dijous, 17 de setembre de 2015

DE COM ELS MALS ES TORNEN BÉNS I LES VENJANCES, GLÒRIES



De sempre he estat un fervorós seguidor del pensament de Santa Teresa de Jesús, però enguany, per allò de celebrar el cinquè centenari del seu naixement, dedic un especial esment a la filosofia vital de la Donassa d’Àvila. Entre els apotegmes de la Doctora  universal de l’església el que repeteix puntual acompliment en el meu calamitós esdeveniment és aquell que proclama: Cuando el peor mal que te puedan hacer es para ti el mejor bien, ¿qué mal te pueden hacer?.
Aquesta desafiant sentència s’ha palesat plenament en el canvi dolorós de la Casa Llarga a la nau del polígon de Can Valero. Com he comentat altres pics amb vosaltres, pacients i comprensius amics de bloc,  posar en marxa “Marginàlia, taller de Can Gazà”, ens  ha costat i ens costa, cada dia, suor i ànsies, però hi hem sortit guanyant. Si  les senyores Feliu me volien fer un mal, que altre motiu no he estat capaç de descobrir en el seu humiliant  comportament, no s’han equivocat tant mai. No saben elles, tot i haver anat a col·legi de pagament, el bé immens que ens han fet obligant-nos, malgrat fos amb una coça a les púdiques parts que els pobres tenim sempre preparades per rebre, a invertir tots els nostres esforços, sabers i cabals en el nou taller. Un proletari taller que lluita per retornar per damunt tot i tots la sollada dignitat al marginat.
Quan em pensava que l’infaust plet de l’enganyosa solidaritat s’havia tancat,  ja que ens havíem avingut a les peticions que reclamaven  judicialment les propietàries i havíem lliurat les claus del palau de l’helicòpter al seu representant, vet ací que he rebut del jutjat una notificació de com l’advocat de les errívoles dames, exbatle de Puigpunyent i col·laborador de l’antic El Refugi, em reclama dotze mil euros per la seva minuta i la de la seva procuradora. Dotze mil euros!
Quan m’estava ofegant en un mar de sorpresa i confusió, ja que la meva ignorància causal és gairebé infinita, santa Teresa, un cop més, ha deixat “Les seves morades” per venir a auxiliar-me. De cop, ha convertit en glòria el bord intent de venjança.
Som tant masoquistament imbècil que m’havia quedat un terrible mal gust de boca, sovint convertit en un escrupolós penediment, amb tot aquell tuautem de l’encadenada. Estava tan insatisfet amb la meva moguda que fins i tot -bàmbol de mi!– havia iniciat un abaltit intent d’apropament col·lateral a unes amistats que teníem –per desgràcia parl en passat- en comú els pobres de Can Gazà i les nobles senyores de la Casa Llarga.
Aquest alliberament de tota mena d’escrúpol, aquesta confirmació en la justícia de la meva postura, aquesta certesa d’haver fet curt en totes les aspres  expressions del meu “document de combat” que mai no han tret a llum les senyores Feliu, que m’ha donat aquesta absurda demanda de més de dos milions de les antigues pessetes -els pobres seguim comptant amb la moneda de Franco-  per haver fet unes feines que jo no havia manat, amb  la pura i dura intenció d’estrènyer-me un ou, no té preu. Tots els doblers del món són pocs per descobrir la veritat.
Aquesta darrera escopinada del misser de la família Feliu ha deixat la  veritat clara i llampant. L’única cosa que volen les senyores de la provocativa Casa Llarga és fer-me mal. Venjar-se d’una absurda i baixa fantasmada sentimental.
Tanmateix, santa Teresa ha convertit el mal en bé i la venjança en glòria.
Ara veig que, fins i tot quan intent lladrar, som un innocent conillet de camp que sempre faig tard a l’hora d’ensumar les fures. Eixes pudoroses feres m’han obligat a sortir del cau. A canvi, m’he trobat a lloure dins la pleta lliure de la pau íntima.


1 comentari: