divendres, 15 de maig de 2015

LA NAU FA PERILLAR CAN GAZÀ



La terrible crisi no ha esperat que retiràssim els domassos de la triomfal inauguració per fer acte de presència. Una presencia que m’ha disparat les alarmes dels inicis dels devastadors incendis. El perill amenaça els fonaments, l’essència, de la nostra Marginàlia. Can Gazà és i ha de ser una família de marginats que ha de viure, pensar, sentir i actuar per als marginats i amb els marginats. Si no és així, Can Gazà i tot el que pugui inventar i impulsar, com ara la nau de Can Valero, no té raó d’existir. Ha de desaparèixer del mapa de Marginàlia.
La temptació de la nova nau és la que ha acompanyat les passes de l’home al llarg de tota la seva història. Al cap i a la fi, Marginàlia no deixa de ser un pèl moixí al cos de la humanitat. Eixa mortal seducció és convertir les pedres en pans, les platges en hotels, les covetes de Betlem en catedrals. Al nostre nivell de formiguetes d’era l’embascadora temptació és convertir la nova nau en una botiga. La nova etapa en un negoci.
Els dies de la inauguració tothom va repetir la mateixa exclamació: “Ha quedat molt bé. Ara fa comprera”. Aquest afalagador comentari amaga el verí de la mort per a l’esperit de Can Gazà. Per sort, la nostra experimentada naturalesa de vells marginats ha perbocat de forma clamorosa la mortal matxina tot clamant en assemblea general: no volem cap botiga, volem un taller d’on puguem treure els mitjans justs per sobreviure. Volem complir al peu de la lletra el rètol de la façana que  proclama que la nau és un punt “d’intercanvis solidaris”. Volem perseguir el miracle de posar en marxa “utopies de segona mà”. Sabem que no és possible com a mode d’actuar, però no volem renunciar al somni. El gran somni de pintar per les amples, despullades i altíssimes parets de la nau la sospirada fórmula del vertader intercanvi solidari. L’anunci diria: “Agafau  tot el que vulgueu i donau-nos allò que us dicti la vostra consciència”. Mentrestant, que el silenci proclami que el pitjor crim, més enllà de l’assassinat, és aprofitar-se dels pobres.
Un altre comentari que m’esgarrifà la pell, malgrat es fes baix mà i en petits murmuris deia: “Ara sobren aquests moros”. Uns moros, els nins dels quals esmicolaren totes les figuretes que agafaven. Com és això que sobren els moros? És com si un foll proclamàs a l’entrada d’un hospital: “Aquí hi sobren els malalts”.  Com poden sobrar els  immigrants -tots i de tota mena!– si tot aquest batibull s’ha armat per ells?
Un altre record que esmolava la meva ansiosa prevenció era la sèrie  d’atacs que he fet per escrit contra la conducta d’unes monges que treuen  profit de la venda del convent que el poble els va regalar. ¿Com podem justificar la hipotètica pujada de preus dels articles que s’esposen al taller tot al·legant que s’han augmentat les despeses quan, per altra banda, demanam -i aconseguim en part- que els amics ens cobreixin el lloguer de la nau? 
Demanaria als padrins joves, els periodistes de tots els mitjans de comunicació,que ens ajudassin a propalar l’aclariment. Can Gazà ha obert un taller artesanal al polígon de Can Valero per establir, de la forma menys comercial possible, un enllaç amb els més necessitats i un intercanvi de solidaritats amb els més privilegiats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada