Semblava la representació del nin Jesús a un betlem modern. Talment com si Dalí ens plasmàs la infantesa del Crist de Sant Joan de Déu que ell crucificà, mirant la barca verada del naufragi de la humanitat, a l’arena de Port Lligat.
Semblava una composició fotogràfica com les que sovint fan les meves nebodes dels seus fillons. El cop a la boca de l’estómac sembrà calfreds per tot el meu cos quan vaig imaginar-me que era un nebot meu. Que jo l’havia estret dins els meus braços i havia jugat amb ell aquella mateixa tarda.
Però Aylan Kurdi, el nin de tres anys, que havia caigut al mar, juntament amb la seva mare i el seu germanet més gran, estava mort. Mort! Mort! Arrufadet, amb la mudada del Ramadà i les sabates noves.
Mort, ell. Mort, jo. Mort, tu. Mort, tots. Mort, Déu. I la raó de viure i l’esperança i la justícia i la llibertat...
Des del fondal de la impotència em neix el crit de Hebe de Banafini, la presidenta de les mares de la Plaza de Mayo, que en la seva darrera carta al seu paisà papa de Roma es planta davant el mur de les bones paraules de l’encantador de serpents, per perbocar-li el clam de la humanitat:
- ¿Dónde estaba Dios cuando aviones cargados arrojaban vivos nuestros hijos al mar?
Venerable àvia mundial, exemple heroic de la perseverança en la lluita per la justícia històrica, jo no sé on estava Déu, perquè no sé si està en qualque lloc. Almenys el vostre cantant argentí Atahualpa Yupangui estava segur que Déu dinava cada dia a les taules dels senyors. No sé on està l’inexistent, però sí que sé on està i on estarà el qui es fa passar com el seu representant a la terra.
Santíssim pare, perquè no reforceu les tintes dels vostres gets d’esperança? Per què en lloc de sembrar la confusió canonitzant l’aregador dels infants indis a les riques Amèriques no us planteu a la platja turca on es va adormir per a sempre el sant Innocent? Per què enguany en lloc del betlem tradicional no exposeu a la plaça del Vaticà uns plafons immensos amb les fotografies esgarrifoses dels infants del món, que en el seu moment, com ara la d’Aylan Kurdi, varen commoure els sentiments adormits dels homes de bona voluntat d’arreu del món?
Mentre el dolor i la tendresa crien un còlic de ràbia a les misterioses profunditats de les meves entranyes, em refugii a l’esqueix de poema que guard escrit a l’arxiu de la tristesa i que vaig publicar al diari de pelegrinatge al Burundi amb d’infal·lible títol dels “Negres ajuden a fer fosca”, recordant les matances de tots els innocents del món.
“Vull ésser un ca., un cuc, un caragol, un pi, una mata, un mac... qualsevol cosa manco home, brostall de la Humanitat, aquesta tarda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada