dilluns, 11 de maig del 2015

LA DIGNITAT DEL MARGINAT ÉS POSSIBLE



Ho vaig declarar el matí de la inauguració amb la veu trencada pel goig, davant els padrins joves del nou taller de Can Gazà, val a dir els periodistes de tots els mitjans de comunicació oral, visual, virtual i escrita: “El prodigi  rau en què hem demostrat que la dignitat del marginat és possible”.
Aristotèlic de mena, m’aclaresc i intent clarificar els altres des de la dialèctica. Al llarg d’aquests dos mesos de posar a punt la nau per a eixa nova aventura de l’empresa familiar de Marginàlia, he atiat el foc de la caldera de les idees i de les contundències. Jo mateix feia de frontó i de pilota. Em repetia: “No és tracta de quantificar els aconseguiments de la nostra gesta. Què són i què arreglen quaranta marginats que treballen en contraposició als setanta mil aturats que no troben feina?  A molt estirar serien una gota d’aigua dolça dins la saladina del mar. Trist i ridícul. El  mèrit del nostre invent del polígon de Can Valero és que hem demostrat que la cosa és possible”.
Semblava que els amics periodistes preveien el còlic de discursos, arengues i demagògies que els espera aquests quinze dies de campanya  política, ja que han deixat molt prest de prendre notes, tot passejant la mirada per l’ample i mudada nau dels nous i perennes “Encants”. Tot i això, per pocs minuts, jo he pres fua per la drecera de la insistència: “sense la força del signe, el miracle esdevé una flamada provocativament inútil. Els prodigis no arreglen res, però desperten esperances i fonamenten les promeses“. Vaig arriscar fins i tot la claroreta d’una metàfora: “Imaginau-vos perduts dins una autopista desconeguda, el trànsit de la qual no us deixa parar a la voravia. En aquestes circumstàncies un rètol indicatiu de la direcció que cercau pot salvar-vos el viatge”.
Ara, després d’aquesta intensa eixida de la posada en marxa, en un temps record, dels nou taller de Marginàlia, confiam més que mai en la nostra utopia de la recuperació de la dignitat de la persona esmicolada i tirada al carrer. D’aquest carrer que en dos mesos s’ha cobrat la vida de tres camarades. Dos assassinats i un altre linxat per la misèria i la solitud dins un caixer de banca.
Si jo trobàs la fórmula per guarir un càncer hauria propiciat la passa més transcendental per fabricar la miraculosa i anhelada medicina. Llavors es tractaria, simplement, de multiplicar el remei. Imaginau-vos que totes les poderoses forces i influències que estiren triomfalment el carro de la beneficència, ornamentada amb la capa magna de la solidaritat, dedicassin un qüern de la seva potència a crear noves naus de feina per als indigents: la marginació desapareixeria per donar pas a una nova classe obrera. Així, floririen noms com Taller dels Caputxins, de Zaqueu, de Mallorca sense fam, del Banc d’aliments, de l’associació d’exalumnes de Monti-sion... 
Dins l’encalentida dels discurs de reobertura del taller familiar de Marginàlia vaig permetre’m el luxe de la ironia tot convidant els polítics en campanya electoral que passassin per Can Valero on els marginats de Can Gazà els ofereixen: utopies de segona mà, paraules reciclades tals com llibertat, dignitat, independència. O l’estrena d’articles que romanen sense encetar a la Constitució de la seva Pàtria, com aquell que diu que tots els súbdits del Borbó tenen dret a pa, sòtil, educació, sanitat i feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada