diumenge, 30 d’agost del 2015

CLIMENT GARAU AL PARADÍS DE LA TENDRESA



A l’hora de la repartició dels carismes, Déu atorgà a Climent Garau i Arbona el do del mestratge. En correspondència, ell va fer quedar l’Invisible -ben mirat l’Inexistent- com un senyor. Un gran Senyor. Més enllà de tot altre títol,  tots ells supermerescuts i honorables, aquest fill preclar de la nostra  terra fou i exercí de mestre. De mestre en gai saber, com diria el germà major de la nostra nissaga, Ramon Llull. No debades el banyarriquer que escorcollà l’apotecari del seu poble bunyolí fins a desembullar del traüllat “Un fil de memòria”, Jaume Mateu, explica com cada trobada es convertia en una “lliçó magistral”.
El darrer ensenyament que vaig rebre, commogut i tremolós, su ran de la foganya del casal de Bunyola, ha estat definitiu i definidor. Rumiant-lo al fons  del meu cor, a l’ermita de Can Gazà, valorada i protegida tant per Climent com per la seva filla Mercè, vaig engendrar la síntesi lluminosa d’eixa sentència: “La vida és un parèntesi entre dues infanteses”.
Pertany al personatge omplir el seu parèntesi, mentre que toca als treballadors de la notícia i de la història deixar-ne gravades unes senyes  inesborrables. Tot el que pugui figurar en aquest incís, que és la vida,  pot causar admiració, respecte, commoció, fins i tot estima. Una alta estima que derivi cap a la devoció, com passa en la vida i miracles del nostre venerable patriarca. Però mai no podràs enamorar-te d’un paladí, per heroi que sigui. Sense la cova de Betlem, sense l’escalfor desvalguda de la infantesa, tots els salvadors, àdhuc el nostre creuclavat, serien insuportables.
Els periòdics, en paper i virtuals, venen plens fins a vessar dels títols que figuren, en majúscules, al parèntesi que va escriure sovint amb sang, llàgrimes i malsofridures, Climent Garau i Arbona. Del llarg rosari de qualitats, serveis i generositats tan sols en resaré una desena: científic, intel·lectual, activista cultural, polític nacionalista, ideòleg del sobiranisme, evangèlic solidari, baula entre la generació post-renaixença i la de postguerra, defensor de la cultura i identitat pròpies, home de compromís, humil creient insubornable. D’aquests i de molts altres títols se’n farà ressò la gentada que demà omplirà la Seu.
Tanmateix jo em vull quedar amb l’infant polissó que aguaita el caparrí a les divertides anècdotes del llibre “D’aprop i d’enfora”. Ara que l’il·lustre brostall de la nissaga de Can Climentó ha canviat el seu mode de viure entre nosaltres, jo traspàs la proclama del meu pòrtic per aixoplugar-me de ple al cor del llibre. Del llibre obert, senzill i tendre que va ser Climent Garau com a persona, més enllà dels papers de la Gran Comèdia.
Tanmateix jo vull atansar-me a la família i als familiars que descobriren i fruïren la segona infantesa del nostre referent vital. Al llenguatge episcopal  quan hom diu família s’entén que es refereix als fills i nets mentre que  quan anomena els familiars inclou els servents casolans i els amics íntims.
Guard gravada a la cripta sagrada de la memòria els ulls d’aquell minyó que s’encapirotava a què anassin a cercar una coca d’albercocs perquè havia de reunir-se a taula tota la família.
Però per damunt tot, vull retenir, com el més grans del tresors, aquell parenostre que resàrem, ulls clucs, tot estrenyent-nos les mans, al moment del comiat, que ambdós sabíem que era el darrer que ens féiem des del cos. Aquell fervorós i sentit parenostre m’aclarí per a sempre el lema humil i assenyat del nostre teòleg laic: “Val més viure enganyat que desenganyat”.
Benaurat vós, honorable patriarca que, de bracet amb la fe humil en l’admonició evangèlica que sentencia “si no us feis com a nins no entrareu en el regne del cel”, i la santa química heu conquerit per a sempre el paradís de la tendresa.

divendres, 28 d’agost del 2015

ELS NOSTRES ULLS ORFES PLOREN ANTONI RIERA SIQUIER

Antoni Riera i Siquier, l’oculista reconegut, el professional vocacional, el científic inquiet, l’utòpic desesperat, el patriota enamorat, el tímid nin gran, el crític sever, l’evangèlic solidari, el revolucionari encobert, el banyarriquer prodigiós que em salvà a mi de quedar borni de per vida i a part de la meva família de restar cega, un dels meus últims i millors amics, ha canviat, clarivident, el seu mode de viure entre nosaltres.
 

Ara ens queda a nosaltres, després d’intentar assimilar el terrible cop del seu trànsit, la difícil i dolorosa tasca de trobar la manera d’adaptar-nos al seu nou mode de perviure.
 

Toni, m’atrevesc a dir-te amic, un dels noms més sagrats de l’estimera de l’home, perquè em convenceres d’aquest prodigiós privilegi el dia que sentenciares, amb un inici de somriure amarg al teu rostre de malsofridura crònica, just abans d’estacar-me a la cadira de les llargues, minucioses i persistents prospeccions oculars:
 

- L’entremaliadura del teu ull i la desolació per la traïció de Jordi Pujol, m’han amargat l’estiu.
 

Amic Antoni Riera, en aquest torcebraç per la supervivència en el mode de ser, d’estimar i de lluitar tu tens assegurada la victòria. Pràcticament tota la teva aventura, fins ara, ha estat un assaig del teu nou mode de viure. Tanmateix la teva estratègia es fonamentava, tota ella, en el tarannà dels esperits. 

Exactament això has estat: un esperit, inquiet, actiu, clarivident, revolucionari que actuava celat rere un cos. La teva còrpora física, psíquica, social, professional i familiar no eren res més que una perfecta i eficaç trinxera des d’on mantenies la teva batalla desesperant i desesperada per la utopia de l’alliberació del nostre poble. Ara pots sortir lliurement i gojosa de l’amagatall. Ara pots fer-ne de les teves sense miraments, ni tàctiques, ni prudències.
 

Sé que confiares a un amic el teu gran pesar de desaparèixer del món dels fantasmes tot comentat amb la teva veu trèmula: “Em sap greu morir abans de veure la independència de Catalunya”.
 

Has aplegat les eines, però no has acabat la tasca. Ben mirat la teva feina comença ara. Tanmateix no et deixarem descansar en pau mentre no s’acompleixin els teus ideals de llibertat, justícia i germanor.
 

En aquests moments les teves ovelles, les que ens regalares quan et sentires empès i que hem batejat amb el sobrenom sagrat de “les rieres”, demanen recapte tot belant a l’alba. A elles encoman la recordança amorosida dels marginats de Can Gazà per l’amic que ens estimava, defensava, encoratjava i ajudava.
 

Un dia, amic, la meva orada timidesa que tant ens agermanava, et va dedicar un dels meus llibretxos. La inscripció resava: “A l’únic home que em mira fitament i profunda als ulls sense dir-li t’estim. En aquesta nova dimensió que hem pres de vida i llibertat ho proclam sense enrevoltaries: “T’estim. T’estimem, amic. Per a sempre”.

dimarts, 25 d’agost del 2015

PRIMERS BESLLUMS D’UNA NIT FOSCA


Ha estat molt llarga, la nit. La nit raimoniana i meva. Ha estat molt negra, molt tancada, molt freda, molt desesperant, la nit. Ningú ja no se’n record, però jo seguesc, encara, patint el profund procés de Sa Casa Llarga. El taller de la nau de Can Valero ja navega per la mar gran a veles desplegades, però en el paladar em resta, encara, el regust agre i amarg del naufragi íntim. Contemplat des de la balconada dels espectacles, hom diria que  llançant-me de cap a l’aigua sense saber nedar, encadenat a l’àncora de la desesperació,  he salvat barca i bolic, quan és tot el contrari: la nau i els companys m’han salvat a mi. Sense ells, sense la seva tendresa, comprensió, generositat i constància, a hores d’ara jo seria una taqueta de sang als lloms d’una ona. Els taurons dels desenganys m’haurien capolat fins el darrer tendrum de la meva malaltissa hipersensibilitat. No estic ressentit, però sí, terriblement sentit. La serp de les sensacions s’ha despullat de la pell vella, però ha errat el càlcul. Les  pedres del desert amagaven unes esmolades puntes. Els ganivets celats  dins  la sorra de les malediccions, dels menyspreus i les venjances, m’han encetat les carns.


El procés de la transformació ha avançat cap a fora, cap enfora, però sobretot cap endins. Avui, més que mai, don tota la raó a la meva estimada germana i fiola quan sentencia, des de la seva  càtedra infal·lible de  papesa casolana, que “sempre aconsegueix allò que em propòs, però el preu que pag és massa costós. Massa alt”. Per aquest darrer negoci del pas de la Casa Llarga al taller de Can Valero no han estat suficients tots els meus cabals físics, psíquics i morals. He hagut d’empenyorar totes les meves herències, fins i tot les genètiques. Massa desenganys, a tots els nivells imaginables, per aquesta pobra i innocent criatureta banyada! Massa confiances fallides per aquest crèdul enamorat dels seus! Massa pedrades a ferir per aquest quissonet incaut que s’atreveix  a lladrar a la lluna!


Avui he tornat a escriure, cosa que creia no podria fer ja pus mai més, perquè he pogut plorar. Un atac corpresiu d’estimera, sense causes transcendentals ni penes nacionals, m’han encès un primer besllum a l’horitzó de l’alba. Esper que al desert dels meus profunds desenganys, on m’he vist obligat a enterrar la fe i la devoció cap a la gent, que jo considerava meva, propera, generosa i esplèndida, hi torni a apuntar l’alba d’un nou dia.


Mai res tornarà a ser com abans de la gran prova, però per fidelitat i agraïment als companys de Can Gazà seguiré cercant desesperadament l’oasi de les velles i fermes utopies. Entre aquests somnis ressuscitats hi  figura, en primer terme, el joc inútil i innocent de l’escriptura, malgrat sigui una confessió terapèutica al meu abandonat bloc de les perbocades.