dimarts, 19 de maig de 2015

POLÍTICA, LA DROGA DEL PODER



El prop-passat 13 de maig vaig publicar al “Diario de Mallorca” aquest article.

La  duresa de la droga es mesura pel grau de dependència que el seu consum crea. De la mateixa manera, la seva malícia es jutja pel efectes destructius en la persona.
Així, les drogues més dures i malignes del món i de la història de la humanitat són la religió, la violència i el poder. Al seu costat, com a grans camells, viatgen sempre els diners. No debades amb doblers es pot aconseguir absolutament tot. Mai no he proclamat que no m’he venut: sempre dic que no m’han comprat.
La religió, quan es torna droga, destrossa la persona des de l’arrel de l’home, tot enganxant-lo per la por infinita del misteri. La violència despert per les venes de la bestiola humana la set ferotge de sang. La sang enterboleix el cap al primer glop; tot seguit ve la gatera. Sense aquesta droga de la mortal cacera, les guerres no existirien.
El poder enxampa l’home des de les profunditats dels mites més ancestrals. La serpent segueix seduint els ambiciosos proposant-los: “si aqueixales el fruit de l’arbre de la política, seràs déu”. Igualment, el diable segueix temptant els anacoretes del poder: “tot serà teu si m’adores”. Dins la història de la humanitat són comptadíssims els casos dels salvadors que surten sans i estalvis de la brega amb el poder. Algun, com Pujol, aconsegueix amagar el mal una temporada. Tanmateix, al final, el clavegueram acaba inundant el carrer, no debades la sentència proclama que  el poder corromp. En aquest punt es troba la clau de la podridura  del polític que tasta poder. Arriba a creure que és déu i que com a tal ha de ser adorat. De la mateixa manera, tota cuca que no es vincla al seu pas ha de ser esclafada per la seva host de llepaires.
He arribat a pensar que el gust del poder es fica al cos directament pel recte, ja que ningú nat es vol aixecar de la cadira de la comandera. De la mateixa manera, tot déu panteixa de plaer quan li llepes la  vanitat.
La cocaïna del  poder enganxa, encara que sigui en petites dosis.
Un dels apotegmes de Marginàlia resa: “si a un exclòs  li poses  una gorra de guarda-cotxes, es creu  que és un general”. Un dels comentaris  més trists que he escoltat respecte d’amics que han aconseguit diminutes  àrees  de poder és aquell que diu: “des que comanda, no és ell. La comandera la desfigurat. 
No seria just denunciar el perill sense indicar un camí de sortida. Estimats polítics, la  droga del poder només es pot prevenir i en darrer terme guarir amb dosis infinites d’utopies i amb continuats còlics de realisme. A Marginàlia us en podem arrambar de segona mà. Ens referim tant als idealismes com a les capficades dins les situacions extremes de l’atur i de la misèria. Alhora, us podem oferir paraules reciclades tals com revolució, llibertat, independència. Amb la mateixa  barrina poden entrar-hi articles de la vostra constitució que estan per estrenar, com aquell que proclama: tots els súbdits del Borbó (el rei és constitucional )  tenen dret, sense distinció de religió, classe, estament social o idees polítiques, a pa, sòtil, salut, educació i feina.

1 comentari:

  1. Bones tardes Jaume! hi ha alguna forma de contactar amb vosté en privat? Salutacions!

    ResponElimina