dimarts, 21 d’octubre del 2014

GAI PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEU APOSTÒLICA



-    Ara  ja podeu estar contents, amb aquest Papa.
Vaig entendre d’entrada que aquest plural es referia als maricons desarmariats,  públics, publicats i publicitats.
Jo, tan donat per herència paterna, a les respostes enginyoses, a les verbes, a les conyes i a les indirectes, quan  parl de la meva aimada nissaga m’hi jug l’ànima en cada contesta.
-    Estic content  per haver tingut el coratge de ser jo mateix cara alta. D’acceptar-me amb serenitat i alegria tal com som, tal com em féu la natura, Déu, o la mare que em va parir. Tant s’hi val.
Per res de res necessit el Papa, ni el Sínode de Roma. Això sí,  comprenc, amb una tendresa entranyable, que el Papa i l’Església ens necessiten a nosaltres, els gais. Els gais del món. El Papa Francesc ha de demostrar amb urgència que és bo, comprensiu i modern. Nosaltres li venim clavats per a aquesta operació de maquillatge.
L’Església ens fretura talment com ens necessiten els polítics i els comerciants, El nostre col·lectiu pot inclinar la balança d’unes eleccions o fer progressar un negoci. Els negres i els  gais poden determinar qui serà  president d’Estats Units. Els divorciats i els homosexuals  poden emblanquinar la façana de la Inquisició.
No necessit ni  el Papa ni el Sínode per practicar les benaventurances, per refugiar-me a la Cova de Betlem i per lluitar per la justícia evangèlica, aquella que ho dóna tot sense esperar res a canvi.
En darrer terme si un dia – Déu no ho vulgui – sentís necessitat d’una església, em faria  anglicà i me n’aniria a  incardinar a una diòcesi presidida per una bisbessa  lesbiana.
Si voleu que els  homosexuals  -els homonots!– creguem en vosaltres,  guarda de transvestits hipòcrites, sortiu dels armaris.
Podeu estar segurs que més de la meitat dels sinodals eren “tapades”.  La follia pentecostal que hauria transformat l’Església  hauria estat que els ensotanats  maricons  s’haguessin alçat i drets, davant la faç del món, haguessin confessat la seva digna, natural, humana i extraordinària condició de gais.
Mentre no arribi aquest miracle, l’Església se serveix dels gais mentre que els gais no treim res de l’Església. 
Tot i això, el Sínode va concloure amb la beatificació d’un Papa que ho era. Ben segur que l’escriptor francès Peyrefitte, que revelà l’excelsa condició gai de Montini, es va passejar per la plaça del Vaticà, tot fent jutipiris a la vermella guarda de confrares.

divendres, 17 d’octubre del 2014

MAS AVORTA EL RAPTE DE LA LLIBERTAT


La ràbia i la tristesa m’han forçat a retornar dels llims de les literatures, on m’havia refugiat després dels Encants.
Els cops fotuts i impactants, com el que ha etzibat Don Artur Mas al procés de la nostra independència, m’obnubilen la capacitat de raonar. Llavors només puc aclarir-me per les al·legories.
L’escena era massa fantàstica per ser veritat. La plaça de la Independència estava plena de gom a gom. Tots els catalans de soca-rel expectaven, emocionats, davant el presidi on els colonitzadors espanyols mantenen captiva, fermada i maltractada la nostra pàtria, que el novii consumàs el rapte de la llibertat. Però vet ací que, a punt de fer la gran gesta, a plena llum del dia, el representant oficial del nostre poble, covard i cagat, ha avortat la transcendental operació. Ha posat com excusa ridícula que la llei prohibeix arrambar una escala de gat (alies consulta) a la façana d’un edifici espanyol. Aleshores, el tonador de pèl oficial, ens ha proposat fer un castell de voluntaris davant la finestra de la nostra aimada presonera. Llavors, ell s’enfilarà damunt les nostres espatlles per donar el gran espectacle als criminals trepitjadors dels nostres drets, que es befen dels nostres clams des de les finestres de la fortalesa franquista.
Molt honorable president, aquesta puça mallorquina amb una ànima catalana mes grossa que la de la Verge de Montserrat, us escopirà la veritat a la cara.
Arturito, monada, el que passa és que tu no estimes de veritat el nostre poble. No estàs enamorat –follament enamorat- de la independència. Tu vols comprar el carnet de pare de la pàtria a preu de ganga. Tu vols sortir al NODO d'heroi, sense arriscar una ungla de la teva part.
Ja que darrerament sembla que has après a llegir, burgeset aprofitat, repassa la història de la independència de les nacions de tot el món. Comprovaràs que els llibertadors de veritat no tenien por a res, ni a ningú, estaven disposats a morir i a matar per la llibertat del seu poble.
Tanmateix, la independència no ens arribarà fins que de les entranyes del poble esclati una Joana D’Ars que els tengui més ben posats que Cristo. Aquesta expressió no és cap grosseria ni cap flastomia. És pura doctrina tridentina: Nostre Salvador tenia dues naturaleses.
Amb sanats de fresc com Mas no anam enlloc. La independència és cosa d’enamorats disposats a deixar la vida en el rapte de la llibertat.