RUBOR ÍNTIM DAVANT LA CAMPANYA DE CAN GAZÀ PER A LA PLATAFORMA ELEVADORA

Mai a Can Gazà havíem experimentat una necessitat tan urgent i imprescindible com és ara la instal·lació d’una plataforma elevadora que propiciï que tots els seus habitants puguin gaudir d’un servei apropiat al seu estat de malalts irreversibles.

Per afegir a la noble i ample escala un instrument senzill, que no precisa reformes arquitectòniques i que doni utilitat a tot el casal, ens assisteixen totes les raons.

La primera és la dignitat de les persones. Això que un ésser humà amb una cama tallada i respiració assistida hagi de baixar literalment a culades, te xapa l’ànima. La mateixa cosa quan sents que els qui van amb crosses fallen un escaló o l’altre que amb un càncer terminal hagi de pujar de meu moix.

La segona és una qüestió de justícia. No hi ha dret que per un aparell que costa l’equivalent al sopar d’una empresa per Nadal, els que han de viure al primer pis no puguin gaudir de la frescor del jardí i de l’escalfor de l’espectacular foganya de la casa del pagès.

Sens dubte els qui coneixeu el meu tarannà de pregoner de corneta ensordidora us presentau el mateix interrogant que m’ha turmentat des que hem començat la campanya: per què no has escrit res? Per què no has escaïnat més fort de com ho fas per assumptes menys importants?

Us confés la veritat. Estic avergonyit. Em crema l’amor propi amb un rubor íntim.

És fàcil, fins i tot gloriós, demanar per als altres, sobretot, com és sempre el meu cas si aquests altres són marginats, desemparats, indefensos. Àdhuc queda la súplica més entranyable si dius allò de «és com si ho féssiu per mi».

Però resulta que en aquest «és com» hi sobra. És fals i enganyós. Qui necessita la plataforma, tant o més que qualsevol camatallat, som jo. Ahir mateix per portar-me a Son Espases hagueren de baixar-me del primer pis, on em pas dies sencers, amb trineu. Pobres escalons d’argila!

Sempre ho proclam, però ara ho jur pels 60 anys que he fet de Marginàlia la meva pàtria: vull viure a Can Gazà fins al final de la meva aventura.

Us puc assegurar per experiència pròpia que s’ha complert amb mi la promesa evangèlica que proclama que els qui ajudin als pobres rebran els cent per un en aquest món i la vida eterna. Jo he empenyorat la vida eterna per rebre el dos-cents per dos.

Amics, sé que no em deveu res i que, com ho heu demostrat aquest primers dies de campanya, sou desmesuradament generosos però vull donar-vos les més entranyables i emotives gràcies per la vostra contribució. Un del qui més usarà la plataforma seré jo. Visc les 24 hores a Can Gazà. Vull proclamar, amb un íntim i amorosit rubor, que el regal és per a mi. Gràcies personals i sentides.




Els comptes on podeu fer les vostres aportacions indicant que són per a la “Campanya plataforma elevadora” són:

Caixa Colonya: ES65 2056 0009 7510 0107 9720

CaixaBank: ES81 2100 1406 1402 0009 0834

I si preferiu venir directament a Can Gazà per fer l’aportació, la rebré en persona.

PLANÇONS DE LA MEVA NESPLERA

 

De retorn d’una setmana d’exercicis espirituals vaig trobar a ca nostra de Can Gazà un preciós regal, el número 42 de la nobilíssima revista «Cala Murta», de la fundació pollencina «Rotger-Villalonga». A la pàgina 24, l’admirat escriptor Gabriel de la S. T. Sampol, d’una forma estricta, acurada i benèvola, com fa ell sempre totes les coses, retreu el poema d’«L’elegia de la nesplera», de «Nissaga de sen», com un plançó del Pi dels pins:

Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

A un vell ermità, com som jo ara, basta que li diguin «bon dia» per deixondir-li la xerrera, oral, escrita, ritualitzada.

Gràcies, guardià de la integritat de la nostra llengua, però tu ets el culpable de rompre la Quaresma, feta Ramadà, dels meus reparadors silencis.

Aquesta nesplera, afalagada a «Nissaga de Sen», agonitza a la bardissa de Can Granot. Quan visitava el codonyer recollia com el millor regal de final d’estiu les seves nesples, pansides i empinyolades. En aquesta vorera de la camada, farcida d'argelagues i romeguers, la natura em demostrà que l’home no tendria cap problema per acceptar les seves singularitats sexuals si assimilés les lliçons de les tenasses. Les plantes més primitives i resistents són transsexuals «queers». Així, l’espàrrec neix mascle i es va transformant en femella: l’esparreguera. El mateix procés repeteix l’albó fins a esdevenir caramuixa. Els bovers són bisexuals, les caragoles hermafrodites i els homes pedra de marge. Així mateix és ben trist haver de ser més imbècil que una porrassa.

Sentència dedicada, des de les fondalades de la ràbia i la impotència, a les cinquanta mil gazatines que esperen parir, enmig dels enderrocs de les bombes jueves:

-Si Jahvé et regala baguls enlloc de bressols, no és estranya que Al·là et doni més coratge per morir que per viure.

En eixa estació de l’any podem presumir de llengua. Segons el diccionari mallorquí de català tenim quatre noms per dir «otoño», com són tardor, primavera d’hivern, entretemps i autumne. El garriguer d’Infern ensenyà aquests mots a mossèn Salvador Galmés.

- Escolta, germà jueu. Jo no tenc la culpa que la ganiveta de la circumcisió estigués rovellada, perquè l’esmolador palestí cobràs un velló, ni que la teva nissaga guardi la sensibilitat a la fimosis.

- Fiau-vos de la mística i us acusaran d’exaltació del suïcidi. No som jo. És Sant Joan de la Creu que ho declama: «Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida». Això és masoquisme pur i no les meves desafortunades provocacions de rebuig. Amb totes les meves infantils bravates no he pogut aconseguir ni una trista excomunió.

Pensau-ho bé, amos del món. Per tornar a enllestir les armes necessitareu temps, mans i doblers. Molts. Tots. Mentre els palestins en dos vespres tornaran a fabricar mig milió de gitanets. Sí. Som racista. Tanmateix Gaza –ho sé perquè visc a Can Gazà– és i seguirà sent Son Banya d’Israel.

Per Tots Sant, tots els meus, sants.

RAMON BALLESTER, EL GERMÀ DEL MIG A LA CASA DEL PARE

 

La mort no canvia per res el mode de relacionar-me amb les persones que estim.
En aquesta trobada amb el Pare Ramon Ballester Vives, MSSCC, em comportaré de la mateixa forma que ho feia quan anava a cercar, massa poques vegades!- el nostre Sant Baró al Santuari de Lluc o al monestir de la Real. Ell m'acollia, m'agombolava, dins el misteri d'aquell somriure càlid, amorosit, com un sol ixent, amb una senyorívola ironia pagesa. Ell callava. Mai no parlava de la seva peripècia. Jo buidava el morrió de les meves curolles, capbuitades, propostes...
Els meus, passadors de pena com són tots, quan em confesso amb ells, em sermonegen, em corregeixen, fins i tot em renyen... Tot per amor i amb amor. És clar.
Ell, amic especialíssim, obrava el miracle de fer-me sentir aprovat, consentit, malcriat, aviciat...
El meu mestre en gai saber, el meu bisbe, Bartomeu Bennassar, que no para de cavil·lar, publicà que l'Evangeli està inacabat, que ens pertoca, com en les noves edicions, esmenar-lo i augmentar-lo.
Amb l'ajuda del Beat Ramon Ballester me n'atreveixo a complementar la inspiradíssima paràbola del fill pròdig. En la primera versió del lletraferit de Natzaret apareixen tres protagonistes. El Pare bo, indulgent, entendridor. El germà major, miserable, envejós, venjatiu. I el bergant, canalla, pocavergonya, aprofitat. El fill petit. El pròdig.
El savi contemplatiu, protegit per la mare, que no figura per res a la paràbola dins el cor de les muntanyes, complementa una de les millors creacions literàries de la història vivint el paper d'un germà segon. El del mig. Aquest libèrrim germà, dissimulant la seva condescendència, avicia el germà cràpula. No l'esperà, com el pare, desconsolat i altívol al portal de l'ortodòxia. En Ramon – tant em dona que sigui Llull o Ballester – el va anar a trobar quan es disputava les garrofes amb els porcs. Ves a saber si va ser aquest humil germà el que l'expengué cap al retorn.
La personalitat, la bellesa, el tarannà, àdhuc la llibertat es determinen pels detalls.
En aquesta mena de comiat retreure només tres gests que defineixen el meu ídol.
Quan el Pare Ramon feia guàrdia al primer acolliment de Marginats a la Sapiència traçà el camí a seguir amb els bandejats amb un gest finíssim, discret, ben mirat invisible. El doctorat recepcionista del primer hotel ocupat pels tirats al carrer, quan es presentava el client, ell sempre s'aixecava de la cadira i li allargava la mà, tot donant-li la benvinguda. Davant l'interrogant de la meva mirada inquisitorial em clavà el secret de tota la seva actitud evangèlica: «Els pobres han de ser acollits com als nostres senyors. Per nosaltres són Jesús».
Un altre detall, valent, definitiu i definitori va ser la seva presa de postura davant l'intent d'annexionar el moviment marginal, atrevit, cridaner, creatiu de l'Hospital de Nit a la jeràrquica organització de Càritas. Ell suportà com els dos humils acompanyants de La Sapiència la humiliació episcopal. Aquesta volta el profeta es posà clarament i clamorosa, de part dels dèbils servents de la mateixa església.
El tercer signe és prou recordat i celebrat. Figura als annals de la lluita per la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra independència. En una visita que feu el Nunci d'Espanya al santuari de Lluc, el prior, el primatxol, humil i clarivident servidor dels pobres i del poble, escometé la màxima autoritat romana en català, que és la nostra llengua i en italià que era l'idioma del controlador del Vaticà.
El meu principal jerarca tant en el treball com en l'amistat, ahir vespre, s'excusà, compungit, de no haver-me avisat de la mort del Pare Ramon a temps de poder assistir al funeral. Vaig alegrar-me d'aquest retard involuntari. No hauria tingut coratge d'assistir a les exèquies del meu déu. M'hauria passat la missa plorant mansament i oculta, com ho feu el Pare Gaspar Munar, vellet i coll tort, al funeral de la mare del pare Fortuny.
Al compàs dels alens del meu germà de cambra, cama-tallat i endollat a l'oxigen, dormint assegut a la cadira de rodes, he pogut plorar, tota la nit, al germà segon.
Jo voldria estar al teu costat a l'amfiteatre del gran espectacle del Circ celestial, però amb els mèrits que guanyares en aquesta vall de llàgrimes amb tota classe de patiments tu ocuparàs un dels llocs reservats als redemptors de la humanitat tarada i incurable.
Una mica d'esperança, sí, que podries enviar-nos. La cosa es posa a punt de follia desesperant.
Reconquereix allò que era ben teu al firmament llucà i obliga a despertar la Moreneta del tràngol de l'agonia. Feu-li a saber que ningú l'ha assabentada que el poble, la llengua, la cultura, la solidaritat mallorquina està agonitzat.
Ara més que mai parlaré amb tu, germà de l'ànima. A Can Gazà les nits són llargues i fredes. Ara més que mai necessito el teu suar, discret i secreta escalfor.

Can Gazà, 11,10,1023.

DECLARACIÓ SUPREMA D’AMOR A UN AMIC TERMINAL

 

 

T’estim tant que, si arriba el moment, pel teu bé, som capaç de matar-te.

Ben cara alta.

Llavors, a la presó, redactaré l’evangeli segons un de tants.

Aquest clam de la cosa humana esclatà a l’avenc de la meva animeua de bestiola de pleta la nit més esgarrifosa de la meva escorxadura.

És tan argollant la meva impotència que a l’hora de belar el meu gemec he hagut de manllevar els mots als meus mestres poetes.


A l’esglai del misteri, 18 de juliol de 2023.

«RUA FOSCA», ESPIPELLADA DE PLENITUD A L’ESGLÉSIA NOVA DE SON SERVERA

Per molt que passin els dies seguesc l’embadaliment que es va apoderar de tot el meu ésser la nit de «Rua fosca» a l’església nova de Son Servera.

Perdonau, amics, que oblidant totes les regles de l’estil literari, allargui l'anunciat amb tots els elements que es conjugaren amb la màgia de lluna plena per crear-me un estat de xoc positiu. Un estat positiu que es perllonga pel goig del viure i pels calfreds de l’estimera.

El problema esdevé per la necessitat imperiosa de trobar una explicació certa i simple al fenomen d’eix trasbals al·lucinant. Per afegitó, la presura s’estén a l’obligació de compartir el miracle amb els sants que, amb un desafiament de constància i dedicació, em lliuraren, aquella nit màgica, un dels regals més prodigiosos del meu tortuós i esquiterell pelegrinatge.

Per trobar una drecera al misteri humà m’he deixat guiar per l’ensumada de la meva pròpia història. Per quadrar els comptes has de sumar fins i tot els cèntims.

L’any 1970, a Son Servera, baix la custòdia de mossèn Antoni Lliteres, excompany missioner del Perú i aleshores rector de les voreres marines de Llevant, vaig llençar-me a la folla aventura de ser el primer capellà obrer de Mallorca. Vaig començar a pelar patates a l’hotel «Levante» de Cala Bona. Davant l’èxit de l’experiència vaig preparar la nova vida proletària. Em vaig ajuntar amb el sant baró Ferran Bonnín, la imatge viva de les benaurances, per enllestir les estratègies lluny de les tafaneries del beateri. Recalàrem a Madrid. El foll evangèlic aprofità per assistir a un cursors de Teologia de l’Alliberació, mentre aquest novici de persona se sotmetia a una psicoanàlisi. Ambdós treballàvem a l’Hotel Melià del carrer Princesa.

El meu guru, el doctor la Puebla, fanàtic seguidor de Jung, aclarí, mitjançant els somnis, les profunditats dels meus traumes mentre em regalava uns canons per conèixer, denejar i fins i tot estimar les bestioles humanes.

Em descobrí que la nissaga humana vola ras de terra. Algun gorrionet espavilat es remunta fins al núvols. És allò de tocar amb un dit al cel. A aquest prodigi de felicitat es coneix amb el nom de plenitud. L’empenta per a aquesta remuntada pot venir per la llibertat, per l’amor, pel sexe, per la mística, per la bellesa, per la pau...

Trobareu la seva definició apropiada si acudiu, sense prejudicis de llenguatges místics i de ressonàncies ionquis, al diccionari de la nostra llengua. Tanmateix la llum ens arriba sempre de la paraula. Del «verbum caro factum est» de l’Àguila de Patmos.

Aquest estat de déus inaccessibles es diu ÈXTASI.

Vet ací la seva significança primigènia. Èxtasi: «Estat de la persona completament dominada per un sentiment intens d’admiració, de gaudi, que li lleva per un moment la consciència d’ella mateixa».

Des d’aquella nit de «Rua fosca» somni un món nou on la tendresa escalfa els més marginats. Mentrestant, la imaginació segueix pintant casulles de l’arc de Sant Martí per les pedres que han renunciat a ser temple per servir de jardí als somnis de la nostra cultura.

RUA FOSCA A SON SERVERA I LES MEVES GERDORS DE VELL

Els infants, des de 1959, gaudeixen d’una declaració universal dels seus drets. En la mateixa situació es troben les dones i els LGTB. Ara, fins i tot en bona hora, els animals són intocables davant la llei. Als mascles els basta i els sobra la lletra menuda dels drets humans.

Em manca de la forma més desesperant i profunda la concreció dels drets dels vells. Fins ara, la referència més explicita i global és la de na Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, proclamant que les carronyes -val a dir, segons el Diccionari de l’IEC «les persones velles, fastigoses i gasives»-, eixugarem les reserves capitalistes. Ens han d’eliminar com més prest millor.

Per les vindictes d’eixa sortida de botador, de diplomàcia i de prudència m’aferr a l’argument de Xavier Triàs a l’hora d’enviar tothom a prendre pel sac. «Als meus 77 anys puc dir que el vull». Aquest cuc de la terra que som jo als 85 m’atorg el dret de suprimir tots els filtres i la imbècil mania de quedar bé.

Estimats i respectables amics que heu fet possible amb un prodigi de voluntat i esforç la quarta escenificació de «Rua Fosca», deixau-me explicitar les meves justes vindictes de vell que cada cop s’identifica amb més tremolors a les bestioles de la fosca.

Mossèn Llorenc Riber, gràcies per deixar-me espipellar el tresors de mots del vostre infant orat i el calfred de les gerdoroses tendreses de l’amor mascle entre Eurial i Nis.

Miquel Brunet, persona entranyable, artista genial, amic de l’ànima, quan veig que fas figurar en tot i pertot el meu nom a la mateixa alçada del teu m’envesteix el desconhort d’una pregona vergonya. Tanmateix, massa bé saps que tu ho feres tot. T’amarares de la realitat, t’inventares l’esgarrifosa paràbola, donares noms als herois de la fantasia i del rei mag, situares la història. Jo només vaig fer de sastre a l’hora de cosir quatre botons. Anna i Lluiçao són fills teus. Ens monoparental amb un avi al costat per assegurar-te, des de la seva nafrada experiència, que violència i tendresa són torrents d’una mateixa font.

Directors, gerents, solistes, cantants, músics, organitzadors, tramoistes... Us manifest un agraïment infinit. Just de pensar que amb quatre reposicions més de 500 persones us heu aprés de cor -de tot cor!- les meves sentides tonades, el calfred de la més entranyable gerdor enrampa les meves amagades venes d’ancià xaruc.

Tanmateix amb qui vull dialogar és amb vosaltres, Anna i Lluiçao, patrons dels nins dels femers. Infants del carrer em sona a eslògan de caritats. Gràcies, àngels de la guarda, heu obrat el miracle. M'estrenyeré un ou i tornaré a Son Servera tot hi haver complit l’Evangeli – Mateu X, 14 – de renunciar a la meva Ítaca espolsant-me a la fuita la pols de les sandàlies. A Cala Bona vaig ressuscitar el vertader Jaume.

Assistint, callat, talment difunt que guarda el certificat de mort, a la primera bancalada, assaboriré la darrera benaurança -Mateu, V, 11-: «sortosos quan us insultaran i diran contra vosaltres tota mena de calumnies. Alegreu-vos-en. Rebreu un cel per recompensa». Per a mi no hi pot haver millor cel que l’església nova, l'únic temple des d’on es pot albirar la lluna plena.

Massa bé sé la sentència teresiana que proclama que no és humil el que s'humilia, sinó el qui és humiliat. Tot i això, la humilitat és una de les meves assignatures pendents. La vanitat és el punt esbandit de la meva murada.

Deixaré que les llàgrimes cremin la meva pell mentre per les teulades del meu poble d’adopció la salvatgina canta : «Oh quin goig, quina glòria, quan els moixos s’estimen»




PD: Si voleu treure el net d’aquest gemec de vell, llegiu, escoltant de fons el ressò de «Rua Fosca», la «Carta oberta al reverend Jaume Santandreu» escrita per Jaume Mercant Simó al Diario de Mallorca clicant aquí: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2021/10/28/carta-oberta-reverend-jaume-santandreu-58890677.html

 

MOSSÈN JAUME SERRA ADROVER, PRODIGI DE SUPREMA MODÈSTIA

Jaume, sacerdot a pols, insaciable aprenent de la cosa humana, profeta de les benaventurances, mestre en pedagogia de la submersió, encoratjador dels joves cap al goig meravellós de l’escriptura, lluitador de base de la nostra cultura, gleva de la nostra terra, foll follet que balla cossiers davant els misteris, no calia que morissis per poder proclamar com t’estimàvem. Com t’estimam.

D’entrada, la meva intervenció pot sonar irreverent, atrevida, fins i tot un xic grossera. Però és el meu moment. Del baül no pots escapar-me. A la fi no et resta més remei que aguantar la meva declaració d’estima, d’embadaliment, d’una mena de veneració. Eres un dels meus pocs referents. Sempre t’escapolies. Congelaves, a la paraula i a la sinceritat les meves vertaderes i fascinades manifestacions, amb un somriure críptic, ben mirat trist. La teva resposta era sempre la mateixa: «No et riguis de mi». En aquell moment m’entrava la impotència i el penediment, talment com si hagués empaitat un infant petit al racó del pati.

A la presentació del teu llibre de poemes –originals i corpressius- amb el títol rostit de «Esterrossant a peu» vaig convidar els amics assistents a què m’ajudassin a parar-te una trampa. Et vaig espetar: «Ara que no em pots fugir hauràs d’aguantar totes les meravelles que admiram de tu». Vaig dibuixar la vera faç de l’home savi, de l'intel·lectual escodrinyós, del benaurat nu, del referent de cristià compromès... Jo no podia veure la seva reacció perquè el tenia al meu costat a la taula de presidència. De prompte em vaig adonar que els oients de primera fila em feien senyes d’una anomalia. Llavors em vaig adonar que a mida que jo pregonava la veritat d’una vida singular, Jaume Serra havia anat llenegant fins a trobar-se literalment davall la taula. Una vegada més el conillet de la pleta del Pujol s’havia refugiat a la seva llodriguera. Fonda i segura. Per un sen terrós com jo el títol era impactant fins al punt d’encendre calfreds per totes les meves venes de terra. En el nostre temps tots els parellers esclafaven els terrosos amb una rastre. Només els serfs esmicolaven les pedres de fang amb els gavilans. Per esterrossar els guarets de la ignorància, de la cultura, àdhuc de l’església, el nostre profeta només necessitava el coratge de l’amor, els gavilans de la constància i la companyia d’un ca. Trobareu eixa proclama a un del seus poemes més despullats.

Parau la ment i el cor. Escoltau-me. Mossèn Jaume Serra i Adrover mai de mai es va trair a si mateix. Fou sempre i en tot lloc un conillet de camp. Cap títol, cap càrrec, pogueren convertir-lo en llebre, el tornaren geneta del poder i de la figurera, com ens passa a la majoria dels sacerdots de l’Altíssim. Ni parlar-ne. Jo, en concret, que vaig surar a una pleta talment ell em vaig encurollir en tornar-me fura de garriga. Encara ara la meva màxima il·lusió es treure la selvatgina dels seus enfonys, dels seus armaris.

Quan anà de missioner al Perú i es trobà amb una colònia rica de capellans mallorquins, als dos mesos retornà, estorat, al cau del seu claper. Pobret meu, en lloc de denunciar el contrasentit donà la culpa a les seves limitacions.

Manacor té molt a agrair al rector de Sant Roc. Cal fer-li justícia. Ara que els vents de l’Ajuntament inflen les veles de l’honestedat i del sentiment de poble seria el moment propici. El consistori manacorí, traient forces de la seva vena republicana de país català hauria de proclamar mossèn Jaume Serra i Adrover fill adoptiu de la capital de Llevant. Pens que el nostre prodigi de modèstia es trobarà a gust al costat dels darrers fills predilectes, persones entranyables i properes com Montse Ferrer, Margalida Cortès, Tòfol Pastor i Sebastià Sansó. Només per haver fundat i mantingut els Premis Blanquerna mereix tots els honors i gratituds,

Estimats i respectats escriptors que omplíeu la casa llarga i estreta de la vicaria de Crist Rei quan éreu, com jo mateix, terrosos de terra prima i costanera, ara us toca promocionar el just reconeixement del vostre mestre.

Amic, ara ja no podràs escapolir-te mai més. Ara ets ben nostre.


Can Gazà, juny 2023

FRA ANTONI ROIG, PROTOMÀRTIR GAI, PERDÓ I GRÀCIES

La vida, en aquest darrer tram, em proporciona adesiara un goig profund tot atorgant-me l’avinentesa de tastar el perdó per als meus vertaders i sovint horrorosos pecats. Sent l’alegria de poder refer la justícia.

Confés que l’any 1977 vaig cometre sacrilegi de covardia i absència amb Fra Antoni Roig protomàrtir de la persecució de l’home que s’atreveix a estimar un home, com defineix l’homosexualitat la cara visible dels poetes mallorquins Biel Mesquida.

Mai no havia tingut cap contacte amb el protomàrtir de la meva adorada nissaga.

Per viure a una altra diòcesi i pertànyer a l’orde dels Carmelites Descalços, que el traslladaren a València, no teníem cap facilitat per la trobada. Tot i això no puc al·legar en defensa pròpia la desconeixença de la seva heroica sortida de l’armari i de la cruel persecució i condemna de part de l'església i dels fariseus de la catòlica societat franquista.

A l’impacte d’haver llegit el seu famós llibre «Todos los parques no son un paraíso» hi havia d’afegir una línia de coneixement trist, calent i directe. En aquells moments les Germanes de la Caritat Antònia i Maria Adrover treballaven a l’hostaleria formant part del nucli revolucionari dels anomenats capellans obrers. El germà d’eixes valentes monges estava casat amb la germana del nostre humil i caparrut profeta gai. Sovint parlàrem d’ell i de la seva família mentre intentàvem enviar-li l’energia soterrada del nostre silenciós afecte.

Aleshores ja estava reclòs dins l’armari. Un armari amb finestrons per on els encuriosits podien aguaitar al fons de la meva manera d’estimar. Aquests espiells s’obrien a les meves novel·les i les incursions nocturnes.

Vaig amagar la meva traïció rere l’excusa de la causa obrera. Per ser revolucionaris havíem de ser molt mascles. Havíem de fer creure que els teníem grossos i peluts. En aquells temps històrics «Bandera Roja», a la qual estàvem afiliats tots els infiltrats de la Nova Església, es fongué amb el Partit Comunista. El nostre papa Paco Obrador formà part del comitè que va anar a París a posar-se a les ordres de Carrillo.

Mira, amic Toni, si estava cec –mesquinet de mi!- que vaig callar com un puta mort quan feren fora de l’organització proletària Sant Juanito López per marieta, malgrat que fos el més actiu i valent de la guarda protestatària.

L’altre vespre, després de parlar amb tu per telèfon, la pau del perdó i la gratitud amarà de llàgrimes tots els meus somnis. Confés que et profés una secreta enveja. Jo, malgrat desitjar-lo amb totes les meves forces i procurar-lo amb totes les meves follies, mai no he estat honorat amb una suspensió a divinis.

Gràcies, Nel Martí, per redimir la meva antiga culpa tot encollant-me amb el nostre protomàrtir.

Gràcies per col·locar-me al llibre d’un déu sense armaris com una mena d’epíleg de l’autèntic precursor. Tal som i tal em sent en aquest cas.

Gràcies per brindar-me l’ocasió de proclamar que cap al tard la llum d’un sol mans i humil em defineix l’única causa per la qual vaig néixer, vull viure i morir. Vull sacrificar-ho tot –tot de tot– pels drets de la meva nissaga. Arreu de tot el món sumen cents de milions els germans que exposen la vida per voler estimar tal com són.

No hi ha perdó sense penitència ni gratitud sense regal. Junt les dues coses en una sola oferta. Estic a les vostres ordres per armar-la a on sigui i com sigui.

A Mallorca m’agradaria presentar «Déu sense armaris» a la seu de Vox i a la sagristia dels canonges a la Catedral. Eixa vetusta, recollida i gairebé secreta sala magna guarda el perfum de Sant Sebastià, que tu, Nel, nomenes com el nostre patró al pòrtic de la teva suggestiva proclama. La cosa portarà una mica d’orenga perquè tant a un lloc com a un altre haurem de fer concurs de tapades per elegir presentador d’aquesta tardana confessió.

Mentrestant, tots tres mussitarem amb un somriure sardònic el salm que proclama «Déu sense armaris qui habitat in coelis irridebit nos». Som la rialla del déu de tots els gèneres.

XERRANT TOT SOL, INCOHERENT, MENTRE ESCUCUT LES DARRERES PATATES DE LA FAM, TOT MIRANT DE PAIR L’ABSURD I L’ENSURT DE LES ELECCIONS

A partir d’ara només podrem allargar les minifaldes, els silencis i els títols dels nostres inútils laments, si els engendram pelant patates a les cinc del matí a la cuina de Can Gazà.

Els nous «condes Rossi» ens han afuat els cans de la capolada. Ens han trobat gairebé a tots amb els calçons baixos. M’alegr d’haver deixat els meus tot emmerdats rere una mata a la pleta del carnatge.

Estic molt content de no haver cremat l’armari. Em posaré al cap el vel negre de randa, que em va deixar en herència la meva legal sogra estimadíssima, per refugiar-me a la Seu. M’amagaré al forat del milionari bunyol que promogué i pagà el sanedrí de les il·lustríssimes maricones, a la capella del Santíssim. Els bocs amb pell de llop respecten el cony de la mare que els va parir, mentre els peixi amb la llengua dels infants de «l’escola catòlica» i amb els senyals secs dels capellans pretridentints.

Com sempre, la culpa del cataclisme la tenim els catalans. Més concretament, el sacríleg programa de TV3 «Ara està passant», la Virgen del Rocio ha fet votar els més seus, mentre la de Montserrat contempla els núvols i la de Lluc assegura la dreta del seu Ajuntament.

Un pic més s’acompleix l’Evangeli: «Els fills de les tenebres en saben més que els fills de la llum». Amb l’acte sagramental de la moció de censura, Vox s’apoderà dels nostres subconscients. A l’hora dels pactes ens pujarà el rot de la lògica: «Si Tamames, un dels històrics més sabuts, passà del comunisme a l’extrema dreta, per què no ho podem fer també nosaltres, pobres ignorants». Amb el referent revolucionari de testimoni, firmar pactes amb els feixistes neonazis serà un honor.

Ho he proclamat sempre: val més un bon enemic que un amic envejós i maldestre. Hem de retornar al lema del meus bons temps «Contra Franco nos uníamos mejor». Sembla que els independentistes humils i assenyats volen encarnar aquest lema. Però, qui pot endreçar un ull guerxo, a una cara de panada i un cervell de frare? A la puta Ercs i Cups i merdes!

Tot i això, el difunt moviment marginal ha d’agrair a la franquista família dels Coll de San Simón una de les pàgines més glorioses de la seva història. Va ser el pare del president de Vox, aleshores factòtum de la Diputació, que em volia tancar a la presó per un article titulat «Cien millones robados al hambre». Aquell matí a l’Audiència els zombis somniarem la resurrecció de la carn.

Els meus comptes són passar de la resistència a la resiliència. Els homes de terra convertim els fems en llacor. Si cal ens taparem el nas. Tanmateix, ja hi tenim la boca trencada. Tant per menjar com per protestar.

Els qui vivim a la intempèrie ensumam els vents del món. Per això, mateix aquesta botella de vi, que regalava Franco als assassins, presideix, des del pinte de la foganya de marbre estant, els nostres àpats de difunts en vida. Per favor, Franco no ens deixis. Ja veus que ha passant amb ETA. Just que tanquis els ulls ja et donen per mort.

Les sentències sagrades es compleixen sempre. El dogma diu «Vox populi, vox Dei». Llàstima que a la Terra inexistent – ai, com t’enyor Toni Serra- no tenim ni déu ni poble.

GRÀCIES VIDA

GRÀCIES, vida, perquè

just ara mateix acabam

de sortir-ne d’una altra.

Gràcies, vida, per escalfar

la infinita gelor,

tot deixant-me ficar, en pèl,

cos per cos, al teu sac de pelegrí de la nit.

Gràcies, vida, per allargar-me

indefinidament el contracte de càndid

tocacollons amb asteisme.


La vida, l’alçada, l’alè, la follia, l’emprenyadura crònica

sou tots vosaltres.

Vosaltres, tots els qui perdeu el temps, l’esma, la memòria, i la fama

per estimar-me.

Vosaltres, tots els adorats d’aquí i d’allà.

Tanmateix el més allà ja em resulta familiar

de tant de guaitar-hi.

Sé que hagués estat més tendre, més profund, més bell

fondrem simplement dins l’abraçada d’una llàgrima.

Però, també sé que moriré el dia que deixi el combat de la paraula.

Mentrestant, LA VIDA us convida, amb mala bava, a suportar-me.

Us promet que, de moment, aguantaré amb un dit, 

el que tant m’agrada ficar

a la nafra dels déus, la meitat del pes de la somada.





Can Gazà, 9/V/2023

Just acabat de fugir de Son Espases, embaubat pels opiacis de quiròfan, encara.

ROSER AVANTATJA NAI

 Aquest article s'ha editat a la revista "Cent per cent" de Manacor

Cada paraula és una llàgrima. Cada afirmació precisa d’una tesi. Cada insinuació guarda la clau mestra d’un misteri.

No m’importa que ningú capti la ressonància profunda del meu dol. Sé que tu, Roser Vallés Assens, viuda de Miquel Àngel Riera, com anunciava humilment l’esquela, ho penetres tot des de la balconada del pis etern de la badia.

Record com em vaig atrevir a cloure la darrera conversa per telèfon amb el més profund i sencer refilet que mai podré oferir a una dona. Impertinent, com t’agradava a tu que jo fos, et vaig murmurar: si un dia deix de ser misogin tu en tendràs la culpa.

Eres una dona. Una gran Dona. Una donassa. Pagaria fins i tot la quota de feixisme que va abonar Josep Pla, per gaudir d’una espipellada de l’enginy, del saber, del domini de la llengua i de la ironia que posseïa el millor prosista de les nostres lletres catalanes per escriure la part femenina dels seus 60 «Homenots». De moment, només tinc el títol. L’aplec de les meves 61 viragos es diria Donasses.

Tu, adorada Roser, encapçalaries la desfilada. T’encollaria amb Carme Balcells. Així podriu seguir prenent l’entremaliat cafetó vostre al jardí del Zoo dels paons reials de la Literatura.

La teva peripècia vital, Grace Kelly del principat manacorí de Miamar, es concentra en un sol adjectiu: intel·ligent. Intel·ligent en el grau suprem de l’adaptació, de la flexibilitat. Fores un prodigi de l’art extraordinari de la geografia de la vida. En cada moment sabies on estaves i quin era el teu paper a la comèdia. Els qui et cercàvem a tu més enllà de l’ombra del déu inaccessible sabem que mereixies un Oscar per cada obra que encarnares, «esbrinant la teva fesomia, tota ella compromesa pel teu perfil de sí indeclinable, alt, ell, i vertical». Així et va qualificar Miquel Àngel a l’hora de reescriure «Biografia».

«Roser de set, cuca de llum galàctica, aromada presència vegetal» fores protagonista de tres obres mestres. Visqueres tres vides completes, rodones distintes, distanciades. Les tres de la mateixa mesura, consciència i intensitat. Visqueres trenta anys de fadrina a Barcelona. Llicenciada. Professora d'Institut. Aquesta és per mi la part de vida més oculta. Tot i això vaig conèixer, amb una admiració amorosida, dues columnes de la teva primera jornada del teu pelegrinatge: la Mama i l’amiga Josefina. Ambdues t’acompanyaren a l’arriscada aventura de la selva enmig del mar. La teva mare fins i tot va viure al teu costat fins a l’hora del morir. Vaig tenir l’honor de celebrar-li el funeral. Per a les genetes de pleta mallorquina la teva mare, com tu, era una àguila d’una altra galàxia.

A la teva segona vida de casada moruna, de mare de família, de senyora i majora poguérem guitar-hi pel reixat d’or de la clausura del vostre mític i esplendorós convent benedictí. Les vostres cases lluïen pel bon gust, el senyoriu i els tresors de músiques, llibres i arts. Tateix, Montserrat, tot i jurar els monjos i monges vots de pobresa, us guanyava en tot i per tot, encara.

El darrer tram, de la mateixa mida dels altres, vares gaudir de la plenitud de vida. Fores la matriarca perfecta de la teva tribu Riera Vallès La guardiana del lloc sagrat de la memòria del geni. La transmissora fantàstica i un xic fantasiosa del mite del bruixot que treia or de les pedres i diamants de les paraules als set nets que mai no conegueren l’avi.

Segons la Bíblia, l’home s’eregí en rei del món quan el Creador li concedí el privilegi de posar nom als animals, als arbres i les coses. L’enamorat de «la bellesa de l’home», perfeccionista, sentencià que «en els noms està el principi». A Roser li assenyala el nom de Nai. Nai en gallec vol dir mare. El dia que els bruixots de les fondalades psicoanalitzin els escrits de Miquel Àngel Riera hauran d’aclarir-nos l’encís del Flaubert de l’Illa per la llengua i per la gent de la terra de Rosalia de Castro. La rara anatomia del nostre centaure necessitava dues mares. Totes les altres dones eren panorama. Malgrat les arts i manyes del pregoner «de la cosa humana» per reduir-nos a tots a la seva imatge i semblança, Roser avantatjà a Nai. Roser fou ella mateixa. Massa sabia que l’amor és un equilibri d’egos. De jos. I que tot dura mentre compensa.

Roser, ara que ets tu mateixa per a sempre fes-me, estimada, el favor d’apuntar-me a la teva confraria dels que estimen, però se’n foten perquè han tastat la llibertat sencera. Eterna.

ANTONI SERRA BAUÇÀ, L’ATEU EVANGÈLIC

 

Estimat i venerat bon mestre, perdonau-me que d’entrada arrabassi la pell al fets i a les paraules. Tant sols seguesc l’exemple que em mostràreu. Sovint us declaràveu agnòstic, però massa sabíeu que un agnòstic és un ateu que no ha sortit de l’armari.

Éreu un despietat, sovint cruel i provocatiu, escorxador de sofismes i fantasmes. M’entren calfreds, encara, revivint el cop de puny que em pegàreu en ple rostre a la presentació de la versió castellana d’»Encís de Minyonia» del vostre adorador Àlex Volney. Lluny de la falconada contra els pederastes deixareu volar la milana de l’esglai tot ironitzant de quina manera el meu adorat déu André Gide es tirava els infants de la moreria. Però eren morets. De la mateixa manera els alumnes amants dels doctors grecs de la humanitat no passaven de la tendra pubertat. Però eren esclaus.

He volgut posar vasa de foc a la meva proclama. Toni Serra és la persona que m’ha clavat a l’evidència les lliçons més pures i dures de l’Evangeli.

Ho havia profetitzat -fa cinquanta anys- amb la innocència dels vidents, al final d’un poema del meu primer llibre «Dos pams d’home». Aquest profètics versos cercaven l’epitafi de la vostra tomba: «No importa que no creguem en Déu. El que importa és que Déu pugui creure en nosaltres. Perquè feim del seu món terra bona pels arbres... Terra bona per als homes que creixen cap al goig de ser bohemis». Fins avui, que he plorat la vostra partida, no he comprès perquè vaig tancar la porta sagrada del poema amb el mot de bohemi quan mai de mai aquest no ha figurat a l’escafida llista dels meus adjectius. M’ho inspirà el vostre karma. M’ho va confirmar la cita de Salvador Espriu amb la qual Aina Moll havia ornamentat la paraula bohemi al DCVB: «La lluna militar i bohèmia assalta una trinxera de núvols».

En els milers de refilets, definicions i comentaris, d’aquests dies de planys, ningú no s’ha atrevit a qualificar-vos de militar, però ho éreu. Us inventàreu el vostre propi uniforme. Mai no apareixeu en públic sense capell, corbatí i elegància. La disciplina s’imposà a la vostra paradisíaca mandra. Encapçalàreu les més glorioses batalles de la nostra cultura i de la nostra llengua. Però, general de la «Terra Inexistent», només podíeu apuntar als núvols de la utopia.

Tanmateix em clavàreu l’emoció al meu estament sacerdotal les més pures i essencials lliçons de l’Evangeli.

Els fets són tan evidents que basta enumerar-los.

Vàreu encarnar la més diamantina imatge del bon samarità al «Comitè per a Macià Manera». Damunt el paper érem tres, però vos portàreu tot el pes de la gesta. Josep M. Llompart ja estava malalt. Jo em perdia dins l’encís d'aquell sobtat personatge que éreu vós, mestre. Amb les llargues anades i vengudes vaig enamorar-me d’aquella secreta persona entranyable que glatia rere les pantomimes d’un eriçó que protegeix la seva dèbil tendresa afuant unes pues de pa amb fonteta. La vostra ossamenta militar, tot posant ordre i eficàcia, salvà la caòtica situació del pobre ferit tirar a la vorera del camí. Destruíreu la fal·làcia d’uns camarades que calculaven que Macià els era més beneficiós a la presó que al carrer. Un màrtir sempre es més eficaç que una titella dels pseudorevolucionaris que tiren la pedra i amaguen la mà. El vostre prestigi i la vostra honestedat posà ferms l’advocat barceloní Gil Matamala, el qual només tenia clara la nòmina. Fóreu el messies. Obràreu miracles tan impossibles com aconseguir que l’Ajuntament de Montuïri enviàs al Suprem un certificat de bona conducta del beneit visionari d’una Terra Lliure.

Un altre paisatge evangèlic que desenvolupàreu a la perfecció fou l’escenificació setmanal de la «Piscina de Siloè». Tots els ferits de ploma, estufats lletraferits, coixos de la literatura, il·luminats per un ego malaltís, acudíem a vos, bruixot de la misericòrdia, perquè ens salvàssiu la pell i la dignitat a la vostra pàgina dominical.

Tanmateix, la darrera obra de misericòrdia evangèlica la tinguéreu amb mi, estimat i venerat evangelista, regalant-me, quan ja no ho fèieu amb ningú, el pròleg al llibre confessional de «Déu Meu».

Permeteu-me que us retorni l’anell de diamants amb què casàrem –tots dos vells- les nostres ànimes. En l’inexplorable pròleg sentenciau: «Deu meu» som jo mateix, la meva vida (passat, present i futur amb mort sublim), la totalitat de l’existència real i també de la irreal».

JOSEP ROS, AMIC, TANMATEIX JO SERÉ SEMPRE EL TEU MOSSÈN

No calia que et morissis per proclamar als quatre vents com t’estimam.

T’has casat amb la mort. Eixes noces són eternes. Per això és fa urgent anunciar ben fort allò de «Si algú te res a dir...»

Jo, sí, em veig obligat, des de les entreteles de l’estimera, a declarar que hem estat i som molt amics. Parl de mi i per mi. Els obituaris que els escriguin els altres. I n’hi ha tants, d’altres! La nostra amistat ha estat i és molt singular. Especialíssima. Mai no parlàrem de política, ni de nacions, ni de països, ni de llengües, ni d’arts, ni de solfes, ni d’ideologies, ni de religions, ni d’històries... Fins i tot mai no tocàrem el tema sagrat del tennis. Quan ens trobàvem tot sols -ai las, tan poques vegades!- ens afanyàvem a despullar-nos com infants, per capbussar-nos a les profunditats de les confidències. Supòs que per aquí dalt els jutges són tan esquiterells com els d’Espanya, però si el suprem et demana passaport declara que estàs ben confessat i que la penitència la complim els teus devots amb els silicis de l’absència.

Amb les teves arts i manyes, instints, sabers i estudis feres plorar rèquiems, misereres i agnus deis. Exultares glòries i al·leluies. Però, que jo sàpiga, mai no has atorgat categoria i emoció a una lletania. Ara voldria, com a comiat, brindar-te la meva lletania de la gratitud. És molt particular. Molt personal. Molt meva.

Ara tindràs tota una eternitat per empeltar-li els calfreds de la teva música. La mateixa eternitat que tindrà el poble de Manacor per fer-te justícia.

Gràcies per conservar-me el títol de mossèn. El nostre Concili de Trento declarà que el sacerdoci és in eternum.

Gràcies per ser i comportar-te sovint com un infant mal criat, ferreny i caparrut. Massa bé sabies que sense exigència res ni ningú, àdhuc les herbes dolces, poden espipellar la perfecció.

Gràcies per regalar una mudada d’amo de possessió al meu pobre Sen Terròs de terra prima.

Gràcies per obrar el miracle de l’arribada del Crist. El creuclavat ara es dirigeix al seu músic amb els mateixos refilets que va xisclar enmig de la tempesta a l’esclau morú: Per tu salvaré la nau, per tu i la teva nissaga d’artistes lliures i originals.

Gràcies per la dignitat i ajuda que aportaren els teus concerts a favor de Can Gazà.

Gràcies per regalar-me, amb l'eixerit company «Pistoleta», el plaent i alliçonador viatge a Cuba.

Gràcies, per calmar-me, amb la tocata i fuga de Bach, la nerviada de l’espera de la funció sagrada baix del parral de la carrera mentre el nostre àngel de la Guarda, Maria Antònia Gomila, mirava d’aclarir els tons, tot cantussejant les tonades que havien elegit els amos i senyors dels seus sagraments servits a domicili.

Gràcies pel tractament súper respectuós que m’atorgares sempre a les xarxes socials de les teves enrabiades damunt la partió de la socarrada.

Gràcies, per ser tu mateix.

Ja que m’anomenes mossèn et donaré un consell i tu hi posaràs el remei.

Si els cors celestials -ves alerta al querubins – no volen aprendre les teves obres, torna cap aquí.

No et deixis enganyar: no pot existir un cel sense un piano de coa i una barca. Si Sant Pere, que es mostra tan gelós del patronatge del mar, t’ancora la barca i no et deixa fugir a pescar, torna cap aquí.

Els qui t’estimam tenim un llit amb vànova cotonada i una taula parada dins el nostre cor.

Tanmateix, Josep Ros, jo seguiré sent el teu mossèn.

Can Gazà, 6-03-2023