A
la vigília de la inauguració –divendres, dissabte i diumenge tot
el dia– del taller de Marginàlia les sensacions es multipliquen.
El llatins sentenciaven “mens apretata discurrit”, val a dir en
traducció lliure: “la llimona del cervell dóna suc quan
l’estrenyen”. Jo ara declararia: “un cos fatigat –en el
nostre cas fins al límit de les resistències– sua les
filosofades”.
Un
dels canvis més evidents, gairebé clamorosos, que ha propiciat la
traginada dels moixons de Sa Casa Llarga al polígon de Can Valero és
la transformació de l’escenari. La família marginal de Can Gazà,
dia 8 de maig, estrena un nou panorama. Per dir-ho d’una manera
solemne explicaríem que hem deixat l’ambient feudal de les
servituds i proteccions senyorials per instal·lar-nos al cor mateix
de la referència proletària, com és per si mateix un polígon
pluridimensional.
L’exemple
palpable de la varietat d’activitats de Can Valero la trobam en els
nostres veïns de més a prop: un fabrica bosses, l’altre
comercialitza a l'engròs totes les coses elèctriques. Dels veïns
de davant, dos es dediquen a arreglar màquines i cotxes i l’altre
arrenja un càtering que tot el dia tragina grans carmanyoles de
menjar preparat. Just sortir al carrer, ens envesteix l’olor de
vernís de la polidora del cap de cantó.
Tota
la nostra aparença quan ens reunim, per exemple, al bar “Qué
qué” de la cantonada de la carretera de Puigpunyent, és la d’un
grup d’obrers feiners i xalets. Rapassem, sinó, la comparsa: Pau,
amb tota la posada de camioner, branda les claus de la furgoneta;
Quico, el seu ajudant per fer més patent la seva condició obrera,
vesteix un mono blau. Els dos fusters, que van i venen en moto, es
mostren plens de serradís. Mauri porta les mans estel.lades de
pintura. Ramon i Jose fan cara de botiguers. Adriana i Naxo, la
parella de comensals del menjador extern de Can Gazà, dibuixen al
front el seu títol de diplomats en neteja. Enric, amb el seu cos de
gegant, exhibeix la seva manya de bastaix. Toni, l’agregat al grup
des de la immensa pedrera d’aturats, mostra, al semblant seriós,
la seva condició de comodí d’empresa. Els tres capos, com són
Miquel Àngel, Emili i Cati, pinten presses als gests i a les
paraules. Mentrestant, jo i el president consort d’”Horizonte”
representam el paper de patriarques comandadors.
Ningú
s’interessa per la nostra situació jurídica i social, però tenim
totes les traces de formar un negoci familiar, com la majoria de
treballadors de les naus de Can Valero. Aquesta d’empresa familiar
seria la figura més escaient a la nostra condició. Com una bona
família obrera, nosaltres ens ho muntam tot, sense assessors ni
tècnics, i pretenem treure de la nostra feina els mitjans per
sobreviure amb dignitat.
He
tengut una cura especial en la triadella de les paraules. He parlat
només de canvi a l’escenari i al panorama. Tampoc no he ordit cap
judici de valor referent a la nostra nova figura proletària. Sé
que tot pot quedar en una utòpica somniada. No debades un dels
rètols que decoren l’entrada de la nau anuncia amb grans signes
que a Marginàlia guardam i reciclam “utopies de segona mà”.
Però des de les portes de la nova etapa estant, formul el desig que
aquest canvi de panorama s’endinsi a les profunditats redimides de
la nostra consciència obrera tot recobrant, de veritat, el nostre
orgull de proletaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada