Per molt que passin els dies seguesc l’embadaliment que es va apoderar de tot el meu ésser la nit de «Rua fosca» a l’església nova de Son Servera.
Perdonau, amics, que oblidant totes les regles de l’estil literari, allargui l'anunciat amb tots els elements que es conjugaren amb la màgia de lluna plena per crear-me un estat de xoc positiu. Un estat positiu que es perllonga pel goig del viure i pels calfreds de l’estimera.
El problema esdevé per la necessitat imperiosa de trobar una explicació certa i simple al fenomen d’eix trasbals al·lucinant. Per afegitó, la presura s’estén a l’obligació de compartir el miracle amb els sants que, amb un desafiament de constància i dedicació, em lliuraren, aquella nit màgica, un dels regals més prodigiosos del meu tortuós i esquiterell pelegrinatge.
Per trobar una drecera al misteri humà m’he deixat guiar per l’ensumada de la meva pròpia història. Per quadrar els comptes has de sumar fins i tot els cèntims.
L’any 1970, a Son Servera, baix la custòdia de mossèn Antoni Lliteres, excompany missioner del Perú i aleshores rector de les voreres marines de Llevant, vaig llençar-me a la folla aventura de ser el primer capellà obrer de Mallorca. Vaig començar a pelar patates a l’hotel «Levante» de Cala Bona. Davant l’èxit de l’experiència vaig preparar la nova vida proletària. Em vaig ajuntar amb el sant baró Ferran Bonnín, la imatge viva de les benaurances, per enllestir les estratègies lluny de les tafaneries del beateri. Recalàrem a Madrid. El foll evangèlic aprofità per assistir a un cursors de Teologia de l’Alliberació, mentre aquest novici de persona se sotmetia a una psicoanàlisi. Ambdós treballàvem a l’Hotel Melià del carrer Princesa.
El meu guru, el doctor la Puebla, fanàtic seguidor de Jung, aclarí, mitjançant els somnis, les profunditats dels meus traumes mentre em regalava uns canons per conèixer, denejar i fins i tot estimar les bestioles humanes.
Em descobrí que la nissaga humana vola ras de terra. Algun gorrionet espavilat es remunta fins al núvols. És allò de tocar amb un dit al cel. A aquest prodigi de felicitat es coneix amb el nom de plenitud. L’empenta per a aquesta remuntada pot venir per la llibertat, per l’amor, pel sexe, per la mística, per la bellesa, per la pau...
Trobareu la seva definició apropiada si acudiu, sense prejudicis de llenguatges místics i de ressonàncies ionquis, al diccionari de la nostra llengua. Tanmateix la llum ens arriba sempre de la paraula. Del «verbum caro factum est» de l’Àguila de Patmos.
Aquest estat de déus inaccessibles es diu ÈXTASI.
Vet ací la seva significança primigènia. Èxtasi: «Estat de la persona completament dominada per un sentiment intens d’admiració, de gaudi, que li lleva per un moment la consciència d’ella mateixa».
Des d’aquella nit de «Rua fosca» somni un món nou on la tendresa escalfa els més marginats. Mentrestant, la imaginació segueix pintant casulles de l’arc de Sant Martí per les pedres que han renunciat a ser temple per servir de jardí als somnis de la nostra cultura.
Els infants, des de 1959, gaudeixen d’una declaració universal dels seus drets. En la mateixa situació es troben les dones i els LGTB. Ara, fins i tot en bona hora, els animals són intocables davant la llei. Als mascles els basta i els sobra la lletra menuda dels drets humans.
Em manca de la forma més desesperant i profunda la concreció dels drets dels vells. Fins ara, la referència més explicita i global és la de na Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, proclamant que les carronyes -val a dir, segons el Diccionari de l’IEC «les persones velles, fastigoses i gasives»-, eixugarem les reserves capitalistes. Ens han d’eliminar com més prest millor.
Per les vindictes d’eixa sortida de botador, de diplomàcia i de prudència m’aferr a l’argument de Xavier Triàs a l’hora d’enviar tothom a prendre pel sac. «Als meus 77 anys puc dir que el vull». Aquest cuc de la terra que som jo als 85 m’atorg el dret de suprimir tots els filtres i la imbècil mania de quedar bé.
Estimats i respectables amics que heu fet possible amb un prodigi de voluntat i esforç la quarta escenificació de «Rua Fosca», deixau-me explicitar les meves justes vindictes de vell que cada cop s’identifica amb més tremolors a les bestioles de la fosca.
Mossèn Llorenc Riber, gràcies per deixar-me espipellar el tresors de mots del vostre infant orat i el calfred de les gerdoroses tendreses de l’amor mascle entre Eurial i Nis.
Miquel Brunet, persona entranyable, artista genial, amic de l’ànima, quan veig que fas figurar en tot i pertot el meu nom a la mateixa alçada del teu m’envesteix el desconhort d’una pregona vergonya. Tanmateix, massa bé saps que tu ho feres tot. T’amarares de la realitat, t’inventares l’esgarrifosa paràbola, donares noms als herois de la fantasia i del rei mag, situares la història. Jo només vaig fer de sastre a l’hora de cosir quatre botons. Anna i Lluiçao són fills teus. Ens monoparental amb un avi al costat per assegurar-te, des de la seva nafrada experiència, que violència i tendresa són torrents d’una mateixa font.
Directors, gerents, solistes, cantants, músics, organitzadors, tramoistes... Us manifest un agraïment infinit. Just de pensar que amb quatre reposicions més de 500 persones us heu aprés de cor -de tot cor!- les meves sentides tonades, el calfred de la més entranyable gerdor enrampa les meves amagades venes d’ancià xaruc.
Tanmateix amb qui vull dialogar és amb vosaltres, Anna i Lluiçao, patrons dels nins dels femers. Infants del carrer em sona a eslògan de caritats. Gràcies, àngels de la guarda, heu obrat el miracle. M'estrenyeré un ou i tornaré a Son Servera tot hi haver complit l’Evangeli – Mateu X, 14 – de renunciar a la meva Ítaca espolsant-me a la fuita la pols de les sandàlies. A Cala Bona vaig ressuscitar el vertader Jaume.
Assistint, callat, talment difunt que guarda el certificat de mort, a la primera bancalada, assaboriré la darrera benaurança -Mateu, V, 11-: «sortosos quan us insultaran i diran contra vosaltres tota mena de calumnies. Alegreu-vos-en. Rebreu un cel per recompensa». Per a mi no hi pot haver millor cel que l’església nova, l'únic temple des d’on es pot albirar la lluna plena.
Massa bé sé la sentència teresiana que proclama que no és humil el que s'humilia, sinó el qui és humiliat. Tot i això, la humilitat és una de les meves assignatures pendents. La vanitat és el punt esbandit de la meva murada.
Deixaré que les llàgrimes cremin la meva pell mentre per les teulades del meu poble d’adopció la salvatgina canta : «Oh quin goig, quina glòria, quan els moixos s’estimen»
PD: Si voleu treure el net d’aquest gemec de vell, llegiu, escoltant de fons el ressò de «Rua Fosca», la «Carta oberta al reverend Jaume Santandreu» escrita per Jaume Mercant Simó al Diario de Mallorca clicant aquí: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2021/10/28/carta-oberta-reverend-jaume-santandreu-58890677.html
