diumenge, 30 d’agost de 2015

CLIMENT GARAU AL PARADÍS DE LA TENDRESA



A l’hora de la repartició dels carismes, Déu atorgà a Climent Garau i Arbona el do del mestratge. En correspondència, ell va fer quedar l’Invisible -ben mirat l’Inexistent- com un senyor. Un gran Senyor. Més enllà de tot altre títol,  tots ells supermerescuts i honorables, aquest fill preclar de la nostra  terra fou i exercí de mestre. De mestre en gai saber, com diria el germà major de la nostra nissaga, Ramon Llull. No debades el banyarriquer que escorcollà l’apotecari del seu poble bunyolí fins a desembullar del traüllat “Un fil de memòria”, Jaume Mateu, explica com cada trobada es convertia en una “lliçó magistral”.
El darrer ensenyament que vaig rebre, commogut i tremolós, su ran de la foganya del casal de Bunyola, ha estat definitiu i definidor. Rumiant-lo al fons  del meu cor, a l’ermita de Can Gazà, valorada i protegida tant per Climent com per la seva filla Mercè, vaig engendrar la síntesi lluminosa d’eixa sentència: “La vida és un parèntesi entre dues infanteses”.
Pertany al personatge omplir el seu parèntesi, mentre que toca als treballadors de la notícia i de la història deixar-ne gravades unes senyes  inesborrables. Tot el que pugui figurar en aquest incís, que és la vida,  pot causar admiració, respecte, commoció, fins i tot estima. Una alta estima que derivi cap a la devoció, com passa en la vida i miracles del nostre venerable patriarca. Però mai no podràs enamorar-te d’un paladí, per heroi que sigui. Sense la cova de Betlem, sense l’escalfor desvalguda de la infantesa, tots els salvadors, àdhuc el nostre creuclavat, serien insuportables.
Els periòdics, en paper i virtuals, venen plens fins a vessar dels títols que figuren, en majúscules, al parèntesi que va escriure sovint amb sang, llàgrimes i malsofridures, Climent Garau i Arbona. Del llarg rosari de qualitats, serveis i generositats tan sols en resaré una desena: científic, intel·lectual, activista cultural, polític nacionalista, ideòleg del sobiranisme, evangèlic solidari, baula entre la generació post-renaixença i la de postguerra, defensor de la cultura i identitat pròpies, home de compromís, humil creient insubornable. D’aquests i de molts altres títols se’n farà ressò la gentada que demà omplirà la Seu.
Tanmateix jo em vull quedar amb l’infant polissó que aguaita el caparrí a les divertides anècdotes del llibre “D’aprop i d’enfora”. Ara que l’il·lustre brostall de la nissaga de Can Climentó ha canviat el seu mode de viure entre nosaltres, jo traspàs la proclama del meu pòrtic per aixoplugar-me de ple al cor del llibre. Del llibre obert, senzill i tendre que va ser Climent Garau com a persona, més enllà dels papers de la Gran Comèdia.
Tanmateix jo vull atansar-me a la família i als familiars que descobriren i fruïren la segona infantesa del nostre referent vital. Al llenguatge episcopal  quan hom diu família s’entén que es refereix als fills i nets mentre que  quan anomena els familiars inclou els servents casolans i els amics íntims.
Guard gravada a la cripta sagrada de la memòria els ulls d’aquell minyó que s’encapirotava a què anassin a cercar una coca d’albercocs perquè havia de reunir-se a taula tota la família.
Però per damunt tot, vull retenir, com el més grans del tresors, aquell parenostre que resàrem, ulls clucs, tot estrenyent-nos les mans, al moment del comiat, que ambdós sabíem que era el darrer que ens féiem des del cos. Aquell fervorós i sentit parenostre m’aclarí per a sempre el lema humil i assenyat del nostre teòleg laic: “Val més viure enganyat que desenganyat”.
Benaurat vós, honorable patriarca que, de bracet amb la fe humil en l’admonició evangèlica que sentencia “si no us feis com a nins no entrareu en el regne del cel”, i la santa química heu conquerit per a sempre el paradís de la tendresa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada