dilluns, 16 de març de 2015

OCUMÉ, ENCANTERI DE NEGRE


Fa estona que pens, i ho vaig sentenciar a "Camada", el meu llibretxo d'apotegmes, que per sentir-te a pler necessites un amic i dos aduladors. Quan el meu nom o qualque estirament de la meca vida i miracles surt a algun diari, la meva vanitat toca amb un dit al cel. Tanmateix, el meu insaciable ego sap que la glòria dels periòdics és efímera. En els mitjans de comunicació de cada dia no hi brosta notícia que perseveri més enllà d'una setmana, la qual fugacitat no priva que el rei que portam tots nosaltres
en els furs íntims, no s'alegri d'una flor.
Però la vanaglòria aconsegueix la categoria d'orgull, val a dir de satisfacció plena, en l’estrany, gairebé insòlit, fet que figuris en un llibre. Llavors, t'aferres a la cita com si el teu nom restàs gravat al marbre d'una làpida, tot desafiant el pas del temps i de les llunes. Tal és el meu cas en la novel·la "Ocumé", premi Baltasar Porcel, d'Andratx, 2013, editat per Documenta Balear, 2014, en una pulcra i bella lliurança.
Miquel Oliver Nogués em fa, sense ser amics ni camarades d'antuvi, el corpressiu i gratuït regal de formar part de la seva imaginativa història. Però la cosa més prodigiosa, encara, és que em fa quedar bé. Tant a la meva pobra personeta com al fill major de la meva curolla com és Can Gazà.
Tot aquest vanitós circumloqui per avisar-vos que el meu testimoni és apassionat, però que no hi ha passió que pugui obnubilar la meva ensumada literària. Davant un llibre, sobretot si és meu, me mantenc crític i exigent. Per això mateix us puc assegurar que "Ocumé" és un bon llibre. Una novel·la interessant. Una narració que t'enganxa. Tota una paràbola amb cos i ànima. Alliçonadora en el fons i planera en la forma. Als seus 59 anys i en un primer relat, Miquel Oliver ens convida a contemplar el món
amb una mirada positiva, alhora que s'afanya a fer-nos creure que les persones bones superen les xereques.
En eixa primera novel·la Miquel Oliver aprofundeix, tot narrant uns fets impactants, en temes que ens interroguen a diari des d'una presència contundent i definitòria dels nostres temps, com són la immigració, el racisme i l'homosexualitat. Per reflexionar sobre aquestes realitats, el madur autor posa en joc, més enllà de les anècdotes i dels personatges, les misterioses, vacil·lants, pregones i fins i tot tel·lúriques reaccions humanes.
Les forces que mouen els personatges, ben caracteritzats i definits, d'Ocumé, robats a la vida real com certifica la nota de capçalera, provenen d'un subconscient particular i col·lectiu. Quan es remouen les profunditats, hom percep, amb tota evidència, que Àfrica fou el bressol de la humanitat. L'home en plural i del mascle en singular. Jo també hauria restat encisat davant un fal·lus com el de Samu. Jo també, embruixat per la negritud, faria de la soca d'un ocumé la darrera morada dels meus dies en aquest món i a l'altre.
Per qüestió de la seva feina, el nostre defensor dels negres s'ha fet manacorí. Quan escrius des de la humida ciutat on suren més lletraferits per metre quadrat, necessàriament restes classificat en un dels dos bàndols capitanejats per dos genis de la moderna literatura catalana com són Miquel Àngel Riera per als que escriuen missives sagrades des de la distància i, per altra banda, Biel Galmés per als que porten la literatura a la plaça del poble amb noms i llinatges. Sens dubte, el nostre germà adoptiu pertany al bàndol del malaguanyat geni de Son Real.
Però, per què no veniu dimarts, dia 17, a les 20 hores, a la llibreria Literanta, i l'autor, poc xerrador de mena, ens ho aclarirà tot amb un somriure i un silenci?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada