de la soca d'un ocumé la darrera morada dels meus dies en aquest món i a l'altre.
Per qüestió de la seva feina, el nostre defensor dels negres s'ha fet manacorí. Quan escrius des de la humida ciutat on suren més lletraferits per metre quadrat, necessàriament restes classificat en un dels dos bàndols capitanejats per dos genis de la moderna literatura catalana com són Miquel Àngel Riera per als que escriuen missives sagrades des de la distància i, per altra banda, Biel Galmés per als que porten la literatura a la plaça del poble amb noms i llinatges. Sens dubte, el nostre germà adoptiu pertany al bàndol del malaguanyat geni de Son Real.
Però, per què no veniu dimarts, dia 17, a les 20 hores, a la llibreria Literanta, i l'autor, poc xerrador de mena, ens ho aclarirà tot amb un somriure i un silenci?

divendres, 13 de març del 2015

TOLERÀNCIA, ZERO; REPRESSIÓ, ZERO



Com a bestiola optimista que som, pens en positiu. Per això crec que de la mort n'ha de sortir vida, com dels escàndols n'hem de treure profundes reflexions i valentes decisions.
Davant la darrera moguda dins l'Església de Mallorca s'imposa una pregunta, per a mi, essencial. La formularé amb metàfora ja que la comprensió s'amaga rere el llenguatge figurat. Els clergues acusats d'abusos sexuals van coixos perquè tenen les cames malament o perquè els estrenyen les sabates imposades obligatòriament per l'Església? Expressat directament: hi hauria tants de desastres si el celibat no fos condició essencial per ser sacerdot? S'aturaria la plaga d'abusos sexuals si els capellans es poguessin casar com qualsevol altre professional? Si la companyia elegida és masculina o femenina, tant s'hi val. Si aquests quissonots ensotanats que van a lloure fent carn a la seva pròpia guarda tenguessin els instints i afectes humans ben assaciats, mantendrien la seva conducta criminal? A l'hora de les respostes cal tenir una referència clamorosa. Del cristianisme, la secta catòlica és l'única que porta incorporada, des de segles, la pesta dels escàndols sexuals. L'església anglicana, tan similar a la nostra en dogmes i jerarquies, on fins i tot s'admet una bisbessa lesbiana, no pateix d'aquest mal dels pastors convertits en llops. Supòs que dins l'Església, de la qual es papessa la reina d'Anglaterra, hi ha la mateixa proporció de psicòpates que hi ha a qualsevol altre grup professional.
Si la Jerarquia catòlica, començant pel Papa, fos conscient i conseqüent amb la realitat, hauria de formular la proclama completa. Tolerància zero per als abusos sexuals, repressió zero per als instints naturals.
Posant com exemple el rector de Sa Pobla, jo crec que si tengués un moro oficial, conegut i reconegut, que el posàs a caldo no jugaria a conillons a amargar per dins la rectoria. Per cert, Joanet, prega Déu que no et surtin tot els bonys perquè pagaries molt car el teu sexe groller i cutre.
L'encantador de serpents argentí que embadaleix el món des del Vaticà res ha dit ni fet de cara a suprimir els grillons del celibat. El savi jesuïta hauria de tenir molt present que els reprimits, obligats a viure dins una hipocresia, estan exposats a les conductes psicopàtiques dels abusos i crims sexuals.
Val més tallar la cama que morir de gangrena. Però llavors s'ha de tenir la humilitat i el coratge de fer camí de coix.

dijous, 12 de març del 2015

JA TENIM NAU


Allò millor de l'aigua és la set, com ho és la fam per al pa. Un pobre sent una felicitat immensa quan aconsegueix una bicicleta de caramutxa. Així, la família de Can Gazà experimenta una felicitat increïble: ja tenim nau! Una nau amb una gran capacitat, Ubicada al lloc adequat. Avinent. Bo de trobar. Prop de ca nostra. Dins un entorn tranquil amb possibilitats gairebé inesgotables per aparcar.
Aquesta mena de "Terra Promesa" es troba al carrer Asibal número 4 del Polígon de Can Valero, de Palma. No té pèrdua: preniu la carretera de Puigpunyent. Just passat la coneguda “Sala Dante” trobareu un bar popular a la cantonada que es diu "Que que". Voltau, només ho podeu fer a la dreta. La segona nau -sempre a la dreta- és ca nostra, ca vostra i ca tothom. Ben prest, la immensa façana lluirà un rètol que dirà: "Marginàlia. Tallers de Can Gazà".
L’alegria de la nau ens brosta de dues fonts. Amb ella hem aconseguit salvar la columna vertebral de Can Gazà, com és la feina. Una feina necessària, útil i productiva. Els tallers ens retornen la dignitat perduda. L'orgull de sentir-nos persones lliures i independents. Amb la perspectiva de continuar els tallers hem recobrat l'essència de Sa Casa Llarga. Ara com mai, quan ens asseguem a taula podrem proclamar. "Aquest plat de calent no el m'han regalat. Me l’he guanyat".
Amb el temps i una sobredosi d'imaginació mirarem de salvar les altres experiències de la nostra estimada posada de la carretera de Valldemosa. De forma especial, ens entestarem a repetir la fira dels Encants.
La segona font de satisfacció que ens ha donat la nau és la certesa que, un cop més -i val mil!- els amics no ens fallaran. Sé que molts dels amics de Can Gazà haurien portat l'assumpte de Sa Casa Llarga d'una forma menys cridanera. Malgrat tot, segueixen creient en el nostre projecte de família autogestionada.
El nostre president ha llançat un SOS. Ha enviat una carta ponderada, ben escrita i prudent a tots els col·laboradors del nostre Institut contra l'exclusió social. Estic ben segur que la resposta dels nostres comprensius amics serà generosa. Esplèndida. Una vegada més, alçarem la senyera de la solidaritat tot proclamant que Can Gazà deu la seva vida als amics. Uns amics que es mantenen al nostre costat a les verdes i a les madures.
Ben mirat, sembla que hem celebrat unes noces prometent-nos fidelitat a la utopia de l'autogestió i de l'autofinançament "en la salut i en la malaltia, en les calmes i les tempestes, fins que el govern assumeixi la nostra filosofia de la dignitat. Amén"
La nau ha pres rumb cap al millor i més segurs dels ports: el moll dels amics.

dilluns, 9 de març del 2015

L’INFANT ABUSAT SEMPRE ÉS LA VÍCTIMA


Les notícies sobre els possibles abusos d’infants a la nostra església de Mallorca m’han deixat trasbalsat, tot furgant dins una nafra que mai no s’acaba de cloure. Per entendre els meus profunds sentiments hauríeu de repassar els dos darrers capítols d’”Encís de Minyonia”, “Nacido Hombre” a la traducció castellana. Sé que és massa demanar. Tot i això, us record que el llibre –el més estimat de tots els meus escrits– es troba a la vostra disposició a la llibreria dels nostres tallers ocupacionals.
Mentrestant, voldria compartir part de les meves tristes impressions.

EM COMMOU
  • Que un cop més vulguin encomanar la culpa a les víctimes. La sentència del bisbe Moncades em segueix xapant l’ànima. Essent rector del Seminari Menor, entaferrà aquesta condemna a un orat infant d'onze anys com era jo: “Tota la vida de penitències no et bastaran per refer el mal que has fet a la santa mare església ajudant a pecar a un home consagrat a Déu”.
  • Que la majoria de gent segueixi pensant com Joan XXIII quan decretà, baix pena d’excomunió, el silenci absolut sobre el tema de la pederàstia dels consagrats. La fama de l’església està per damunt tot. El que han de fer les víctimes és callar.
  • Que els abusadors aguantin la seva doble personalitat fins a graus irracionals. La conducta psicopàtica dels abusadors, aconseguida a la pràctica del cinisme i de la hipocresia, arriba a ser com una segona naturalesa indestructible. Ells saben el que han fet. Com també saben el camí que ells assenyalen als altres pecadors. Confessió pública. Penediment i penitència. Llavors tendran tot el meu respecte.
  • La diferència abismal entre el trauma de l’infant i la poca importància que dóna l’abusador a les seves agressions sexuals, que mira com una descàrrega sense cap importància. De major vaig anar a cercar el frare que m’havia marcat per tota la vida. El vaig trobar al seu restaurant d’Andorra. No em va reconèixer. Ell era per mi el factor més cabdal dins el meu procés psicològic, mentre jo no era per ell ni un trist record.

Estimats Missioners dels Sagrats Cors, crec que heu errat la tàctica. Pensant defensar el pobre Pare Toni ajudau a enfonsar-lo. Heu armat dos bàndols: els frares contra la Diòcesi. Així l’única cosa que aconseguiu és obligar al bisbe, als jutges, missers i advocats a procedir amb un rigor extrem.
Per favor, posaders de Lluc, no ens faceu més beneits del que ja som. Un bisbe com el nostre no procedeix d’una forma tant contundent si no té un mínim d’indicis que la denúncia es pot demostrar.
Aplicau, fills del Pare Rosselló i seguidors del Pare Munar, la moral que ells ens ensenyaren. En aquest punt del sisè manament no existeix parvitat de matèria. Qualsevol detall, per mínim que sigui, és pecat mortal i, en conseqüència, et converteix en un condemnat al foc etern.
Sigui com sigui, l’infant és la víctima.

dimarts, 3 de març del 2015

VENJANÇA D’UN DÉU REVIFAT



Hom es pot sentir déu quan reuneix un mínim de condicions divines. Quan el cabal de propietats deïfiques és elevat, aquest déu menor passa a l’astronòmica categoria de déu superior. Omnipotent. Omniscient. Tal és el cas del lucífer Rodrigo de Santos.
En aquests moments l’exregidor d’urbanisme de l’Ajuntament de Ciutat, excabdill del PP de Mallorca i part d’Espanya, l’ex-près , “el delinqüent convicte i declarat”, com pregona Ramis, pot actuar com déu perquè  reuneix totes les prerrogatives per ser-ho. En senyal només unes poques:
  • Pot fer tot el mal que vulgui. Pot ordir les més espectaculars venjances. Abans d’enfilar-vos per les parets, llegiu l’Antic Testament i recordau els sermons de la vostra infància. Jo he de callar perquè he predicat l’infern.
  • Més enllà del respecte humà, inspira una por terrible. Un pànic infernal. En aquest moment el gall gai és el qui es pot atrevir a cantar més alt al galliner de la nostra societat.
  • Es troba  absolutament desfermat, lliure i a lloure. Està divorciat i els seus fills exhibeixen, com a primer, el llinatge de la mare.
  • Ara sap ben cert que no té amics. Per testimoni valgui el llibre de visites de la presó. No deu cap favor a ningú. La societat el guillotinà  a tall d’arrel. Totes les tanyades que ha brostat són filles de la seva pròpia i poderosa saba.
  • És la figura viva de d’anticrist. La  Sibil·la ho anuncia la Nit de Nadal: “Ans del Judici l’anticrisi vindrà – i a tot lo món turment darà – Se farà com Déu servir – i qui no el cregui farà morir“.
  • Té capacitat i autoritat per girar al revés tot l’Evangeli. Pot redactar, practicar i predicar el seu anti-evangeli.
  • Com exemple podem recordar les temptacions del desert. Ell va  caure plenament en totes elles, però n’ha sorgit miraculosament reeixit. Tots els qui s’estimben des del pinacle del temple acaben esclafats, talment una taca de sang i seu damunt la pell del camí. El nostre anticrist caigué de peus com les genetes i ara es pot mostrar més jovenívol i més madur que abans de la gran prova. Ara pot convertir els pans en pedres. Sobretot els pans que ell va multiplicar i repartir just després d’haver-los robat, amb traïment i fellonia, al pobre infant catequitzat al cenacle del neocatacumenals a la parròquia dels Paüls.
  • Trobar-se en mans d’aquest revifat déu de les venjances pot resultar un malsò. Ho sent de forma especial pels més propers i propins com és el cas del Projecte Home. No podem oblidar que el solar on s’ha anat construït al llarg d’aquest anys de crisi la nova seu de la fundació antidroga fou cedit per Rodrigo de Santos en el moment més culminant de la seva carrera de cràpula. En aquells moments aquest prodigi de multiplicació de personalitats i funcions tallava el bacallà de la Ciutat, després de passar-se les nits en blanc. Blanc de coca i blanc de tarja municipal. Sabem que fou un regal, gairebé personal, del regidor al president del Projecte Home. Però ignoram les condicions d’aquesta concessió. Com i baix de quines clàusules un bé del poble, públic i intocable, passà a ser propietat inapel·lable d’una organització privada. No val l’argument que es tracta d’una associació de benestar social. Molt bé. Però quan aquesta fundació  deixi de dedicar-se als drogoaddictes, perquè aquests siguin atesos, com pertoca, a la sanitat pública, com qualsevol altre malalt, Projecte Home retornarà el solar i els milions de l’erari públic al patrimoni del poble?
Només el reeixit déu de la venjança pot resoldre aquesta incògnita. Ara que el telèfon de la reina mare no té poder executiu, seria l’hora d’aclarir els misteris.