diumenge, 3 de maig de 2015

PREMI ANDRÒMINA PER A SA CASA LLARGA



L’any 1984 em caigué del cel dels lletraferits, on els déus estufen les coes de paons reials, el premi Andròmina de les Lletres valencianes per la novel·la “Mamil·la, encara”. De llavors ençà el mot andròmines, sinònim de trastos, trastam o ”trastorum” ha conservat i augmentat el seu prestigi de paraula sagrada. Paraula dels déus inaccessibles. Per la mateixa raó, consider com un gest de respecte, admiració i agraïment  la concessió d’aquests títol honorífic a Sa Casa Llarga.
Ningú nat en aquest món pot pensar ni creure, com dirien les rondalles, la quantitat immensa, inimaginable, d’objectes, estris, mobles, fòtils... que han sortit de tots els racons de Sa Casa Llarga. Una Casa Llarga que encobeïren fa sis anys despullada absolutament de tot tipus d’atuells. Com és possible, déu meu, que s’hagin pogut arreplegar tantes i tantes coses? La buidada de Sa Casa Llarga s’ha convertit en una mena de mal somni. Portam un mes traginant i sembla que mai no s’acabi. Després de la mudança, tots els bastaixos de Can Gazà acabarem amb el complex de rata traginera. El problema serà trobar un psicoterapeuta que tracti aquesta síndrome.
L’esglai davant aquest espectacle de multiplicació de trastam creix quan hom pensa que “Marginàlia, taller de Can Gazà” és una formigueua al costat dels grans elefants de l’arreplegada de les engrunes de la nostra societat  que fonamenta tot el seu benestar en el creixement de la producció i del consum. Pensau, si nó, en Deixalles que ha esdevingut una gran empresa del reciclatge amb sucursals a molts de pobles de les Balears. Caritas pateix el mateix fenomen de les recollides. Fins i tot ha instal·lat contenidors al carrer per aglapir la roba usada i ha adquirit una immensa nau al polígon de Son Castelló per classificar la qualitat de les peces. A un nivell més pobre, però amb molta d’envergadura i força, podem col·locar “Remar”, que té  vàries botigues i furgonetes per arreplegar les andròmines a domicili.
Totes aquestes entitats, entre les quals voldríem comptar-nos, malgrat sigui a un nivell insignificant, que serveixen de placebo a aquesta plaga de Diògenes que estova la nostra societat, mereixen un premi d’honor tant del Govern com de la ciutadania. Un cop més, la iniciativa privada, revestida de solidaritat i de misericòrdia, supleix la manca del servei oficial. Emaya, per exemple,  només recull dos trastos per cridada i per deixar les teves andròmines a Son Reus has de pagar una quota bastant considerable.
Tenim una realitat inqüestionable. Tots som víctimes de l’instint de possessió. Ningú s’escapa de l’ànsia de l’arreplegada. A Can Gazà podem  trobar una mostra clamorosa d’aquesta droga. Tots arriben amb la roba posada, mentre a l’hora de marxar no basten les maletes per buidar els armaris.
Morts i rebentats de traginar andròmines i trastos, ens creiem en el dret inalienable de demanar, gairebé exigir, una recompensa per la nostra feina social i humanitària de dignificar les deixalles vostres, meves i de tots, donant-les una empenta perquè puguin seguir la seva tasca de servir d’ajuda a la pobra bestiola humana que ha perdut els seus naturals abrigalls de cuiro i els seus sans costums de menjar amb els dits i, per la mateixa cosa, precisa de robes, vaixelles i fins i tot ornaments i fòtils per escalfar les seves coves. 
Gràcies per deixar-nos fer-vos el favor de tranquil·litzar les vostres consciències a l’hora de mudar les vostres robes o de canviar els vostres mobles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada