dijous, 7 de maig de 2015

ESCENARI PROLETARI DEL NOU TALLER


A la vigília de la inauguració –divendres, dissabte i diumenge tot el dia– del taller de Marginàlia les sensacions es multipliquen. El llatins sentenciaven “mens apretata discurrit”, val a dir en traducció lliure: “la llimona del cervell dóna suc quan l’estrenyen”. Jo ara declararia: “un cos fatigat –en el nostre cas fins al límit de les resistències– sua les filosofades”.
Un dels canvis més evidents, gairebé clamorosos, que ha propiciat la traginada dels moixons de Sa Casa Llarga al polígon de Can Valero és la transformació de l’escenari. La família marginal de Can Gazà, dia 8 de maig, estrena un nou panorama. Per dir-ho d’una manera solemne explicaríem que hem deixat l’ambient feudal de les servituds i proteccions senyorials per instal·lar-nos al cor mateix de la referència proletària, com és per si mateix un polígon pluridimensional.
L’exemple palpable de la varietat d’activitats de Can Valero la trobam en els nostres veïns de més a prop: un fabrica bosses, l’altre comercialitza a l'engròs totes les coses elèctriques. Dels veïns de davant, dos es dediquen a arreglar màquines i cotxes i l’altre arrenja un càtering que tot el dia tragina grans carmanyoles de menjar preparat. Just sortir al carrer, ens envesteix l’olor de vernís de la polidora del cap de cantó.
Tota la nostra aparença quan ens reunim, per exemple, al bar “Qué qué” de la cantonada de la carretera de Puigpunyent, és la d’un grup d’obrers feiners i xalets. Rapassem, sinó, la comparsa: Pau, amb tota la posada de camioner, branda les claus de la furgoneta; Quico, el seu ajudant per fer més patent la seva condició obrera, vesteix un mono blau. Els dos fusters, que van i venen en moto, es mostren plens de serradís. Mauri porta les mans estel.lades de pintura. Ramon i Jose fan cara de botiguers. Adriana i Naxo, la parella de comensals del menjador extern de Can Gazà, dibuixen al front el seu títol de diplomats en neteja. Enric, amb el seu cos de gegant, exhibeix la seva manya de bastaix. Toni, l’agregat al grup des de la immensa pedrera d’aturats, mostra, al semblant seriós, la seva condició de comodí d’empresa. Els tres capos, com són Miquel Àngel, Emili i Cati, pinten presses als gests i a les paraules. Mentrestant, jo i el president consort d’”Horizonte” representam el paper de patriarques comandadors.
Ningú s’interessa per la nostra situació jurídica i social, però tenim totes les traces de formar un negoci familiar, com la majoria de treballadors de les naus de Can Valero. Aquesta d’empresa familiar seria la figura més escaient a la nostra condició. Com una bona família obrera, nosaltres ens ho muntam tot, sense assessors ni tècnics, i pretenem treure de la nostra feina els mitjans per sobreviure amb dignitat.
He tengut una cura especial en la triadella de les paraules. He parlat només de canvi a l’escenari i al panorama. Tampoc no he ordit cap judici de valor referent a la nostra nova figura proletària. Sé que tot pot quedar en una utòpica somniada. No debades un dels rètols que decoren l’entrada de la nau anuncia amb grans signes que a Marginàlia guardam i reciclam “utopies de segona mà”. Però des de les portes de la nova etapa estant, formul el desig que aquest canvi de panorama s’endinsi a les profunditats redimides de la nostra consciència obrera tot recobrant, de veritat, el nostre orgull de proletaris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada