diumenge, 14 d’octubre de 2018

MALALTS MENTALS AL CARRER


El bram d’una natura enfollida ha ofegat el clam de les jornades dedicades a la salut mental.  El dolor dels morts ens té el cor encongit de tal manera  que no podem ni sabem parlar d’altra cosa que de la tragèdia del Llevant de Mallorca.
La impotència  i desesperació que m’han acompanyat aquests dies, contemplant la desolació del poble de mossèn Galmés, m’ha servit de referència d’aquesta altra angoixa de veure els malats mentals sense foganya agonitzant als nostres carrers.
Entre la tragèdia llorancina i el drama dels marginats dels marginats hi ha una diferència essencial: el poble tornarà a florir a les voreres dels torrents. Mentrestant,  els malats dels malats seguiran sense tenir  un lloc on guarir-se de la torrentada.
He perdut tota esperança. Ningú farà res per als més desgraciats del nostre poble.  Els malats mentals superen les possibilitats d’acollida de Can Gazà.
Hi ha una gent estupenda, com  “Estel de Llevant”, que atén els malalts mentals els dies feiners. Els que no tenen família, què fan els vespres i els dies festius? No hi ni un sol lloc on refugiar-se.
Aquests 50 cadàvers vivents no interessen als polítics. Els únics que podrien donar la primera passa serien els germans de Sant Joan de Déu. Els substanciosos contractes amb la Seguretat Social s’han menjat el carisma.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

A LA RESISTÈNCIA PER LA DIVERSIÓ




Els vells utòpics estam vivint uns temps  feixucs de resistència.
Resistència en tots els camps: polític, ètic, social, personal, patriòtic, cultural, religiós, comunitari.
Per resistir amb dignitat l’estratègia millor és la diversió. Parl de diversió en el doble significat de la paraula.
Diversió vol dir distracció. Com més plaent  és la distracció més suportable es torna la resistència.
Quan les meves carns anaven alçurades em curava els mals de queixals, físics i psíquics, amb pensaments lascius.
Distracció significa també desviament. Distreure l’enemic és atreure’l cap a un altre indret.
La resistència té dos enemics cabdals com són l’obsessió i el temps.
Si volem ser resistents hem d’aprendre a traginar les obsessions cap a un altre camp.
Joaquim Forn ha esdevingut un referent meravellós d’aquesta tàctica. Ha passat d’un pres llastimós  a ser, amb el seu llibre “Escrits de presó”, un escriptor sensacional en tots els aspectes.
Donaria estar tancat un any per tal de vendre cinc-cents mil exemplars de qualsevol dels meus llibres.
El meu adorat Oriol Junqueres sortirà de la nit fosca fet un Sant Joan de la Creu.
El temps és qüestió d’humilitat i sarcasme.
Israel s’engoli 40 anys de desert. Així que al poble català  ens manquen 30 anys per arribar a la terra promesa. 
Vull ser un resistent divertit.

dijous, 4 d’octubre de 2018

SAN FRANCISCO FRANCO, ORA PRO NOBIS

Una volta  traginades les despulles de Franco a la catedral de Madrid l’església mare de la capital del regne es convertirà en un punt de pelegrinatge dels innombrables admiradors del Caudillo.
Llavors, el Vaticà el farà sant. Ara, als sants, els canonitzen els devots. Així ha passat amb Teresa de Calcuta i Joan Pau II.
Franco és sant –santíssim!– perquè fou l’amant (el querido) de l’Esperit Sant. Estaven intrínsecament units per dues tasques transcendentals com l’encomanament dels bisbes espanyols i la unitat de la pàtria. L’Esperit Sant inspirava els bisbes, però Franco els triava. Segons el cardenal Cañizares Espanya és “una, grande y libre” per obra de l’Esperit Sant. Ningú ha fet més per la unitat d’Espanya que Franco i els seu successor Felip IV.
Tanmateix, quan proclamin sant a Franco no serà una canonització, sinó una justa restauració. El  “caudillo d’España por la gracia de Dios“ fou tractat com a sant al llarg de tot el seu regnat. Entrava “bajo pal·lio” a les esglésies i tots els celebrants d’Espanya –jo, el primer– recitàvem el seu nom en el moment més sagrat de la missa com és el cànon.
Franco fou dictador com els Papes i assassí com la Inquisició . Podrà fer parella amb el petrer de Califòrnia.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

HA REBENTAT EL CLOT DE FEMS DE L'ESGLÉSIA




Són molts de mils els casos d’abusos a infants de part de bisbes, capellans, frares i monges arreu de tot el món. El clavegueram venia tan ple que  s’ha esbandit. Les xifres d’aquests crims són tan esgarrifoses que no cal insistir en els fets. Però val la pena preguntar-se, com  s’ha pogut arribar a aquest  apocalíptic extrem?
Gran part de la culpa recau sobre un dogma sagrat i sobre una tàctica criminal. Un dogma fonamental proclama que l’honradesa de l’Església  catòlica està per damunt tot i tots. Cal matar, si importa, per tal de salvar la fama de la santa mare església.
La tàctica vaticana ha estat servar el secret dels fets. El lema és clar: és pot fer tot sempre que no se sàpiga.
Una instrucció, aprovada per Joan XXIII, castigava amb l’excomunió als que denunciassin casos de pederàstia dins l’Església. La santa llei no castigava a qui feia el crim, sinó a aquells que ho declaraven. 
Em sent una víctima. Quan vaig denunciar als onze anys els abusos sexuals del frare de la Salle Pep Servera, el Vicari general em feu jurar sobre la Bíblia que mai de mai tornaria a parlar d’aquesta destrossa. Vaig complir el jurament. Arrib tard. Només em resta plorar amb els germans.

dijous, 27 de setembre de 2018

NOMÉS L’ESCRIPTURA EM POT SALVAR


La pobra animeua meva s’està marcint. Li manca l’aire.
Anit, el meu company d’habitació s’ha convertit en paràbola de la meva salvació.
Joan, camatallat, assegut al trono de la seva cadira de rodes, feia una plaent becaina. Brufolava. Aquest caramull de carn sobreviu gràcies a la bombona d’oxigen que l’acompanya.
Un llambreig de clarividència m’ha trencat la foscor. La font de la meva alenada és l’escriptura. Si vull sobreviure he de seguir escrivint. Malgrat siguin unes ratlles desbaratades.
Em propòs  continuar amb el format de “Déu meu”. Sonets en prosa de 220 paraules.
Està tot a punt perquè el llibre de les meves divines al·lucinacions surti al carrer. Serà com una esquifida deixalla dins el reliquiari  més estimat i valuós del meu món.
A la portada hi anirà el rostre del crucificat  tatuat a l’esquena d’un ionqui, que dormia a l’Hospital de Nit. La impactant imatge és obra de Joan Ramon Bonet, company i puntal de Can Gazà.
Toni  Serra, entranyable amic i profeta de la terra inexistent, obri la porta amb un pròleg molt especial amb del títol “L’espai rebel de la totalitat”.
L’epíleg, escrit des de la presó, és una esgarrifosa manifestació de fe d’Oriol Junqueras. Preparau els calfreds per a l’hora de llegir-lo.
Tot anirà garantit pel segell de Lleonard Muntaner, editor.



divendres, 3 d’agost de 2018

HA MORT PACO SANS, L’ÀNIMA DE ZAQUEO





Cas Carrilano, com es deia al començament, Zaqueo com va ser batejat després pel professor de Sagrada Escriptura Llorenç Tous, ha cobert, al llarg de 24 anys, les necessitats més peremptòries dels exclosos més marginats de Ciutat.
Tanmateix, l’ànima i motor d’aquest servei immediat, directe, gratuït i anònim als ciutadans més singulars de la nostra societat ha estat, fins ahir mateix, Paco Sans.
Abans de perdre’m amb històries i consideracions vull proclamar, amb una guspira d’emoció als meus ulls de ca vell, que aquest home bo, voluntariós i magnànim que fou en tot moment aquest “Cursillista de Cristiandad”, és l’activista social que més he vist connectar – simpatitzar!- amb els pobres més singulars i especials de la Marginàlia mallorquina. Sense Paco Sans. la manera totalment anàrquica d’allargar una mà als tirats als clavegueram del sistema hauria esdevingut, en el suposat impossible de perseverar, un cas flagrant de beneficència inútil, ben mirat ofensiva cap als pobres i de cara a les bases mínimes de l’assistència social.
Per usar els serveis del Carrilano, com era abans dormir i alimentar-se i com és ara fruir d’una menjada suculenta i completa al dia, no necessitaves ni necessites més credencials que la son o la fam. Però Paco Sans, amb el seu contacte personal i amb l’afany de posar remei als problemes concrets de tots i cada un dels necessitats que s’atansaven al xibiu de la plaça de Mercadal, humanitzà i dignificà un servei aparentment paternalista.
Paco estimava els desemparats; Paco parlava amb els necessitats: Paco cercava i sovint trobava remei a les cuites dels més desgraciats. No sé si ho va deixar escrit al seu testament vital, però vull creure que la postura que prengué a la mort de la seva dona de no fer cap demostració de dol, ni esqueles, ni tanatoris, ni funerals, ni actes d’homenatge i que ara els seus fills han repetit amb ell, obeïa, aquesta manera absolutament anònima de passar d’aquest món a l’altre -Paco era un home de fe– a un intent d’assemblar-se a la mort dels marginats.
Al llarg de 24 anys, Paco Sans contemplà, amb esgarrifances al calfred dels sentiments, com centenars d’exclosos es tiraven a la fossa comuna. Ell no ha volgut, amb la mort, ser més que ells. Com no ho volgué tampoc amb la vida.
Per recordança, respecte i estimació que he professat sempre i seguiré professant a aquest profeta anarquista de la marginació social us vull transmetré tot el seu corpus doctrinal resumit en una contarella que ell retreia en cada moment i circumstància.
Per explicar l’existència i mode d’obrar de Zaqueo, Paco Sans retreia que un dia, visitant una ermita, un fraret que s’encarregava de l’hort li mostrà el seu aimat secret. A un cornaló d’aquell verger monacal fra Bonaventura guardava i cultivava el tresor de les benaventurances, que ell anomenava, en honor del fill pròdig, el racó de les males herbes. Les males herbes tenen dret a rebre els mateixos esments i delicadeses que les parades de les bledes i les cols de l’Abat.
Paco Sans, ànima de Zaqueo i fill predilecte de Marginàlia, ha mort d’un atac nocturn de tristesa i solitud. No sabia viure sense la seva dona i sense fra Bonaventura. Fa estona que ambdós han desaparegut. En el cel en el qual tu creies es retrobaràs, estimat i venerat Paco, amb aquests éssers estimats. T’esperen al racó de les males herbes.

Jaume Santandreu
Can Gazà, 3 d'agost de 2018

dilluns, 30 de juliol de 2018

VIVÈNCIA TRAUMÀTICA DE LA GUERRA D’INDEPENDÈNCIA DE CROÀCIA


La vivència en viu i directe de la guerra civil pels carrers de Zagreb va ser tan terriblement impactant que no n’he parlat gairebé mai. L’instint de supervivència condemnà la meva memòria a tancar a les tàvegues de l’oblit  un dels episodis més esgarrifosos de la meva vida  El silenci i el temps són els únics remeis per guarir les ferides fondes de la sensibilitat. El paradigma d’aquesta evidència és el secret que vaig guardar al llarg de quaranta anys dels abusos sexuals que vaig sofrir de part del frare de la Salle.
Per una banda, la història de la independència de Croàcia no podia servir-me, com havia pensat en un principi, de referent en la lluita per la llibertat del poble català. Per altra, l’embolic que havia embullat amb el meu estimadíssim periodista  Francesc Seguí, tant davant el diari Última Hora, com al voltant de la família i els companys de feina i de partit –aleshores ja militava a ERC-   era tan fantasmagòric que un mínim grau d’amor propi m’obligava a la callada.
Vet ací que la final del Mundial de futbol entre França i Croàcia a la capital de Rússia m’ha empès a fer justícia amb un dels tràngols més esveradors de la meva existència. M’agrada el risc, però per instint no acostum  a guaitar a l’abisme, com ho vaig fer en aquella arriscada i folla relliscada.
Tot i això, reconec que, per trencar el silenci, he rebut un coratge especial del simpàtic article del Diario de Mallorca –15/VII/2018 – titulat  “Modric,  de pastor de cabres a estrella”, on s’explica  com el capità de la selecció croata va haver d’abandonar les muntanyes dels seus ramats per salvar la vida, cosa que no pogué fer el seu avi que fou afusellat a les portes de la seva cabana.
L’actitud festiva, ben mirat provocativa,  de la presidenta de Croàcia m’ha conquistat el cor. Kolinda Grabar-Kitarovic, una valenta dona preparadíssima, que ha madurat dins l’alta diplomàcia, que domina  set llengües i que porta l’honradesa a l’extrem de pagar-se el bitllet i decantar-se del sou els dies que ha anat a veure els seus jugadors ha figurat de contrapunt a la corrupció política a la premsa de tot el món. Valgui d’exemple  la “Tribuna” del diari Última Hora del 19 de juliol. Vestida sempre amb la camiseta de la selecció, pegant bots a la tribuna de les autoritats i abraçant, quan li venia bé, el president de França, m’ha obligat a aplicar-me una lògica definitiva. He reflexionat: si aquesta bella i simpatiquíssima berganta de cinquanta anys  que va patir tot el cruel, violent i horripilant  procés d’independència del seu poble, ha superat els traumes, per què jo he d’embenar-me, encara, la meva rapinyada a la pell d’una sensibilitat estantissa? Si la família ja s’ha llevat el dol, per què un extern de lluny, com jo, ha de seguir encadenat al seu plany?
Els companys de partit ens havíem fet una utòpica composició de lloc tot aplicant al procés de la independència de les repúbliques de Iugoslàvia a la futura composició de les nacions ibèriques. Així, identificàvem Eslovènia amb el País Basc i Catalunya amb Croàcia, mentre Sèrbia executava el paper repressor d’Espanya. Ara que vivim  de ple el drama dels nostres intents d’executar la proclamació de la República Catalana ens adonam que aquelles idealitzades similituds eren distintes i distants.
L’única afinitat que es manté esgarrifosament intacta és l’actitud de Serbiespanya. Per desgràcia, hores d’ara no tenim ni el més petit dubte que el crit de “a por ellos” arribaria a l’extermini brutal dels independentistes, tal com ho feren amb el poble croata al llarg de cinc anys -cinc anys de guerra són molts! – les tropes criminals sèrbies, encoratjades pels fanàtics i xenòfobs unionistes. Mesos de presons i exilis són un preu molt elevat per a una prerrogativa inalienable com és el dret d’autodeterminació, però  la calamitat de milers de morts, de repressions i d’injustícies per defensar un estat de llibertat votat per una majoria superabsoluta de la gent, reconegut per tots els organismes mundials, àdhuc l’ONU, constitueix una de les pitjors cabronades del segle XX. Just al costat de les dues guerres mundials. Camps d’extermini  inclosos.
Aquella primavera de l’any 1992 els meus pensaments es trobaven als antípodes de les evidencies que us acab d’expressar. Partia, amb el quimèric periodista Francesc Seguí, a descobrir el goig d’una república que celebrava la seva lluna de mel amb la independència, tal com m’imaginava que ho faríem ben prest amb la nostra. La innocència dels profetes menors  d’aquells temps tocaria tenir el seu merescut reconeixement. Més o menys d’aquesta forma intentàvem vendre la nostra eixelebrada eixida.
Partírem en tren des de Barcelona fins a Trieste. D’aquesta exòtica ciutat adriàtica sortirem, de pressa, també en tren, fins a Ljubliana. Tant la capital com tot el país d’Eslovènia exercien les seves llibertats en pau i amb un orgull de victòria que s’ensumava a l’aire dels carrers farcits de vianants a totes hores. Jo continuava amb la bena als ulls. Com havíem fet al llarg del dia i mig de camí, una volta arribats a l’escenari de la història, el camarada i jo seguíem parlant del que havíem deixat a Mallorca,  val a dir el refugi del carrer d’Apuntadors en plena ebullició, tot covant l’odi dels veïns. No prevèiem en res ni per res la brutal corpresa que ens esperava al final del nostre trajecte.  Tot i això, notarem, a l’estació de la capital d’Eslovènia,  que la revisió dels passaports era més minuciosa, talment com es mostraven més estranyés i neguitejades les cares dels viatgers del tren que havíem pres cap a Zagreb.
Quan arribàrem a la capital de Croàcia la nit era fosca negra. Però molt més fosca i tètrica es mostrava  la ciutat. Els edificis eren talment bubotes. Ni la més mínima claror a cap finestra aixecava sospita de la presència d’éssers vivents. Els carrers estaven assenyalats per somortes bombetes  repartides com a l’atzar amb una clara intenció de despistar més que de guiar. Tots els viatgers del nostre comboi s’esfumaren dins un silenci de cementeri.  No mancava que ningú ens alertàs de com Zagreb es trobava en absolut estat de guerra. Tanmateix, entenguérem més pels gests que per les paraules, com el policia que ens revisà els passaports ens manava que anéssim a guarir-nos a un aixopluc públic més aviat que de pressa. Per sort, un dels grans hotels de la capital es trobava –i es troba, encara–a tocar de l’estació del tren.
Francesc i jo no ens atrevíem ni a mirar-nos  a la cara. Funcionàvem com autòmates.  Cadascú mirava de pair l’impacte en silenci. Gola endins. Sense comentaris.
Just havíem entrat a l’habitació de l’hotel, si mal no record es deia Astòria, quan sonaren les sirenes de la Ciutat. Al mateix temps uns cops contundents a la porta i unes veus inintel·ligibles dels guardians armats de l’hotel ens obligaven a córrer cap al soterrani de l’edifici convertit en refugi provisional. A l’entrada d’aquell avenc aparegué, per totes les venes del meu cos, l’angoixa de les angoixes de tota la meva vida, el calvari de la meva existència: la claustrofòbia. Una suor freda xopava la tremolor de l’angúnia per tota la meva pell.
No sé com vaig endarrerir els meus moviments, però em vaig enginyar per deixar passar tota la gent i ubicar-me just al portal d’aquella cova. Em vaig asseure al primer esglaó on m’arribava una  mica d’aire de fora.
Al llarg de molts de temps he tingut clavat als narius la pudor de la bota del soldat que ens custodiava, apuntant el fusell cap a recepció. El meu nas, per mor de la baixada de l’escala, restava a l’altura del seu calçat del milicià. Dins aquell silenci sepulcral, ulls clucs, esmicolava l’eternitat d’aquells paorosos  minuts recordant les circumstàncies que havien propiciat les nombroses recaigudes de la meva pecadora carn. Ho sabia per instint:  només els mals pensaments de per verbes t’alliberen dels autèntics i mortífers mals pensaments de veritat. Acomiadar-me mentalment dels éssers estimats o autoadministrant l’extremunció a les meves últimes alenades m’hauria conduit a un atac d’histèria.
Al llarg de l’hora i mitja que l’escamot de defensa retingué els clients de l’hotel i els seus veïns de més a prop dins l’infern d’aquell refugi hi succeïren uns episodis de pujada del pànic. La més clamorosa enrampada es produí quan el trull dels franctiradors serbis s’acostà a les portes de l’establiment tot semblant que havien escollit aquell niu per eliminar-nos com a rates. En aquells moments tots els acaramullats a aquell racó de la ciutat de Zagreb no érem ni ens sentíem més que rates. Un altre moment tràgic fou quan el plor d’un infant trencà el cristall del silenci.
És terrible, però ho confés. Ningú pronuncià  una sola paraula, però un clam sord esglaiava l’aire: si no calla, ofegau-lo... El pit de la mare ens alliberà del crim mental d’aquella guarda d’assassins.
De retorn a l’habitació vaig ser capaç de comunicar la meva determinació al camarada de viatge, que lluny de mostrar el pànic d’aquella rebuda al paradís de la independència, bavava  l’exultació del ca de caça: això és la guerra!
Amb veu d’infant apallissat vaig declara-li :
-No entraré mai més a cap refugi. Si m’han de matar, vull morir a l’aire lliure.
L’amic m’acompanyà amb el meu propòsit. Per molt que sonassin les sirenes i els cops a la porta, no ens moguérem de l’habitació. Les ràfegues dels franctiradors proserbis  xapaven talment llamps la nit i l’estat d’ànim.
Des de la finestra fosca de l’hotel estant havia descobert a poques passes, dins una mena de solar abandonat, un punt de llum, un miratge del llumenaret blau de les rondalles. Un estol d’homes, calcats als meus marginats, bevien i xerraven a l’entorn d’una mínima foguera.
Clamorosament passaven de tot. Però també, segons vaig poder  observar des de la meva torre de vigilància , els actors de la guerra també  passaven d’ells. Vaig refugiar la meva reflexió a la sentència de “Camada” que assenyala com als enderrocs les úniques persones que se salven són les formigues. La visió dels meus camarades completà la meva definició vital: vull morir a l’aire lliure als costat dels meus germans marginats. Aquests germans que són idèntics a l’Hospital de Nit, davall un pont o a qualsevol indret del món, on el sistema els ha exclòs. La llei de l’olfacte funcionà a la perfecció. M’ensumaren i m’oferiren un glop de les seves begudes espirituoses.
Amb la primera claror del nou dia a la meva esmicolada Ítaca dels meus somnis independentistes es posà en marxa els plans d’acció del meu cap de gesta: agafarem les maletes i anirem a instal·lar-nos a l’hotel del centre on es concentren els mitjans de comunicació de tot el món. Gairebé a cada cap de cantó un escamot de joves milicians, amb els ulls injectats de sang, ens registraven els papers i els bagatges.
La meva evidència i la meva determinació eren inamovibles: aquesta no és la meva terra. Aquesta no és la meva guerra. He de fugir com sigui ara mateix. El bon amic Francesc Seguí llegí a l’esglai dels meus ulls tota la fermesa d’aquella resolució.  Emparaulà un taxi i m’acompanyà fins a Ljubliana. El vespre ell retornà  a Zagreb amb el mateix taxi. Aquell fenomen estrany de persona i de comunicador que era el malaguanyat lluitador per la llibertat i la justícia tingué l’atreviment, mentre esperàvem el tren que m’havia de portar a Barcelona, de fer una mena d’enquesta  entre la gent que es passejava per l’estació amb una sola pregunta: com Eslovènia ha aconseguit la independència de Sèrbia sense guerra?  La resposta  fou unànime i brutal: mai no hem deixat entrar els serbis a la nostra terra, per això ara no els hem hagut de treure. No puc evitar que el cap em bulli amb una llista de monstres als quals Catalunya hauria hagut de tancar les portes.
Vaig deambular tres dies per Barcelona abans de retornar a ca nostra. Tots els meus sentits necessitaven una cura d’urgència. A les nits em despertava ofegant-me encara amb la pudorassa d’aquelles botes milicianes  a l’entrada del refugi, espaordit per la mirada tèrbola dels militars que ens interrogaven. Des de llavors enumer la matera, la set de sang, entre les drogues més enganxadores de l’home. Just  al costat del poder i de la religió.
Vaig aprofitar la seu d’ERC per passar a màquina els tres articlets que havia gestat a l’infern de la guerra croata i enviar-los a Última Hora tot figurant que em trobava, encara, valent i estalvi a la martiritzada ciutat de Zagreb.
Tota la força enrampadissa d’aquests articles la vaig empeltar al clam que vaig alçar a la manifestació de Cort per la pau de les nacions de l’ex-Iugoslàvia i que llavors vaig publicar a “La Pell”, la secció que vaig cobrir  cada divendres al diari “El Dia del Mundo” entre 1992 i 1995, mentre va durar la innovadora i llibertària direcció de Basilio Baltasar.
Vet ací dues espipellades d’aquest credo al qual m’aferro cada cop amb més fe:
”Fa tres anys  a Zagreb, al costat de l’amic Xesc Seguí, socarrades les nostres pells pel foc de les bales, m’esclatà calent i desesperat dins el cor de l’evidència, el crit irrefutable: No a la guerra.  No a aquesta guerra. No a totes les guerres.”
“Deixau-m’ho cridar a mi, precisament a mi que he intentat significar-me, des de la més amorosida convicció per un nacionalisme, rampant i definit. Ho vull xisclar amb la mateixa tremolosa expressió que vaig clavar, fa 25 anys, al meu primer llibre de poemes “Dos pams d’home”, quan clamava contra la guerra del Vietnam, tot recordant els nou-cents assassinats al cementeri de Son Coletes de Manacor. Llavors ja vaig escriure, ara ho clam, més evident que mai: “No hi ha cap pam de terra que valgui un sol glop de sang.”
Per  cloure aquesta història em manca deixar constància del comitè   d’ajuda a Croàcia que armàrem amb els Franciscans.  Llavors, com ara, els nostres Franciscans constitueixen  una província  dins la confederació de  La Tercera Ordre Franciscana. L’Església catòlica. i en concret els Frares de sant Francesc, jugaren un paper definitiu per la independència de la seva Terra. No debades, els enemics, a més de serbis, eren ortodoxos. La religió sempre ha imposat una violència especial, la ira de Déu, en la confrontació dels fills d’un mateix pare, però de distinta madrastra.
L’acte més significatiu i multitudinari que aconseguí realitzar aquest comitè fou un funeral que celebrà el bisbe Teodor Úbeda a la Basílica de Sant Francesc per a tots els morts de la independència.
El comitè de Croàcia es va veure obligat a desaparèixer en silenci quan el Pare provincial dels  Franciscans filtrà el secret al nostre bisbe: els Franciscans croates, que eren els receptors directes i exclusius de les nostres solidaritats,  dedicaven els diners mallorquins a la compra d’armes.
Ara pens que la lluita per la independència de Croàcia necessitava més armes que pa.
Si “Terra Lliure” no s’hagués dissolt, en mala hora, segurament,  ara, al fons del meu clavegueram on estudien les rates de l’eficàcia, pensaria, callat com un mort, la mateixa cosa del nostre procés d’independència: amb pa beneït no arribarem a enlloc.