divendres, 17 d’octubre de 2014

MAS AVORTA EL RAPTE DE LA LLIBERTAT


La ràbia i la tristesa m’han forçat a retornar dels llims de les literatures, on m’havia refugiat després dels Encants.
Els cops fotuts i impactants, com el que ha etzibat Don Artur Mas al procés de la nostra independència, m’obnubilen la capacitat de raonar. Llavors només puc aclarir-me per les al·legories.
L’escena era massa fantàstica per ser veritat. La plaça de la Independència estava plena de gom a gom. Tots els catalans de soca-rel expectaven, emocionats, davant el presidi on els colonitzadors espanyols mantenen captiva, fermada i maltractada la nostra pàtria, que el novii consumàs el rapte de la llibertat. Però vet ací que, a punt de fer la gran gesta, a plena llum del dia, el representant oficial del nostre poble, covard i cagat, ha avortat la transcendental operació. Ha posat com excusa ridícula que la llei prohibeix arrambar una escala de gat (alies consulta) a la façana d’un edifici espanyol. Aleshores, el tonador de pèl oficial, ens ha proposat fer un castell de voluntaris davant la finestra de la nostra aimada presonera. Llavors, ell s’enfilarà damunt les nostres espatlles per donar el gran espectacle als criminals trepitjadors dels nostres drets, que es befen dels nostres clams des de les finestres de la fortalesa franquista.
Molt honorable president, aquesta puça mallorquina amb una ànima catalana mes grossa que la de la Verge de Montserrat, us escopirà la veritat a la cara.
Arturito, monada, el que passa és que tu no estimes de veritat el nostre poble. No estàs enamorat –follament enamorat- de la independència. Tu vols comprar el carnet de pare de la pàtria a preu de ganga. Tu vols sortir al NODO d'heroi, sense arriscar una ungla de la teva part.
Ja que darrerament sembla que has après a llegir, burgeset aprofitat, repassa la història de la independència de les nacions de tot el món. Comprovaràs que els llibertadors de veritat no tenien por a res, ni a ningú, estaven disposats a morir i a matar per la llibertat del seu poble.
Tanmateix, la independència no ens arribarà fins que de les entranyes del poble esclati una Joana D’Ars que els tengui més ben posats que Cristo. Aquesta expressió no és cap grosseria ni cap flastomia. És pura doctrina tridentina: Nostre Salvador tenia dues naturaleses.
Amb sanats de fresc com Mas no anam enlloc. La independència és cosa d’enamorats disposats a deixar la vida en el rapte de la llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada