dimarts, 25 d’agost de 2015

PRIMERS BESLLUMS D’UNA NIT FOSCA


Ha estat molt llarga, la nit. La nit raimoniana i meva. Ha estat molt negra, molt tancada, molt freda, molt desesperant, la nit. Ningú ja no se’n record, però jo seguesc, encara, patint el profund procés de Sa Casa Llarga. El taller de la nau de Can Valero ja navega per la mar gran a veles desplegades, però en el paladar em resta, encara, el regust agre i amarg del naufragi íntim. Contemplat des de la balconada dels espectacles, hom diria que  llançant-me de cap a l’aigua sense saber nedar, encadenat a l’àncora de la desesperació,  he salvat barca i bolic, quan és tot el contrari: la nau i els companys m’han salvat a mi. Sense ells, sense la seva tendresa, comprensió, generositat i constància, a hores d’ara jo seria una taqueta de sang als lloms d’una ona. Els taurons dels desenganys m’haurien capolat fins el darrer tendrum de la meva malaltissa hipersensibilitat. No estic ressentit, però sí, terriblement sentit. La serp de les sensacions s’ha despullat de la pell vella, però ha errat el càlcul. Les  pedres del desert amagaven unes esmolades puntes. Els ganivets celats  dins  la sorra de les malediccions, dels menyspreus i les venjances, m’han encetat les carns.


El procés de la transformació ha avançat cap a fora, cap enfora, però sobretot cap endins. Avui, més que mai, don tota la raó a la meva estimada germana i fiola quan sentencia, des de la seva  càtedra infal·lible de  papesa casolana, que “sempre aconsegueix allò que em propòs, però el preu que pag és massa costós. Massa alt”. Per aquest darrer negoci del pas de la Casa Llarga al taller de Can Valero no han estat suficients tots els meus cabals físics, psíquics i morals. He hagut d’empenyorar totes les meves herències, fins i tot les genètiques. Massa desenganys, a tots els nivells imaginables, per aquesta pobra i innocent criatureta banyada! Massa confiances fallides per aquest crèdul enamorat dels seus! Massa pedrades a ferir per aquest quissonet incaut que s’atreveix  a lladrar a la lluna!


Avui he tornat a escriure, cosa que creia no podria fer ja pus mai més, perquè he pogut plorar. Un atac corpresiu d’estimera, sense causes transcendentals ni penes nacionals, m’han encès un primer besllum a l’horitzó de l’alba. Esper que al desert dels meus profunds desenganys, on m’he vist obligat a enterrar la fe i la devoció cap a la gent, que jo considerava meva, propera, generosa i esplèndida, hi torni a apuntar l’alba d’un nou dia.


Mai res tornarà a ser com abans de la gran prova, però per fidelitat i agraïment als companys de Can Gazà seguiré cercant desesperadament l’oasi de les velles i fermes utopies. Entre aquests somnis ressuscitats hi  figura, en primer terme, el joc inútil i innocent de l’escriptura, malgrat sigui una confessió terapèutica al meu abandonat bloc de les perbocades.

3 comentaris:

  1. Aquest es el jaume que volem, desitjam i esperam. " amunt anima forta..."

    ResponElimina
  2. Salut i coratge, amic Jaume, per tirar sempre cap endavant, amb força!

    ResponElimina
  3. La teva escriptura no és inútil;és molt vàluosa.

    ResponElimina